Tenc es cap ben trabucat. Darrerament no dic més que desbarats grossos. Ja és ben cert que ses neurones, en tornar vell, no connecten. O, com deim en bon mallorquí: sempre tenc bony o bua. Vos diré què me passa, perquè són més d’un, es símptomes.
Es més freqüent és es de perdre es fil de lo que deia. Me qued en l’aire enmig d’una frase. Cerc una paraula que tenc a sa punta de sa llengua però que no acaba de sortir, o me desesper per recordar noms de llocs o de persones que s’han esborrat des disc dur, que diria un jove. En fi, que això no pita, señores.
Com que es tema des llenguatge sempre m’ha agradat, m’hi fix bastant i he arribat a classificar un poc es cadufos. Un des que més me diverteix (mos hem de prendre amb rialles i amb paciència lo de tornar vells) és es de girar a s’enrevés ses frases. Acaben sortint un enfilall de dois francament originals. Per exemple, s’altre dia, xerrant d’un viatget que volíem fer amb sa dona, vaig amollar a uns amics que no podríem “desviar es nonatge”. ¿Què vos pareix que volia dir, jo? Idò, desnonar es viatge, vet aquí. Ni més ni pus.
¿No vos passa això, an es que teniu 70 i busques? He xerrat amb coneguts i confessen que tenen es mateix problema, cosa que me consola un poc, però no m’adoba sa cervellera, tanmateix.
Fa molts d’anys, a sa família contàvem sempre s’anècdota d’una tia que tot lo dia girava ses frases damunt davall. N’hi havia una que mos havia quedat gravada. Per voler dir que a qualcú li havia sortit es tir per sa culata, mos va enflocar que li havia sortit es cuc per sa terrassa. Això és enginy lingüístic, Déu meu!
Me recorda aquell entrenador de futbol holandès (es pobres holandesos s’embullen una cosa grossa en xerrar ses nostres llengües romàniques) que va etzibar en unes declaracions que “se le ponía el gallina de piel”. Com vos podeu imaginar, allò va triomfar televisivament. I mos ne varen donar de gallina i de piel…
Bé, sa qüestió és que amb so temps he anat perdent facultats físiques i mentals a les totes. He pres capovall i ara tot baixa, perquè caldera vella, ja se sap, sempre té bony o forat.