Autor: Sa Fundació

Si un fa una volteta amb sa dona pes grans magatzems de roba de Palma, s’endurà més d’una sorpresa. S’imagini que li vol comprar un conjunt de roba interior pes seu aniversari. Un dia a l’any, ja se sap, no fa cap mal. Se dirigeix cap an es departament de roba interior i no trobarà enlloc cap cartell que el pugui aidar gens. Per enlloc hi trobarà cap cartell informatiu que posi “bragues” o “sostens”. N’hi trobarà, en canvi, un que posa “calces” i “sostenidors” que, com saben, és així com s’anomenen en català central aquestes peces interiors. (Bé, lo cert és que des “sostenidors” molts de catalans encara en diuen “sostens”, però, com que sa normalisació avança que és un gust, prest ja no en quedarà cap que els anomeni així.)

Pentura es tècnics lingüístics d’aquests grans magatzems no saben que “calces” en mallorquí és lo que es catalans en diuen “mitges” (medias en castellà). Per sa mateixa raó, noltros “duim calcetins” i es catalans “porten mitjons”. Ademés, enmig de sa febre futbolera que mos enrevolta, si “calces” l’acompanyam de s’adjectiu “brasileres”, més d’un despistat se pensarà que anuncien ses mateixes calces que duia en Neymar amb sa seva selecció.

De fet, “bragues” és una paraula admesa per s’actual normativa, tant pes Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC2) com pes Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) –encara que, segons es DIEC2, només ets homos duen bragues–, però, com tantes altres paraules que s’assemblen an es castellà, n’hi ha que pensen que és incorrecta i l’acaben substituint per “calces”. Però no acaben aquí ses lloves que mos paren es misteris d’una normalisació lingüística mal entesa. Suposem que sa dona ara les se vol provar, ses “calces”, vull dir, “bragues”. No trobarà cap “provador” però sí “emprovadors” a balquena. Segons es DCVB, “provar-se” una peça de roba és mirar a veure si a un li està bé. Un equivalent de “provar-se” és, efectivament, “emprovar”, d’aquí es derivat “emprovador”. Com que a Mallorca mos provam unes sabates, val més provar-les-se dins un “provador”, ¿no?

Santa Maria és, com Petra, un poble de Mallorca que històricament ha estat governat pel PSM, sa força política que fins fa poc se postulava com s’única representant de ses genuïnes essències mallorquines, encara que, com podem veure, empeltades d’un catalanisme rabiós. Aquests són es curiosos criteris lingüístics del PSM: aquí posam “cementeri” i allà deçà “cementiri”, un monument a sa coherència. Com sabem, sa paraula mallorquina cementeri és ben correcta i normativa, la podem trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear i en es DIEC2, es diccionari de s’Institut d’Estudis Catalans. No hi ha cap motiu, idò, per canviar-la per cementiri.

Sa comparança entre ses imatges convida a més d’una reflexió. Per una banda, hi observamsa mescladissa lingüística que tant agrada an es nostros catalans de Mallorca, aquesta ensalada de mallorquí i barceloní que n’hi ha que presenten com a “riquesa” i “diversitat” però que, a la llarga, té uns efectes devastadors per sa modalitat en situació de diglòssia, o sigui, es mallorquí. Basta sentir xerrar es nostros joves per tèmer-se’n que molt des seu vocabulari no té res a veure amb so des seus pares —i no en parlem ja des des seus padrins i repadrins—. I lo bo no és que siguin neologismes que no existien abans en mallorquí sinó que són paraules ben mallorquines, com “cementeri”, que han estat suplantades per s’equivalent catalana a través des català estàndar que aprenen a s’escola, llegeixen en es diaris o veuen a sa rotulació oficial.

Per altra banda, aquestes dues imatges, una d’antiga i una altra de més moderna, deixen entreveure quina ha estat s’evolució de sa normalisació lingüística. Una primera etapa que podríem situar a finals des vuitanta i principis des noranta i que en aquest cas identificaríem amb sa placa més antiga feta de rajoles, una primera etapa, com dèiem, que se va distingir per un cert respecte cap a ses formes mallorquines, no només lingüístiques sinó també estètiques. Tot lo contrari que a una segona etapa on tot s’ha fet a grapades, a manades desfetes i on no s’ha mirat gens prim a s’hora de suplantar mallorquí per català, sense cap bri de bon gust. Ses dues imatges, creim, són ben eloqüents d’aquesta evolució de sa normalisació lingüística a Mallorca.

Aquesta dita d’avui deu esser molt coneguda perquè quasi sempre l’amollam a mitges; amb això n’hi ha a bastament per entendre-mos. També se pot acabar amb un: i ell no hi veia d’orelles. Me xoca que en castellà tengui un equivalent tan diferent: Ver la paja en el ojo ajeno y no ver la biga en el suyo propio. Vaja una lletania! Jo votaria perquè fos sa frase que se fa dir an es catalans per poder sebre si xerren bé es castellà. Un equivalent d’aquell famosíssim setze jutges… que va fer furor en es temps de sa nova cançó, que a jo sempre m’ha parescut d’una militàcia musical fora mida, francament.

