Treinta años inútiles

Francisco Gilet

PREÀMBUL. Hi ha manifestacions que són més importants pes QUI les diu que per lo QUE diuen. En Paco Gilet era es conseller de Cultura des Govern Cañellas que aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1986). Sobre Gilet va recaure sa responsabilitat d’impulsar aquesta normativa. Com podran llegir, as cap de trenta anys sa decepció de Gilet és més que evident. Ni es sentit ni s’esperit des legisladors de llavors eren es mateixos que es que ara, interessadament, mos volen fer creure es defensors d’aquesta llei. Sa LNL ha fracassat per molts de motius i un d’ells ha estat sa desvirtuació sofrida després de deixar-la en mans des qui sempre varen voler anar molt més enfora de sa seva lletra i esperit: es nacionalistes. Fins an es punt que han arribat a fer creure a la resta d’actors polítics que es seus propòsits maximalistes eren compartits per Alianza Popular de Cañellas. Articles com aquest demostren que mai va esser així.

 

TREINTA AÑOS INÚTILES

FRANCISCO GILET.

Tal periodo arrancó un 29 de abril de 1986 y ha finalizado hace escasos días. Con la aprobación de la LNL, en gran medida se concluyó un período de cierta confrontación desde los sectores más radicales a favor de lo que estimaban una necesidad perentoria, absolutamente exigida a la actividad política de aquellos momentos.

Nos hallábamos en unos tiempos de imperiosa crispación, en los cuales la lengua catalana era un arma arrojadiza usada por dos sectores irreconciliables; los pancatalanistas y los anti catalanistas. En medio de ambos, un ejecutivo que, gobernando en minoría, no debía contentar a ninguno, pero tampoco ofender a nadie. Al fin y a la postre, ni de unos ni de otros se esperaba ni el aplauso, ni muchísimo menos el voto. El arranque de aquel proyecto legal se sustentaba en unas premisas: la igualdad de tratamiento del castellano y el catalán, el reconocimiento, promoción y defensa de las modalidades insulares propias, la libertad de elección de lengua por parte del ciudadano y el intocable futuro diferenciado de nuestro “poble”. Y dentro de tales parámetros se alcanzó el absoluto consenso.

Pueden existir dudas acerca del acierto de dichos condicionantes por parte del equipo de gobierno, mas, hace treinta años, ningún miembro del ejecutivo renunció ni traicionó sus sentimientos como ciudadano de estas islas, que se distinguían completamente de cualquier exceso o ambición por parte de otros colectivos o agentes sociales y culturales. Quizás, con el trascurso del tiempo, haya surgido alguna rara excepción, sorprendente e incomprensible si la contemplamos en el contexto de aquellos años, pero que, ahora, nos ratifica en la bondad de las decisiones adoptadas.

La aprobación de la LNL cumplió una función, acabar con la presión partidista, sin embargo, trascurridos esos treinta años de aquella unanimidad, su conmemoración en Es Baluart ratifica el fracaso de la política lingüística en Baleares.

Nadie, ni conservadores ni socialistas, ni nacionalistas, han dado con la tecla que establezca una aceptación, una convivencia pacífica entre el pueblo, en su conjunto, y esa normalización del uso del catalán, para algunos paranoica, La visión de múltiples sillas vacías en el acto conmemorativo de Es Baluart no es sino la constatación del nulo interés que el motivo del evento merece para el pueblo. Los políticos, de un color o de otro, han ido levantando la bandera de la normalización, impulsados por agentes con motivos supuestamente culturales, cuando en la realidad no eran, no son, sino económicos y políticos. La estandarización de la lengua catalana interesa a la gente del libro para aumentar el mercado con las muchedumbres del Principat. No es una defensa pura, sino, mayormente interesada. Y a tal interés crematístico hay que añadir el afán político de hacer uso de la lengua como cordón umbilical de un utópico ente unificador de diversas comunidades. Nuestra gente, sin embargo, vive completamente de espaldas a tales intenciones. Los resultados de esos treinta años son tan pobres que no existe ni un solo periódico que edite en catalán, mientras la televisión autonómica incrementa su audiencia si las películas son emitidas en castellano. 

La calle habla libertad, no grita imposición. Y en ésta se halla la verdadera causa del fracaso de las políticas normalizadoras; el pueblo es indiferente a la tópica inmersión lingüística, sin embargo, cuando llega el momento de aplicarla en su vida cotidiana, la deja en el olvido y se acoge a su libre albedrio. Por desgracia, algunos sectores y partidos políticos, han convertido el catalán en la enseña de una intromisión grosera e indeseada en la vida de nuestras gentes. Son escasamente miles los habitantes de estas islas que emularían a una diputada de Podemos cuando dice que, por ser valenciana, es catalana. Frases como esa son las que producen sarpullido en la idiosincrasia del ciudadano balear y aumentan los niveles de rechazo, aunque alguna ejecutiva de altura no lo entienda así.

Imposición, inmersión, estandarización formal, desprecio a las normas y modalidades propias, afán catalanista, son las principales causas de un fracaso más que llamativo de una Ley que bien pudiera haber cumplido la función a que iba destinada y en pro de la cual se han fundido miles y miles de partidas presupuestarias. Función que, en modo alguno y por unanimidad aceptada, no era imponer una lengua sobre la otra, sino en dar amplitud a ambas en su libre uso, como normales y corrientes entre nuestros ciudadanos. Unos ciudadanos que no se sienten hermanados con ninguna identidad colectiva más allá de sus fronteras naturales. Y si la política continua por esa senda, a esos inútiles treinta años seguirá otros tantos, siempre y cuando los políticos obren de espaldas a la libertad del ciudadano.
____________
Publicat a Ciutat.es, 3/5/2016. Francisco Gilet era es conseller de Cultura des primer Govern autonòmic liderat per Gabriel Cañellas quan s’aprovà sa Llei de Normalisació Lingüística (1986).

Sa Norma Sagrada

MIQUEL NIGORRA OLIVER.

AQUEST ÉS ES TÍTOL DES LLIBRE que sa Fundació Jaume III presenta a Ciutat, escrit per Joan Font Rosselló i per Joantoni Horrach. Crec que és s’obra que tracta amb més profunditat sa problemàtica de sa llengua a ses nostres Illes amb totes ses engronsades polítiques que hi ha hagudes en aquest darrers quaranta anys. És un complement bàsic de s’altre llibre Un model lingüístic per ses Illes Balears publicat l’any passat, redactat per Xavier Pericay i per sa Fundació. Aquestes dues obres justificarien per sempre, inclús sense fer res més, s’existència de sa Fundació Jaume III.

Val la pena lletgir es llibre amb atenció. És una obra d’un contengut històric important. Entra de ple en sa problemàtica de sa llingüística i de sa política amb un nivell de coneixements indiscutibles. Es baix nivell cultural de sa nostra ciutadania i sa matraca que dóna es catalanisme pot fer que molts de lectors passin des llibre. Joantoni Horrach creu que en molts de casos es llibre tendrà es silenci per resposta. Jo crec que no tendran gaire ganes de pegar cap envestida grossa an aquesta obra, perquè en Font i n’Horrach els guanyen de molt. S’estimaran més seguir grunyint per ses voreres amb qualque insult i rossegant d’això d’això sa seva brusca.

Ets autors des llibre passen pes sedàs ses ideologies que estan damunt sa taula i també sa llista des personatges que han tengut protagonisme en aquesta lluita. Sa llista més llarga és sa des pancatalanistes mallorquins que sempre han disfrutat de ses ajudes ideològiques i sobretot de ses econòmiques de Barcelona, per sa via de s’Universitat.

 

També trobam polítics mallorquins que estimen sa nostra terra i sa nostra llengua, que no eren catalanistes i que se varen equivocar fent sa farina blana per no tenir una clara visió de s’estràtegia de s’enemic. Així vàrem optar per postures més suaus i poc compromeses. A s’altre extrem trobam Jaume Sastre que ho tenia clar quan demanava es «barco de rejilla» per tot es forasterum. És vera que tot lo d’en Sastre feia pudor a persecució ètnica, però no enganava ningú.

