Es que som d’edat avançadeta, que ja vaig dir un dia que queda molt millor, tenim una viatgera que fa feredat. Som uns trebolins, més vells que en Nicodemus qualcuns, això sí. Ara que hi ha tanta propaganda de ses virtuts des majors a sa televisió: es barram ja no mos cau; ses articulacions, ben untades amb gelatina, estan com noves; ets audífons mos permeten sentir es vol d’una mosca a quaranta llegos; ses senyores, com a sa rondaia, si se riboten un poc sa pell amb cremes de components impossibles, queden llises com una post de planxar… ara, dic, estam més trempats que un orgue i agafam “el portante” i partim de “crucero” cap a ses Illes Fosques tot d’una que mos surt s’oportunitat.
Bé, es que som més modestos agafam ets atapins i partim amb l’IMSERSO. Que ve a esser lo mateix però entre sa gent des poble (sa des meu, perquè solem partir en grup, i sa més modesta, que es sa que me toca a jo). I li acopam cap allà on mos hagi tocat aquell any de toootes ses opcions que amb tanta il·lusió hem posat a sa llista de ses inscripcions, devers un parell d’anys abans de sa partida (som un poquet exagerat, jo).
Primer, però, hem hagut de tenir mil i una reunions a ca un i a ca s’altre, per arribar a un consens mínim. Volem esser es que volem esser i estar junts en es mateix lloc, passi lo que passi. És una acció conjunta, això d’anar a trescar món a sa nostra edat. I en veureu de discussions enrevoltant camilles o taules de dinar en es restaurants més coneguts de ses voreres de ses carreteres de s’Illa! I venga arguments de pes per part des que volen Marbella; i venguen discursos de propaganda pes que volen que a la fi mos n’anem a Lisboa. Jo som molt llarg de corretja per aquestes coses (ja vaig contar un dia com me comanda sa dona) i deix fer an es que tenen foc a dins ses sabates per guanyar ses discussions. D’aquests, el món n’és ben ple.
Sa qüestió és que, en haver triat es lloc –sa majoria botant d’alegria i ets altres tombant es coll, talment una democràcia–, mos posam a fer es projectes des viatge. Ah es projectes d’un viatge… aquí és on torna boieta sa dona. Sabeu que li agrada preparar maletes… i plenes, no vos penseu, ben plenes! Hi cap de tot: bufandes, mocadors de mocar planxadets, calcetins de totes castes per un denou climàtic, medicines, un bocinet de sobrassada ben embolicadet, unes sabates de mudar, unes altres de caminar, unes botes per passejar tranquils si plou… És per demés intervenir en aquest tema de s’intendència… és cosa ben seva i la pobra disfruta. Què té més si llavonses no en treim ni un terç de tot lo que he traginat!
Pensau, però, que això no és un assumpte de parella, és un treball conjunt gremial, de gènere com dirien ara. Ses cridades per telèfon que se fan ses amigues corals sovintetgen de mala manera. Tot s’ho consulten i sa que més comanda (que no és sa meva, ho he de dir) les s’engirgola per convèncer totes ses altres de sa darrera inspiració que ha tengut en veure a sa televisió tal o tal cosa. I ja hi tornam a esser amb sa maleta oberta damunt es llit des quarto des convidats, amb aquella boca badada que pareix que s’esqueixa, esperant engolir més i més peces “d’absoluta necessitat”.
Arribats en es punt de partir de bon de veres cap a… Eivissa, posem per cas, ses coses prenen un altre cantet. Però com que aquest cornaló d’avui me vessa pes costats i no he estat escapaç d’entrar en matèria de viatge pròpiament, ho deixarem per un altre dia. Ara comprenc ses novel·les per entregues o ses sèries de sa televisió que estan tan de moda: mem si hi quedau aferrats es meus lectorets i una altra setmana mos trobam en es mateix lloc de sa pàgina. Mentre no acabeu es menuts…