Posted on

Los jueces de la lengua y su campaña contra el menorquín

Con las elecciones a la vuelta de la esquina, y ante la repercusión mediática de la presentación de Foment Cultural de Menorca del libro “Un model lingüístic per ses Illes Balears”, las alarmas catalanistas están sonando cual tetera hirviendo a punto de estallar. Más aun cuando ésta contó con la asistencia y apoyo expreso de candidatos y representantes de PP, PSOE, UPCM, C’ME y PI. El PSM, cómo dijo Josep Pons Fraga en su Pont i Cova, “ni estaba ni se le esperaba”. Lo más curioso es que, como siempre, nuestros inquisidores lingüísticos se han tirado a la piscina sin haber sido capaces de valorar y analizar dicha propuesta filológica. Y es que se trata de un libro de estilo el contenido del cual está contemplado en un 95% por la actual normativa del Institut d’Estudis Catalans, pero que sin negar el tronco lingüístico común con catalanes y valencianos, destaca por priorizar el uso de las formas baleáricas del mallorquín, menorquín e ibicenco ante las formas propias de Cataluña. En otras palabras, el cumplimiento del artículo 35 del Estatuto de Autonomía de Baleares en lo referente a la promoción, uso y estudio de las modalidades lingüísticas insulares. Al no haber podido aguantar sus eminencias sin “passar s’arada davant es bou”, han tenido que recurrir, como viene siendo habitual, a polémicas interesadas que utilizan como cortina de humo para no dar respuesta alguna a la propuesta de modelo lingüístico balear que propone la Fundació Jaume III. Permítanme la licencia de responder brevemente a cuestiones tan estériles cómo las críticas a los menorquines que (aun) usamos el término llengua menorquina como sinónimo de menorquí. Algo tan natural y que venimos haciendo desde hace siglos, ahora parece irritar a algunos sectores de los que se bautizan a si mismos cómo menorquinistes. ¡Qué paradoja!, ¿no deberían ser los primeros en defender el menorquín? pues son los mismos que no paran de burlarse de su propia lengua, comparándola con el andaluz —bendita obsesión, pobres andaluces—, el “lapao” que ellos mismos se inventaron, el tortosí, etc, etc. Responderemos a estas acusaciones con dos citas lingüísticamente impepinables:

“Debo indicar también que no hubiera escrito jamás esta carta si Ud. hubiése manifestado que su motivación para llamar ‘Balear’ a la lengua de las Baleares es únicamente política. Respeto y apoyo tal postura. En primer lugar, por lo acertado del nombre, y en segundo lugar porque creo que los países y regiones tienen el derecho de llamar a su lengua cómo mejor les plazca. Adicionalmente, coincide con el sentir de muchos habitantes de las Balears. Esto ya se hizo en Valencia, declarando cómo oficial el valenciano, y en Portugal con el portugués, que históricamente se originó en Galícia (…)” y “Seule la consciencie linguistique et autoglossonymique des locuteurs, plus encore que le degré d’intercompréhension, permet d’isoler démocratiquement un idiome. Qu’importe si la variation est mathématiquement infime, la variation identitaire, elle, l’emporte”.

Son palabras de Jaume Gelabert, Doctor en Lingüística y Director del Departamento de Español de la Loyola University Chicago, y de Philippe Blanchet, lingüista y profesor de l’Université de Rennes.
Con estas citas científicas —cómo tanto les gusta denominar— dejamos en la cuneta a los inquisidores lingüísticos que pretenden demonizar a todo aquél que trata de dignificar nuestras modalidades lingüísticas insulares, cómo si vivieramos en pecado por no comulgar con sus ruedas de molino. En fin, esperemos ahora que el sr. Eladi Saura comprenda el concepto de conciencia lingüística tan bien explicado por lingüistas y profesores universitarios. ¿Negarán la existencia de la literatura menorquina —escrita en artículo baleàric o salat por mucho que les pese—de Àngel Ruiz i Pablo y Joan Benejam, o de los mallorquines Pere d’Àlcantara Penya y Gabriel Maura?

Se dibuja un nuevo panorama político en Menorca, en Baleares y en toda España. La irrupción de nuevas formaciones abre un nuevo abanico de posibilidades y urge a la necesidad de pactos donde la educación y la lengua no serán una excepción. El libro publicado por la Fundació Jaume III pretende que los ciudadanos de Menorca y Baleares en general dispongan de un modelo de lengua que los oriente a la hora de servirse de las modalidades lingüísticas en todos los ámbitos de la sociedad. Del mismo modo que en Valencia usan el valenciano bajo un modelo lingüístico autónomo. Los que se creen jueces de la lengua deberán aceptar que los que defendemos una Menorca en menorquín y en castellano tenemos los mismos derechos que ellos de defenderla en catalán, así cómo que diversas formaciones políticas cómo Ciudadanos de Menorca, UPCM y PP apuesten por un modelo lingüístico más próximo a los ciudadanos de Baleares. No pueden seguir actuando cómo jueces de nuestros sentimientos. Para ello está la democracia, para que la ciudadanía decida. Ahora, que hablen las urnas.

_________________

Publicat en es Diari de Menorca, es 19-5-2015.

