Category: Articles d’Opinió

Cada dos dimecres –es segon i es quart de cada mes, per ser exactes–, Joan Font i Xavier Pericay reflexionen sobre es model lingüístic que convé an es ciutadans de Balears. Ho fan a “Xerram de llengo”, un espai de Radio Bellver patrocinat per sa Fundació Jaume III. Així, dimecres passat es dos membres de sa Fundació varen explicar an ets oients des programa per què a Balears tenim un sistema amb dos articles, es salat i es lalat, i no un article tot sol; en què consisteix aquest sistema, com funciona; per què és singular i ha de ser preservat si no volem que tot un sistema d’interpretació de sa realitat desaparegui; i per què, si el volem preservar, hem de fer tot lo possible perquè s’ensenyi a s’escola, s’usi en es medis de comunicació i s’apliqui a s’Administració. Es programa també va incloure una breu reflexió sobre es vocabulari que se va perdent a força de no utilisar-lo i una referència a ses distintes activitats que du a terme sa Fundació.

Poden escoltar “Xerram de llengo” pitjant en aquest enllaç. (Sa secció va des minut 3 amb 40 segons fins an es minut 30. )

Un dia xerràvem de s’hermosura d’unes paraules ben compostes una devora s’altra. Avui he de xerrar de ses expressions que no tenen cap ni peus. O això mos pareix. Perquè totes ses dites o ses frases fetes tenen sempre un sentit ben fondo que li hem de trobar, pentura  amb un  cercapous, amb molta dificultat, emperò segur que el tenen.

Anem-hi, idò. Si volem descriure qualsevol cosa que mos fuig de ses mans perquè és pràcticament indefinible, li pegam grapada en es paner dets impossibles i mos ne surt un enfilall de ses que pareixen fetes a posta per girar-mos es cervell damunt davall. D’aquelles que mos regiren o mos fan arrufar ses celles, perquè sa cervellera mos bull com una cafetera de padrina.

És es cas des color de sempenta de frare que tenen es calçons d’un foraviler quan els ha emprat per posar ses teules que han caigut amb ses ventades darreres; per recompondre sa paret des corralet d’allà baix que s’ha mig esbucada; per exsecallar es garrovers quan és es temps o per anar a cercar caragols amb sa cussa que els mos mossega, esfilagassant es baixos que han perdut sa fesomia. Aquest seria es color, ni més ni pus. O també podríem dir que el tenen d’ala de mosca. Que ve a esser lo mateix però amb un cert matís cromàtic entre blanc i grisós que se pot classificar més bé.

Entre sa sempenta d’un frare i s’ala d’una mosca, però, hi ha un abisme de sentit. Sa primera expressió és absolutament impossible de definir, és es surrealisme aplicat an es vocabulari local. Sa segona, com deia, mos insinua un to, mos dóna una pista des color que volem: es d’uns calçons de davall que eren negres dins sa botiga i que, després de centenars de rentadorades de tots es colors i condicions tèrmiques, han tornat com han tornat. Resultat: uns calçons de davall que ja no sabem si són o no són.

Si voleu provar de definir lo que pareix impossible, provau-ho. Segur que trobau un parell d’expressions que vos hi encaixen com uns peus dins unes sabates fetes a mida. De ses que ja no se fan si no ets coix. A ca meva, mon pare al cel sia, sempre que volia demanar que li posassin poquíssim de lo que fos, feia sa mitja, mos mirava de coa d’ull i envergava: “Posa’m una grampeta de pèl d’anca de sal, per favor”. Si sou capaços de pesar la cosa, no sou des nostros. A un d’aquí, aquestes imprecisions li pareixen claríssimes!

