Categoria: Documents

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses parts I i II. Avui i demà treurem sa III i sa IV part.

Un estatus tolerat (III)

Un altre eminent doctor d’història medieval, Álvaro Santamaría, defensa que, durant sa dominació sarraïna, ets ‘Arroms’ (rumís), mercaders i menestrals, constitueixen una comunitat no institucionalisada, que no disfruta de s’estatus de ‘dhimies’ o protegits, i que han conseguit una residència tolerada a canvi de qualque tipo de tributació personal assimilada a sa ‘xiza’, impost de capitació personal satisfet per cristians i jueus a la resta d’Al-Andalus. Es llinatge Arrom devia ser molt comú per designar tot un col·lectiu, però amb sa conquista, molts d’ells barataren es seu nom per sa connotació despectiva amb què es sarraïns se referien a ells, quedant en un llinatge minoritari, però encara viu. Un altre llinatge extraordinari que va sobreviure a sa dominació sarraïna és es de ‘Caymari’, corrupció des llatí ‘Cayus Marius’, general romà que participà amb Quinto C. Metello a sa colonisació de s’illa. De fet, devora es poble de Caimari, a Fornassos, s’han trobat ses restes d’un assentament romà. Molts des topònims des balearicum eloquio foren simplement adaptats a s’àrab, seguint es propi exemple des noms de ses illes, com ‘Mayûrqa’, de ‘Mallorca’, que a la vegada té es precedent en ‘Majorica’. Però que,segons sa ben plausible tesique explicarem en detall quan pertoqui des reconegut filòleg català Joan Coromines, es llatins haurien derivat de sa forma indoeuropea ‘Maglorica’, origen de s’actual pronuncia nativa des nom de s’illa major. 

S’exhaustiu estudi des Doctor Àlvar Galmés, filòleg i arabista de La Reial Acadèmia, sobre es llinatges mallorquins prerromans –moltíssims–encara vigents, tots cristians durant s’època d’Al-Mayûrqa, és ben il·lustratiu i mereixeria article a part. I com a mostra de sa vigorosa presència des llinatges àrabs i relatius bastarà posar s’exemple de sa pròpia bibliografia consultada per elaborar aquest treball: es de cincreconeguts erudits en s’estudi de sa nostra història com són C. Veny Melià, G. Llompart Moragues, G. Camps Moranta, Onofre Vaquer Bennàsar o Pau Cateura Bennàsser (es grafismes des llinatge ‘Bennàssar’ són ben variats, i com explicàrem en es primer des capítols d’aquest treball, tots provenen des cabdill Ben Abet).

Álvaro Santamaría explica que durant sa dominació musulmana sa relació entre es cristians amb sos sarraïns fou de coexistència recelosa i de sensible marginació social, lo mateix que passaria en es principi entre es cristians de després de sa conquista i es sarraïns conversos. Com hem dit, només poc abans de 1229, ets almohades, es Valí se mostra especialment intolerant amb so cristianisme, però no a bastament com per esbucar totes ses basíliques paleocristianes que podrien haver servit de lloc de cult, i que en un context de persecució prolongada no hagués tengut cap sentit. D’acord amb sa tesi de Santamaria, molts des cristians, encara que ‘mossabirisats’, serien persones amb ‘possibles’ -alguns inclús amb reconegut prestigi social-, i per tant, capaços de pagar a ses autoritats un impost especial per mantenir al manco qualque humil lloc de cult consentit per ocasions litúrgiques especials, lo qual no resulta tan estrany donat que un altre col·lectiu no sarraí, es col·lectiu jueu, també fou consentit i mantengué al manco una sinagoga així com s’antic (i actual) assentament en es Call, s’existència des qual ja havia estat constatada a sa crònica de sa creuada pisano-catalana anterior, en es ‘Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus’.

