S’ALTRE dia de pagès vaig llegir un article de Joan F. López Casasnovas (Independentistes lingüístics, Diari MENORCA, 29/01/2016) en què, amb sa superioritat intel·lectual habitual des catalanisme, feia befa de sa tesi que “el català, el valencia o el mallorquí” serien “llengües emparentades però independents entre si”. I per ridiculisar aquesta tesi acudia a sa ciència i a s’argument d’autoritat d’eminents filòlegs romànics com Bernhard Schädel, Walther von Wartburg, Menéndez Pidal, Moll i Antoni Badia Margarit, entre d’altres. Casasnovas, exdiputat des PSM, assegurava que sa filologia és una “disciplina científica” i venia a dir que és de frívols i malvats discutir es veredicte des savis.
Casasnovas fa ús de dos arguments que han fet fortuna: fer passar sa filologia com una ciència i, en conseqüència, considerar qualsevol crítica a sa Norma (estàndar, registres, models), a sa denominació de sa llengua o a s’història oficial de sa llengua com a “anticientífica”. S’apel·lació a sa ciència fa, avui en dia, es mateix paper que feia lo sagrat segles enrera: no hi ha cap discurs àvid de llegitimitat que no cerqui fer-se passar per científic.
Hi ha una altra idea que, implícitament, sobrevolava es discurs de Casasnovas: sa llengua catalana seria una realitat natural, eterna, immutable, mítica, quasi diríem que ahistòrica que se remunta a sa nit des temps. Aquesta idea fa pensar que tot es debat entorn s’unitat de sa llengua se resoldria definitivament si poguéssim conèixer a bastament lo que va passar el 1229, any en què el Rei en Jaume va conquistar Mallorca. Aquesta idea la comparteixen tant es catalanistes unionistes com es balearistes secessionistes: tota sa discussió se centraria en sebre què va passar el 1229. Naturalment, uns pensen que sa llengua catalana se va transplantar a Balears i ets altres ho neguen diguent que s’idioma des conquistadors se va mesclar amb ses llengües mossàrabs que ja se parlaven a Balears, donant lloc a un mestall que va produir es mallorquí que xerram. Per això, uns i altres tenen depositades totes ses seves esperances en es fets de sa conquista de 1229 i se’n despreocupen des vuit segles que han passat de llavors ençà. Gran error.
De tractats de romanística n’hi ha biblioteques plenes, no en parlem ja de dedicats a sa llengua catalana, una llengua que, a una època no gens llunyana (ben avançat es segle XIX), encara molts de romanistes confonien amb so llemosí, com ha explicat a La il·lusió occitana August Rafanell, professor d’història de sa llengua -i també savi- de s’Universitat de Girona. Ses coses no devien estar gens clares quan observam ets esforços formidables des filòlegs catalans per desfer aquesta “confusió”. En Fabra i quinze intel·lectuals més de Catalunya publicaren, ¡l’any 1934!, es manifest de caire filològic més llegit de tota s’història de Catalunya i perifèria, ses Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria, un manifest que tenia com a objectiu frenar de cop en sec sa torrentada occitanista que anava agafant força a Catalunya. Ets occitanistes lluitaven per unificar sa normativa catalana i s’occitana perquè partien de sa premissa que es català era un dialecte de s’occità. Segons ets investigadors Lamuela i Murgades, es fabristes guanyaren sa batalla ideològica invocant falsament sa “raó científica”.
Pensar que sa filologia és una ciència pura separada de sa política, tal com defensa tàcitament Casasnovas, és un exercici de voluntarisme. No ha estat mai així. Ho admet sense manies Gabriel Bibiloni, filòleg de sa UIB: “Al cap i a la fi, la compactació i la descompactació lingüístiques en un espai geogràfic determinat no existeixen perquè sí, sinó que també són resultat d’uns fets politicosocials”. Dit d’una altra manera, ses llengües modernes (com es català) són conceptesculturals i artificials, són productes de s’història, no són realitats eternes i naturals. De sa mateixa manera que ses coses han anat com han anat, haguessin pogut anar d’una altra manera si ses circumstàncies culturals i polítiques haguessin estat unes altres. Ses llengües modernes -modernes en es sentit de tardanes en sa seva normativisació, fixació i estandarisació, com ho és sa llengua catalana- responen a una voluntat cultural i política, una voluntat que Catalunya sí va tenir i Balears no. I clar, n’hem pagat ses conseqüències. Tornant a Bibiloni, “qualsevol varietat [mallorquí, menorquí, valencià, català…] pot constituir-se en llengua si té una societat que vol -i pot- fer que sigui així”. Més clar, aigua. D’exemples de com s’han configurat ses llengües modernes de cultura en tenim a balquena. S’italià modern està basat en es dialecte toscà, es grec modern en s’àtic, s’alemany modern en es Hochsprache dets actors de teatre i es català literari de Fabra, clar, en es català de ses comarques centrals de Catalunya. I sempre, alerta, amb s’Estat -o ses seves estructures d’Estat homònimes, com sa Diputació de Barcelona o sa Mancomunitat de Catalunya- com a impulsor i responsable.
I si sa separació de filologia i política és impossible quan parlam de definir amb precisió ses fronteres lingüístiques entre llengües veïnades geogràficament, ¿què podem dir de sa decisió de denominar-les d’una determinada manera? ¿És ciència o és política? ¿És ciència o és política decidir si s’article baleàric s’ha d’emprar o no a IB3? ¿És ciència o és política aprovar unes Normes Ortogràfiques (1913) que Enric Prat de la Riba, primer president de sa Mancomunitat de Catalunya, va batiar de “nacionals” per defensar-les des seus múltiples adversaris antinormistes? ¿És sa “nacionalitat” un criteri científic?
El senyor Casasnovas hauria d’esser una mica més humil. Si avui escrivim com escrivim, si sa llengua pròpia de ses Balears és es català com resa es nostro Estatut d’Autonomia, si s’ha imposat en ets àmbits formals i oficials un estàndar de rel continental poc respectuós amb sa nostra manera de xerrar, no és perquè un rei cristià conquistàs Mallorca el 1229. No fa falta anar-se’n tan enrera ni anar a cercar na Bet per sa cuina. Va esser molt més decisiu, per posar-ne només un exemple, sa composició de sa Comissió d’Experts que sobre sa qüestió lingüística va posar en marxa Jeroni Albertí quan va esser cap des Consell General Interinsular, sa primera institució d’autogovern de Balears de s’actual democràcia. ¿Quins eren aquests membres que, cinc anys abans que s’aprovàs s’Estatut d’Autonomia de 1983 que va sancionar es català com sa llengua de Balears, varen esser designats per assessorar es polítics d’UCD en qüestions lingüístiques i que, naturalment, marcaren ses pautes a seguir de s’història lingüística més recent des nostro arxipèlag? Ets elegits varen esser Aina Moll, s’eivissenc Bernat Joan (ERC), Josep Lluís Carod-Rovira (ERC) i Miquel Pueyo (polític d’ERC que arribà a esser Secretari General de Política Lingüística a la Generalitat de Catalunya). Això sí que explica moltes coses, moltes més que sa discutible repoblació catalana de Mallorca.
________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, es 5/2/2016.