Ja saben sa curolla que tenen es nostros catalanistes contra lo que anomenen “hispanismes”.  En Gabriel Bibiloni, professor de filologia catalana de sa UIB, ha fet d’aquesta lluita a mort sa principal raó de sa seva vida. Tot lo que faci olor d’hispànic ha de ser retirat de sa circulació per impur i tòxic; no així tot lo que véngui de França, clar. I, de fet, ses nostres autoritats, encara que moltes vegades sense ser-ne conscients, els han fet cas. Se fixin en s’imatge que hi ha aquí devora i que també trobaran assuquines per si la volen ampliar. Se tracta d’un fragment de ses darreres notícies des Parlament de ses Illes Balears que poden consultar a sa seva página web. Com veuen, apareix sa paraula “lliurament” (des verb “lliurar”) que, com sabem, vol dir entrega(des verb entregar), que és com ho hem dit sempre en mallorquí. En lloc d’una entrega de premis, es primcernuts normalisadors des Parlament balear s’estimen més dir un “lliurament de premis”. A baix, en canvi, en flagrant contradicció, en es cos de sa notícia, compareix entregaran i no “lliuraran”.

¿És correcte dir entregar en lloc de “lliurar”? Correctíssim. Podem trobar entregar en es Diccionari de la llengua catalana, segona edició (DIEC2) com a sinònim de “lliurar”. El trobam també en es Diccionari català-valencià-balear amb sa següent entrada, prou eloqüent:

“Etim.: del llatí integrare, ‘fer sencer, completar’. El verb entregar és considerat generalment com a castellanisme, però la seva antiga documentació, ja en el segle XIV, sembla permetre d’atribuir-li puresa catalana i considerar-lo resultat d’una metàtesi de la forma catalaníssima entegrar.”

De fet, Francesc de Borja Moll, en fa una menció especial en es pròleg des Diccionari català-castellà, a s’edició que fa tretze. Diu així:

“Fa alguns anys es va discutir l’admissió del verb entregar, que era considerat castellanisme, i s’havia decretat que fos substituït sistemàticament per lliurar. Però la forma entregar no té, en la seva forma, res que s’oposi al seu caràcter català legítim, procedent del llatí integrare. Per altra banda, entregar s’usa a la totalitat dels Països Catalans i ja està documentat al segle XIV. L’interès a eliminar-lo del nostre lèxic sembla fruit d’un excés de zel poc justificat” (Diccionari català-castellà, tretzena edició, Editorial Moll, Mallorca, 2010, pàg. XIV).

Ja ho veuen, no hi ha cap raó que justifiqui marginar es verb entregar a favor de “lliurar”. No només és una paraula balear, ben corrent i d’ús habitual a ses nostres illes, sinó que compta amb totes ses benediccions acadèmiques i normatives. Per això l’hem inclosa en es lèxic d’Un model lingüístic per ses Illes Balears, es llibre d’estil que sa nostra fundació acaba de publicar.

Conten que un algaidí no gaire avesat a mirar TV3 va anar s’altre dia a posar benzina a una estació de servici a sa sortida de Palma. L’homo entra dedins, se posa a sa coa i espera que espera que l’atenguin. S’encarregat, un sant homo de Girona, li diu: “─Què fem?” “─Homo, esperar”, contesta es mallorquí. Es gironí torna a insistir: “─Què fem?” i es nostro escabotell torna a contestar: “─Homo, esperar”. S’empleat veu que no l’entén i li fa senyes que miri es cartell que podem veure a s’imatge. El mira, fa sa mitja i veu d’on ve s’embull.

Es catalans no posen benzina, “fan benzina”, i aquí, com saben, no en volem sentir xerrar, ni de “fer benzina”, ni de fabricar-ne ni de treure petroli. Res idò, diu amb segones es bergant: “─Faci benzina, si vol”. Es català li amolla: “─Però, mentrestant, no m’engegui el cotxe”. “─No passi pena”, li respon l’homo, “no l’engegaré no, es meu cotxo, és ben meu, me va costar un ronyó i me fa un bon servici”. Es català queda estafaril·lat, fred, sense entendre per on li surt aquell dimoni d’Algaida. I és que noltros tampoc “engeguem el cotxe”, senzillament “posam en marxa es cotxo”. Es verb “engegar” vol dir en mallorquí “treure qualcú defora”. Coses que passen an aquells que no miren TV3 ni llegeixen s’arabalears.cat.