Un altre element que no admet cap dubte i se remunta molt més enllà de sa romanisació que comença es segle I aC és s’ininterrompuda tradició des tir amb bassetja, amb sa permanència, fins s’actualitat, des nom privatiu i exactament idèntic a totes ses illes, un autèntic fòssil lingüístic que mos connecta amb sos natius originaris i que es catalans denominen ‘fona’. Sa veu Bassetja té exactament sa mateixa rel etimològica que es propi nom de Balears, derivat de ‘Ba’lé-Yaroh’. Es seu ús, així com ses seves classes, continuen essent exactament es mateixos que ja va descriure Licofront de Càlcis (320 aC). Sabem que es bassetgers continuaren essent guerrers gimnetes a títol de mercenaris perquè molt després serviren Roma a diverses campanyes com sa del César a sa Gàl·lia, i en tot cas, es balears mai han deixat de practicar es tir amb bassetjai tampoc, durant molt de temps, ses costums culturals de sa darrera etapa talaiòtica. Sa romanisació, que fou molt progressiva, tampoc pogué ser un episodi traumàtic de conquista. Com assenyala Manuel Fernández-Miranda, s’arribada des romans a Mallorca no va significar, ni molt manco, sa seva romanisació, que va ser posterior i molt progressiva. Molts d’indicis suggereixen que s’establiment romà a s’illa fou fruit d’un pacte (‘Pax’)entre ses parts bel·ligerants quan arribaren a una situació tècnica de ‘tables’ i ses males perspectives per part des romans, que duien anys intentant desembarcar a terra, acostumats a sa batalla en camp obert, d’haver de lluitar a una illa inhòspita contra aquells irreductibles bassetgers dins es seu propi territori. Excepte Palma i Pollentia (i qualque senzill fortí entre mitges), no hi ha constatació de viles romanes fins es canvi d’era, i sabem per ses cròniques d’Estrabó que s’única mesura d’en Cecilio Metello fou sa de dur centuracions i colons des d’Hispània que sumaven es magre total de 3000 individus a una època a sa qual s’illa estava superpoblada, qüestió verificada pets estudis des geògraf Vicent Maria Rosselló Verger. Sa descripció de Mallorca per part de Plini es Vell també s’avé amb aquesta hipòtesi. Es sermo vulgaris des romans (que no és lo mateix que es llatí clàssic des registres escrits) va començar a escampar-se poc a poc fins arribar a ser generalisat dins sa població nativa en un lent procés de disglòssia que acabaria desplaçant sa llengo nativa i conservant només parts des seu substrat per acabar conformant un protorromanç balear que a finals de s’època d’influència bizantina i amb s’entrada de sa protecció carolíngia, adquiriria una fesomia bastant pròxima a s’occità i molt parescuda an es parlar des continent.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig, Es cristians d’Al-Mayûrqa, que presentàrem ahir, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima. Ahir publicàrem sa primera part. Avui, sa segona.

S’origen paleocristià de Lluch abans de sa conquista (II de IV)

Es cas de Lluch és interessantíssim. Amb ses seves virtuts de relativa inaccessibilitat geogràfica, aquell entorn gairebé despoblat hagués estat molt propici com a lloc de congregació de cristians, amb un més que possible ús de ses coves pes cult i d’un més que probable destí de peregrinació per part des parlants des natural balearium eloquio o romanç mallorquí, extraordinàriament convergent amb so romanç de la resta d’illes. Avala aquesta tesi (compartida pes cronista des santuari, s’historiador Josep Barceló) d’un origen extraordinàriament antic de Lluch (‘Lucus’) es registre escrit que revela un origen anterior an es de sa llegenda hagiogràfica (en poques paraules, convenientment ‘inventada’) de sa primitiva capella mariana. Existeix un ample consens entre ets experts que s’indret era considerat com un lloc sagrat des de feia molt de temps, que situa sa miraculosa troballa 19 anys després de sa conquista, però és que sabem que sa talla original era paleocristiana, de fusta, i que poc després un tal Valentí Ses Torres (sí, en es segle XIII ja surt documentat s’article sibilant o ‘salat’) fa objecte de llegat testamentari a sa capella mariana, i poc després, en Guillem de Sa Coma, cansat de ses molèsties que li ocasionaven es numerosos peregrins que acudien per ses seves vigílies, torna es bocí de terra que enrevoltava s’original capelleta a son antic propietari. No és possible que des de sa desocupació sarraïna de Lluch el 1231 per gràcia del Temple fins a 19 anys després, en es context d’una Mallorca encara per colonisar, aparegui de forma sobtada un contingent tan important de peregrins amb destí a un lloc concret de tan difícil accés, vinculat amb restes de rituals molt anteriors, sense que hi hagués una tradició cristiana prèvia, tal com indica sa naturalesa de sa talla paleocristiana original.

