SA LLENGUA PRÒPIA NO EXISTEIX

A principis de maig d’enguany, es Partit Popular de Mahó va formalisar davant es Defensor des Poble —Síndic de Greuges, que diuen es finolis— una queixa pes reglament lingüístic de s’Ajuntament que dóna preferència an es barceloní i margina es castellà. Fet que, en paraules de sa portaveu popular Águeda Reynés, “vulnera es drets fonamentals des ciutadans i sa doctrina des Tribunal Constitucional en aquesta matèria”. Ademés, el PP instava an es Defensor des Poble a requerir a s’Ajuntament que modificàs es reglament lingüístic i que, si s’equip de govern d’Ara Maó (zedong) i el PSOE no acataven aquestes indicacions s’interposàs un recurs davant es Tribunal Constitucional.

 

Té més raó que un sant Águeda Reynés quan argumenta que es reglament d’Ara Maó (zedong) i PSOE suposa una vulneració flagrant des drets fonamentals des ciutadans, donant una clara prevalença a una de ses dues llengües oficials de sa Comunitat Autònoma i discriminant s’altra. Existeix es precedent de dues sentències des Constitucional de 2010 i 2013 contràries a sa discriminació lingüística que practiquen es consistoris governats per nacionalistes, que perversament denominen “discriminació positiva”.

 

A finals de juriol, es Defensor des Poble encapçalat per Francisco Fernández Marugán, donava sa raó an es Partit Popular i acusava a s’Ajuntament de Mahó de marginar es castellanoparlants i vulnerar es seus drets lingüístics. És de caixó que un Ajuntament no pot violar es principi d’igualtat entre ciutadans en funció de sa llengua que rallin, igualtat recollida a sa Constitució Espanyola i inclús a sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL) de Balears. Encerta de ple es Defensor des Poble quan exigeix a s’equip de govern d’Ara Maó (zedong) una revisió profunda des reglament per qüestió d’un dret bàsic: sa llibertat des mahonesos a triar sa llengua en què es volen comunicar amb s’Administració.

 

Sa resposta des consistori presidit per Conxa Juanola ha estat sa típica que escaïnen com a lloros es catalanistes des de 1983: que s’Estatut d’Autonomia i sa LNL reconeixen sa llengua catalana com a “pròpia” de ses Illes Balears. Però ara ve lo més fort de tot, que “des caràcter de llengua pròpia se’n deriva una conseqüència jurídica bàsica”. Com? Perdonin? S’única conseqüència jurídica establerta a sa Constitució Espanyola i a s’Estatut d’Autonomia és sa cooficialitat de ses dues llengües. És a dir, que no se’n pot perjudicar a una per beneficiar a s’altra. Res més.

 

Recordem a s’Ajuntament de Mahó ses paraules de fa poc més d’un any de Xisco Gilet, conseller de cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1896): “El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. ¿On era el 1986 sa conseqüència jurídica de sa malnomenada “llengua pròpia”?

 

Anem a rallar clar. Es territoris no tenen llengua pròpia. Es territoris no xerren. Sa llengua pròpia no existeix més enllà de s’imaginari nacionalista. És un concepte inventat per justificar ses discriminacions i s’apartheid lingüístic. Sa jugada consisteix en què un dia mos creguem açò que es català és sa llengua pròpia. Automàticament, estarem acceptant que es castellà no és sa nostra llengua com espanyols. Que és una llengua “impròpia”.

 

Existeix sa llengua materna de cada persona i es dret fonamental —que s’està vulnerant a ses escoles de Balears— a rebre s’educació en aquesta, recollit per s’UNESCO i sa Declaració Universal des Drets Lingüístics. I en qualsevol cas, es català serà sa llengua de sa classe política, no sa nostra, imposada a un Estatut d’Autonomia que es ciutadans de ses Balears mai hem pogut votar. ¿No volíem votar? ¿On és aquí es nostro dret a decidir?

 

Si es Partit Popular està realment dispost a defensar es poble dets ayatolás de la ceba i des seus propis errors des passat, sa pròxima passa hauria de ser impulsar una reforma de s’Estatut d’Autonomia per baratar sa denominació imposada i impròpia —aquesta sí— de llengua catalana per sa de llengua baleàrica. D’acord amb s’enquesta de fa un any des propi Govern, es 70% des balears volem ses denominacions de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc per referir-mos a sa nostra llengua. I esborrar aquesta fal·làcia de sa llengua pròpia des territoris que, simplement, no existeix. Ars longa, vita brevis.

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

SA TOLERÀNCIA TÉ UN LIMIT

Dijous de la setmana passada, s’Ateneu de Mahó va obrir ses portes per dur a terme una conferència per part d’Artur Mas, expresident de sa Generalitat de Catalunya. Imputat per un pressumpte delicte de malversació de fons públics per 5,27 millons d’euros fusos en es botifarrèndum des 9 de novembre de 2014, així com també per rebel·lió i sedició, entre d’altres casos de corrupció que investiga sa Justícia i que han acabat enfonsant es seu antic partit, CiU.

De dita conferència, lo més destacable són ses declaracions des “Molt Honorable”, qui reconeix sa divisió de sa societat catalana i diu que li preocuparia sa fractura. Com si ell no hagués remput un plat mai. Com si es ranxos d’amics, companys de feina o ses famílies no estiguin fracturades a Catalunya d’ençà que ell i es quatre insensats que l’acompanyaven a sa Generalitat van desobeir es Tribunal Constitucional i violar sa llei, s’Estatut d’Autonomia —pes que tant van gemegar— i sa Constitució Espanyola que, per cert, fa quaranta anys es catalans van votar a favor en massa.

Sa qüestió és que Artur Mas es va trobar amb una sorpresa inesperada. Defora s’Ateneu l’esperaven una trentena de menorquins amb banderes de Menorca i Espanya, i amb pancartes des 3% que an en Mas li devien fer tan poca gràcia com a noltros sa seua corrupció amb es doblers públics que surten des nostros imposts.

