Sa meva darrera divagació tractava d’un Moll i sa que es lector té ara davant ets ulls tracta d’un altre. Si abans era es fill, ara és es pare. Si abans era en Francesc, ara és en Francesc de Borja. En vista d’això, qualsevol pot arribar a pensar que tenc una fixació amb sa família. En absolut. Passa, emperò, que quan cerques un poc en aquest món de sa filologia mallorquina o balear t’acaba sortint sempre per un costat o s’altre sa família Moll, ja sigui per mor de lo que han escrit pare i filla —n’Aina, clar—, ja sigui per mor de lo que ha publicat s’editorial homònima —primer un Francesc, després s’altre—, ja sigui per mor d’altres raons no precisament filològiques. En tot cas, lo que avui m’interessa comentar no només té a veure amb sos Moll, sinó que pot esser considerat com una continuació des meu article anterior, en què, a propòsit d’unes declaracions des fill, reflexionava sobre sa llengua des llibres de text amb què estudien avui ets infants i es jovençans de ses Balears.
Francesc de Borja Moll va publicar al 1965, en ple franquisme, quan es mallorquí estava ben lluny d’esser una llengua ensenyada i usada a s’escola, un Vocabulari mallorquí-castellà (amb inclusió de les paraules típiques de Menorca i Eivissa). Jo en tenc una segona edició, de 1990, però tot indica que se tracta d’una simple reimpressió de sa primera. Només així s’explica que sa llista de coses a afegir i a corregir «en una possible segona edició» amb què Moll tancava es seu pròleg, hagin quedat sense afegir i sense corregir. Pentura és que es fill, que ja devia cuidar-se en aquella època de s’editorial, no havia llegit es pròleg des pare.
Ignor si s’obra s’ha tornat reeditar de llavors ençà. En es catàleg de s’Editorial Moll consultable a través d’internet hi trobam es títol, però sense indicació d’any d’edició. I a ses poques llibreries on encara se pot adquirir, s’edició corrent és sa segona. Sigui com sigui, es llibre és avui dia una peça de museu —una peça més, junt amb moltes altres—, ja que no s’utilisa allà on s’hauria d’utilisar: ni a s’administració, ni a s’ensenyament, ni en es medis de comunicació públics. És possible que sa culpa la tengui es títol. Aquest «mallorquí» que hi surt, clar i llampant. I fins i tot aquestes «paraules típiques de Menorca i Eivissa» anunciades en es subtítol. És a dir, és possible que sa culpa la tengui un enfocament que posa s’accent en ses formes específiques de cada illa, degudament identificades, i que va molt alerta a no mesclar-les amb ses privatives de Catalunya o de València o amb ses considerades literàries. Aquesta prevenció, pròpia d’un temps, ha desaparegut per complet avui en dia. Avui tot se mescla. I en aquest mestall informe, lo que acaba dominant no són ses maneres de dir illenques, sinó ses continentals. Ses més poderoses, as cap i a la fi. Demogràficament, econòmicament i políticament.
Es pròleg des llibre, per altra part, constitueix una vertadera declaració d’intencions. En reproduiré dues mostres. Sa primera: «Encara que té aquest caràcter d’integració de tot l’arxipèlag, no m’ha semblat convenient donar-li el títol de Vocabulari Balear-Castellà, perquè entenc que el nom d’un diccionari o vocabulari ha de correspondre al nom real i usual del llenguatge que s’hi registra. (…) Per això m’ha semblat preferible adoptar el nom de mallorquí i completar el títol indicant que també figuren en el llibre els vocables típics del menorquíi de l’eivissenc». Per molt manco que això, a un l’acusen avui en dia de secessionista, el jutgen a sa plaça pública i el passen a foc i a sang. I ara sa segona mostra: «El dia que a les escoles s’ensenyarà el mallorquí desapareixeran les dificultats amb què avui en dia topa molta gent quan prova de llegir o escriure aquesta llengua».
Tenia tota sa raó, en Moll. Llàstima que aquest dia encara no hagi arribat.