Una polèmica sense nom no és una polèmica, recordin sa polèmica d’en Pep Gonella a ses pàgines des Diario de Mallorca l’any 1972, una brega dialèctica entre en Francesc de Borja Moll i un misteriós Pep Gonella i que amb el temps s’ha coneguda, com sabrà es lector de “Sa Norma Sagrada”, més pes seu nom que pes seu contengut real.
Fa dues setmanes, en Jordi Caldentey, president de s’OCB de Manacor, encetava ses hostilitats amb un article publicat a Diario de Mallorca titulat “Consagrem la norma”. Des des títol mateix, Caldentey se referia implícitament –no anomenava peça, no fos cosa que en fes publicitat indirecta– a “Sa norma sagrada”, llibre editat per sa Fundació Jaume III. As cap de tres dies i, en exercici des seu dret a rèplica, Joantoni Horrach, coautor des llibre, contestava Caldentey a ses pàgines des mateix rotatiu. Però en Caldentey no se donava per vençut: envestia n’Horrach un parell de dies més tard. Horrach, emperò, no volia quedar enrera i el tornava a replicar. De moment, aquesta “polèmica de s’andalús” s’ha allargada dues setmanes amb quatre cartes a Diario de Mallorca. És ver que sa controvèrsia ha tengut altres derivacions, com s’article que firmava Ramon Aguiló a Diario de Mallorca i que ja vàrem publicar en aquesta web.
Hem anomenada aquesta polèmica com “sa polèmica de s’andalús” per mor de ses sistemàtiques comparacions que ha fet Caldentey i que fa es catalanisme en general (recordem en Tòfol Soler fa unes setmanes a IB3 on va tornar identificar es mallorquí amb s’andalús per justificar que no l’havíem d’usar a àmbits formals, encara que ell faci lo contrari) entre s’andalús i es mallorquí, donant a entendre que només és lícit utilisar-los de manera col·loquial però mai a àmbits més formals, una idea que Moll va explotar fa quaranta anys i que encara es seus deixebles repeteixen fil per randa. Una mostra més de sa fossilisació mental des catalanisme.
Ahir reproduíem es dos primers articles d’aquesta interessant polèmica. Avui, es dos darrers. Es debat ha començat.
CONSAGREM LA NORMA, Jordi Caldentey
REFLEXIONEM SOBRE SA NORMA, Joantoni Horrach
EL DOBLE CANTET DE L’ESPANYOLISME LINGÜÍSTIC, Jordi Caldentey
En Juan Antonio Horrach dia 6 replica el meu article de dia 3 remolest perquè no vol que comparem “ses modalitats balears amb s’andalús com si fossin català degradat”. L’exemple andalús és massa gràfic. Li cou. Si mira, per exemple, la Dialectología española, de n’Alonso Zamora, aprendrà la riquesa lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica de l’andalús i de tots els dialectes castellans i no el rebaixarà a simple castellà degradat.
Com que n’Horrach no pot dir res de la política estandarditzadora que Espanya fa amb els seus dialectes peninsulars, no té altre remei més que recórrer a l’argentí, situat deu mil quilometres lluny dels dominis de l’estat espanyol. Això explica per què Madrid no piula, com bé diu ell, amb els dialectes d’ultramar. L’excepció que confirma la regla és el canari.
L’espanyolisme vol donar rang internacional, fins i tot intercontinental a les fronteres internes del bloc d'”autonomías” de llengua catalana. I, alhora, mantenir totalment esborrades i sense el més mínim efecte diferenciador lingüístic les fronteres del bloc d’autonomies de llengua castellana. Disgregació en un cas i integració en l’altre. Amb aquests dos cantets diametralment oposats, on és la “igualdad de todos los españoles” que prediquen?