Ses reaccions a sa protesta contra en Mas no s’han fet esperar. Típics nirvis d’un catalanisme sucursalista insular poc acostumat a gestionar accions públiques en contra. Ni més ni manco que sa presidenta des Consell escolar de Menorca, Guida Allès, s’ha atrevit a definir com “Ultres de Mos Movem (Ursula Mascaró), boicotegen conferència d’Artur Mas mentre criden somos baleares, no catalanes” a ses xerxes socials.  Sa presidenta des Consell escolar de Menorca, repetesc. Així mos va s’educació. Altres han estat més respectuosos, però s’han passat de frenada comparant es manifestants menorquins amb es radicals d’extrema esquerra (Podemos) que el 2010 van impedir que Rosa Díez, llavonses presidenta d’UPyD, donàs una conferència a sa Facultat de Ciències Polítiques de sa Universidad Complutense de Madrid. O amb sa vintena d’il·luminats que el 2014 es van plantar davant ca’n Luis Alejandre per ses obres de sa carretera general. Senzillament, no té absolutament res que veure.

Per definició, un escrache és una manifestació contrària a una persona que es fa en es domicili particular, lloc de feina o espai públic on es pretén intimidar a n’aquesta davant s’opinió pública. Que és lo que injustament van patir Rosa Díez el 2010 a sa Complutense o Luis Alejandre el 2014 en es portal de ca seua. Tatxar d’escrache a sa protesta pacífica, llegítima i democràtica de s’altre dia davant s’Ateneu de Mahó (entitat privada), que en cap moment va impedir sa conferència d’Artur Mas, és voler donar a entendre figues per llanternes.

Baix es meu punt de vista —i fins que sa Justícia no digui lo contrari—, Artur Mas és lliure de venir a Menorca a donar ses conferències que vulgui. Però que no esperi que es menorquins el rebin amb s’estora vermella després d’haver malversat pressumptament cinc millons d’euros de fons públics, d’haver violentat sa llei, d’haver posat en qüestió ses regles des joc democràtic que mos han permès conviure en pau, llibertat i prosperitat durant quaranta anys. Uns fets que suposen una greu falta de respecte també contra es menorquins, com a espanyols que som.

Segons s’enquesta de Gadeso de 2015, es 49% des menorquins mos sentim tan balears com espanyols, es 31% més balears que espanyols, es 6% més espanyols que balears i només un 2% s’identifica amb ets hipotètics Pastissos Catalans.

Sr. Mas, lo que ha fet vostè a Menorca li deim “burlar-se des mort i des qui el vetla”. És trist que a un el rebin amb protestes, però més trist és encara com ha tractat vostè a sa nació de sa que en forma part Menorca, s’illa que l’ha rebut amb es braços oberts durant quaranta estius. Sa tolerància té un límit, i es menorquins som bons, però no beneits.

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació

Ecoestafa

En s’estiu de 2016, es Pacte des Govern balear es va treure de dins sa mànega una d’aquelles coses que tant els hi agrada imposar an es ciutadans com diu sa pròpia paraula: un nou impost. En es fons, emperò, no era res nou, ja que el 2001 es mateixos ja mos van venir amb sa mateixa cançó, amb sa diferència que sa tasa era menor i s’ideòleg d’aquella no va esser un hooligan antiturisme com es qui mos governen ara, sinó Joan Mesquida, es socialista de moda que ara tothom vol festetjar, especialment Ciutadans, —i amb raó— per sa seua valentia i firmesa davant des cop d’estat separatista de s’1 d’octubre i per haver estat s’únic socialista que defensava des des minut 1 s’aplicació d’un 155 com Déu mana (no un 0,155) en defensa de sa democràcia i sa Constitució Espanyola.

Però tornant a sa qüestió de fons, es tema és que s’executiu de Francina Armengol mos ha duplicat s’impost considerant que sa temporada ‘alta’ va des de s’1 de maig fins es 30 d’octubre. Que vénguin i ho diguin a n’aquests hostelers de Menorca que tant estan perjudicant amb aquest impost, i que estan patint sa pitjor temporada turística des de fa anys, avam què opinen d’açò que sa temporada ‘alta’ comença s’1 de maig i acaba es 30 d’octubre.

Davant sa turismofòbia fiscal des Pacte de progrés, qualcú havia de sortir a salvar es mobles. Com no, va aparèixer el GOB en defensa de son amo, i tot eren flors i violes a favor de s’impost turístic, amb s’excusa que es 107.523.747€ rapinyats an es turistes entre 2016 i 2017 havien d’anar destinats a projectes culturals, tecnològics i mediambientals a ses Balears.

Ara qui arribam a final de legislatura, és arribada s’hora de llevar-se sa mascareta. Però clar, no poden esser tan cantosos. No ho pot fer es mateix executiu. Era es moment d’enfonyar una titella per treure s’altra: s’Obra Cultural Balear, que de cultural ja no en té res, i de balear manco. Sa qüestió és que dimecres de la setmana passada, sa consellera de turisme, sa filòloga Bel Busquets —ja que per tots és sabut que es filòlegs són es qui més en saben de turisme, només hi ha que veure com va sa temporada— va rebre a cop de telefonada es president de sa multisubvencionada OCB, qui va demanar que… ¡eureka! part de s’impost turístic vagi destinat a imposar es català —de Barcelona clar, ja que es “català de Menorca” només existeix de boqueta— an es treballadors de s’hosteleria. Que com tots sabem, no tenen altra feina que estudiar sa llengua d’una altra comunitat autònoma i amb sa que no xerraran es 99% des turistes de Balears.