Quan ses nostres padrines xerraven en castellà, no la sabien fer, aquesta “j” catellana; la canviaven per una “k”. Així, jo trobava de lo més normal que se xerràs de ses “alaques”, es “picama”, ses “almeques” i sobretot, sobretot, sa que més nostra me pareixia era es “quefe”. Es “quefe” de s’estació des tren. Talment.

Sa qüestió és que aquesta falta de coneixement des so, perquè en mallorquí o menorquí o eivissenc no existia ni s’havia sentit pronunciar per cap televisió (noltros, de menuts, no en vàrem tenir mai), s’havia transformat en una cosa nova que ja era habitual. Tant, que a Catalunya, una de ses paraules que més els identifica ara és, precisament, una de ben castellana que s’han fet seva: maco. Si qualcú vol fer befa d’un català pijo sempre li enfloca un camacu pes mig. Si ho sabessin…

Bé idò, ara, amb sa televisió en marxa tot lo dia, ja no hi ha so desconegut. I amb sa sort de tenir sa riquesa des turisme, sí, he dit bé. Jo som des que agraeix que hi hagi un telèfon per persona i no un per tot un poble (per cert, amb una telefonista que se sabia tots es pedacets de tothom) o aigua corrent i no una cisterna que s’ha d’omplir cada setmana, en s’estiu, a camionades que perdien una aiguada per sa manguerota esparadrapada que duien. Més diré encara, estic encantat de no haver d’agafar sa camiona o “sa rubia” com en deien en aquell temps (valia una pesseta que era rossa o groga) i poder baixar a Ciutat quan me passa pes bri. Crec que sentir es rus pets altaveus d’El Corte Inglés és un bon símptoma. Què hi farem!

Per això mateix, quan veig ets ecologistes radicals, universitaris molts d’ells gràcies an es doblers que ha deixat es turisme, dir llamps i pestes de ses autopistes; escolt ets antisistema, amb Iphone a sa butxaca, maleir sa modernisació de ses torres d’electricitat o, senzillament, par s’orella a una rotlada d’al·lotots amb rastes que maleeixen ets ossos an ets alemanys que compren lo que es mallorquins els venen, m’entra una galtatgera de no dir.

Vos assegur que tots aquests que mos volen donar lliçons perquè se pensen que són progressistes i protectors únics des patrimoni cultural i natural de ca nostra, no són sinó uns reaccionaris immobilistes, uns conservadors a ultrança que encara anirien tirant pedres amb passetja, si per ells fos. I és que s’ase li deia an es porc orellut… i ell en tenia set canes!

Vet aquí s’invitació que va enviar es mes passat sa presidenta des Parlament Balear, Margalida Duran, per s’acte d’entrega de sa Medalla d’Honor que s’institució concedeix cada any. Lo rellevant, aquí, no és sa falta d’honorabilitat que otorguen a s’article definit baleàric o a sa morfologia pronominal mallorquina (hauria d’esser se complau i no “es complau”), absències a les quals desgraciadament ja estam avesats a tots ets actes protocol·laris, sinó s’aparició de dues catalanades ferestes. Formen part d’aquestes que s’han anat introduint en es darrers anys gràcies a un procés de normalisació mal entès.  I és que molts de tècnics se pensen que sa paraula tradicional mallorquina és una castellanada quan realment no és així. Se tracta, i així les hem subretxades, de ses paraules “lliurament” i “proper”.

Es professor de sa UIB  Jaume Corbera consideraria sa suplantació d’entrega per “lliurament” i de pròxim per “proper” com dos “errors de sa descastellanització”, o sigui, com sa substitució de paraules mallorquines tradicionals i ben normatives per d’altres que de mallorquines no en tenen res (passa lo mateix amb depòsit i “dipòsit” , i orde i “ordre”, i vacacions i “vacances”). Sa culpa la té sa semblança de ses primers formes amb ses paraules castellanes respectives, semblança que ha fet que es nostros normalisadors i tècnics lingüístics hagin cregut convenient eliminar-les de sa circulació.

Per altra banda, és d’agrair, ¡massa ell els agrada an es polítics una ditadeta de mel!, que en lloc de “tindrà lloc” aquesta vegada es tècnic des Parlament s’hagi decantat per tendrà lloc. A Mallorca, en efecte, encara deim tenir i no “tindre”. Poc a poc arribarem a fer-los entrar en raó.

Jo voldria sebre aquesta curolla d’anar a sa platja d’on redimonis ve. Quan jo era un al·lotell, això no existia. Domés anaven a la mar ses bísties de càrrega; les duien a remullar per mor de sa calor. Ara sa gent fa tot lo contrari: va a prendre sa calor per rostir-se sa pell com un pergamí. Han perdut es coneixement!

