No sé si vàreu llegir es cornaló de la setmana passada. Xerrava de sa llàstima que em fa que s’hagi perdut es do de ses contarelles ben adesades. També hi afegia que es discurs oral de sa gent des pobles, que en sabia de bon de veres, era ordenat i esmolat. Estibat d’ironia. Farcit de fel o de mel, segons es caràcter de qui el mos servia. I es que en volíem apendre escoltàvem, tot orelles, es mestres de rondalles.
Perquè tenc per mi que ses rels d’aquestes narracions úniques, i a la vegada compartides amb tots ets europeus, són ses mateixes. Les podria contar una madoneta asseguda a una cadira de bova en es portal de ca seva per pendre la fresca, un mariner damunt un llaütet que recull es morenells que ha calat fa dos dies o un veïnat de qualsevol poble de pocs habitants de s’arxipèlag, arravatat a sa barra des casino de can…. un dimarts decapvespre des mes que vulgueu.
Sa qüestió era s’art de contar i no es voler esser originals amb s’imaginació. Totes ses històries antigues expliquen més o manco ses mateixes fetes, no tenen cap intenció d’esser úniques. Únic havia d’esser s’estil des qui les enfilava una darrera s’altra. I ara ve s’explicació de sa dita triada: és un exemple de fel inofensiu, de contradicció que s’entén, de pensament que fa sa mitja…
Sabeu que ho és de d’important en sa vida es sentit de s’humor. Vaja si ho és que no viuríem més de dos dies si no mos ne riguéssim des ball i des sonadors. Es que en saben, en diuen “risoteràpia”, de s’esbutzar-se de riure. Però alerta! Per tenir bon humor un s’ha d’esclatar de rialles d’un mateix i no dets altres. Per demostrar-vos lo que he dit posaré un enfilall d’expressions ben insulars que vessen d’humor i enginy per tots es costats:
“És tan lleig que sa cara li guarda es cul”
“Ha fet es darrer badall”
“Té més ulls que un covo d’alatxa“
“Durarà més que un mànec de cullera”
“Aqueix fa bunyols sense forat”
“Té ulls de poll en es cervell”
“Au, avui dormiràs amb sos talons darrere!”
“Aquest al·lot mos traurà verdet”
I per no allargar més sa processó, sa que teniu per capell d’aquesta peça que concentra, en una frase, tot es sebre de s’observació i de s’obvietat arrebossades d’ironia i que li podeu etzibar a qualque estufat que ve a presumir de vistimenta:
Com més bona és sa roba, més s’hi veuen ses taques.