Lo millor que podem fer amb s’ecotasa és eliminar-la. Un impost a sa principal indústria de ses Balears que perjudica greument s’imatge de ses nostres illes cap a defora i que mos resta competitivitat, cosa amb sa que ja anàvem prou coixos. Però amb es nostros polítics ja ho sabem, sempre hi som a refer.

Com que sabem que es Govern Armengol es passarà per s’arc de triumf s’opinió de sa majoria de ciutadans que és sa d’acabar amb aquest injust impost, podem exigir que es doblers de s’ecotasa no es destinin a imposar es català (també) a s’àmbit turístic, sinó a fomentar ses modalitats insulars tal i com emana s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia. Sobre es cursos de català dirigits a treballadors de s’hosteleria, Sa Fundació ofereix gratuïtament es seus cursos de mallorquí, menorquí i eivissenc, impartits per un llicenciat en filologia catalana amb amplis coneixements de ses modalitats insulars. Així es doblers de s’ecotasa es podran destinar a altres qüestions més importants o productives per ses Illes Balears que a imposar an es treballadors de s’hosteleria una llengua que no xerren ni ells, ni es ciutadans, ni sa majoria de visitants d’aquestes illes.

Que sa turismofòbia fiscal des Pacte vulgui destinar es doblers que roben an es turistes amb s’ecotasa a imposar es català a s’hosteleria és una ecoestafa i lo darrer que hauríem de deixar fer a n’aquesta genteta. Però com sempre, de noltros dependrà es maig de l’any qui ve aguantar quatre anys més que mos pixin a sa cara mentres mos diuen que plou, o enviar a fer punyetes d’una vegada a tant de xupòpter que s’atraveix a jugar amb es nostro pa.
Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Extremenys de Menorca

Quan ja mos pensàvem que no hi hauria vida intel·ligenta que renovàs s’argumentari des secessionistes lingüístics, mos ha sortit de davall ses pedres un tal Carles Mulet Garcia —sisplau, faci una orxata al catalanitzador de cognoms—, senador de Compromís, nacionalistes valencians que volen esser catalans, i mos ha fet un ou amb dos vermells. Si fa un parell de setmanes parlàvem de s’obsessió catalanista de comparar sa nostra llengua menorquina amb s’andalús, com si sa parla dets andalussos fos una cosa inculta o més borda que sa catalana, ara resulta que amb s’extremeny passa tot lo contrari. ¡Se mos inventen una “lengua extremeña” diferent de sa castellana!

 

Compromís ha esmenat es Pressuposts Generals de s’Estat (PGE) per exigir una ajuda de 10.000 euros i es reconeixement oficial de s’extremeny com a llengua. Es nacionalistes valencians han presentat nou-centes esmenes an es comptes de 2018 entre ses quals s’inclouen aquelles que reclamen sa col·laboració de “s’Administració central pes finançament de diverses acadèmies o associacions que fomenten sa normalisació de ses llengües cooficials o reconegudes oficialment». Així, amb aquest objectiu, Compromís ha exigit destinar 200.000 euros a s’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, d’altres a s’Acadèmia de sa Llingua Asturiana. També reclama 10.000 euros per OSCEC, una associació sense ànim de lucre destinada an es seguiment i coordinació de s’extremeny i sa seva cultura.

 

Es senador de Compromís, Carles Mulet, ha reconegut que “el Estatuto de Autonomía de Extremadura no reconoce el estremeñu como lengua pero incide en su artículo 9 en la responsabilidad de la Junta de Extremadura en la protección de las modalidades lingüísticas propias” però ha justificat que «la lengua extremeña, o extremeñu, está reconocida como tal por organismos internacionales».

 

En sa mateixa línia, Compromís ha dirigit ja diverses preguntes escrites an es nou Govern presidit per Pedro Sánchez demanant accions per sa «promoció, normalisació i mesures positives per ses diverses llengües minoritàries, com s’asturià, es lleonès, s’extremeny i s’aragonès, sense descuidar aquelles llengües cooficials que tenen avui en dia més protecció, com són es valencià, euskera, aranès o gallec». Sorprèn veure partits polítics pancatalanistes com Compromís defensant sense reserves es reconeixement com a idioma de varietats lingüístiques que sempre s’havien considerat modalitats des castellà. Açò vol dir que podem fer lo mateix amb aquelles modalitats lingüístiques que qualcuns consideren català, no?

 

Des d’aquestes retxes don s’enhorabona a Compromís per defensar que s’elevi s’extremeny a sa categoria d’idioma. No seré jo qui negui an ets extremenys es seu dret a defensar ses seues particularitats lingüístiques, inclús com a idioma, encara que a s’extremeny sempre se l’hagi considerat una parla dialectal castellana o, com a molt, un parlar de transició de sa família lingüística astur-lleonesa. Però sí exigesc a Compromís que no faci parts i quarts, i que defensi lo mateix pes menorquí. Llàstima que segurament aquest senador creu que ses Balears són part de s’entelèquia des “Països Catalans” i per tant dóna per fet que sa nostra llengua és es català, i no sap o no vol sebre que existeixen es mallorquí, menorquí i eivissenc.

 

Curiosament, ets arguments amb que Carles Mulet defensa que es reconegui s’estremeñu com idioma són perfectament aplicables pes nostro menorquí, ja que s’article 35 des s’Estatut d’Autonomia de ses Balears també exigeix s’especial estudi i protecció des mallorquí, es menorquí, s’eivissenc i es formenterenc.

 

Però és que per més inri, a diferència de s’extremeny, sa nostra llengua menorquina o baleàrica no és (encara) un dialecte rural que no ha estat mai escrit i només viu en es parlar de sa gent major, sinó que ha estat s’idioma de s’antic Regne de Mallorca, amb es que han escrit il·lustres personatges com Ramon Llull, Joan Benejam o Àngel Ruiz i Pablo, en es que s’han escrit gramàtiques, ortografies i diccionaris des de fa segles i, mira per on, anteriors a sa primera gramàtica catalana.