Se fixin un altre pic en aquest cartell. Pareix dissenyat per Catalunya i l’han importat talment aquí sense importar-los gens ni mica que noltros no diguem ni “et tornem”, ni “serveis” ni “fer benzina”. Lo de sempre. Ses grans companyies no mos tenen en compte i segueixen tractant-mos com si fóssim catalans insulars. Mentrestant, ses nostres modalitats insulars se moren de rialles dins s’Estatut d’Autonomia. ¿Fins quan?

Menorca té fama de ser sa més catalana de ses illes que formen ses Balears. Noltros, francament, no sabem què deu voler dir, això de ser sa més catalana de ses illes. Si vol dir, per exemple, que és on hi ha un percentatge més alt de catalans que hi resideixen, sobretot en s’estiu. O si més aviat ho hem d’entendre com que allà es catalans se senten com uns reis, o sigui, com a ca seva i comandant. O, en fi, si simplement al·ludeix an es fet que es catalanisme a Menorca —o sigui, es pancatalanisme— té un pes específic superior an es que pot tenir a ses altres illes.

Sigui com sigui, es cas és que un col·laborador de sa Fundació, s’amic Lucas Pons, mos ha enviat sa foto que tenen aquí devora. Està feta en es Mercadona que hi ha en es polígon de Mahó i és molt probable que la trobem igualment a d’altres Mercadona de ses Balears.

Ja hem al·ludit en aquesta pàgina web a lo que passa amb aquestes empreses nacionals o multinacionals quan s’instal·len a ca nostra: solen partir de sa base que ses Balears són un apèndix, com a mínim lingüístic, de Catalunya i que, per tant, sa comunicació estàtica o impresa serveix igual per una comunitat que per s’altra. És es cas d’aquest “Amaniments / Aliños” des Mercadona mahonès. Com tothom sap o hauria de sebre, un menjar, a ses Balears, no “s’amaneix”, sinó que se trempa. I s’efecte de trempar-lo no és, idò, un “amaniment”, sinó un trempat. Encara que un, per estalviar-se temps i feina, el compri en un Mercadona, en lloc trempar-lo a ca seva.

No sé si vàreu llegir es cornaló de la setmana passada. Xerrava de sa llàstima que em fa que s’hagi perdut es do de ses contarelles ben adesades. També hi afegia que es discurs oral de sa gent des pobles, que en sabia de bon de veres, era ordenat i esmolat. Estibat d’ironia. Farcit de fel o de mel, segons es caràcter de qui el mos servia. I es que en volíem apendre escoltàvem, tot orelles, es mestres de rondalles.

Perquè tenc per mi que ses rels d’aquestes narracions úniques, i a la vegada compartides amb tots ets europeus, són ses mateixes. Les podria contar una madoneta asseguda a una cadira de bova en es portal de ca seva per pendre la fresca, un mariner damunt un llaütet que recull es morenells que ha calat fa dos dies o un veïnat de qualsevol poble de pocs habitants de s’arxipèlag, arravatat a sa barra des casino de can…. un dimarts decapvespre des mes que vulgueu.

Sa qüestió era s’art de contar i no es voler esser originals amb s’imaginació. Totes ses històries antigues expliquen més o manco ses mateixes fetes, no tenen cap intenció d’esser úniques. Únic havia d’esser s’estil des qui les enfilava una darrera s’altra. I ara ve s’explicació de sa dita triada: és un exemple de fel inofensiu, de contradicció que s’entén, de pensament que fa sa mitja…

Sabeu que ho és de d’important en sa vida es sentit de s’humor. Vaja si ho és que no viuríem més de dos dies si no mos ne riguéssim des ball i des sonadors. Es que en saben, en diuen “risoteràpia”, de s’esbutzar-se de riure. Però alerta! Per tenir bon humor un s’ha d’esclatar de rialles d’un mateix i no dets altres. Per demostrar-vos lo que he dit posaré un enfilall d’expressions ben insulars que vessen d’humor i enginy per tots es costats:

“És tan lleig que sa cara li guarda es cul”

“Ha fet es darrer badall”

“Té més ulls que un covo d’alatxa“

“Durarà més que un mànec de cullera”

“Aqueix fa bunyols sense forat”

“Té ulls de poll en es cervell”

“Au, avui dormiràs amb sos talons darrere!”

