Una altra imposició de partit

Es Consell de Mallorca ha decidit canviar sa data de sa Diada de Mallorca (12 de setembre) per sa de dia 31 de desembre que coincidirà ara amb sa Festa de l’Estendard, una de ses festes civils més antigues d’Europa que ja celebra s’Ajuntament de Palma, que ara l’haurà de retocar a fi que s’institució insular hi prengui part. Sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears s’oposa an aquest canvi per una raó elemental. Creim que tot lo que afecta es símbols identitaris com són es nom de sa llengua, ses banderes oficials, ses diades, ets himnes o es nom de sa capital només s’han de canviar per consens o quan tenen darrere un suport polític clarament majoritari. Creim que una minoria –catalanista– no ha d’imposar es seus símbols a tota una comunitat que majoritàriament no se sent catalanista ni tampoc part des procés de construcció nacional de Catalunya que, vulguin o no, amenaça s’actual realitat autonòmica.

En realitat, lo que ara vol fer Més (i històricament es PSM) és lo que va fer es Partit Nacionalista Basc (PNB) en es País Basc: fer oficials a tota una comunitat autònoma es seus símbols de partit com s’ikurriña i s’himne. Si sa llegitimitat d’aquest solapament des símbols que defineixen s’identitat col·lectiva d’un poble ja és prou discutible –i discutida– a comunitats on es pes des nacionalisme ètnic, com en es País Basc, és més que evident –as cap i a la fi, es PNB no ha deixat d’esser mai sa força més votada–, molt més discutible és encara que una minoria com sa que representa Més (6 consellers de 33 i fins fa poc 3/4 de 33) acabi imposant es seus símbols a s’illa de Mallorca. I això és exactament lo que passa i ha passat a ses Balears, gràcies, naturalment, a una dreta que s’estima més anar-se’n de sa Comissió de sa Diada perquè, sempre tan pragmàtica, deu considerar molt feixuc discutir sobre “temes que no interessen es ciutadans”. I gràcies, també, a una esquerra en principi espanyola (PSIB i Podem) que, bé sigui per conservar sa cadireta i no posar en perill s’estabilitat des Pacte, bé sigui per aquest complex d’inferioritat que sempre ha tengut davant es postulats des nacionalisme en qüestions identitàries, sempre tomba es coll. És lo que sol passar quan un no té discurs sobre un tema. O repeteix es clixés i llocs comuns que circulen, o recorr a arguments d’autoritat des qui “en saben” i així, almanco, un queda a pler.

¿Per què, emperò, Més i Miquel Ensenyat s’han encabotat en canviar sa data de sa Diada de Mallorca? No ho dubtin: per una qüestió ideològica. Es catalanisme no fa mai cap passa enrere i, amb aquest canvi de diada, torna a posar una altra pedra en sa seva obsessió de construir simbòlicament s’identitat des mallorquins, identitat, clar, que vol unida a Catalunya o a s’entel·lèquia des Països Catalans, un concepte relativament modern que té poc més d’un segle de vida. Només els falta baratar sa nostra bandera per sa quatribarrada i així es mallorquins, es menorquins, ets eivissencs i es formenterers ja mos podrem sentir catalans de ple dret. Que és no lo que ha cercat sempre es catalanisme: una vinculació lo més estreta possible amb sa venerada Catalunya a qui li devem tot lo que som.

Es 12 de setembre no agradava gens an es catalanisme. I per raons òbvies. Un 12 de setembre de 1276 es primer rei independent des Regne de Mallorques, Jaume II, jurava sa Carta de Privilegis i Franqueses des mallorquins a l’església de Santa Eulària. Naixia així aquell nou regne dins la mar que havia somiat son pare, el rei en Jaume, un nou estat separat de sa Corona d’Aragó, que quedava en mans de Pere III, es primogènit des Conquistador, que mai acceptà aquest repartiment. Sa tràgica història des reis de Mallorca que s’encetava llavors és sa mostra històrica més rotunda de sa voluntat anexionista d’una Catalunya que sempre mos ha volgut tutelar perquè sempre mos ha considerat un apèndix seu. Ses humiliacions, ses invasions a s’illa (1285 i 1343), ses exaccions i ses amenaces seran constants durant aquests setanta anys de dinastia privativa. Per això es “catalans de Mallorca” com Ensenyat, sentimentalment més acostats a Catalunya que a ses illes, no en volen sentir a parlar d’aquesta època (1276-1343). Ni de cap efemèride que la recordi, com es 12-S o es 25 d’octubre. Qualsevol que llegesqui s’història de sa Dinastia de Mallorca (Jaume II, Sanxo I i Jaume III) sentirà una vertadera llàstima cap an aquests tres reis desgraciats, tot per s’ambició malaltissa des reis aragonesos –esperonats pets interessos comercials de sa burgesia catalana– que finalment se sortiran amb la seva: reincorporar es regne mallorquí a sa Corona d’Aragó (1343). Historiadors com Álvaro de Santamaria han destacat, maldament totes ses dificultats assenyalades, ses realisacions històriques que deixa com a llegat sa dinastia mallorquina, uns fruits molt superiors a qualsevol període posterior. Recordem-ne un parell: institucionalisasió des regne (Gran i General Consell, Consolat del Mar, Jurats, Sindicat de Fora, lleis palatines), remodelació de Palma, ordenació i revitalisació de sa Part Forana, reactivació econòmica, màxim demogràfic (no superat fins a 1576), auge de sa navegació mallorquina, encunyació de moneda, projecció cultural (Ramon Llull), impuls a s’arquitectura (La Seu, Castell de Bellver, reconstrucció de l’Almudaïna).