Lluch és un altre argument de força per defensar sa tesi de sa presència a sa Mallorca islamita des cristians. També ho és es testimoni des savi moro del Regne taifa d’Al Mayûrqa que en es segle XI testimonia sa presència d’una majoria de gents cristianes, parlant en es seu romanç mallorquí. Aquest valuosíssim testimoni, a més, fa referència directa a sa llengo, de modo que el deixam pes capítol dedicat as balearicum eloquio.

Es fet és que, després de sa dominació vàndala i bizantina, entre es segles VIII i IX a Mallorca governa un nét de Carles Magne, el Rei Bernat, que durà s’occità amb sa seva cort i regna fins sa seva mort l’any 814. Aquest fet fou conseqüència de sa petició d’auxili des balears as mateix Carles Magne l’any 709, quedant baix sa seva protecció, tal com certifica es biògraf de s’emperador a ‘Annales Reine Francorum’. Es balears cristians, combatran durant tot aquest temps ses diverses ‘ràzzies’ musulmanes que fan incursions a ses illes. Ets Omeies d’Al-Andalus no s’establiran fins que passi gairebé un segle, quan després de 1000 anys d’evolució des llatí s’inicia un domini sarraí, que mentres a sa península dura fins a sis segles aquí ho farà només tres-cents anys, un lapsus dins sa nostra mil•lenària història que inclou es 25 anys d’influència almohade. Sa crònica de Al-Zuhri de s’invasió musulmana duita a terme pes general Issam al-Khawlan esmenta es cristians -diu que s’illa està molt poblada per rums (‘romans antics’, cristians)- i no fa pensar, contràriament a sa conquista aragonesa, en cap episodi apocalíptic, genocida, repressiu o de persecució sistemàtica cap a sa població nativa.

Però és que, per afegitó, coneixem bé sa societat d’Al Andalus, des qual Balears se converteixen en ses seves illes orientals. Aquesta societat inclou es sarraïns (que es divideixen en àrabs i berbers), un contingent important de cristians que esdevenen mossàrabs (disfrutant en ocasions d’un estatus social ben important i reconegut), es col•lectiu jueu (que, gràcies an es seu auxili financer, seran protegits pes reis cristians, com havien estat consentits pes sarraïns) i ets esclaus a sa base jeràrquica. Sa presència de tots aquests grups socials després dets episodis iniciats el 1229 és un fet, passant ets oprimits a ser alliberats i es lliures (es sarraïns) a ser esclavisats fins a sa seva conversió, maldament molts d’ells (com és es cas des col•laboradors i es que s’entreguen com a fruit de certes capitulacions pactades) adquireixen inclús es permís de conservar ses seves possessions. Amb so temps sa majoria adquirirà nom cristià, però, com hem vist en es primer assaig d’aquest treball, hem esmentat un bon enfilall de llinatges semítics que, encara que se n’hagin perdut molts al llarg des segles, encara avui en dia en conservam una bona grapada. Des jueus, que a Ciutat de Mallorca seguiran ocupant es Call, tots acabaren adquirint nom i llinatge cristià, lo qual contribueix a s’equívoc que molts de llinatges actuals són de descendents catalans, quan tenen es seu origen en sa conversió d’un natiu. Tenim s’exemple de s’anomenat Mestre Jaume de Mallorques, més conegut com Jafuda Cresques, que hagué de convertir-se per mor de sa pressió sobre es col•lectiu jueu agafant es nom de Jaume Riba.

Però ets esclaus d’Al Mayûrqa, es més desafavorits dins sa jerarquia social d’Al Andalus, són d’una importància cabdal. És lògic inferir que sa majoria d’esclaus serien també natius cristians, donat que a s’illa invadida ja n’hi havia i així no s’havien d’importar d’altres bandes, amb lo qual, tot sumat, donaria un percentatge de cristians molt elevat, i encara més de natius de totes ses castes.

Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, sa realitat és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dins es món musulmà. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts, que anirem publicant aquesta setmana i sa pròxima.

Es cristians d’Al-Mayûrqa

Toni Cantarellas

Romanalles des cristians durant sa dominació sarraïna (I de IV)

A s’assaig publicat fa un parell de mesos en aquesta tribuna (Es mite de sa tabula rasa) vàrem parlar de sa continuïtat des llegat d’un importantíssim col•lectiu musulmà que roman a Balears i que se convertí a sa fe catòlica després de sa conquista aragonesa, campanya que s’ha d’avaluar dins es context general de sa Reconquista hispànica, de sa qual en Jaume I d’Aragó manifestà vàries vegades que volia significar-se com un gran protagonista. També vaig parlar de s’antiga comunitat jueva i des mossàrabs, així com des meus dubtes sobre sa possibilitat d’un repoblament gairebé exclusivament ‘català’, terme que d’altra part, apareix documentat per primera vegada només un segle abans a una crònica mallorquina: ‘llibre mallorquí de ses gestes il•lustres dels pisans’. Però és arribada s’hora de parlar des cristians, de sa més que plausible possibilitat de sa seva romanalla amb sos seus cultes, es seus costums i es sa seva natural llengo romanç, un llatí que, haguent evolucionat paral•lelament an es romanços des continent a partir des segle I aC hauria sofrit, dins un context aïllat, un recorregut de molt més d’un mil•lenni. Deixarem pes pròxim assaig es tema des Balearicum Eloquio(sa parla) per passar a tractar ara es des cristians d’Al Mayûrqa (es parlants).

Abans d’entrar en matèria, vull puntualisar que sa línia que separa es mossàrab des cristià pròpiament dit és molt fina i relativa. Es terme ‘mossàrab’, de ‘must’arab’ (casi àrab o arabisat) designa es cristians que romangueren dins territori musulmà sense convertir-se però adoptant aspectes de sa cultura andalusí, inclosa sa llengo àrab, mantenguent, però, an es mateix temps, es seu romanç i ses seves creences religioses. Si s’haguessin convertit a l’Islam, ja no serien estrictament mossàrabs sinó ‘muladí’, o sigui, apòstates des cristianisme.

Tot apunta que es cristians, en sentit rigorós o bé mossabirisats, foren consentits sa major part des temps de sa nostra època musulmana fins a s’arribada dets almohades, quan amb molta probabilitat molts s’amagaren i sa majoria se convertí per guardar ses aparences, professant es culte catòlic d’amagat. Un d’aquests indrets de reunió seria es santuari de Lluch, des llatí Lucus, en sa seva accepció de ‘bosc sagrat’. Sa talla original de la Mare de Déu de Lluch, en fusta, era paleocristiana, un dets icons de cult marià (juntament amb senzills crucifixos) anteriors a l’any 1229, amb el nin Jesús amb un ocell en lloc d’un llibre, essent substituïda per sa de pedra (morena –una autèntica Verge templària-) en es segle XV i restaurada el 1884. Sa llegenda hagiogràfica de s’invenció de la Mare de Déu de Lluc és un mite que presenta una concepció simbòlica i convenient de s’història promoguda en es segle XVII per exaltar sa seva devoció (Dr. Gabriel Seguí i Dr. Gabriel Camps); també apareix en ‘El Llibre del Repartiment’ sa Cova de Sant Martí, cova/santuari on immediatament se va instal•lar una capella. Sa tradició assenyala que va servir de catacumba pes cristians de sa Pollentia paleo-romana, i és ben probable que a s’època de sa Taifa balear pogués fer es mateix servici. No hi ha cap dubte des seu ús per s’evidència d’algunes senyals de s’antiquíssima escala que condueix a s’interior, on s’aprecien gravats d’estil romànic, estil que comprèn es segle X fins es segle XII, just es període sarraí a Balears. Sa cova està al descobert, en es centre hi ha es pou i sa capella se troba a l’esquerra de sa cova. Moltíssimes coves, com ses d’en Galileu -Selva- pogueren ser lloc de culte cristià durant aquest període, així com qualcuna de ses basíliques paleocristianes que romanien en peu. As cap i a la fi, sa fase almohade només va del 1203 al 1229: vint-i-sis anys d’intolerància que difícilment pogueren acabar amb sos mossàrabs i es cult cristià.