“Aquest al·lot mos traurà verdet”

I per no allargar més sa processó, sa que teniu per capell d’aquesta peça que concentra, en una frase, tot es sebre de s’observació i de s’obvietat arrebossades d’ironia i que li podeu etzibar a qualque estufat que ve a presumir de vistimenta:

Com més bona és sa roba, més s’hi veuen ses taques.

No sé si han sentit a parlar d’Abacus. Va néixer al 1968 a Barcelona com a cooperativa de mestres i pares d’alumnes, però prest se va convertir, gràcies a sa catalanisació de s’ensenyança, a un nacionalisme declarat i an es descomptes practicats a tots es seus productes, en un gegant des comerç de material escolar. De fet, avui en dia de cooperativa ja en té només es nom. I maldament continuï venent material escolar —llibres de text i altres productes—, es doblers li vénen en gran part de ses juguetes. Ara Abacus ha obert una botiga a Palma. Tres pisos en ple carrer Colom. Una inversió de pinyol vermell. I com a rerafons es signes des temps: mentre s’editorial Moll fa suspensió de pagaments i ha d’acabar tancant es negoci, una empresa catalana pertanyent an es mateix sector s’instal·la a Mallorca.

Però, clar, aquesta extensió de sa metròpoli a sa colònia —que és així com entenen aquests senyors es territori— ha tengut també altres conseqüències. Conseqüències per noltros, en aquest cas. Per exemple, a ses escales de s’edifici, uns directoris per indicar què hi ha a cada un des pisos escrits en català i en anglès. I basta. Talment com si mos trobàssim a una Catalunya independent, o en via d’esser-ho. I una rotulació des diferents departaments només en català. Com aquest “joguines” que veuen a sa foto. Ni ho deuen sebre, que aquí no s’ha dit mai, que sempre hem dit juguetes. ¿Per què ho haurien de sebre? ¿Des de quan an es de sa metròpoli els interessa lo que passa a sa colònia? Sí, aquesta gent juga amb noltros. I noltros, tan contents.

Ja era hora de fer un cornaló! He anat coc piu un parell (mallorquí) de setmanes. Un ja no és lo que era i ses andanades que s’endú el fan anar amb sos morros p’en terra tres pics més des compte.

Idò bé, per no treure més temes des que fan triumfar an ets humoristes costumistes, avui vos parlaré de s’art des xerrar. S’art, m’heu sentit bé. Perquè es xerrar bé i tenir gràcia per contar ses anècdotes i es fets que mos ocorren se perd a les totes. Sa gent ha quedat muda de cop en sec. Ja no hi ha ningú assegut en es pedrissos de ses places des pobles o a ses paretetes de ses barraques de segons quins ports. I es joves que hi posen ses anques deu minutets, lo just per fer un xigarro, no diuen ni pruna si no és per donar besades a s’al·lota davant tothom o per flastomar com si fossin carreters sense carro.

Contar ses coses que passen amb estil i salero va ben pelat. Vaja, que és un assumpte des temps del rei Pepet i no d’ara, que pareix que tothom té sa llengo travada o desfermada. I no és que no tenguin piulera, no. Ca! Lo que els sobra precisament són això, piulos. És que no tenen res a dir els pobres. Tot ho diu per ells aquesta maleïda televisió dets orgues. Jo crec que es bels que s’enverguen en es platós de segons quins programes mos han fet perdre es cantet i no el recuperarem pus mai més.

Però jo som més caparrut que un peix de xerxa i vull fer tornar ses contarelles d’un temps. M’agradaria tornat a sentir l’amo en Miquel de ses cotufes o en Cella blanca, mà damunt es gaiato, l’un, i mans a dins ses butxaques, s’altre, explicar fil per randa aquesta o aquella feta d’un parent, amic o conegut a qui n’hi hagués passada qualcuna digna de contar. I fer-ho donant ses fites ben netes, amb orde i concert i sobretot, amb aquella ironia mesclada amb una micona de fel que els feia únics en aquest art.

