D’ençà que sa Fundació Jaume III va començar a desplegar sa seva activitat —i ja fa d’això un any i mig bo— i d’ençà sobretot que ha publicat es seu llibre d’estil, Un model lingüístic per ses Illes Balears, es debat entorn de sa llengua ha pres un color distint des que havia tengut en tots aquests anys d’autonomia. Ja no se tracta de discutir com l’hem d’anomenar, aquesta llengua, entre altres raons perquè tots es qui consideram que no té ni hauria de tenir cap altre nom que s’històric de mallorquí —o menorquí, eivissenc o formenterer, segons de quina illa xerrem— topam sistemàticament amb una paret que es nostros representants polítics no han volgut mai franquejar: s’Estatut d’Autonomia i, en concret, es seus articles 4 i 35. Ja no se tracta tampoc de discutir qüestions ortogràfiques, com si encara fóssim un segle enrera, quan sa llengua no s’ensenyava a s’escola ni s’usava a penes en es medis de comunicació i a s’administració. Mos agradi o no, disposam avui en dia d’una ortografia reglada, que és sa que s’aprèn a s’escola i s’utilisa a sa premsa i en ets àmbits administratius. Proposar-ne una de nova no trauria cap enlloc.
Si no se tracta ja de debatre entorn des nom de sa llengua ni de demanar-se quina ortografia s’ha d’usar, ¿de què se tracta, idò? Per sa nostra fundació no hi ha dubte: d’un problema de models. És per això que acabam de publicar un llibre que conté una proposta alternativa a sa vigent. I és per això que creim que sa societat balear, sense exclusions, té dret a un debat públic sobre quin ha de ser es model d’estàndar balear, si es que s’utilisa avui i des de fa més de tres dècades a tots es registres cultes o, en canvi, es que proposa sa Fundació Jaume III en es seu llibre d’estil que acaba de publicar. Fa un parell de mesos es diari Última Hora publicava una enquesta en què un 68% de balears considerava que s’article salat s’havia d’emprar en ets informatius d’IB3 (Última Hora, 5-10-2014). ¿Com por ser, per tant, que se’n faci un ús tan raquític o, en altres paraules, que només s’empri a ses seccions més poc prestigiades, com es deports i es temps, i encara amb gran escàndol des doctes filòlegs de sa UIB i ses seves corretges de transmissió mediàtiques? Senzillament, perquè es model dominant no l’admet. I aquest no és més que un exemple, ja que n’hi ha a forfollons i de tota casta.
Ara, això no lleva que sigui un exemple significatiu. I és que es gran argument a què recorren es defensors de s’exclusivitat de s’article lalat o literari és justament es de sa tradició literària. Segons ells, a sa literatura sempre s’ha usat aquest article i no sa combinació de salat i lalat, pròpia des xerrar de Mallorca i de ses altres illes germanes. I com que sempre s’hi ha usat, afegeixen, ses coses han de seguir igual. No fa falta afegir com és de discutible un tal raonament. En primer lloc, perquè a sa literatura produïda a ses Balears, sobretot de finals des XIX i començaments des XX, hi ha una bona partida d’obres on s’usa s’article salat en combinació amb so lalat, o sigui, lo que constitueix es sistema de s’article baleàric. I, després, perquè aquest recurs a sa tradició literària per justificar determinades característiques de sa llengua estàndar, si bé podia tenir un cert sentit abans des naixement de sa televisió i sa generalisació de ses emissions radiofòniques, ha deixat de tenir-lo de llavors ençà. Una cosa és sa literatura i s’altra es medis de comunicació, s’administració o el món de s’escola. Així com aquests tres darrers àmbits, que és on se suposa que s’ha d’emprar s’estàndar, tenen com a destinatària sa comunitat lingüística balear, sa literatura, en especial si és adjectivada de catalana, té un destinatari distint —deixant a part que sa literatura, per definició, admet tots es registres i no és privativa de s’estàndar—. Repetir incansablement sa cançoneta de sa llengua literària com a únic referent possible de s’estàndar no només és un anacronisme, sinó que ja fa fins i tot rialles.
Però aquí està es re de sa qüestió i no mos cansarem d’insistir-hi. Fa just dues setmanes s’escriptor Carles Cabrera reflexionava en veu alta sobre es models de llengua. No mos citava pes nom —a s’àmbit on se mou, es reconeixement públic de sa nostra existència constitueix quasi un motiu d’excomunió—, però sí mos identificava amb so «gonellisme» i afirmava que aquest gonellisme «havia transitat intel·ligentment de l’histrionisme esquizofrènic extraparlamentari a aferrar-se a l’emblanquinat de l’Institut d’Estudis Catalans i abraçar auctoritas del Departament de Filologia Catalana de la UIB com Josep A. Grimalt o Jaume Corbera, semblantement partidaris de l’acostament màxim de la llengua escrita a l’oral» («El model de llengua», Última Hora, 2-3-2015). Vagi per endavant que no mos molesta gens ni mica que mos identifiquin amb so gonellisme original i ses seves tesis, baldament ignorem què és això de s’«histrionisme esquizofrènic extraparlamentari». En canvi, no creim haver-mos aferrat mai a cap mur acadèmic ni haver abraçat mai cap autoritat filològica local; lo que sí hem fet és aprofitar totes ses aportacions filològiques degudament contrastades i que han convengut an es nostro propòsit, que no és altre, recordem-ho, que es de consolidar un estàndar vàlid per ses Illes Balears. O, si s’ho estimen més, un estàndar que tengui com a primer destinatari sa comunitat lingüística balear.
A sa seva exposició un poc embullada de models vigents, Cabrera cita es cas, entre altres, de dos escriptors mallorquins, Baltasar Porcel i Melcior Comes, que varen optar i opten per escriure ses obres en català central. Com és natural, hi tenen tot es dret. Com el tendrien d’escriure en gaèlic, en romanx o en cherokee. Des seu pa en faran sopes. Però aquest no és es debat. Lo que mos hem de demanar és si volem un estàndar que tengui com a principal referent sa nostra comunitat lingüística, o sigui sa balear, o ja mos està bé lo que hi ha en aquests moments. I, en sebre sa resposta, hem d’obrar en conseqüència i exigir a ses nostres institucions que també ho facin.
______________________
Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 18-3-2015