Com veurem, es propi ‘Llibre des Fets’ testimonia sa presència de mossàrabs, però a més tenim un caramull d’informació sobre esglésies, ermites i basíliques algunes de ses quals s’utilisaren fins entrada sa dominació àrab. Damunt moltes d’elles, es musulmans aixecaren mesquites que llavors foren reemplaçades per temples cristians. Damunt altres, en canvi, es propis nouvenguts aixecaren esglésies en aquell mateix segle XIII de ses quals en queden moltes de distribuïdes per tota sa geografia balear en diversos estats de conservació. Gairebé totes daten des període bizantí (a partir des segle V), promogudes per s’Emperador Justinià, a qui esmentarem a s’article dedicat as ‘balearicum eloquio’. Lo interessant d’aquests temples cristians és sa característica observada com a constant a quasi totes aquestes edificacions: es seu vincle amb assentaments pretalaiòtics s’antigor des quals se remunta de vegades an es primers habitants balears, amb presència de pintures rupestres des període neolític aceràmic (5000 aC), talaiòtics (1500 aC), romans, musulmans i medievals. Aquest tret mos sembla altament interessant perquè demostra un continuum històric pes qual sa població nativa va anar evolucionat dins ets assentaments originaris i s’ha anat adaptant a ses circumstàncies des de s’alba des temps fins a s’actualitat.

Com apunten alguns estudiosos, es culte cristià, a ses darreries des període islàmic, se va desplaçar d’aquests llocs de cult a indrets clandestins (molts d’ells coves), alguns des quals donaren origen a ermites i santuaris molt tempranencs com es cas de Lluch. Per citar només algunes d’aquestes basíliques paleocristianes, totes relacionades amb ses nord-africanes, tenim ses de Son Peretó, Son Fadrinet, Cas Frares (on trobam un testimoni des ‘balearicum eloquio’ que més envant examinarem), Sa Carrotja, Son Bou (Menorca), es Fornàs de Torelló (Menorca), el Cap del Port de Fornells (Menorca), illa d’en Colom (Menorca), etc.

Sa minoria catalana

Juntament amb sos “batiats” que reberen sa carta de llibertat adquirint un llinatge continental que no se corresponia as propi, es llinatges semítics que romanen d’inequívoca rel sarraïna, alguns des jueus (després coneguts, molts d’ells, com a xuetes, que són bastants més que es setze que se donen com a tal) i qualcun conservat de mallorquins vells (presumptament mossàrabs –es professor de s’IEC, Joan Veny, té publicades unes consideracions ben interessants sobre es “balearicum eloquio” d’abans del 1229), se fa evident sa permanència d’una població nativa més que considerable, a un escenari on es percentatge de nouvenguts, es “catalans”, només representen sa minoria més majoritària, però una minoria as cap i a la fi.

Sa diàspora jueva del segle primer va dur a s’illa un col·lectiu jueu (s’altre ramal semític, més antic que es sarraí) que durant s’època musulmana va ser consentit en general pes paper que jugava a ses finances dins s’administració àrab. Durant sa major part de sa seva dominació, ets àrabs els acceptaren a canvide cobrar-los imposts especials. També consentiren as cristians, com ho demostra es fet que es conquistadors trobassin perfecta s’església de Santa Eulàlia. Un testimoni que sol incomodar moltíssim es catalanistes és es Capbreu d’en Nuno Sanç, on es venguts de s’actual Catalunya representen una autèntica minoria.

Arran de sa Conquista, i per sa mateixa raó (ses finances), es jueus foren respectats (com ho eren en es continent, on l’Esglèsia els demonisava però el Rei els protegia) de manera que conservaren al manco es seus noms originaris. Es gran cartògraf Jafuda Cresques n’és un de tants exemples. Sa conversió obligatòria d’aquest col·lectiu vendria amb s’edicte dels Reis Catòlics, i donaria com a conseqüència es fenomen ‘xueta’.

Entre uns i altres, sarraïns i jueus, romangué un important col·lectiu mossàrab. S’ha posat en dubte sa permanència de ses gents originàries de ses illes –o més bé, sa majoria d’historiadors l’han descartada- però això xoca frontalment amb ses evidències. Si no llinatges, existeixen ‘malnoms’ coetanis a s’època talaiòtica, com Costitx i altres que mostren una desinència similar (‘Caimari’ sembla derivar de Caius Marius, nom romà, com es principal llinatge Puigdorfila, que ve directament des llatí ‘Podio’). Però s’inapel·lable testimoni d’una connexió amb sos repadrins és sa ‘bassetja’, anomenada així a totes ses illes –i no amb so neologisme ‘fona’–. Bassetja o bassetgers tenen sa mateixa rel etimològica que es nom de ‘Balears’: Balé-Yaroh, o sigui, es mestres en s’art de llançar projectils.

Aquests tres grups ètnics de sa preconquista, sumat as fet de sa diversificada procedència des nous colons, deixen es concepte de ‘catalanisme’ en un feble i molt relatiu argument. S’importància historicista que se’ls ha donat és deguda a què prengueren llocs cabdals a sa nova administració i dins es clero, que tendria com a llengo un arcaic occità-llemosí que, en es continent, ja havia pres es costum d’emprar s’article alveolar (lalat) en substitució des sibil·lant o ‘salat’, derivant, a Catalunya, en s’actual ‘català’, i provocant a ses illes balears un autèntic divorci entre sa llengo escrita i sa parlada, que evolucionà durant segles i segles. Aquesta llengo parlada tenia, com una de ses seves referències, es natural ‘balearicum eloquio’ i va anar derivant cap as registre que podem observar a ses rondalles compilades per Mossèn Alcover, ben divergents des català ‘fabrià’ farcit de neologismes, castellanismes i gal·licismes. Comparin i ho podran comprovar. Es balear (mallorquí, menorquí, eivissenc-formeterer) és probablement sa llengo més arcaïsant de tota sa Romania.

Són, molt probablement, molts més es fills d’en Ben Abet i companyia que no sa descendència des colons pròpiament catalans. S’afirmació taxativa que “venim des catalans” és una afirmació no només relativisable: és simplista, grollera i mancada de tot rigor. A sa primera part d’aquest article s’ha esmentat sa permanència, sobretot a sa Part Forana, des llegat sarraí. Però en tot cas, si després d’aquestes raons hi hagués sa més mínima sospita, remata sa qüestió una sentència ben antiga que no admet disputa.

Davant s’Emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya (nét dels Reis Catòlics), es mateix any de sa seva arribada a Espanya, a Valladolid concretament, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí, en nom i representació de tots es Jurats del Regne de Mallorques, declara sa més sobirana vindicació d’independència i dignitat: “Los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell“, una expressió que romp amb plets passats i amb tota noció de catalanitat; és a dir, “Noltros, i ningú més que noltros, podem dir-mos balears, i sobre noltros, no hi ha ningú que puga vindicar s’honor d’aquesta condició –balear- ni aquesta terra“.

Molt abans (Privilegi de Gaeta) es Jurats del Regne de Mallorca ja s’havien manifestat en aquest sentit: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya…”). Emperò es manifest davant s’emperador és, en termes identitaris i volitius, totalment taxatiu. Simple, pur. Diàfan com s’aigo clara que cau des torrent de Pareis, o com sa que brolla de ses Ufanes, o com sa des Bril.

 

Si volem ser fidels a sa divisa “siau qui sou”, no podem permetre ni sa més mínima concessió a certs corrents historicistes que tendeixen a oblidar una part fonamental des nostro passat ni hauríem de donar per bona una memòria selectiva que, determinada per certs prejudicis, fes lo mateix. Recordin Ben Abet (Bennassar) i tants i tants com ell. Senzillament, siau qui sou.

