La setmana passada es complia es 30è aniversari d’ençà de s’aprovació de sa Llei de Normalisació Lingüística. Una fita que ses nostres autoritats van voler celebrar si com si aquesta LNL hagués estat un ou de dos vermells per ses nostres illes. Tancats hermèticament dins sa seua bimbolla, com de costum, ets actes d’aquest 30è aniversari de sa LNL mos va deixar una imatge insòlita: més cadires que assistents a una espècie d’autocelebració narcicista i megalòmana de sa classe política catalanista que mos governa, completament desconnectada de sa realitat des carrer.
En efecte, a Armengol i es seus socis de MÉS els hi ha sortit es tir per sa culata. Ningú va assistir an ets actes per celebrar una llei que no ha servit absolutament per res més enllà de dividir a sa societat balear. Bono, ningú llevat de Miquel Vidal, president des Partit Popular de Balears, completament desnortat i encara convençut de què a ses darreres eleccions autonòmiques el PP va perdre per defensar, precisament, allò que va fer que quatre anys enrera José Ramón Bauzá guanyàs amb sa majoria absoluta més àmplia de s’història de Balears: defensar s’ús de ses modalitats insulars reconegudes a s’Estatut d’Autonomia davant s’imposició des català estàndar, sa llibertat lingüística a ses escoles i a s’Administració, i es trilingüisme educatiu.
Una reflexió molt magra sa des malnomenats “regionalistes”, ja que, per sa mateixa regla de tres, es Partit Popular va perdre sa majoria absoluta a moltes altres comunitats com sa Valenciana, Castella i Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, La Rioja, Múrcia i Cantàbria; comunitats on, que jo sapi, no hi va haver cap conflicte educatiu. Bona diagnosis, bona curatio. Emperò per curar-se, sr. Vidal, abans hi ha que tenir clar de què s’està malalt. I és que ara mateix es populars balears, enfora d’aplicar un bon diagnòstic per recuperar-se de sa galeta de ses darreres eleccions, demostren que, amb actuacions com sa de Miquel Vidal assistint com un patrici més a sa celebració de sa Llei de Normalisació Lingüística, estan més a prop de sa dita d’aquell qui “tenia mal an es clotell i li curaven es turmell”, que d’altra cosa.
Dos han estats ets errors històrics de sa dreta balear. Ho analisen a la perfecció Joan Font Rosselló i Joantoni Horrach an es seu assaig “Sa norma sagrada”, es llibre an es que Maite Salord i Francina Armengol deneguen qualsevol ajuda, a pesar d’estar escrit en sa nostra llengua. Es primer i més trist de tots va esser l’any 1983, reculant en sa seua proposta estatutària per denominar oficialment an es nostro idioma “llengua de ses Balears”, claudicant així davant es nacionalistes amb sa tendenciosa demoninació de “llengua catalana”. Una denominació que, com s’ha demostrat, amagava intencions polítiques i ha acabat essent s’excusa perfecte per impulsar s’entelèquia des Països Catalans i desplaçar ses nostres modalitats per un estàndar d’arrel barcelonina. Sa segona cadufada va tenir lloc tres anys més tard, el 1986 amb sa Llei de Normalisació Lingüística. Una normativa aprovada amb tota sa bona fe del món —l’infern n’és ple de bones intencions—, i que es catalanisme ha acabat tergiversant i moldejant an es seu interès. Sa LNL no va néixer amb s’intenció inquisidora amb que es Pacte l’està aplicant. Basta veure ses declaracions de fa uns dies de Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern de Gabriel Cañellas, quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1896): “El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. Es mateix Cañellas rompia es seu silenci l’any passat a una entrevista on posava en qüestió es procés d’estandarisació aplicat a Balears: “Fins ara hem funcionat amb so català estàndar, patrocinat per sa mateixa Universitat i que està esborrant sa manera de parlar de cadascuna de ses Illes, sa manera com parlaven es nostros pares. S’ha sacrificat sa parla genuïna a favor de sa “perfecció”, i en quant as nom de sa llengua, Cañellas també reconeix es famós debat de sa coma i que “Aliança Popular no haguera posat català, però aquesta fórmula va guanyar perquè dets onze membres de sa comissió redactora de s’Estatut balear, AP només en tenia un”.
Sa realitat no és sa que mos volen fer creure es nostros patricis des Pacte de progrés, sinó que es Govern amb minoria d’AP i Unió Mallorquina va acceptar —de mala gana— s’unitat des català i es balear a canvi des reconeixement oficial des mallorquí, menorquí i eivissenc. S’error va esser, idò, deixar en mans des nacionalistes deslleials una llei que anava encaminada a dignificar ses nostres modalitats. El PP de Miquel Vidal, Marga Prohens i companyia hauria de pendre nota dets errors des passat. Regionalisme no significa claudicar davant es catalanisme, sinó plantar batalla i defensar s’autonomia lingüística, política, històrica i cultural de Balears davant qualsevol intent d’usurpació o annexió. Mentres no despertin, es ciutadans d’aquestes illes demostrarem lo mateix que es va demostrar as Baluard; que no tenim res a celebrar.
___________
Publicat as Diari MENORCA, 16/5/2016.