Sa meva dona m’ha dit que som un mal sofrit; un vell mal sofrit, per ser exactes. “I ara a què ve, això?”, li he demanat. M’ha contestat que sempre remug i que aprofit es racó per amollar andanades contra tot lo que m’enrevolta. Pentura és ver, això. Protest perquè es temps estan ben tudats o no tenen empena ni remei, que és lo mateix. Per cert, cercant, cercant, he trobat que empena és també sa part de pell de sa sabata que se cus a sa sola. Lo que en castellà se diria “empeine” o part de damunt es peu. Mai ho havia sabut en mallorquí i vetaquí que ara ho trob explicat en aquesta expressió que a ca meva se deia tant. Escric i aprenc: va bé es burball!
Bé, tornant on érem, sa meva dona no té raó: no som un mal sofrit, emperò com que mai m’havien oferit un raconet per explicar ses meves brusques, idò l’aprofit per espassar-les-me. Si ella no me menjàs es corc de s’orella amb sos seus retrets, per ventura sortiria una cosa més calmada, de bon al·lotot, que és lo que he estat sempre. A jo, m’educaren a cas frares i a ca meva, veiès, on ses normes eren molt estrictes (anava més dret que un fus, vaja) i ja sabeu que lo que s’aprèn en es bres, sempre hi ès.
Així és que un altre dia vos elogiaré lo que me paresqui elogiable i farem una bona alulea de sa primera beneitura que se m’ocorri. Bé, una alulea o una aleluia, què té més.