 

Per tant, exigesc a Compromís que demani una partida per sa promoció i normalisació des mallorquí, menorquí i eivissenc a ses Balears, una llengua molt més xerrada i arrelada entre es ciutadans que altres per ses que es valencians han clavat es bram en el cel com s’extremeny, s’asturià o es lleonès. Ara ja sabem què hem de fer perquè es Consell insular de Miquel Àngel Maria, amigots de Compromís, no mos denegui ses ajudes per escriure en menorquí o català incorrecte com diuen ells. Direm que som extremenys de Menorca i que escrivim en estremeñu. Au idò!

 

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Es català d’Andalusia

¿Quantes vegades no vos hauran dit que defensar es menorquí és com defensar s’andalús o com defensar que s’americà no sigui anglès? o vam quin menorquí hem d’escriure, es de Ferreries, es des Ciutadella o es de Mahó? bajanada que per cert, té molt fàcil resposta demanant-lis a ells sa mateixa pregunta: ¿en quin català hem d’escriure? amb es de Lleida, amb es de Girona o amb es de Tarragona? es problema és que en aquest cas, sa resposta és més clara que s’aigua: amb de Barcelona.

1- Des des punt de vista històric, no és comparable es menorquí amb s’americà perquè es nostro menorquí és una llengua que té es seus origens en es segle XII i XIII, fruit de sa fusió entre es romanç autòcton que parlaven es menorquins prejaumins (mossàrabs, cristians i jueus) amb es romanç o llatí vulgar que parlaven es nouvinguts cristians des diferents territoris de sa Corona d’Aragó.

Amèrica o Australia són països que van esser colonisats (i ademés fa molt pocs anys) per comunitats clarament identificades, com es cas des colons britànics que es van independisar perquè no tenien representació en es Parlament Britànic. Gent d’un únic territori, de parla anglesa, que va arribar a un nou territori. A Menorca, sa llengua autòctona no va desaparèixer sinó que es va fusionar amb sa des nouvinguts, que no eren d’un únic territori sinó de diversos (Mallorca, comtats catalans, comtats occitans, Aragó, Itàlia, Castella, etc). És a dir, es menorquins ja rallàvem en pla abans de 1287. Dit açò, en més de 700 anys d’història mos hem fet ja prou grossets com per decidir per noltros mateixos com hem d’escriure i quin nom li volem donar a sa nostra llengua.

2- Des des punt de vista jurídic, ses modalitats lingüístiques (es menorquí n’és una, ben igual que es català) estan reconegudes a: s’Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, sa Constitució Espanyola, sa Llei de Patrimoni Cultural Inmaterial, i sa mateixa Declaració Universal des Drets Lingüístics. Sense anar més enfora, sa Real Academia Española reconeixia i ratificava en es Bolletí de 1959 sa categoria d’idioma a ses llengües catalana, valenciana i mallorquina-balear, “con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones”.

3- Des des punt de vista lingüístic, i segons R. Hudson, un des pares de sa lingüística moderna, s’únic element que serveix per diferenciar entre llengua i dialecte és sa conciència lingüística des parlants; no sa mútua comprensió entre parlars. Sa conciència lingüística que es parlant té de què xerra una llengua i no un dialecte d’una altra. Una conciència que es veu reflexada 1) en es poble pla a través de documents notarials o judicis, 2) a ses obres dets erudits de s’època, i 3) a través de gramàtiques, ortografies i diccionaris històrics d’aquesta llengua, com en es nostro cas, ses gramàtiques i diccionaris més populars de llengua menorquina de personatges com, per només citar-ne dos, Antoni Febrer i Cardona, o Jaume Soler.

4- Des des punt de vista sociolingüístic, es menorquí o balear si rallam en termes regionals, així com es valencià, es català i s’occità en es seus respectius territoris, reuneixen totes aquestes característiques que demostren una conciència lingüística per part des parlants d’aquesta comunitat. Tenim gramàtiques, diccionaris, ortografies, documents històrics des poble pla com dets intel·lectuals, que demostren una conciència lingüística i no dialectal. Tant de menorquí, com de català, com de valencià. Aquesta comunitat o família de varietats lingüístiques germanes rep es nom de diasistema lingüístic occitanoromànic segons sa romanística. Igual que es gallec i es portuguès, per exemple, tenen un origen comú: es galaicoportugués.

¿Quines gramàtiques, ortografies o diccionaris té “s’andaluz, s’americà o s’australià”? ¿Quines acadèmies han reconegut sa “lengua andaluza”? ¿Quins documents històrics xerren de “el andaluz” com a llengua? ¿Quins intel·lectuals o documents demostren que es poble pla tenia conciència lingüística de xerrar “andalúz” i no castellà?

No mos deixem endur pes cants de sirena de qui, en nom de sa ciència, obsessionats amb s’andalús i apelant a una forçosa unitat de sa llengua, amaguen un projecte polític amb fosques intencions per sa nostra terra. És de justícia recordar s’escrit des gran militar i escriptor mahonès, Llorenç Lafuente Vanrell: “Cuenta la lengua menorquina sonidos extraños que tal vez solo hallarían exacta expresión en carácteres árabes; sus locuciones y palabras inglesas, francesas e italianas le dan una gran riqueza fonética que no cabe en el “Manual de fonética catalana” del Dr. Schadel (…). Y hasta la mayor parte de los que han escrito o han creído escribir en menorquín, lo han hecho sin rumbo determinado, con una libérrima y candorosa iniciativa o se han inclinado con exceso a la lengua catalana, quitando al lenguaje que nosotros llamamos pla, su típico y propio sabor. (…) Nos toca mantener nuestros fueros y singularidades lingüísticas, porque sería traicionar el espíritu de la tierra someterlo a normas que le imprimiesen un modo de ser extraño y le alejasen de la comprensión popular”. Es dia que obrin ets ulls i descobresquin lo polida que és aquella terra i sa seua parla, barataran de cançó i mos diran que allà xerren es català d’Andalusia. Idò!