Tòfol Soler, fent sa mitja mordala i sense agafar es tirany més dret d’en Sastre, amb un poc de voltera volia arribar an es mateix redol, a poc a poc i a les bones. Aviat li varen afinar sa coa i va durar dos dies de President. Diuen que encara li senten cantar aquella cançó, Un dia em digueres sí / i lo endemà m’enganares, / sense deixar-me tenir / s’alegria d’es coní / ni es consol de ses donades.

Sa clau de Sa norma sagrada és que darrera es problema lingüístic hi ha sa política expansionista de Catalunya que se vol empassolar ses nostres Illes com si fossin caramel·los, i sa millor forma de conseguir-ho és s’arma de sa llengua. Perquè ses armes que sa Generalitat va provar pes mes d’agost de l’any trenta-sis, ja no s’usen. Ara sa política expansionista se presenta amb claredat, però s’intenta dur a terme d’una forma gradual per arribar an es final a conseguir s’objectiu de lo que diuen es Procés.

Hi ha negocis foradats i altres que ho pareixen, però sempre suren per molt d’estropeig que hi hagi, com es negoci d’aquell porquer de son Caliu que feia ballar pessetes dins un garbell i amb això hi havia arribat a ser s’homo més viu de dins Son Serra, com diu sa cançó d’en Pep Gonella, aquell fabulós personatge, que retreu es llibre de Sa norma sagrada. S’èxit des porquer de Son Caliu és comparable amb so que tenen es nostros catalanistes que han inventat un negoci que s’haurà d’estudiar en es màsters de Harvard i que està inspirat en es que tenen es qui fan córrer es cans darrera sa llebre dins es canòdrom i que mai la podran aglapir perquè sempre anirà vint passes envant.

Es nostros amos des cans, científics i especialistes amb tot es negoci de sa llengua, fan anar a tot es personal afuat darrera sa llebre des castellà per figurar que li poden arribar, sabent que du tant avantatge que mai l’agafaran i per lo tant es seu negoci mai tendrà fi. Amb aquesta comèdia mai s’acabaran ses justificacions per demanar subvencions. Això, que és bo pets amos des cans, és dolent per tots es nivells educatius de sa nostra comunitat. No diguem res des nivell d’anglès que podren tenir a ses nostres illes a no ser que es pares tenguin medis econòmics suficients per enviar-los qualque any a Anglaterra o que sàpiguen fer ballar pessetes dins un garbell, com es porquer de son Caliu.

Mos hem de mantenir alerta i orella dreta. No mos podem fiar de ningú. N’hi ha molts que encara fan sa farina blana. Una de dues: o són curts de gambals i no hi veuen dues passes enfora o són uns vertaders traïdors a sa nostra terra i a sa nostra vertadera identitat illenca, disposats a vendre s’ànima an el dimoni fent costat an es procés anexionista català per arribar a sa Catalunya Gran. Tot lo demés és cercar na Maria per sa cuina.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 14/4/2016.

Es darrer búnquer vs sa realitat sociolingüística

Gràcies a un parell de circumstàncies mos trobam, després de dècades, amb un nou horitzó d’esperança, amb una nova realitat sociocultural gairebé inèdita. D’una part, sa fartadura generalisada envers es model impositiu de s’anomenada immersió lingüística en perfecte fabrià, que a pesar de ses obsequioses subvencions de ses successives Conselleries de Cultura, fent balanç, ha resultat un fracàs de proporcions bíbliques…

…Sa més que certificada quebra des medis escrits en català, com sa breu aventura des Diari de Balears o de s’ARA.CAT, que acumula milions de pèrdues; D’altra banda s’inevitable arribada de tota una generació universitària, ben preparada i crítica que retorna a lo nostro carregada d’arguments incontestables per esbucar amb sos raonaments tots ets antics tòpics catalanistes; Sa venturosa retrobada i magnífica sinèrgia de ses generacions d’autèntics històrics amb es joves que ara desperten i que ja són legió; Ets episodis fundacionals d’aquesta autèntica renaixença, com sa sortida de sa revista Toc·Toc, de sa Fundació Jaume III, des pluri-insular Foment Cultural, etc, que tenen es seu precedent a una anterior i vigorosa activitat d’un parell de compromesos divergents amb s’Statu Quo, des de s’humil atalaia des seus actius blogs o inclús a rel de llibres editats en bon mallorquí com es d’en Mateu Cañellas i altres.