Estan obstinats en anul·lar artificialment el veïnatge geogràfic natural que hi ha entre les Balears, el Principat i València imposant-hi una multiplicació d’estàndards que superi la que hi ha allà on Espanya ha perdut “el mando”, que és a les seves excolònies escampades pels cinc continents. Així de decantats i d’espargits mentalment, socialment i geopolíticament vol l’espanyolisme que estiguem la gent i les terres catalanoparlants. No volen que tinguem altre lligam en comú més que el castellà estàndard. Qüestió de funcions, com vaig dir a l’article. Per què no aixecau igualment tanques lingüístiques disgregadores entre les autonomies castellanoparlants? Divide et impera, deien els colonitzadors romans!
Els gonelles “independentistes” regionals de Barcelona com en Pla Nualart, són els més perillosos perquè, en lloc de predicar “barcelonín”, com feis els del “valenciano”, “mallorquín” o “lapao”, ells són més mals de detectar perquè segresten i s’apropien del nom unitari “català” per degradar-ne el significat, regionalitzar-lo i identificar-lo amb el dialecte catanyol de Barcelona, un híbrid que és l’estadi previ a la castellanització del Principat. Com que allà la substitució directa pel castellà, que cercau a València i a Mallorca, no funcionaria, hi fan com a Galícia, on han tramudat el gallec de dialecte portuguès en dialecte castellà. Si us pensau embullar-me gens amb en Nualart, anau ben errat. A bon sant comanau el miracle, don Juan Antonio!
__________
Publicat a Diario de Mallorca, es 10/5/2016.
PENSAR SENSE EMBULLS, Joantoni Horrach
No puc dir que me sorprengui gens ni mica que el senyor Jordi Caldentey, vicari de s’OCB a Manacor, contesti sa meva rèplica amb falsedats o amb coses que ja li vaig explicar a sa carta anterior. O no llegeix, o vol manipular. En cap cas pot treure pit.
Deia jo que és una mica malaltís això de treure a passejar sempre es cas de s’andalús per lo que evidencia de xenofòbia poc dissimulada amb sos ciutadans d’aquella terra, objectiu prioritari ja enfilat per Jordi Pujol el 1976 (s’andalús “és un home poc fet que viu en un estat d’ignorància”). També perquè és un exemple que automàtica i equívocament se posa en circulació des dets anys 70. ¿Vol dir que a Canal Sur xerren exactament igual que a Telemadrid? ¿Fonèticament? ¿Lèxicament? Gens ni mica. Tampoc a sa televisió asturiana. Això de divide et impera també és un altre trist recurs d’un repertori fossilisat que no s’ha renovat en 40 anys. Poca feina veig en quant a pensament renovat dins es think tankscatalanistes…
Bastant insolvent també és s’acusació feta contra es sobiranista Pla Nualart de defensar es “catanyol”, quan precisament el senyor Caldentey, si s’hagués pres sa molèstia de llegir mitja pàgina de Pla Nualart, sabria que és un des seus gran adversaris. Estigui tranquil, Caldentey, no el vull embullar, però, per si no ho sap, se pot combatre es catanyol, esser independentista (o no) i també tenir una idea plural de sa llengua, defensant sa legitimitat d’estàndars regionals, sense que això vagi en contra d’un estàndar general d’ús en certes situacions, no a totes. I aquestes situacions no inclouen lògicament es medis de comunicació de Balears, això seria absurd. A València ja tenen es seu estàndar. A Catalunya també, perquè a TV3 no empren ni una paraula procedent de terres valencianes o balears. Però Balears encara no té un estàndar, gràcies sobretot an es boicot de s’OCB, Més o es Departament de Filologia Catalana de s’UIB.
Mos hem de posar al dia. Sortir de sa cova i aprendre què passa amb so castellà, amb s’anglès o inclús amb s’alemany. Pluralitat lingüística, igual que pluralitat mental, coses que ja sé que són anatema per segons qui; és molt còmodo viure dins sa tribu i que t’ho donin tot roegat. Però abans d’esser toca pensar. Aracil, pare de sa sociolingüística catalana, ja alertava d’aquesta tendència unanimista i acrítica a finals dels 70 però, com Alcover, el varen arraconar quan ja no convenia que s’escampàs sa seva ruptura amb Sa Norma.
___________
Publicat a Diario de Mallorca, es 13/5/2016.