Deia Josep A. Grimalt no fa gaire que «persisteix un residu d’exigències de la normativa que l’escriptor mallorquí sentirà com a molestes». I, entre aquestes exigències, citava «el sufix –itzar, que sona afectat»1. Al marge de lo que signifiqui avui en dia es sintagma «escriptor mallorquí», no hi ha dubte que s’ús des sufix –itzar sonarà afectat a qualsevol parlant d’aquesta terra, sigui o no escriptor. Suposant que li soni de qualque manera, clar. Perquè si una solució lingüística no admesa per s’Institut d’Estudis Catalans (IEC)2 s’ha mantengut inalterada a Mallorca al llarg des segles, aquesta és es sufix –isar —això és, amb s en lloc de tz—. I no només a Mallorca.
Es mateix Pompeu Fabra, a sa traducció dets Espectres d’Ibsen que va fer al 1893 amb Joaquim Casas-Carbó per a sa revista L’Avenç —o sigui, mentre tots dos perfilaven sa reforma lingüística—, encara l’emprava: «No hi auria molta gent, gent realment autorisada, qu’es podria escandalitzar de la nostra decisió?»3. És ver que en aquest fragment hi surt també s’altra solució —«escandalitzar»—, més moderna i, sobretot, pròpia des parlar barceloní. Però, en tot cas, sa tradicional —«autorisada»— hi figura. I lo mateix passa en altres parts des text traduït.
No hauria d’estranyar nigú, idò, que mossèn Alcover se rebel·làs contra s’imposició des sufix –itzar com a solució exclusiva i fes d’aquest aspecte gramatical un vertader cavall de batalla. ¿Com no ho havia de fer si dos diccionaris de referència, contemporanis entre si i allunyats dialectalment, com són es Diccionari de la llengua catalana ab la correspondència castellana y llatina, de Pere Labèrnia (Barcelona, 1839), i es Diccionari Mallorquí-Castellà, de Pere Antoni Figuera (Palma, 1840), li donaven sa raó no recollint sinó termes acabats en –isar? ¿Com no ho havia de fer si l’avalava, a part de sa llengua viva de ses Balears, sa tradició filològica europea? Ell mateix va abordar sa qüestió en un des seus famosos Bolletins, es corresponent an ets anys 1918 i 1919. Hi va dedicar una quinzena de pàgines, que tothom pot consultar, si li lleu, aquí mateix. Jo només en reproduiré ara un fragment on queda perfectament resumit es seu punt de vista: «Ab tot lo que deixam dit, creym haver provat i demostrat que la forma -itzar dins la nostra tradició literària ès just esporàdica, no ès la normal, i que la normal ès l’-isar [-izar]: ella ès la corrent, l’autorisada, la tradicional dins tot lo domini de la nostra llengua, parlada i escrita. (…) Per això may porem estar conformes de que s’erigesca l’-itzar en lley ni norma general i esclusiva, foragitant autocràticament la forma -isar, que fins ara havia reynat pacíficament per tot arreu; i consideram poc acadèmica i poc científica tal esclusió, que rebrotxam i reprovam de tot cor com un acte de sectarisme, absolutament impropi de tota corporació que pretenga representar la cultura literària de qualsevol nació civilisada»4.
S’entén, per tant, sa molèstia que poden sentir ets escriptors mallorquins i, en general, tots es parlants davant s’imposició des sufix –itzar, s’únic normatiu segons s’IEC. Com quan mos obliguen a dur un parell de sabates un número més petit amb sa promesa que ja s’acabaran donant. Però, ¿i si passen ets anys i no se donen? Idò no queda més remei que abandonar-les i tornar-se a posar ses de tota sa vida.
________________
1. Grimalt, Josep A., «Llorenç Villalonga i la llengua catalana», Estudis Romànics, n. 34, 2012, p. 220.
2. En concret, des de ses Normes ortogràfiques, aprovades per s’IEC al 1913.
3. L’Avenç, segona època, any V, núms. 20-21, 31 oct.-15 nov. 1893, p. 331.
4. Alcover, Antoni M., Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom X, 1918-1919, pp. 83-84.