Aquest encara humil pluralisme amb es qual mos trobam i que és es símptoma d’una societat lliure i democràtica, està ofegant es tradicional monopoli des principal agent catalanisador: s’avui agonisant OCB, així com altres subcomissariats regats durant tant de temps amb es nostros impostos. Ara és possible accedir a diaris com ‘Mallorcadiario.com’ entre altres publicacions lliures. No fa massa, es braç executor de s’abans institucionalisada corrent sucursalista (s’OCB va arribar a ser una virtual Conselleria de Cultural en paral·lel), es polèmics i combatius “Maulets” se dissolien per mai sempre i ses redaccions de sa premsa lliure començaven a respirar tranquil·les fora por que els rompessin un portal, un aparador o una finestra.

 

Sa societat ha donat s’esquena a tot aquest autèntic Lobby que en temps de na Munar (“Balears no existeix”, 2006) i n’Antich (qui essent ja a Madrid amb es projecte des nou Estatut consensuat per totes ses forces polítiques, se va tancar en banda per tal deblindar es renovat Estatut contra una major rellevància de “ses modalitats”) pasturaven de s’erari públic amb s’impunitat de ses vaques sagrades de l’Índia.

Es procés ha estat històricament paral·lel i conseqüent amb sa feina de difusió cultural d’entitats com sa Fundació Jaume III, però… dissortadament encara queda es reducte més perillós de tots. Sa pedra a sa sabata. Un àrea que no representa ni es 5% de sa nostra Universitat i que ostenta s’entredit i sospitós record d’aplegar, any rera any, es menor i més ridícul número de matriculacions: sa Facultat de Filologia Catalana, autèntic comissariat lingüístic (entre altres, d’allà sortí sa magnífica idea de exterminar s’article sibilant -salat- des carrers de Palma) que segueix regint i aconsellant a gents que se declaren incompetents en sa matèria i apel·len amb cega obediència as corresponent departament de s’UIB. Això és lo que fan es caps d’aquest Govern de Progrés.

Revisant s’història, aquesta situació me provoca un déjà vu associat a certa ciutat ja fa dècades, epicentre d’una idea visionaria caiguda en dissort, es reducte final que fou cert búnquer a on s’havien refugiat es darrers partidaris d’una grandiloqüent quimera que va acabar per fer ets ous enterra. Salvant ses distàncies, s’irrellevant sector catalanista de S’UIB (encara amb amples competències concedides pes nostro govern) roman com es darrer bastió, es búnquer d’obstinada resistència contra sa realitat sociocultural des carrer, contra es mirall des present.

Sa projecció cap es futur de fets històrics passats, sa lògica de sa realitat actual, es canvis patents dins s’estat d’opinió, no poden estorbar-se massa en fer caure aquest darrer reducte que disfruta d’unes prebendes que el fan encara determinants per frenar es desenrotllo des nostro mallorquí, menorquí, eivissenc. Es governants encara no s’han entemut de s’aberrant conflicte entre lleis que suposa s’obediència a s’article 35 de s’Estatut, que és taxatiu (protegir “ses modalitats”) i es fet que aquest comissariat no figura en cap cas com a jutge determinant, sinó que constitueix un orgue merament consultiu com poden ser altres fonts acreditades. Amb aquesta incondicional i sotmesa reverència cap s’esmentat departament en concret se propicia una latent animadversió contra tota s’Universitat, que com a institució, tampoc té tota sa culpa.

Més valdria que comissaris lingüístics i polítics obrissin ets ulls i comprenguessin que ja és hora de fer un pensament, i que en qüestió lingüística, existeixen altres actors de plena solvència acadèmica as quals també se pot (al manco) consultar.
________
Publicat a Mallorcadiario.com, es 17/4/2016.

Coses des padrí: “Sa culpa és fadrina, ningú la vol”

No sé si faig cadufos i me repetesc. A sa meva edat, no m’estranyaria gens, però puc afirmar que amb sos anys de contemplació astorada des tragí de tots es que m’enrevolten en forma d’humanitat, he descobert ses dues aficions més destacades dets insulars: menjar i fer obres.

Me ve en es cap un dia en què li vaig envestir cap a sa viatgera maleïda de ses dones, de sa meva, concretament. Ho record. I d’un altre en què me va pegar pes bri donar branca an es joves poc aguts. També ho tenc present. Lo que no he fet mai en aquest cornaló, tenc per mi, és xerrar de menjua. Pentura és es moment, idò.

Per començar, crec que podem classificar es mallorquins (he de xerrar de lo que conec) en tres castes: es devoradors omnívors tradicionals, es triats i es menja-miques.

 

Des primers, lo que destaca més és sa fam a rompre que tenen tothora. Ensumen es bufets d’una llegua enfora. En saben totes ses tresques. Tenen un mapa, gravat en es cervellet, de cadascun des restaurants d’aquesta categoria, que no són pocs a Mallorca. I es xot i es porquim són lo seu. Greix i una bona mulla de pa redó. Aquesta és sa base. Els agrada tot. No tenen manies. Si hi ha suc per mullar, ja va bé. I es plat de peix, amb una bona capa de patates i ceba amaradetes de vi. Es principi fonamental des seu menjar és quedar sadolls (me perdonin s’ordinariesa).

Es segons, suposen un mal de cap per tots ets amics i sobretot, sobretot, per sa família. Tenen una dotzena escassa de plats que els agraden i en fan abús. Venguen macarrons, venga estofat amb patates, da-li una bona greixonera de pilotes (sense esclatasangs que són llimacosos!) i es plats de peix, ben enfora. Arrufen es nas en anar a una celebració on hi ha aquest bergant de polpa blana i espines per tota sa còrpora.

An es darrers, els dedicarem un enfilall primetxo de material literari perquè són gent de poca vida, estantissos i blanquinosos per falta de proteïnes. Els has de mirar dos pics per veure-los perquè no fan gens d’embalum. Pura serigrafia, pura superfície, sense ses tres dimensiones, vaja. Es menja-miques escampen ets aliments dins es plat com qui escampa murta en passar una processó: un bocinet de llom per sa vorera, ben fred, clar, un trosset de carxofa petrificada de tant de passejar-la per tot lo redó, uns esquelets de pollastre desfets en peces per devers ses bardisses… I molta bolla remenant dins sa boca que no gosa passar des canó avall.

Reconec que he reduït es mostrari de sa talent i des menjadors per qüestions d’espai en es cornalonet. Sa culpa no és meva, emperò, perquè ja sabeu que sa culpa és fadrina: ningú la vol.

Sa Catalanada des dBalears.cat: sa morfologia verbal, una assignatura pendent

FUNDACIÓ JAUME III.

Una de ses poques concessions que va fer normativa de s’Institut d’Estudis Catalans a sa manera de xerrar de Mallorca va esser sa morfologia verbal autòctona. Sa morfologia mallorquina és estàndar a Mallorca. Com ho és sa menorquina o s’eivissenca a Menorca i Eivissa, respectivament. D’això se’n diu «polimorfisme» −moltes formes− i és per aquí on hauríem de transitar si aspiram a un «model d’estàndar autònoms». N’hi ha que han vist en aquest «polimorfisme» verbal una amenaça covada contra s’unitarisme centralista ja que, de dur-lo fins a ses darreres conseqüències, mos podria menar directament cap a tres estàndars distints, un per Catalunya, un altre per València i un altre per Balears.

En general, sa morfologia verbal de Balears se sol respectar. Però no sempre, com vàrem demostrar a s’estudi que férem sobre s’adaptació des llibres de text a ses modalitats balears. O com hem demostrat reiteradament en aquest espai. Un nou exemple el tenim en aquesta imatge des dbalears.cat, un digital que mai ha amagat es seu catalanisme a ultrança. Observin ses següents formes verbals que apareixen en aquesta enquesta que treia fa poc:

a) “tingut” (participi de “tenir”) en lloc de “tengut”.

b) “complert” (participi de “complir”) en lloc de  “complit”, almanco a Mallorca i Eivissa.

c) “caldre” en lloc de “fer falta” o “esser necessari”.

¿Tant els costaria posar “han complit” en lloc de “han complert”; “no ha tengut” en lloc de “no ha tingut”; o “feia falta” en lloc de “calia”? Sa morfologia verbal, una assignatura pendent. Encara.

