Lo primer, demanar excuses per sa grolleria que surt a sa dita d’avui, però ja se sap que això és es racó des Padrí i es senyors que escriuen a veïnat meu són tota una altra cosa. D’això, ets entesos en diuen registres. Jo, de registre, només en conec un que m’interessi, es de sa propiedat. Què voleu que vos digui!
Sa dita la m’han donada es periodistes des diaris catalanistes, que per paga ho són quasi tots, la setmana passada. Que en varen dir de beneitures: Verge Santíssima del Sant Roser Beneït! Jo que estava més content que un Pasco amb això de s’article de sempre a sa televisió. Jo que precisament vaig decidir apagar-la per sempre més es dia que vaig confondre, una bona estona, ses notícies d’IB3 i ses de sa catalana (fins i tot es nom és clavadet, TV3)… ¿Poreu pensar que mos varen arribar a entaferrar en ets esports que un partit de futbol seria a dos quarts de deu des vespre i no va sebre ningú a quina punyetera hora començava es partit! Mal llamps! P…. sagrades! Recoranta puny…!, vaig bramar.
Bé, sa qüestió és que si els haguessin deixat manyuclejar més es xerrar de sa televisió, hauríem acabat per perdre sa fesomia, es que som de ses Balears. Ara mos diuen que som dialecte, com un insult. A noltros que sempre hem dit que xerram mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc. Però si fins i tot n’hi ha que diuen que xerren alaroner de lo diferents que se senten. Jo no sé si som carn o peix, això que ho decidesquin ets experts, que per això tenen estudis. Jo lo que dic es que si hi ha gent d’estudis que mos defensa es xerrar, benvenguts sien.
I és que ja ho deia sa meva padrina, al cel sia, una pagesa de rebosillo, alta i curra de jove, que en veure que mos aficàvem en qualque tema que no coneixíem, mos mirava de coa d’ull des des balancí i sentenciava: ’xau fer el qui sap…, i vos assegur que no feia falta que acabàs sa dita. Tots callàvem com a morts perquè tenia tota sa raó. Idò, a callar toquen!