S’altre dia, se me va presentar un des meus néts i me va etzibar:
–Padrí, sa dona que viu en es teu replà, m’ha fet esperar que passàs primer ella, en es portal de baix. I jo ja hi era!
He de dir que es meu nét té quinze anys, el pobre. I dic el pobre perquè té una edat criminal. Aquests adolescents moderns se pensen sebre més que set bisbes! Sobretot ara que, com que de maquinetes en saben tant, mos volen fer es comptes amb tot lo altre. Tenc per mi que és culpa d’aquest institut on va: els han dit que han d’aprendre a esser crítics i ells estan ben convençuts que això vol dir criticar tot lo que no els agrada. Volen girar el món damunt davall amb desbarats com que tots som iguals; que això és sa democràcia; que tots tenim es mateixos drets… Tot això son coverbos! No s’han de mesclar ous amb caragols.
El me vaig asseure davant per davant i li vaig enflocar:
–Bergantell, una dona, a partir des trenta anys, és sempre una senyora per tothom ben educat, això per començar. En segon lloc, a ses senyores, se les tracta de vostè, si són de ciutat; de vós, si són de foravila (madones, vaja), i de tu si són de sa família o són ses teves mestres, a qui els agrada molt es tracte de confiança, segur. I per acabar, a una senyora o a una madona, fins i tot a una polleta, un noningú com tu l’ha de deixar passar sempre. I no me venguis diguent que som un antiquat, un estantís o un carca, que deis ara. Som un homo ben educat, això és tot, i m’agradaria pensar que tu també ho seràs en tornar gran. I com que veig que ets un esquiterell davant d’aquestes qüestions igualitàries, o sigui, un primcernut, un susceptible, t’ho remataré amb un: “Fill meu, qui té sa coa de palla, la s’encén”.
Va girar es bous i se’n va anar remugant: “Quines coses té es padrí!”