Professionals de s’educació catalana

Per sort, a s’actualitat, es casos de bulling a ses aules són de cada vegada manco freqüents. No obstant això, han existit, existeixen i existiran perquè sa condició humana mos fa febles. Lo millor que se pot fer és donar publicitat perquè servesqui de revulsiu davant possibles abusos, bé sigui de professor a alumne, entre iguals o d’alumnes a professors. S’actual Govern fa bé en pregonar an es quatre vents lluita contra sa violència de gènere, mal anomenada violència masclista (no sempre és s’homo qui maltracta) perquè sa maltractada sàpiga com ha de reaccionar i s’agressor comprengui que no sortirà victoriós. En canvi, no actua de sa mateixa manera amb sos menors i si no fos per sa Fundació Jaume III, FN Círcol Balear, Diario Balear, EL MUNDO/El Día de Baleares i medis a nivell nacional, es desgreuge hagués passat desapercebut. Sa Conselleria d’Educació i Universitat, amb so sr. Martí March an es capdavant, no s’ha pronunciat i deixa en evidència sa politisació que sofreixen ses aules en matèria lingüística.

 

Quins temps aquells en es quals es mestre era un savi, tenia empatia i mostrava com raonar an es seus alumnes. Avui en dia són més es qui exerceixen amb so certificat de capacitats pedagògiques i un nivell de “ERCatalanidad” molt elevat. Dic això perquè si hagués existit twitter en aquells meravellosos anys un mestre hagués sabut contestar es seu alumne amb arguments i no amb insults, o millor encara, hagués vist que es seu alumne tenia raó en admetre que era balear i espanyol.
___________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares i Diario de Mallorca, 10/3/2016.

Arcas públicas, esfuerzo privado

JORGE MONTOJO.

Este próximo verano turístico batirá todos los record y seguirá habiendo agoreros diciendo que Baleares puede morir de éxito. Posiblemente también acudirán más pateras con desesperados dispuestos a camuflarse entre las masas turísticas (acostumbran a ser más elegantes que la mayoría de clubbers que nos visitan). Las guerras que Europa ha llevado a Siria y Libia pensando, como Obama, que la democracia puede exportarse en plan McDonalds, han volcado el vecino mundo islámico en una sangrienta guerra civil. Cameron y Sarkozy se hicieron la foto en plan liberadores, pero ahora Europa niega el paso a los refugiados.

Chiitas contra sunitas (llevan así desde la muerte del profeta), la fallida Primavera Arabe, los orgullosos kurdos buscando su independencia en una zona tan convulsa como estratégica… La Turquía modernizada por Kemal Atatürk, hoy en manos del sultán Erdogan, y el Egipto faraónico también sufren atentados de grupos terroristas que siguen la sangrienta estela del Viejo de la Montaña, Hasssan Sahhbab (de quien recibe el nombre el grupo que asola el Islam del Africa negra), el mismo que daba a beber en el siglo XII a sus acólitos un brebaje de hachís y les llevaba al paraíso por unas horas para volverlos fanáticos.

Baleares ha visto como la guerra ha borrado a numerosos competidores del sector turístico. Eso significará otro overbooking histórico para este verano. ¿Estamos preparados o se desnudarán nuestras carencias? Es normal que los precios suban obedeciendo a las leyes del mercado. Pero los nativos debiéramos tener un descuento a la hora de acudir a tantos garitos que viven de las legiones de turistas que vienen una semana a gastarse los ahorros de todo el año. Lo bueno de tanto éxito cuantitativo es que algunos municipios, como San Antonio de Portmany, aspiran a mejorar cualitativamente. ¡Ya era hora!

Baleares es maltratada en los presupuestos, que en casi nada contemplan su espléndida insularidad. Debiéramos luchar mejor por tener un régimen especial, como el de Canarias. Pero contamos con una serie de burrócratas que directamente se declaran independentistas o aspiran a ser un satélite del delirio catalanista. Se declaran ecologistas, pero permiten crueles matanzas caprinas en es Vedrá mientras demonizan el arte taurino; presumen de mejorar la educación, pero impiden que se pueda estudiar español en las escuelas; presumen de sa nostra terra, pero han condenado al mallorquín, menorquín e ibicenco a la desaparición en loor del catalán estándar.