Per comerçar, quan sa brusca des banyos mos va pegar, on jo passava ets estius de nin, ni homos ni dones se podien banyar junts; criatures, tampoc. Hi havia dos arenals i, ben enmig, un municipal que no deixava travessar cap a s’altre costat ningú que no fos des mateix sexe. Ets homos i ses dones a cada extrem de plaja i  ben enfora, no fos cosa que tenguéssim mals pensaments en mirar ses parts des qui fos.

No hem de menester explicar amb detalls com ara sa gentada s’acaramulla damunt s’arena: un cul pelut des veïnat arrambat an es nas i unes mamelles que pengen i quasi mos freguen es front en passar per damunt sa nostra tovallola. I clar, tothom va fora corda tot s’estiu. No m’estranya.

Si es mariners des temps des meus padrins aixecassin es cap, romandrien sense polsos. Ells que vogaven amb sa pastera a s’enrevés per veure bé es garbells que tenien calats i que en agafar es llagut per anar a pescar a la mar gran, anaven vestits de dalt a baix per fer sa seva feina… Endemés, no sabien nedar. Ningú en sabia. Si haguessin caigut dins mar, cosa que mai vaig sentir a dir d’un pescador, se n’haurien anat a fons com una àncora grossa.

Ara, an es primer solellet que crema, tothom, gènere humà prácticament sencer, agafa ets ormejos des nedar i parteix cap a sa parrilla pública. Tovalloles, sombrilles, careta de bussejar, patos per fer més via, crema pes sol, crema per si mos pica un brumer, xoquins de goma, ulleres de piscina per nedar a la mar, qualque peça de fruita per si tenim talent… Jo no havia vist mai un carregament tan exagerat per passar una estona (qualcuns, una horeta de no res) en aquell betzum de gent.

Direu que són ganes de remugar, que lo meu és veure sa part negativa de ses coses. No vos dic que no. No puc entendre de cap bolla per què ha d’anar a cercar na Maria per sa cuina tota aquesta humanitat moderna que té afició de sargantana eivissenca o formenterera i que espera amb delit que arribi s’estiu per llevar-se sa roba i anar traginant tot aquest embalum cada dia com en un suplici mitològic.

Es meu barber, un homo de bé que sap de tot i molt, m’ha explicat que això de sortir en es carrer per demanar sa tercera república és una animalada.

Jo l’escolt molt, an es meu barber. Mirau si ho faig que, com que era un bon jugador d’ajedrez, l’anomèn en Rabenta peón-cuatro-rey (és de can Rabenta, ell). També li tenc un vertader respecte quan s’exalta per qüestions polítiques: per res del món voldria que me deixàs sa closca com una bolla de billar.

Es barbers, ses podòlogues o ses cosidores de cremalleres tenen un do especial per aclarir qualsevol dubte, a lo vist. Quan jo hi vaig, un pic an es mes, m’assec en aquella cadira de s’any de sa picor i començ a escoltar es discurs que me té preparat per s’ocasió. Darrerament li ha entrar pes bri això des canvi de règim, mirau quines coses! Està fet un Nero bramant contra ets anticonstitucionalistes dissimulats o ets antisistema declarats, que són carn i ungla.

Com més encès està, més via fa sa maquineta pes meu pobre clotell. El me deixarà pelat com un gínjol, si no anam alerta. Venga alçar braços per amunt, ventant mosques, mentres conversa tot sol, perquè és des que no escolten ets altres en parlar. D’aquests, n’hi ha a balquena, Déu meu! Agafen fua per envergar es discurs a les totes i no s’aturen ni que els matin. I no provassis d’intervenir amb cap argument que se t’hagi ocorregut en sentir-los; aquell perboc de síl·labes que s’encalcen, no té aturall.

Lo cert és que m’ataquen de nirvis aquests monòlegs que no admeten cap interferència. Però pes bé des meu moixell (quatre cabells llisos i prims que batallen per tapar sa closca sencera) aguantaria bruls i bruels de qui sigui que tengués unes tisores a ses mans i una curolla qualsevol dins sa cervellera. Hi tenc ses de perdre, clar.

Tota aquesta contarella d’avui ve perquè vos pugueu fer una idea des mal que fan ets espontanis en ses discussions importants d’aquesta vida. Tothom pot dir-hi la seva en qualsevol cosa que surti a sa televisió. Què té més si no hi entenc gens ni mica! Sa qüestió és demostrar que democràcia vol dir que som iguals de lletrats i entesos tots es que anam pel món: hàgim llegit o no; hàgim estudiat o no; hi hàgim dedicat hores a reflexionar o domés cinc segons (just es temps de sentir sa notícia a sa televisió i que s’orde d’emetre un judici mos arribi en es cervell).

I així anam, senyors: cadascú està convençut des valor incalculable de ses seves idees, perquè tots en sabem de tot. I es que som vells hem arribat a sa conclusió que tanmateix es qui no va a missa, en es portal s’agenolla. I avui en dia, tenc per a mi ses esglésies estan més buides que mai. Pentura és un mal símptoma!