Sarraïns, jueus i mossàrabs

Des mossàrabs lliures, així com des sarraïns perdonats o alliberats as cap de poc temps (convertits i integrats perfectament dins sa nova societat), esdevengueren u enfilall de llinatges ben i ben mallorquins: Arabí (habitant des desert), Alomar (fill d’Omar), -Albertí és una temptació, però n’hi ha que diuen que prové d’Albert-, Arrom (-rumí- de Roma, cristià), Bibiloni (de Babilònia), Binimelis (fills d’en Malih), Bennassar / Benaser, etc (fills des gran Ben Abet, procedent de Bizanci i que romangueren a Mallorca), Femenia o Femenias (nom d’una alqueria), Gamundí (de s’àrab gamodí), Moragues (derivat de ‘moro’), Maimó (nom semític vàlid per ses dues branques), Mesquida (de ‘mesgid’, mesquita), Mas (talment, nom àrab), Massot (de s’àrab Mas’ud, diminutiu de mas), Massuti (derivat de Massot), Melis (des nom personal àrab Mahli), Massip, Moranta (segurament d’origen berber, de Mandor), Melià (derivat de s’alqueria de Malian o Meià), Moix (en català ‘gat’, en berber així talment), Salom (etimologia hebrea ‘arabisada’, com es topònim “Binisalem”, de Shalom, “pau”), Omar (vàlid per ses dues vessants semítiques. Normalment, sa tradició jueva ho escriu precedit de sa consonant muda H; es llinatge ‘Alomar’ seria una derivació), més tot aquell contingent que en es devenir des temps perderen sa rel des seus llinatges originaris per fer-se propis es des seus “padrins”, principalment dets Alemany, Font, Fuster, Gual, Togores, etc.

En aquests llinatges no derivats de sa conquista n’hi hauríem d’afegir altres que, al marge de s’ignorància imperant de sa gent en aquest camp, foren respectats pes sarraïns, com Xorrigo, Caimari, Fornari, Deià (‘Arrom’ designa tot un genèric pes cristians consentits) i un llarg etcètera, així com afegir es de s’altre ramal semític natural, es jueu, molt més antic que es sarraí o àrab.

Un altre testimoni inapel•lable d’aquesta permanència és sa cadència de ses cançons pes conró, llaurar, batre i més feines des camp. Més testimonis són sa cadència des glosadors, ets antics, senzills hàbits des nostros padrins (vestits a l’ample), sa nostra toponímia, es nostros llinatges, un munter de lèxic o es nostro eloqüent ‘trinxet’ en forma de mitja lluna.

Sobre això escrivia a finals 60 s’erudit estudiós de sa nostra història i costums, s’escriptor i editor Lluís Ripoll, en es seu article ‘Medina Mayurka’: “(…) Es caràcter mallorquí té cosa d’àrab; sa seva discutida negligència, sa seva proverbial calma, es seus trets fisonòmics són àrabs. Moltes de ses costums també. A s’idioma numeroses paraules provenen de s’àrab (…). Es cant des pagesos quan executaven ses feines des camp -encara amb ses lletres modernes- són també morunes. I així, res més parescut a un moro que un pagès, quan amb sa seva junta, ara a un camp o efectua sa trilla a s’estiua s’era, o entreté es seu temps baix s’ardorós sol de s’estiu cantant una melodia mallorquina de cadències del tot africanes. S’indumentària, avui perduda (però que roman en es folklore) era i és també àrab (…)”.

 

Amb aquest article en Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, s’afegeix a sa llista des nostros col·laboradors baix s’epígraf temàtic de Miscel·lània balear, tractant assumptes variats, sa major de ses vegades íntimament relacionats amb ses nostres illes i sempre en bon mallorquí. En aquesta primera col·laboració, mescla història i etnologia balear amb s’objectiu de revisar un personatge històric molt important que li serveix com a introduccció a unes interessants reflexions sobre ses circumstàncies i diferències de ses dues vessants semítiques que trobam en es llinatges mallorquins, hereus de dos des col·lectius de més antigor i que se remunten a abans de sa conquista de 1229. Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest primer article en tres parts que anirem publicant entre avui i dijous.