Este verano se llenarán las arcas públicas gracias al esfuerzo privado.
__________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 16/3/2016.

Cristóbal Colom era mallorquín

GABRIEL VERD MARTORELL.

Con relación a este tema, mucho se ha escrito y comentado. Sin embargo, es digno de tomar en consideración el magistral estudio del gran filólogo español Ramón Menéndez Pidal que arroja los resultados siguientes:

1º  Colón escribía siempre en latín o en español, nunca en italiano ni en portugués.

2º  Su latín era hispánico, y cuando comete errores de la mencionada lengua latina, dichos errores son hispanismos.

3º Su español es muy aportuguesado, pero no aparecen italianismos.

4º La primera lengua moderna que Colón supo escribir fue el español.

Es importante tener en cuenta el hecho de que mientras el futuro Descubridor residía en Portugal ( periodo 1476-1485 ), antes de entrar en Castilla, en uno de sus libros, la “Historia rerum ubique gestarum” de Eneas Silvio (Pio II)  edición de Venecia, 1477, escribió en 1481 una larga apostilla en español. (( Hacia 1495, cuando Colón volvió a España de su segundo viaje, leía  la “Historia de Plinio” , traducida por Cristóforo Landino, Venecia, 1489, y anotaba en español sus márgenes. Hasta  que punto tenia Colón el español como lengua habitual de su pensamiento y, sobre todo, como lengua para la escritura, lo muestra el hecho de que las notas manuscritas repiten al margen en español las mismísimas palabras italianas del texto impreso.

Salvador de Madariaga, en uno de sus libros nos dice que, “el castellano en el siglo XIV ya entonces se hablaba como lengua predominante en algunas comarcas de Mallorca y en Tortosa”.

La correspondencia entre Cristóbal Colón y sus hermanos, y lo mismo la dirigida al italiano Padre Gorricio, que vivía en el Monasterio de las Cuevas de Sevilla, está toda en español. Ello evidencia que Bartolomé y Diego, ya antes de arribar a Castilla, hablaban y escribían en castellano. Hasta la fecha nadie ha podido demostrar documentalmente que lo hicieran en italiano.

Con razón un ilustre orador colombino Antonio Gómez Restrepo, decía en la Fiesta de la Raza en 1917, en Bogotá, que el español fue el idioma que usó Colón ((aún en aquellos escritos de tal manera íntimos y personales, que sólo se redactan en la lengua que se ha aprendido a hablar desde la cuna. En español, consignó los incidentes de sus portentosos viajes, en forma de diario; en español están sus cartas; en español fue escrito el libro extraño de las Profecías, que nos revela hasta donde alcanzaba la exaltación de su espíritu de iluminado en aquel hombre de sentido tan práctico y tan positivo. No empleó  nunca Colón,  ni en los momentos decisivos de su existencia el italiano ya que por entonces había llegado a su perfección clásica, sino la lengua vigorosa, enérgica, ruda todavía, pero próxima a los esplendores de la Edad de Oro, de la cual había de decir Carlos V poco después que era el idioma más apropiado para hablar con Dios)).

Lo lamentable del caso es que muchos historiadores no se han percatado de que el verdadero Descubridor de América no puede ser ni el genovés Cristóforo Colombo ni tampoco como asevera Alfonso Enseñat de Villalonga  Cristóforo  Colonne.

Otro dato a resaltar es que varios historiados han podido probar que Cristóbal Colón conocía el mallorquín.

La Asociación Cultural Cristóbal Colón con sede en Palma de Mallorca, fundada en Madrid en 1963 por el Excmo. Sr. Don Cristóbal  Colón  de Carvajal y Maroto, Duque de Veragua, descendiente directo del Descubridor, tiene entre sus fines primordiales  profundizar en el estudio de la personalidad del Almirante, e impulsar las investigaciones con la finalidad  de demostrar que nació en Felanitx (Mallorca) en 1460. Fue hijo natural de Don Carlos, Príncipe de Viana (hermano del Rey Fernando el Católico)  y de la mallorquina Margalida Colom.

Les recomendamos que visitan la exposición Permanente “Cristóbal Colom y Mallorca” localizada en el Restaurante Som Colom en Felanitx, Carr/ Felanitx – Campos km. 1.

