Es Consell de Mallorca ha decidit canviar sa data de sa Diada de Mallorca (12 de setembre) per sa de dia 31 de desembre que coincidirà ara amb sa Festa de l’Estendard, una de ses festes civils més antigues d’Europa que ja celebra s’Ajuntament de Palma, que ara l’haurà de retocar a fi que s’institució insular hi prengui part. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears s’oposa an aquest canvi per una raó elemental. Creim que tot lo que afecta es símbols identitaris com són es nom de sa llengua, ses banderes oficials, ses diades, ets himnes o es nom de sa capital només s’han de canviar per consens o quan tenen darrere un suport polític clarament majoritari. Creim que una minoria –catalanista– no ha d’imposar es seus símbols a tota una comunitat que majoritàriament no se sent catalanista ni tampoc part des procés de construcció nacional de Catalunya que, vulguin o no, amenaça s’actual realitat autonòmica.
En realitat, lo que ara vol fer Més (i històricament es PSM) és lo que va fer es Partit Nacionalista Basc (PNB) en es País Basc: fer oficials a tota una comunitat autònoma es seus símbols de partit com s’ikurriña i s’himne. Si sa llegitimitat d’aquest solapament des símbols que defineixen s’identitat col·lectiva d’un poble ja és prou discutible –i discutida– a comunitats on es pes des nacionalisme ètnic, com en es País Basc, és més que evident –as cap i a la fi, es PNB no ha deixat d’esser mai sa força més votada–, molt més discutible és encara que una minoria com sa que representa Més (6 consellers de 33 i fins fa poc 3/4 de 33) acabi imposant es seus símbols a s’illa de Mallorca. I això és exactament lo que passa i ha passat a ses Balears, gràcies, naturalment, a una dreta que s’estima més anar-se’n de sa Comissió de sa Diada perquè, sempre tan pragmàtica, deu considerar molt feixuc discutir sobre “temes que no interessen es ciutadans”. I gràcies, també, a una esquerra en principi espanyola (PSIB i Podem) que, bé sigui per conservar sa cadireta i no posar en perill s’estabilitat des Pacte, bé sigui per aquest complex d’inferioritat que sempre ha tengut davant es postulats des nacionalisme en qüestions identitàries, sempre tomba es coll. És lo que sol passar quan un no té discurs sobre un tema. O repeteix es clixés i llocs comuns que circulen, o recorr a arguments d’autoritat des qui “en saben” i així, almanco, un queda a pler.
¿Per què, emperò, Més i Miquel Ensenyat s’han encabotat en canviar sa data de sa Diada de Mallorca? No ho dubtin: per una qüestió ideològica. Es catalanisme no fa mai cap passa enrere i, amb aquest canvi de diada, torna a posar una altra pedra en sa seva obsessió de construir simbòlicament s’identitat des mallorquins, identitat, clar, que vol unida a Catalunya o a s’entel·lèquia des Països Catalans, un concepte relativament modern que té poc més d’un segle de vida. Només els falta baratar sa nostra bandera per sa quatribarrada i així es mallorquins, es menorquins, ets eivissencs i es formenterers ja mos podrem sentir catalans de ple dret. Que és no lo que ha cercat sempre es catalanisme: una vinculació lo més estreta possible amb sa venerada Catalunya a qui li devem tot lo que som.
Es 12 de setembre no agradava gens an es catalanisme. I per raons òbvies. Un 12 de setembre de 1276 es primer rei independent des Regne de Mallorques, Jaume II, jurava sa Carta de Privilegis i Franqueses des mallorquins a l’església de Santa Eulària. Naixia així aquell nou regne dins la mar que havia somiat son pare, el rei en Jaume, un nou estat separat de sa Corona d’Aragó, que quedava en mans de Pere III, es primogènit des Conquistador, que mai acceptà aquest repartiment. Sa tràgica història des reis de Mallorca que s’encetava llavors és sa mostra històrica més rotunda de sa voluntat anexionista d’una Catalunya que sempre mos ha volgut tutelar perquè sempre mos ha considerat un apèndix seu. Ses humiliacions, ses invasions a s’illa (1285 i 1343), ses exaccions i ses amenaces seran constants durant aquests setanta anys de dinastia privativa. Per això es “catalans de Mallorca” com Ensenyat, sentimentalment més acostats a Catalunya que a ses illes, no en volen sentir a parlar d’aquesta època (1276-1343). Ni de cap efemèride que la recordi, com es 12-S o es 25 d’octubre. Qualsevol que llegesqui s’història de sa Dinastia de Mallorca (Jaume II, Sanxo I i Jaume III) sentirà una vertadera llàstima cap an aquests tres reis desgraciats, tot per s’ambició malaltissa des reis aragonesos –esperonats pets interessos comercials de sa burgesia catalana– que finalment se sortiran amb la seva: reincorporar es regne mallorquí a sa Corona d’Aragó (1343). Historiadors com Álvaro de Santamaria han destacat, maldament totes ses dificultats assenyalades, ses realisacions històriques que deixa com a llegat sa dinastia mallorquina, uns fruits molt superiors a qualsevol període posterior. Recordem-ne un parell: institucionalisasió des regne (Gran i General Consell, Consolat del Mar, Jurats, Sindicat de Fora, lleis palatines), remodelació de Palma, ordenació i revitalisació de sa Part Forana, reactivació econòmica, màxim demogràfic (no superat fins a 1576), auge de sa navegació mallorquina, encunyació de moneda, projecció cultural (Ramon Llull), impuls a s’arquitectura (La Seu, Castell de Bellver, reconstrucció de l’Almudaïna).
Aquesta crua realitat trastoca es mapes mentals des catalanisme que, lògicament, sempre ha volgut esborrar qualsevol record d’un regne privatiu que, li agradi o no, configurarà de llavors ençà s’identitat col·lectiva des mallorquins com una identitat diferent de sa des catalans. Per això, s’estimen més celebrar es 31 de desembre, una data contaminada ja pes pancatalanisme més radical, no perquè representi sa nostra entrada definitiva a una Cristiandat –i que, per això i no per altra cosa, s’ha conservat a sa nostra memòria des mallorquins– de sa qual, de vegades, pareix que sa nostra esquerra en vulgui sortir, sinó perquè es catalanisme entén que pot convertir aquesta efemèride cristiana en sa nostra entrada a sa Catalanitat, lo únic que de fet ocupa i preocupa Més, s’únic fruit que ha tret de tota aquesta comèdia de “repensar Mallorca” que va posar en marxa ara fa un any i mig Miquel Ensenyat.
FUNDACIÓ JAUME III
Es patronat de sa Fundació Jaume III està format per Fernando Fortuny, Gari Durán, Joan Pons, Toni Marí, Joan Font, Bernardí Homar, Bernat Noguera, Gabriel Barceló, Sebastià Jaume, Gabriel Le Senne, Antoni C. Pons, Toni Planas, Matias Rabassa, Pep Llorenç Mulet i David Cardona Tur
_______________
Publicat a EL MUNDO/El Dia de Baleares
