Avui estic com unes castanyetes! No sé si me sortirà cap escrit amb cara i ulls en aquestes condicions tan poc habituals en jo. Miraré de controlar s’alegria, no fos cosa que perdés sa costum de remugar que tant m’agrada.
Dimarts vaig anar a sa conferència des Diario de Mallorca d’aquesta Fundació. Quan vaig arribar, ja havien començat; som ben mallorquí d’hàbits i me passa sovint que arrib a laudates. Què hi farem! Vos deia que sa xerrada ja havia començat i lo que primer me cridà s’atenció va ser sa gentada que hi havia. Ple de gom en gom i això que era un horabaixa de calabruix, amb un vent que se’n duia ses títeres i un fred que trepanava. Un dia per no treure es peus de davall ses faldes de sa camilla, però jo hi era com el primero. Veiés si hi era!
Sa presentació del senyor Zaforteza me va parèixer molt educada i ben escrita. No com es meus renecs penjats en aquest racó, que sé que són d’homo de poca lletra i gènit curt. Baixos de registre, que dirien es que ho saben tot. Llavonses, li va tocar xerrar al senyor Joan Font, que és un atxa. Com se veu que és professor de s’universitat! Tot clar i llampant, ordenat i, lo més important: sense una rua a sa llengua. Un servidor estava baves. Sabeu que n’hi havia de dibuixets i fletxetes en aquella paret de s’enfront! Pareixia un quadro d’aquests moderns que pengen en es museus contemporanis. Però s’entenia beníssim lo que explicava. I venga mamballetes en acabar es discurs. I jo que en feia més que ets altres.
Per alegrar sa concurrència, s’actor Manuel Barceló i dues actrius varen llegir uns trossos de Don Gabriel Maura —de “Donya Juanita”, crec que eren, des seus memorables Aigoforts—. Aquí ja vaig perdre l’oremus de tot. No sabeu lo que són aquestes històries mallorquines contades per un escriptor que fa anar ses paraules, ses dites i ses descripcions amb un humor i una gràcia úniques. Lo que donaria jo per poder penjar en aquest raconet qualque cosa que s’hi acostàs domés una mica de no res…
Bono, sa qüestió és que va ser un capvespre que me va pujar ets ànims. Vaig sortir de sa sala convençut que a la fi hi ha gent disposada a aturar es que mos volen fer creure que la Mare de Déu nom Joana. Que serem mals d’esclovellar per tot aquell qui mos vulgui passar per damunt com fins ara han fet i que a la fi mos hem senyat amb sa mà dreta. Ja era ben hora, senyors!