Próximamente se va inaugurar otra Exposición Colombina en el recinto histórico del Pueblo Español en Palma.
___________

Publicat a Ultima Hora, es 19/2/2016.

Baleares existe, pero nos cuesta

MARIANO PLANELLS.

Claro que existe Baleares y mucho, pero nos cuesta aceptarlo, quizá por esto mismo nos sentimos cómodos siendo isla en un archipiélago. Hacemos arte del ensimismamiento y del etnocentrismo.

Las islas tienden a formular su vida en una sociedad etnocéntrica, volcada en sí misma, que tiene a ella misma por referencia de todo y con todos. El caso de Formentera es paradigmático, pues ¿desde dónde mejor se ve la isla? Desde sí misma. Desde el mirador instalado en la carretera de la Mola. Se divisa la isla partiendo dos mares y al fondo la monstruosa mole dorada de Ibiza.

Quizás por esto Formentera se ve a si misma como diferente a Ibiza, siendo que son lo mismo y los habitantes que repoblaron la isla a partir del 1700 proceden de San José y de Santa Eulalia fundamentalmente. En apenas 300 añitos, los formenterenses se han constituido en comunidad aparte, originaria y primigenia, olvidando que cada atardecer (o amanecer) pueden ver las casas de sus abuelos de Ibiza y acordarse de ellos antes de acostarse.

Recuerdo una vez que alguien de Formentera tuvo la desafortunada idea de hermanar ambas islas. Tuvo tiempo el fenicio de advertirles de tamaño dislate: no podéis ser hermanos de quienes sois nietos. Los ibicencos repoblaron Formentera hasta tal punto, que incluso el apellido Mayans, muy abundante antaño en Santa Eulalia y Sant Joan, acabó por retroceder en Ibiza para repoblar toda Formentera.

No crean que Mallorca no ha aportado su parte, tanto en Formentera como en Ibiza. No sólo disponía de mejor formación y de información más reciente, también nos prestaba algunos novios y médicos y también expertos en agricultura y otras ramas muy útiles para los payeses pitiusos. En años de emigración, Valencia y Mallorca nos solían prestar algunos novios que terminaban por enredarse en los hilos de la sutileza fenicia y quedaban dulcemente atrapados en esta isla de sobriedades históricas.

Hoy ya no. Todos gordos y triperos. Nuestro mayor esfuerzo no es para segar y recoger la cosecha antes de julio, sino por torturarnos con dietas insensatas, lo cual nos iguala con los mallorquines y los menorquines.

Por la misma razón que en una tertulia es mejor dar la paliza antes que tener que soportarla, nos convendría infiltrarnos entre las huestes capitalinas de Palma para inspirar otra forma de hacer política y de repartir la tarta. No como hoy, que van algunos políticos de Ibiza a Mallorca y parecen odiar a Ibiza. Baleares somos todos, unidos por el mismo mar, el Mar Balear.
_________

Publicat a Diario de Ibiza, 2/3/2016.

Air Europa. Un vuelo maravilloso… y en mallorquín

FERNANDO FORTUNY.

Hace unos días volé de Madrid a Palma con Air Europa. Soy de los que se santiguan cuando el avión arranca porque creo que es el momento más delicado de un vuelo. Ni viento ni nubes y un sol radiante, el avión suave, silencioso y limpio. Todo esto está muy bien pero lo mejor fue cuando de repente el comandante nos habló a través de la megafonía informándonos del tiempo que hacía en Palma, la altura de vuelo, etc. Lo normal… o no. Y esta vez no fue tan normal porque lo dijo en tres idiomas y el primero fue en MALLORQUÍN (no catalán), después en castellano y por último en inglés.

Lo encontré tan maravilloso escuchar al piloto en mi lengua natal y con los artículos, fonética y expresiones nuestras, que me sonó a música celestial. Por doble motivo, uno porque era la primera vez que escuchaba el mallorquín dentro de un aparato tan moderno que volaba como los ángeles y el segundo porque lo hacía a 9000mt. más cerca del cielo.

Fue tan gratificante este detalle que no he podido evitar la tentación de agradecerle –por este periódico- al piloto y a Air Europa que hicieran de este vuelo el mejor de mi vida.
_________

Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares