Es nom sí que fa la cosa

És molt mal de fer destriar política i llengua, molt mal de fer. Una prova més de sa connexió inherent entre política i llengua la trobava fa un parell de setmanes a una interessantíssima entrevista que li feia es suplement El Cultural a Santiago Muñoz Machado, acadèmic de sa Real Academia Española. Muñoz Molina desfà es mite que sa castellanisació d’Iberoamèrica i sa depauperació de ses llengües indígenes que s’hi parlaven abans de sa conquista fos obra des regne d’Espanya. “La conquista lingüística se hizo con tanta cautela que, a principios del siglo XIX, en la época de los procesos de independencia, había trece millones de habitantes y el español lo hablaban solamente tres”.

En tres-cents anys sa política lingüística –si es que n’hi havia– de l’Imperi espanyol havia conseguit uns resultats ben magres. En realitat, assegura Muñoz Molina, sa castellanisació a gran escala, i es corresponent desprestigi de ses llengües indígenes, va correspondre a ses noves repúbliques independents d’Amèrica del Sud.

Muñoz Machado revela una sèrie de detalls que impressionen. A s’hora d’alliberar i fundar ses noves repúbliques, los libertadores (Bolívar, San Martín, Sucre) actuaren pensant en França influïts per sa Revolució Francesa de 1789 que començava a canviar el món. Es model des libertadores era es model centralista francès. “Las nuevas repúblicas quisieron seguir la pauta de la Francia republicana: «una nación, una lengua» (Francia empleó esta consigna para liquidar sin miramientos todos los dialectos locales, y hoy en Francia no se habla más que el francés de París). En América se quiso hacer lo mismo. Pero la lengua con la que se encontraron al independizarse fue el español, la lengua del poder que, desde su punto de vista, se les había impuesto. Para salvar este escollo sostuvieron que el español de España no era como el de España, sino un castellano modificado. Soñaron con la posibilidad de crear un español distinto Pero fracasaron y se mantuvo la unidad del idioma”. Al marge des seu èxit o fracàs, observam també a Amèrica ses mateixes tendències que se reprodueixen fil per randa a tots es processos nacionalistes que marquen es segle XIX a Europa, també des nacionalisme català, un des més tardans.

S’importància capital de ses llengües a s’hora de delimitar fronteres i conformar nacions se manifesta a diferents nivells. En primer lloc, s’eleva oficialment una forma de parlar –sa més culta, o sa geogràficament més estesa, o sa més parlada, es criteris poden variar– i automàticament se degraden la resta de llengües o dialectes que s’hi parlen a patois locals que, sense prestigi literari, social i mancats d’eines i models normatius, s’esvaeixen amb el temps. Sa nova França revolucionària serà es cas més paradigmàtic d’això. Es parisenc se converteix en “francès”, sa nova llengua nacional de tot s’Hexàgon. Itàlia i Alemanya construiran sa seva unitat nacional sobre es fonaments d’una unitat lingüística prèvia que s’han produït a partir des toscà i s’alt alemany. Es nacionalisme és, en conseqüència, una ideologia radicalment moderna que implica un grau d’enginyeria lingüístic desconegut a ses monarquies de s’Antic Règim, molt més anàrquiques i caòtiques lingüísticament que ses democràcies lliberals modernes. En segon lloc, veim per part des nacionalisme una determinació de crear no només una nova nació, sinó també de crear una llengua separada i independent des països que l’enrevolten. Això és bàsic. Es filòlegs nacionalistes se converteixen en es vertaders pares fundadors de la Pàtria. Una ortografia defineix una llengua i una llengua una nació. Més clar, aigua. Aquí no importarà en absolut lo que opinin es romanistes, ets únics científics en coneixement de llengües durant tot es XIX. Sa ciència no hi juga cap paper, en tot això. O, en tot cas, un paper secundari. Qui delimita es contorns on se parla una llengua, qui decideix quina llengua culta –abans literària– ha de servir com a referència, qui defineix una nova ortografia que serà imposada per sa força coercitiva de s’Administració, qui elabora un diccionari normatiu que destria lo correcte i lo que no ho és, seran una casta molt especial de professionals: es filòlegs nacionalistes, submisos a ses orientacions polítiques des moviment nacional. Pompeu Fabra és, sense cap dubte, s’exemple més eminent de filòleg nacionalista. I si qualcú en té cap dubte, el convid a llegir es seu manifest Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria de maig de 1934. En tercer lloc, tenir una llengua uniforme pes seus parlants, independent des països veïnats i perfectament delimitada territorialment no basta. Millor si sa llengua nacional pren es nom de sa nació en construcció. No se parlarà pus de castellà, sinó d’espanyol. No de toscà, sinó d’italià. No de llengua d’oil, sinó de francès. No de llemosí, sinó de català. O sigui, es nom de sa llengua també fa la cosa. I no és gens innocent.

S’ús que es nacionalisme –ara obertament ja separatista– ha fet i fa de sa llengua catalana, fins i tot d’aquells aspectes considerats més “científics” que susciten més consens entre sa població –com pugui esser es dogma de s’unitat de sa llengua o s’estàndar comú– no és exclusiu des catalans que ara volen constituir-se com una nova nació independent a Europa. En realitat, es catalans no han fet altra cosa que lo que abans ja havien fet es nacionalismes de tota casta i condició. Es seu problema és que han arribat cent anys massa tard. O no. Amb aquests antecedents europeus i coneguent ses intencions des catalanisme, lo que me ve més de nou és com sa socialdemocràcia i sa dreta espanyoles varen contribuir el 1983 (Estatut d’Autonomia) i el 1986 (Llei de normalisació lingüística) a posar sa primera pedra –decisiva, determinant, segurament irreversible– per sa construcció nacional des Països Catalans, un procés que a la llarga aspira a destruir sa Nació espanyola. Ni es nom de sa llengua, ni sa conformació de s’estàndar, ni sa delimitació territorial d’una llengua han estat mai innocents. Ara mateix pagam ses conseqüències de s’ingenuïtat d’Aliança Popular i PSOE durant ets anys vuitanta i noranta.

 

Article publicat dia 23 de gener de 2018 a El Mundo-El Día de Baleares

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *