Sa normativisació d’una llengua sol deixar poc marge a ses duplicitats, a ses alternatives, a ses opcions. Per un normativista, ses coses només poden esser blanques o negres. I quan no és així, o sigui, quan resulta que ademés de blanques poden esser negres, llavors tot són problemes i maldecaps. Perquè sa subjecció a una norma unívoca xoca amb sa llengua viva. És es cas de s’article femení quan va seguit d’una paraula que comença per i o per u àtones. En aquests contextos, sa normativa des català prescriu sa no elisió de s’article. Així, se suposa que hem de dir i escriure sa intel·ligència, sa història i sa universitat, en lloc de “s’intel·ligència”, “s’història” i “s’universitat”. Es perquè d’una tal excepció a sa regla general d’elisió de s’article davant paraula començada per vocal s’ha de vincular, en teoria, a s’oralitat: es parlants pronunciarien així aquests sintagmes, o sigui, amb una sinalefa. I dic pronunciarien ja que és evident que molts d’ells estan ben lluny de fer-ho.
En realitat, aquesta absència de sinalefa, o aquesta resistència a fer-la, se donava ja a Catalunya quan Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover compartien setial a sa Secció Filològica de s’Institut d’Estudis Catalans i anaven perfilant ses futures Normes ortogràfiques. Es mateix Fabra, a sa seva Gramática de la lengua catalana de 1912, escrivia: “La a del artículo la puede dejar de elidirse ante i-, -o y u-; así, se dice l’imatge y la imatge, l’istoria y la istoria, l’orella y la orella, l’unió y la unió, etc. La por l’ es sobre todo frecuente en casos como la ignocent (la inocente), que la persistencia de la a permite distinguir de l’ignocent (el inocente)”1. De lo que se segueixen dues lliçons. Primer, que sa norma incloïa ses paraules femenines començades per o, ja que a bona part de Catalunya —com a Menorca— sa lletra o sona com sa u en posició inaccentuada. I, després, que sa conservació de la en aquests contextos tenia com a origen sa necessitat de diferenciar entre masculí i femení quan, com en es cas d’ignocent, només sa forma de s’article podia desfer s’ambigüitat. Tant un aspecte com s’altre demostren, per altra banda, que sa norma descansava en s’oralitat i no en s’escriptura.
Emperò, en sa dècada següent, amb sa gramàtica de Fabra convertida ja en gramàtica de s’Institut, s’enfocament canvia i sa norma comença a perdre sa seva vinculació amb s’oralitat i, en conseqüència, també sa seva laxitud. Així, a sa quarta edició de sa Gramàtica catalana s’hi llegeix: “L’article femení és la. (…) Davant vocal o h, l’article femení és escrit adés la, adés l’. Davant les vocals i o u febles (precedides o no de h) són possibles la i l’, però és preferible la”2. I, una dècada més tard, aquest caràcter preferible haurà deixat pas a un d’obligatori, com se pot comprovar no sols en ses successives edicions de sa gramàtica de s’IEC, sinó també en es Rudiments de gramàtica preceptiva de Francesc de Borja Moll, de l’any 1937, on se’ns diu que sa forma de femení singular de s’article és la “davant mot començat en consonant o en i, u àtones”3. Val la pena recordar que sis anys abans, a sa seva Ortografia mallorquina, es mateix autor havia donat per bona sa regla tradicional: “Els articles definits, que en mallorquí són es, sa i el, la davant consonant, s’escriuen s’ i l’ quan van seguits d’un mot començat en vocal o h”4. Una regla, per cert, que també coincidia amb s’ús que Moll feia de sa llengua en es seu opuscle.
En definitiva: no hi ha cap motiu per no elidir s’article femení davant paraules començades per i o u àtones, precedides o no de h. Cap motiu per no dir i escriure, idò, s’intel·ligència, s’història i s’universitat. Ara, si qualcú considera que no fa aquesta elisió en xerrar, tampoc passa res si escriu sa intel·ligència, sa història i sa universitat. I no diguem ja si creu que li convé distingir entre un home innocent i una dona innnocent i decideix posar, en es primer cas, s’innocent i, en es segon, sa innocent. Sa normativa d’una llengua ha d’estar an es servici des seus usuaris, i no a s’enrevés.
__________
1. Pompeu Fabra, Gramática de la lengua catalana, Barcelona, Edicions Aqua, 1982, p. 128. [Edició facsímil de s’obra homònima publicada per Pompeyo Fabra a Barcelona, l’any 1912, a sa Tipografía L’Avenç.]
2. Pompeu Fabra, Gramàtica catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 19264, p. 29.
3. Francesc de Borja Moll, Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics, Les Illes d’Or, Palma de Mallorca, 1937, p. 162.
4. Francesc de Borja Moll, Ortografia mallorquina (segons les normes de l’Institut; adequada al llenguatge de totes les Balears), Palma de Mallorca, Impremta de Mn. Alcover, 1931, p. 58.