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

No xerram cap patois

Si amb una cosa s’ha obcecat es catalanisme insular ha estat amb ses següents: una, es mantra de s’unitat de sa llengua que tant escaïnen com a lloros es de la ceba, convençuts fins es moll d’os que com que menorquí i català es semblen, i parlant mos entenem —açò és discutible, i es qui hem estudiat a Barcelona sabem de què rallam—, a la força es primer ha de ser un dialecte des segon. S’altra, que com que es menorquí deu ser un dialecte bord i posterior de sa super llengua catalana, escriure en pla és cosa d’ignorants i analfabets. ¡I açò s’ha de penalisar a ses escoles!

Desgraciadament, fins que no va néixer Sa Fundació enguany farà cinc anys, ningú s’havia preocupat de protegir sa llengua des nostros pares i avis, i d’armar an es menorquins amb un discurs històric, filològic i lingüístic en defensa des menorquí. Sa majoria teníem clar que no mos farien combregar amb rodes de molí. No mos convencia que s’invent de laboratori de principis des segle XX d’aquell químic cubà, Pompeu Fabra, fos sa llengua culta i lo que noltros rallam fos sa llengua vulgar. Però molts no sabíem com argumentar una resposta clara i ferma a ses bajanades de sempre: que escriure en menorquí és com escriure en andalús, que amb quin menorquí s’ha d’escriure, amb es de Ciutadella o Mahó, etc.

Aquest divendres 8 de juny a les 19:30, en es pati de sa casa senyorial de Can Saura a Ciutadella, tindré s’honor de presentar es llibre “Sense pèls en la llengua. El llibre roig de la llengua valenciana” de Voro López Verdejo. Acompanyat per Jaume Anglada, escriptor ciutadellenc i guanyador des III Premi Joan Benejam de relats en menorquí. Un clar exemple de què escriure en pla no és sinònim d’ignorància, i ademés, és perfectament compatible amb escriure també en català, castellà, i quantes més llengües millor, com ha fet i fa en Jaume.

Voro López (1963), natural de Pinedo (Comunitat Valenciana), és s’actual director de sa Secció de Llengua i Lliteratures Valencianes “Lluís Fullana i Mira” de sa Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), fundació pública creada el 1915 per sa Diputació de València. Doctor en Filologia Valenciana per s’Universitat de València amb excel·lent “Cum Laude”, llicenciat també en Llengua Espanyola per sa mateixa, Acadèmic de Número de sa RACV, es tracta d’un des principals referents des valencianisme lingüístic. Ha assistit a diversos congressos, jornades i conferències nacionals i internacionals, i ha estat distingit amb diversos premis d’investigació com es dets ajuntaments de València i de Paterna, es Lluís Fullana, o darrerament, es Premi Josep Mª Bayarri de sa Diputació de València en es CXXXIII Jocs Florals de sa ciutat i Regne de València 2016 de Lo Rat Penat per s’ensaig que presentam aquest divendres.

Sense pèls en la llengua és un obra que deixa en evidència es mites des pancatalanisme i sa pretesa superioritat lingüística des català central damunt es menorquí i es valencià. Què és es valencià?, sa singularitat lingüística de sa llengua valenciana, es balears i sa forçosa “unitat de la llengua”, s’expoli de sa literatura balear i valenciana, ses fal·làcies de sa corona “catalanoaragonesa”… són qualcuns des temes més picants des llibre, que desgrana fil per randa ses principals premisses damunt ses que es pancatalanisme sosté, en poques paraules, que si no xerram com es nostros cosins des comtat del nord caurem en pecat.

Amb un llenguatge senzill i a la vegada rigorós, apel·lant a s’unitat contra s’uniformitat, sa principal aportació des llibre és que podem extrapolar perfectament ets arguments en defensa des valencià per Balears i ses nostres modalitats. Un autèntic manual de capçalera contra es procés de degradació lingüística que pateixen es menorquí i es valencià davant s’hegemonia des català estàndar.

És ben hora d’explicar an es nostros familiars, amics, vesins i coneguts que no xerram cap patois. Que es menorquí no es cap degradació des català, i que escriure en pla com feien Joan Benejam, Àngel Ruiz i Pablo o Francesc d’Albranca no és cap acte d’ignorància o de mala fe, sinó un acte d’amor per sa nostra terra. Pes bé de sa nostra llengua, mos veim divendres a Can Saura.

Joan D. Pons Torres
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Formentera no vol moix per gat

Me trec es capell davant es Consell de Formentera. S’administració pitiüsa ha decidit, una vegada més, sortir en defensa des lèxic genuí de ses Pitiüses i no només des de Mallorca i Menorca en es texts normatius de sa Comunitat Autònoma. En aquest cas, s’institució insular ha presentat al·legacions a s’esborrany de decret que regula s’identificació d’animals que viuen a s’entorn humà de Balears per s’ús exclusiu de sa paraula ‘moix’ quan eivissencs i formenterencs identifiquen a ses mascotes felines amb sa paraula ‘gat’.

Encara que en pla haguem generalisat s’ús de sa paraula moix, gat també és nostro. Es problema és que, amb s’ensenyança donant s’esquena a sa nostra llengua, ets al·lots prest no sabran quan han d’emprar gat i quan han d’emprar moix. Record perfectament que en es meus anys d’estudiant, es llibres de text no em parlaven de cans i moixos, com hauria de ser, si no de gats i gossos. Lo mateix passa de forma -per jo més- preocupant amb s’article salat entre es més joves, sobretot entre es fills d’immigrants qui han après es català a s’escola i es menorquí relacionant-se amb es companys: confonen article lalat amb article salat, quan de tota sa vida hem tingut ben clar que una cosa és la Catedral, la Mare de Déu, el Bon Jesús o les nou des fosquet, i una altra sa pilota, es berenar o s’hora des pati. Mesquins, no és culpa d’ells. És lo que té imposar s’ensenyança en un dialecte molt més xerec i castellanisat que es nostro. Ja que a Barcelona, a diferència de noltros, no empren es sistema baleàric de s’article definit, que combina article salat amb article lalat. Una riquesa única de poques llengües des Mediterrani. Es barceloní, com a bon dialecte influenciat pes castellà i carregat de neologismes de laboratori, fa ben igual que sa llengua castellana i només empra s’article lalat per tot.

Com dèiem, gat també és nostro. Igual que s’article lalat. Però s’han d’emprar en es context que toca. Qui no ha agafat mai un bon gat? o a qui no li han dit gat carabasser per néixer en s’estiu i esser de cap gros? qui no ha fet mai es gat mèu perquè no se n’entembrassin de qualque feta seua? O qui no coneix a qualcú qui sigui com un gat de revenedora, que a sa mínima s’encén? Qui no ha volgut dir mèu a gat vell? o a qui no li han dit que a bon gat encomanava es formatge? que quan es gat no hi és, ses rates van per sa cuina? que gat maulador és poc ratador, o que de gat a gat, tot són arpades?

Sa qüestió és que Consell de Formentera ha al·legat, amb bon criteri, que tant sa Constitució Espanyola (art. 3.3) com s’Estatut d’Autonomia (4, 12.4, 18.3, 24.2, 34 i 35) “exigeixen un respecte absolut pes català de ses Pitiüses de sa mateixa manera que an es de Mallorca i Menorca”. Ademés, sa llei de normalisació lingüística de 1986 (art. 2.5) se refereix an es “respecte i protecció explícita de sa tradició literària autòctona en s’ús des català en totes i de totes ses illes”, i si filam més prim, sa llei de publicitat institucional de 2010 també promou sa divulgació de sa tradició lingüística de ses illes.

Sense dubte, defensar es lèxic genuí de ses nostres illes és una primera passa que ja mos agradaria a molts veure donar per part des Govern balear o des Consell insular de Menorca. Per cert, governats també per “ecosobiranistes”, és a dir, nacionalistes de tota sa vida. Amb sa diferència que es de Formentera si es preocupen pes parlar des seus pares, “güelos” o majors, i es d’aquí se’n fumen un puro. Però hem d’actuar amb coherència. Sa defensa de ses varietats lingüístiques balears no pot convertir-se en una simple qüestió anecdòtica de lèxic. Si volem es “respecte absolut pes català de ses Pitiüses”, com diu es Consell de Formentera, ses institucions públiques, totes, haurien d’esser ses primeres a donar exemple. No basta amb defensar, per exemple, que a Balears s’empri es terme ‘ca’ en lloc de ‘gos’. Exemple que, per cert, no se compleix a sa majoria de comunicacions i senyalisacions per part de ses institucions balears que se declinen per sa paraula catalana gos en lloc des balear ca. Hauria de defensar-se també sa morfologia verbal balear, que com pot comprovar-se a ses resolucions des BOIB, és substituïda sistemàticament per morfologia verbal de Catalunya: “tinc” en lloc des balear “tenc”, “ordre” en lloc des balear “orde” o “dicto” en lloc des balear “dict” són tres simples exemples de molts.

Sa bona fe des Consell de Formentera mai acaba d’arribar a bon port. Es TSJB va tombar un recurs des formenterers contra dos resolucions des FOGAIBA que citaven vegetals només amb sa variant mallorquina, i se’ls convidava a que incorporassin també ses variants pitiüsa i menorquina. Petició que va esser desestimada pes TSJB, a pesar de tenir ses nostres modalitats sa llei a favor.

Es problema ve quan es polítics no fan sa seua feina i es jutges han de fer de filòlegs. Estam davant un altre cas que posa de manifest una vegada més que Balears necessita una institució encarregada de vetlar per sa protecció des patrimoni lingüístic de ses nostres illes. Que doni prioritat a ses formes insulars enfront de ses peninsulars i elabori es corpus lingüístic necessari perquè mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs puguin expressar-se per escrit en sa seva llengua autòctona amb total seguretat i sense haver de renunciar a ses seves singularitats. Açò seria defensar sa nostra llengua. Lo demés són vuits i nous i cartes que no lliguen.

Joan D. Pons Torres.
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Jaume II, rei de Menorca

Nat a Montpeller es 31 de maig de 1243 i mort a Palma de Mallorca l’any 1311. Segon fill del Rei En Jaume, conquistador de ses Balears, i de Violant d’Hungria. Rei de Mallorques, Comte de Rosselló i la Cerdanya, i senyor de Montpeller. Educat per Ramon Llull, el rei Jaume II de Mallorca ha recobrat un protagonisme més que merescut es darrers anys a sa nostra illa.

A principis del 2015, s’Ajuntament d’Alaior convocava un concurs d’idees públic per dedicar un monument an el rei Jaume II de Mallorca, amb una escultura que es col·locaria Dalt es Fossar, devora s’església de Santa Eulària i de cara as Carrer Menor. S’iniciativa va néixer a arrel d’una proposta popular de Joan Florit Sans que va rebre es consistori amb ses firmes de més de 600 vesins que feien costat an es projecte amb sa finalitat d’homenatjar ses arrels des poble. Amb bon criteri, s’Ajuntament va deixar la cosa en stand by per mor de ses dificultats pressupostàries des darrers anys, fins que es febrer de 2015 publicà es concurs amb s’auster import de 15.000€.

As cap d’uns mesos de feina, a finals de 2016 s’escultora Laetticia Lara, pica qui picaràs a un taller des polígon de Ciutadella, ja havia transformat es bloc de pedra de Santanyí —curiosament, poble fundat pes mateix rei quatre anys abans que Alaior— en sa figura des nostro monarca insular. S’escultura seria estrenada amb tots ets honors l’any passat, coincidint amb sa celebració fundacional des Dia —no ‘diada’— d’Alaior amb presència des batles de Saragossa i Perpinyà. Territori des migdia francès on encara s’hi troba le Palais des rois de Majorque.

Dissabte passat, Alaior celebrava es 714 aniversari de sa seua fundació a través de sa compra de s’alqueria d’Ihalor pes Reial Patrimoni es 29 d’abril de 1304. Però sa veritat és que no només devem aquesta obra an es monarca baleàric. Jaume II va promulgar es privilegi des Delme de 24 de gener de 1301 que reorganisava sa propietat agrària i fixava es delmes. Per altra banda, també va esser s’autor des Pariatge de Menorca, document des 19 de març de 1301 a través des qual ordenaria Menorca parroquialment, quedant anulades ses anteriors ordenacions excessives i irreflexives fetes per Alfons III d’Aragó poc després de 1287. Jaume II disposà a Menorca d’una planta parroquial que distribuïa ses terres de Menorca en set parròquies: Santa Maria de Ciutadella —rector de sa qual ostentava es títol de Paborde i exercia una jurisdicció damunt la resta de s’illa—, Sant Joan de Monastrell, Sant Bartomeu de Ferreries, Santa Creu de Lluriach, Santa Eulària d’Alaior, Sant Llorenç de Binixems i Santa Maria de Mahó.

El 1298, a conseqüència des Tractat d’Anagni, Jaume II d’Aragó tornaria s’illa de Menorca a Jaume II de Mallorca, que havia estat presa de forma il·legítima per Alfons III. Fruit de ses ànsies annexionistes des monarques aragonesos i de sa noblesa catalana, no respectant sa voluntat testamentària de Jaume I. Així, Menorca tornaria a quedar plenament integrada dins es regne de Mallorca, que comprendria ses Illes Balears en es seu conjunt. Es 24 de gener de 1301 a s’església de Sant Francesc a sa Plaça des Born de Ciutadella, s’hi reunirien es procuradors reials amb es jurats de s’Universitat de Menorca i s’establiria un nou règim molt més prudent que s’anterior i que donaria a sa societat menorquina una configuració molt més estable i de sa qual encara mos ne beneficiam avui en dia.

No podem olvidar que Jaume II també promulgà sa Carta de franqueses de Menorca, de 30 d’agost de 1301, que establia es drets i es privilegis des que disfrutarien ets habitants de sa nostra illa a semblança des de Mallorca. En poques paraules, es tractaria de sa Constitució menorquina d’aquell temps. Un fet que, enmig d’aquella Europa medieval, posava de manifest que Jaume II i son pare, Jaume I, eren reis avançats en es seus temps.

És sobretot durant es regnat de Jaume II i dels reis privatius —i no durant es limitats quatre anys de regnat d’Alfons III— quan s’efectua en bona part s’arribada de nous pobladors cristians a Menorca, principalment procedents de Mallorca. Uns cristians que conviurien amb es jueus i musulmans menorquins que, a la força, seguirien fent feina a ses terres d’una Menorca majoritàriament rural que encara conserva sa majoria de topònims àrabs, mossàrabs i prejaumins.

En definitiva, s’ha de reconèixer an es poble d’Alaior que ha estat capdavanter en sa reivindicació de Jaume II, una figura imprescindible per sa nostra història i que hauria d’esser recordat com s’autèntic organisador institucional i territorial de s’illa de Menorca. Com un autèntic rei de Menorca.

Joan D. Pons Torres.
Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.

Es rocòdrom de dalt la Sala

Per tothom és sabut que lo que necessitàvem a Ciutadella des de feia anys i panys era… un rocòdrom. Sense dubte, es tracta d’una demanda històrica de sa població des ponent de Menorca que ara, conhortada, es fon amb elogis cap es consistori municipal per sa seua brillant ocurrència que només mos costarà an es ciutadellencs, de moment, 40.000€. Perquè ja es sap que amb lo públic, es comença amb un pressupost i acaba costant el triple. S’equip de govern de s’Ajuntament de Ciutadella, il·luminat per s’estrella de s’auba que guia —cap a Ítaca— a n’aquests pactes de regrés, ha posat es dit dins sa llaga una vegada més detectant una necessitat imperiosa pes poble de Ciutadella.

Per aquells pobres ignorants que com jo no en teníem “ni flowers” de lo que era un rocòdrom, mos referim a una paret gegant de formigó, amb bonys i enfonys —quasi tants com es des carrers de Ciutadella que, evidentment, no és prioritari esfaltar—, on un s’hi pot fermar per practicar així es deport de s’escalada.Ses ments privilegiades qui mos governen no s’ho van haver de pensar dues vegades a s’hora de decidir un des deports majoritaris i de gran demanda social a sa nostra illa. Clar, s’escalada. Un deport que, an es ciutadellencs, mos ve de molt antic i en es que s’han forjat alpinistes campeons nacionals i internacionals, donades ses característiques muntanyoses des nostro terme municipal. Ciutadella, un poble clarament de muntanya i escalada.

S’excusa de sa participació ciutadana i ses subvencions són sa nova corrupció disfrassada d’iniciativa pública. Fa uns anys sa moda era construir rotondes faraòniques o de disseny que costaven un ull de sa cara a s’erari públic per lucrar s’empresa constructora de torn. Com diuen en castellà, “reinventarse o morir”. Ara, s’equip de govern es rentarà ses mans i eludirà qualsevol responsabilitat amb s’excusa d’un més que sospitós “procés participatiu” d’aquests qui estan tant de moda. Procés en es qui participen quatre jans i un boi i que ha de servir per justificar qualque despilfarrada de doblers públics o per dur envant una acció que s’equip de govern no vol executar directament fent creure que ha estat fruit d’una iniciativa popular, com mos han volgut fer creure, per exemple, amb s’aferrada de Ca l’Avi. On tenien clar de feia mesos que seria un “centre cívic”, que ve a esser lo mateix que res, passant-se per s’arc de triumf altres propostes interessantíssimes com un Museu de Sant Joan o un Museu de Personatges Històrics Menorquins, per finalment decidir lo que ja sabien que farien. Açò sí, diguent que ha estat sa voluntat des poble.

Concretament, sa paret de bonys va obtenir 364 vots, que com explica es regidor d’UPCM, Joan Triay, en es seu Facebook, no serveixen ni per triar a un regidor des 21 que formen sa corporació —i sinó que ho demanin an es Pi que amb 423 vots va quedar sense representació a ses darreres municipals—, però en canvi, sí que valen per malgastar 40.000€ de ses arques públiques.

Sa qüestió es que, amb s’excusa de sa participació ciutadana, s’Ajuntament de Ciutadella s’ha fus 40.000€ en un rocòdrom mentres gemega, açò sí, de falta de recursos. Està clar que arranjar places i carrers des casc antic que semblen des Rally Dakar, crear nous aparcaments a Ciutadella, mantenir es camps municipals de futbol sense haver de recórrer a finançament extern amb interessos o executar propostes aprovades en ple però aturades per falta de pressupost no són prioritats.

En vista que es governants de cada vegada es renten més ses mans, i que sa nova política l’ha de marcar es poble directament, propòs un procés participatiu perquè s’equip de govern tengui s’honor d’estrenar es rocòdrom. Es procés consistirà en enviar-los a filar a sa part més alta de dita construcció on hi hauran de fer una bona temporada. Pes bé de s’interès general de Ciutadella, convendria que fos fins passat es maig de l’any qui ve. Açò es decidirà en un altre taller ciutadà. Aixiques, almanco, es rocòdrom de dalt la Sala haurà valgut la pena.

Joan D. Pons Torres

Vicepresident de Sa Fundació

Zweig i ses illes

Es passat 1 de març, sa companyia aèria Vueling mos va felicitar es nostro dia autonòmic amb un cartell ben simpàtic: uns peus amb remull enmig de la mar, un cor ben gros de color groc i s’eslogan: “we love ses illes. Feliç Dia de Ses Balears”. No és casualitat que un 1 de març de 1231, el Rei En Jaume decidís crear es Regne de Mallorca que inclourïa ses nostres quatre polides i estimades illes. Sense dubte, Vueling es va guanyar un raconet dins es nostros cors. Més encara quan, si feim memòria, mos n’enrecordarem que en s’estiu passat s’aerolínia va esser víctima d’una falsa polèmica amb es ditxós català, interessada i generada per una estufada passatgera nacionalista o que patia des síndrome des floquet groc, que és lo mateix.

Avui més que mai, record es brillant article de Miquel Nigorra Oliver fa uns anys sobre s’esgarrifadora història des reconegut escriptor jueu Stefan Zweig, austríac que abandonà es seu país davant s’avanç des nazisme. En es seu exili, Zweig mai va amagar una cosa que suposava un plus damunt sa pressió des moment: sa llengua, singularitat que passaria factura a molts altres erudits naturals d’Àustria. Diu Nigorra que “la relación entre alemanes y austriacos había sido siempre embarrullada. El dialecto vienés tenía resonancias culturales y espirituales únicas. Hitler en Mein Kampf se mostraba obsesionado por preservar el idioma alemán de las amenazas que suponían, según él, eslavos y judíos, alardeando que nunca había sido capaz de aprender el dialecto vienés, precisamente porque estaba contaminado con muchas influencias no germanas”.

Sa fòbia cap es vienès per ses “influencias no germanas” amaga perilloses similituds amb s’imposició des català a Balears, on hi ha alumnes que han arribat a esser sancionats per emprar es nostro article baleàric o salat per escrit. On tenim professors des Departament de filologia —i propaganda, com bé diu Ramón A. Obrador— catalana de sa UIB com Gabriel Bibiloni, que en tost de vetlar pes nostro patrimoni lingüístic es dediquen a denunciar “hispanismes” que recorden ses “influencias no germanas”, o a increpar a empreses com Vueling que tenen sa delicadesa i es detall de dirigir-se an es ciutadans d’aquestes illes en sa nostra llengua autòctona.

Jueus i eslaus van esser en es seu dia acusats de suposar una amenaça per s’idioma alemany, així com baleàrics i valencians som a s’actualitat objecte de befa, insultats sistemàticament com si fóssim incults, ignorants o “enemics de la unitat de la llengua” pes simple fet de xerrar així com hem après des nostros pares i avis. “Son rehenes”, expressava Zweig, atemorit per no voler empitjorar amb ses seues declaracions sa terrible situació des jueus que es trobaven reclosos dins territori alemany. ¿Per què es Govern de sa Nació no fa res per defensar es nostros drets lingüístics com a menorquins, replegats a sa Constitució Espanyola?

En Ramón A. Obrador la clava quan diu “Bibiloni habla mallorquín como el que más y se emociona escuchando la fonética de niños payeses mallorquines, pero después no puede soportar que alguien quiera fijar esas hablas y dejes por escrito. Pero si nadie puede escribirlos sin agraviar a sus majestades, ¿cómo vamos a conservarlos?”

I és que aquesta, estimats lectors, és sa coherència des nacionalisme. Una ideologia de sa qual sa màxima aportació a s’humanitat ha estat provocar dues guerres mundials i res de profit. Estúpids gonelles, diu aquell. Jo dic, estúpids nacionalistes. Que no sou capaços de veure que és més lo que mos uneix que lo que mos separa, i que ses fronteres, així com obligar a sa gent a xerrar d’una manera forçada, són cosa des passat. Gràcies Vueling. Danke, Zweig.

Joan D. Pons Torres

Historiador. Vicepresident de Sa Fundació.