Ah, si jo pogués fer-los comparèixer perquè es que no xerren però gisquen aprenguessin d’ells s’estructura d’un discurset  a peu d’escala o una esmoladeta de queixal dins s’ascensor, enc que fos per debanar de com va es temps sense anar-se’n per ses bardisses…  Emperò si no tenen bons mestres per imitar, no n’apendran de cap bolla. I si li afegim an això que sa gent ja no llegeix res que tengui més de dues retxes de llargària, ja podeu fer comptes quin oradors mos queden!

Hem de pendre ses messions i fer que tots es fulanos i sutanos des nostro redol tornin a recuperar ses xerrades a la fresca i els hem de llegir rondaies an es néts fins an es dia del Judici Final. Una bona ració de paraules i de mots ben agombolats per berenar, per dinar i per sopar si fa falta. Mala gota em pas es moment en què varen aparèixer es programes plens de xerratòrum. Mala gota en pas es dia en què ses rondaies varen agafar un polseguer a ses estanteries des porxos de cadascun de noltros. Mala gota en pas… mala gota en pas… mala gota en pas…

Dèiem s’altre dia que es que no sabem estar en casa ni en cobert li acopam onsevulla ben xalests. I aquest pic tocava partir cap a ses Pitiüses. Més ben dit, cap a Eivissa, que és sa terra de Tanit, sa deessa fenícia des cabells arrissats.

Hi hem anat en barco i en avió, emperò es viatge que m’interessa contar ara és es darrer que férem en avió d’hèlice. Passant pes lloc des VIPS, com si fóssim polítics des que fan feina per devers Brussel·les —es que tenen un souasso equivalent a sa jubilació d’una dotzena de vellardos com jo, vaja—. I vos assegur que vàrem passar fent més trull i saragata que un concert de caceroles des barri de Gràcia de Barcelona, on tenen una afició grossa a tocar ses cobertores des des balcons de ca seva.

Res, que entre ses sempentes per esser es primer a passar pes policies; ses coes per treure-mos ses corretges; es bels per cridar ses dones que badaven mostrant-se es necessers que duien com a bossa de mà i que allà no feia falta que fossin transparents, que per això som VIPS, madonetes, etc. Va parèixer que arribava una troupede tunos de sa Península, amb guitarres incloses.

En haver passat es control de seguretat, tothom a córrer per anar a badar davant sa porta. A un pam d’ella, per esser ben exactes. Fins que sa senyoreta mos diu que podem travessar sa pista per pujar a s’avió. Llavors, tot són fues per arribar primeros, maldament tenguem un lloc assignat en es billet. I mos equivocam, clar. Quasi sempre mos equivocam. I torna aixecar es cul i agafar sa bossa de plàstic de dalt que sa dona ja t’ho havia dit beneit, que no era allà, sinó més enmig.

–Pareix que no has agafat un avió en sa vida, betzol –m’enfloca.

Sa qüestió és que s’acaba fent un tap en es passillo i no anam ni envant ni enrere. I tothom se posa nirviós i venguen crits en es que seuen a s’altre cap per veure si ja estan ben composts i no passen pena de volar drets aferrats a s’assafata, que és lo que de bon de veres mos agradaria…

Bé idò, a la fi hem posat es cul pla, hem volat vint minutets de no res, lo just per aturar es mòbil maleït que mos regalaren es fills per Reis, fa uns anys, i que per noltros té s’única funció de cridar i penjar, i hem corregut a tornar-lo posar en marxa en arribar, no fos cosa que qui sigui no mos localisàs durant un parellet d’hores. Ara, senyors,  ja som en terra externa, que Eivissa és un altre món, com ho són tots es pobles que no són es nostro.

Per això estam amb s’orella alta tot d’una que baixam de s’avió i sentim un xerrar que mos sona raro, encara que no tan raro com a altres llocs, clar. A punt per comparar (amb un  partit pres, no fa falta dir-ho) costums, fets, edificis, ports, passeigs, restaurants, botigues i sobretot, sobretot, menjar… Això sí que mos subleva es paladar! Sa cuina en general i ets aguiats en particular són sa prova de foc de sa conclusió de tot viatge que feim sa dona i jo:

–Que s’està de bé a ca nostra… –me diu–. Quines menjues que fan aquests… amb lo bona que és sa nostra sobrassada, ¿eh rei?