De com roman s’herència d’en Ben Abet i altres

El 1229-1230 (i anys successius) Mallorca patí una vertadera crisi. N’hi ha que ho volen veure com una benedicció, una espècie de venturosa catarsi; però obliden sa seva profunda dimensió tràgica. Molts d’innocents mayurqís foren assassinats en nom d’una creuada que, com totes ses des moment, era legitimada per sa doctrinal infal·libilitat del Sant Pare (Roma); i més encara si això s’avenia amb ses necessitats geoestratègiques i comercials d’un rei principal. Qui comandava aquí per aquell llavor tampoc era cap sant, però es llegat general des sarraïns dins sa cultura mallorquina, balear, se pot considerar tot un tresor que se conservà a pesar de ses tesis historicistes que volen convertir aquella fetxa en una tabula rasa en base a sa qual tot lo antic desapareix i se comença de zero. Això és fals. Convé recordar que des de no fa gaire contam amb una increïble i excepcional troballa que narra sa crònica des des punt de vista des vençuts: “Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa”, que prové des gran savi andalusí Ibn’Amîra Al-Mahzûmî, testimoni directe de sa feta. Vista sa desproporció de forces i sa matança a Medina Mayurqa, tant Ibn Sayrî com Xiuap de Xivert miraren de resistir es cataclisme per salvar tota sa gent que poguessin, fent-se forts a tres castells de sa Part Forana: Alaró, Pollença i Santueri.

Però és sobretot des gran senyor Ben Abet de Bullansa (‘Ibn Abbadd’) i Senyor d’Alfàbia de qui voldríem parlar aquí, acusat pes jhiadistes d’aquell moment, ets almohades, d’apòstata, enemistat amb es Vali i amb sos seus aliats ets esmentats almohades, es nom des quals, derivat d’amir al muminin, ‘prínceps des creients’, ja era tota una ofrena cap as mayurquis que tan sols volien viure en pau. Ben Abet era per sa majoria des poble una benedicció, i com a poc una esperança, s’única via de solució pes cataclisme que s’anunciava. Davant s’evident incompetència des Vali, havia decidit, guiat pes seu bon seny, que no tenia cap altra alternativa que pactar amb sos invasors per aconseguir salvar sa vida i sa dignitat des seus, que eren molts. Ben Amet va arribar a ser anomenat pes propi conquistador, gràcies a sa seva ajuda i aliança com a “Àngel de Déu“, excusant-li sa seva ‘pagania’ atorgant-li terres i salvoconductes per tot aquell que no oposàs cap tipo de resistència. Abans, es Vali havia intentat jugar a dues bandes. Havia desafiat amb un “mal negoci” el rei aragonès rompent així es virtual pacte de “no-agressió” i proporcionantas mercaders catalans s’excusa perfecta per una conquista aragonesa. Aragó, interessat en s’invasió i en es seus rèdits, arrasà Ciutat i la va tenyir des vermell de sa sang des vençuts, dones, nins i vells inclosos. En Yahya va ser un irresponsable, i d’això en donen fe tant ses cròniques cristianes com ses musulmanes, i no hi ha volta de fulla. Però allò no justificava de cap manera sa matança que se va dur a terme a Palma.

D’una manera molt més pragmàtica, sàvia i humanitària, es gran senyor Sidi Ben Abet també jugà a dues bandes: mentres sa seva mesnada combatia es Vali en qualitat d’aliat de s’aragonès, se’n beneficiava des salvoconductes que li donava el Rei cristià, ajudant, an es mateix temps, a muntar sa resistència en ets esmentats castells i organisant un virtual califat a ses rodalies de Pollença per enviar cap allà molts de ciutadans temorosos a la vista des genocidi de Medina Mayurqa. De Pollença molts passaven després a Menorca (Minurqa) o Argel. Ben Abet, amb so seu comportament ambivalent, posava en perill son propi cap per mor d’aquest dualisme en es qual mai va renunciar en nom d’Alà. Ben Abet va conseguir vèncer aquell moment de crisis conservant part de ses seves possessions i romandre com un ‘intocable’ a sa seva illa, donat que era coralment mayurqí. Es seus fills, irremissiblement condemnats a adaptar-se an aquell nou món, adquiriren es reconegut llinatge de BENNASSER i disfrutaren de prosperitat, fama i d’una molt prolífica descendència que no fa més que honorar i engruixar es llistat de llinatges semítics deutors d’aquell llegat.