Tothom coneix es tòpics que circulen pel món sobre ets uns i ets altres. No se n’escapa ningú. Per molt que mos hi posem, tot és debades: qui més qui manco té prejudicis.
Que si ets alemanys són caps quadrats (per s’organisació que han de menester); que si ets anglesos són flegmàtics (no s’immuten per res nat del món); que si ets andalusos jeuen tot lo dia (sa calorada fa tenir vessa); que si es gallecs no són de fiar (mai contesten lo que els demanen); que si es catalans són més estrets que una fulla de pi (o sigui, que no n’amollen ni un, de centimet d’euro) i per no allargar-mos, acabarem amb noltros, es que som de ses Balears. De noltros, diuen que som fenicis. I jo crec que qui ho va començar a dir tenia ben molta de raó. Veurem si me sé explicar amb quatre paraules en aquest cornalonet meu que he recuperat as cap de molt de temps de fer altres feines que no vénen al cas.
Heu venut mai cap tros de fora vila? Heu comprat mai un apartamentet o un pisetxo? Heu ajudat a comprar una casa o loft (allò que no té parets i pareix que vius talment dins una cotxeria) an es vostros al•lots? No? Ja me’n guardareu una talladura! Ves si ho heu fet! Qualsevol d’aquestes coses esmentades suara, les hem fet pràcticament tots ets illens, diria jo. Es moviment de doblers d’una part a s’altra de ses butxaques diverses, tant si són de bancs com si són d’estrangers o pàtrios, és un dets entreteniments més agradosos pes que som d’aquí.
Talment es fenicis, quan hem comprat una propietat (sigui petita o disforja), ja tenim en ment lo que valdria si la tornàssim a vendre as cap d’un no res. Encara no l’hem habitada i ja partiríem escapats a fer-la tassar pets intermediaris o pel sum sum corda, si fes falta, per veure què hi hem guanyat. És per demés que diguem que no és ver això que escric ara, tots qualque pic, si no molts, hem fent comptes mentalment per valorar i fer salivera domés de pensar en so negoci que suposaria vendre per més lo que hem comprat per manco.
Idò bé, senyors meus, això és esser fenici, comerciant, negociant o especulador, en definitiva. És innat en tothom i especialment en gent que viu a un lloc de pas des Mediterrani com mos passa a noltros. Som enmig de la mar i es que van i vénen d’una vorera a s’altra d’aquest raconet tancat d’aigua salada topen amb ca nostra cada vegada que travessen sa bassa enorme de sa Mediterrània. Es qui duien teles, se’n duien sal; si arribaven amb espècies, se n’anaven amb olis, amb una paraula: intercanviàvem lo que fos. Ho tenim imprès, per tant, a s’ADN d’ençà de sempre i ho hem heredat des nostros primers pares.
Però no passeu gens de pena, no és una desgràcia esser fenicis, és anar viu i fer moure sa riquesa de ca nostra perquè giri i giri i giri com un molí de sínia. Seria molt més trist voler fer calaix i estotjar es guanys esperant que facin fills.