Sa dita d’avui és coneguda, me pareix. Jo la sabia de per ca nostra i sempre m’ha agradat una cosa de no dir. I és que això des xerrar és un pou sense fons, just es bolsos de ses dones. Com m’agrada rescabalar paraules, frases o dites nostres! Pas un guster!
Tots xerram, poc o molt; per això, quan hi ha qualque programa a sa ràdio o a sa televisió, encara que no siguem entesos en sa matèria, sempre li volem posar emperons. Que si a ca nostra això no s’ha sentit a dir mai; que si sa nostra versió és ben diferent; que si no saben lo que se pesquen amb aquestes dites tan postisses; que això ho deuen dir en es poble de…., però ho diuen perquè són uns indocumentats, etc. (Fixau-vos bé que, com més a prop des nostro és es poble en qüestió, més indocumentats mos pareixen.)
Lo cert és que tots hi volem aficar es nas i, si ho hem sentit a dir, és nostro, i si no, no mos ho pareix. Vet aquí s’exagerada individualitat i consciència lingüístiques que passejam, com diria qualcú amb estudis. Un de Sineu se pensa que xerra es mallorquí més pur de tot s’illa; emperò també ho pensa un felanitxer o un pollencí, que endemés presumeix d’un sistema d’article diferent des seus veïnats i n’està baves.
No podem sofrir que mos toquin sa llengua, perquè la consideram patrimoni de tots. I és ben ver que ho és. I també és ben cert que mos volem sentir únics però grupals. M’explic: es des triangle de ses Bermudes, Alaró, Lloseta i Binissalem, estan plegadets en una fase “evolucionada” des seu parlar que exagera una cosa grossa ses “e”, que ets altres, pobres endarrerits, mantenim com a l’antigor en forma de so neutre i tònic. Avui estic inspirat, Jesuset! I per això, quan la fan, l’obrin, com si glopejassin un elixir de dents.
Està comprovat que en temes lingüístics som uns esquitarells i no volem que mos diguin què hem de fer perquè mos pareix que en sabem tant com es que han estudiat es tema. Si es programa de ràdio o televisió fos de medicina o de dret, acoparíem sa boca perquè reconeixeríem, tot d’una, que no en sabem gens ni mica d’això. És un fet, lo que vos dic. Empirisme pur.
Alerta mosques, però, perquè s’afició per corregir ets altres se torna un vici mal de curar si no hi posam esment. Duim dins s’animeta un censor que sempre està a punt per tirar-se an es coll des que no és germà. Si fos per ell, tots seríem bessonada. Per això m’agrada tant sa dita d’avui que mos fa veure que a cada lloc tenen ses seves manies i això és glòria: a poble que vas, usança que trobes.