Aquests dies un pensa més des compte. S’u de novembre és una fetxa de memòria col·lectiva.
Vull dir que és un dia perfecte per recordar es nostros difunts, ja que ho feim tots en un pic, que és lo únic que pot dur es nom de col·lectiu afegit an es de memòria. Cadascú recorda es parents que al cel sien i ho fa segons ses tradicions de tots es que tenim ses mateixes creences. Si és que en tenim.
No voldria ofendre nigú amb sos meus desveris, però com més va, més curta me pareix sa vida. Jo en voldria un paraell de senceres per viure-les. Un parell ben mallorquí, s’entén. En arribar a una edat determinada, i sa meva ho és a bastament, de determinada, començam a llegir es diaris per ses esqueles i això és un símptoma inequívoc per sebre que som vells: uns vells garruts.
Si mirau fotos des vostros antepassats i recordau quin qualificatiu els posàveu, per mor de s’edat que tenien quan voltros éreu al.lots, haureu de reconèixer que fa estona que heu passat sa rima de sa tercera edat. Ja m’avenc a dir que ara sa gent és jove anys i panys. Ho sé. Vivim molt més i sa mitja dets homos és de 80 i poques busques. Un avanç gros. Per això hauran de jubilar-se més tard es nostros descendents. No hi podem fer res.
Emperò no me digueu que no vos pareix una animalada que vos deixin seure a s’autobús, amb aquestes cames que són talment un roure, o que vos expliquin que un ancià de 70 anys ha tengut un denou per devers es carrer nosequantos. Bon Jesuset: un ancià!
Per cada any que complim, baixam un escalonet de sa vida. Ves quin remei. Malament anam, si no el baixam… En fer-ne quaranta encara volem fer planta; en es cinquanta, mos demanam astorats com és que es néts encara no arriben; en es seixanta brindam per tenir salut enrevoltats de criaturada; en es setanta, lo que realment mos preocupa és esser vius. I no vull ni pensar què demanarem en es vuitanta.
Es fet és que a partir des cinquanta sa vida és un capovall que baixam a rodolons. I lo bo és que no mos ne temem fins que es cos mos pega una revinglada forta per fer-mos tocar amb sos peus en terra. Si no, es capet encara creuria que som uns pimpollos o unes polletes, en es cas de ses senyores.
Res, que avui he pensat que s’ha de demanar a ses autoritats que facin el favor de canviar tot d’una sa terminologia de tercera edat, sa definició de sa paraula ancià en es diccionaris i tota aquesta catefa de derivats de geronte que surten per tots es medis de comunicació: això era abans de sa nostra aparició. Ara som madurs (no hi estam, uep), majorets, d’edat respectable o una mica avançada (tan sols una micona) i s’ha acabat es bròquil.
Sa llàstima és que en dir era ja hem batut…