Posted on

Maó, Mahó, Mahón

Ets amics d’Iniciativa Cívica Mahonesa me demanen s’opinió “sobre es debat, ja massa llarg, des nostro topònim Mahó-Maó, i sa seva possible combinació amb sa forma castellana”. Vetaquí lo que pens de sa qüestió.

1. Maó / Mahó

Des des punt de vista estrictament filològic, sa h de Mahó se pot associar a una consonant antihiàtica, això és, a una consonant que apareix entre dues vocals contigües per evitar que aquestes s’unesquin en un diftong. Se pot dir, idò, que aquesta h no té valor etimològic, ja que no prové de s’ètim, que aquí, i per lo que sabem, és un Mago pre-romà del qual hauria derivat es llatí Magonis. En síntesi: de Mago n’hauria sortit Magonis i d’aquest darrer, Mahó.

Es cas és que aquestes h no etimològiques varen esser eliminades durant sa reforma ortogràfica empresa per s’Institut d’Estudis Catalans fa cosa d’un segle. En un primer estadi, ho varen esser només en es lèxic comú. Així, formes com “càrrech”, “rahó” i “dihent” varen passar a escriure-se càrrec, raó i dient —com recolliria Francesc de B. Moll a sa seva Ortografia mallorquina de 1931—. Es topònims i ets antropònims, en canvi, quedaven exclosos de sa norma, lo que feia que s’hagués de continuar escrivint, posem per cas, Lluch, Mahó o Son Prohens1. No va esser fins bastant més tard que s’Institut va dictaminar que es noms de lloc, a diferència des de persona, s’havien d’assimilar an es lèxic comú i escriure-se segons sa normativa vigent. Per entendre-mos: qualcú podia nòmer Lluch i escriure així es seu llinatge, però es topònim mallorquí només podia escriure-se Lluc. D’acord amb aquest criteri, sa forma Mahó s’havia de convertir, clar, en Maó.

Però aquest criteri, a tot arreu on s’ha aplicat, ha hagut de confrontar-se amb s’opinió des ciutadans des lloc en qüestió. No se pot imposar una forma toponímica, per molt fonamentada que estigui filològicament, en contra de sa gran majoria des que l’han d’utilisar cada dia perquè han nascut allà o és es seu lloc de residència o sa capital des territori que consideren propi. A Catalunya, per exemple, se va haver de canviar en ets anys vuitanta Caçà de la Selva per Cassà de la Selva, ja que ets habitants d’aquesta vila pròxima a Girona se negaven a acceptar una grafia on sa simple confusió entre una ce trencada i una ce sense trencar els hauria condemnat a esser sa rialla de tothom. Per tant, si una gran majoria de ma(h)onesos o de menorquins volen conservar aquesta h que han duit associada durant segles, no veig per quina raó se’ls ha d’impedir que la conservin2.

2. Ma(h)ó / Mahón

Hi ha topònims que han estat traduïts a d’altres llengües i topònims que no ho han estat. Diverses raons expliquen aquest doble comportament. D’entrada, raons estrictament filològiques. Un topònim com Palma, per exemple, no ha de mester esser traduït per pronunciar-se segons ses lleis que governen una altra llengua. En sentit invers, molts de topònims, com ara es que estan formats a partir d’un nom de sant, admeten ben naturalment una traducció en una altra llengua. Però no tot s’explica per sa filologia. Hi ha noms de lloc que pareix que haurien d’haver tengut una traducció i que, a s’hora de sa veritat, no la tenen. I és que un topònim, per esser traduït, no només ha d’esser filològicament traduïble, sinó també rellevant per motius històrics, demogràfics, econòmics o polítics. És a dir, ha de tenir, o ha d’haver tengut, una certa importància en aquest món. D’aquí ve que, ben mirat, no hi ha res més honorable, per a un topònim, que disposar d’una traducció. I res més trist que haver-se quedat amb ses ganes, havent pogut tenir-la.

En síntesi: Ma(h)ó ha d’estar ben content que existesqui sa forma Mahón —que és una manera de dir que ho han d’estar tots es ma(h)onesos, i també tots es menorquins i balears i, en general, tots es que estimen sa ciutat, siguin d’on siguin—. ¿Que si ses dues formes han d’esser oficials o només ho ha d’esser sa primera? Per jo, és un assumpte intranscendent. Lo transcendent és s’ús que se’n fa, d’acord amb sa llengua en què està escrit un document. Ara bé, si es fet que només sigui oficial sa primera de ses dues formes —això és, Ma(h)ó— ha de comportar que sa segona —això és, Mahón— quedi proscrita de tot document oficial redactat en castellà (que és lo que passa, per exemple, a Catalunya amb sos binomis Girona/Gerona i Lleida/Lérida quan un text és escrit en castellà), llavors jo demanaria, per descomptat, que ho fossin totes dues.

___________________

1. Es mateix Moll, a sa pàgina 27 des seus Rudiments de Gramàtica Preceptiva, publicats al 1937, escrivia “Mahó”.
2. As cap i a la fi, aquest era en gran part s’argument a què recorria, el 4 de desembre de 1980, es llavors secretari general de l’IEC, Ramon Aramon, quan acceptava, “excepcionalment, la forma «Cassà» al costa de «Caçà» en vista de les connotacions que podria tenir aquesta darrera i de la voluntat unànime del poble» (Institut d’Estudis Catalans, Documents de la Secció Filològica, I, Barcelona, IEC, 1990, p. 115).