Aquesta crua realitat trastoca es mapes mentals des catalanisme que, lògicament, sempre ha volgut esborrar qualsevol record d’un regne privatiu que, li agradi o no, configurarà de llavors ençà s’identitat col·lectiva des mallorquins com una identitat diferent de sa des catalans. Per això, s’estimen més celebrar es 31 de desembre, una data contaminada ja pes pancatalanisme més radical, no perquè representi sa nostra entrada definitiva a una Cristiandat –i que, per això i no per altra cosa, s’ha conservat a sa nostra memòria des mallorquins– de sa qual, de vegades, pareix que sa nostra esquerra en vulgui sortir, sinó perquè es catalanisme entén que pot convertir aquesta efemèride cristiana en sa nostra entrada a sa Catalanitat, lo únic que de fet ocupa i preocupa Més, s’únic fruit que ha tret de tota aquesta comèdia de “repensar Mallorca” que va posar en marxa ara fa un any i mig Miquel Ensenyat.

 

FUNDACIÓ JAUME III

Es patronat de sa Fundació Jaume III està format per Fernando Fortuny, Gari Durán, Joan Pons, Toni Marí, Joan Font, Bernardí Homar, Bernat Noguera, Gabriel Barceló, Sebastià Jaume, Gabriel Le Senne, Antoni C. Pons, Toni Planas, Matias Rabassa, Pep Llorenç Mulet i David Cardona Tur

_______________

Publicat a EL MUNDO/El Dia de Baleares

La identidad traicionada

HOY SE PERPETRA la enésima traición al pueblo mallorquín, a su historia y a su identidad. En el Consell de Mallorca, la izquierda nacionalista, la podemita y lo que sea El PI votarán que la Diada de Mallorca pase del 12 de septiembre al 31 de diciembre. Para que lo entiendan, -si me permiten el anacronismo-, se sustituye el día en que nuestro primer monarca privativo, Jaime II, juraba nuestros derechos y libertades, por aquél en el que el rey de Aragón entró a sangre y fuego en Madina Mayurqa. O para que lo comprendan todavía mejor: se elimina la memoria del reino privativo, -nuestro verdadero hecho diferencial- en beneficio del día en que pasamos a formar parte de la entidad ahistórica llamada països catalans, sustento político -no sólo cultural- del separatismo sucursalista de nuestras islas.

Ya ocurrió en 1983. Se cambió el nombre de nuestra lengua, de espaldas al pueblo, en nombre de un consenso que se cerró en los despachos, que algunos se cobraron bien y que se vistió de un cientifismo que nadie, con una ligera noción de sociolingüística, sería hoy capaz de sostener. Pero la traición se consumó, quedó bien blindada en el Estatut, confirmada en su reforma y convertida en una verdad de fe de la que no cabe disentir bajo pena de excomunión «gonella» y fascista.

 

Para que no quepa ninguna duda sobre sus intenciones, una semana antes de que se produzca la votación, ya se hacía público el lema de esta Diada «Per la plena sobirania de Mallorca. Construïm els Països Catalans». Que se hiciera antes de pasar por el trámite de la votación, ya es lo de menos. Se aprobará sin consenso, con el voto en contra del partido mayoritario -el PP- y el de Ciudadanos. Quizás en esta ocasión ha sido imposible el pacto de despachos, así que la vergüenza se consumará -esta vez- en público, sin que quepa la menor duda de quién perpetra la traición.

El nacionalismo no suele engañar sobre sus intenciones, de hecho, desde los inicios de la autonomía siempre ha mantenido que la Diada de Mallorca debía ser el 31 de diciembre y así lo ha manifestado a lo largo de los años tanto en las algaradas callejeras previas a la ofrenda floral a Jaime I como en la Festa d l’Estendard. Pero en estos tiempos de democracia asamblearia y transparencia pluscuamperfecta, aun teniendo a un presidente de Més en el Consell, había que vestir el santo.

Nada más llegar a Palau Reial, Miquel Ensenyat, en un alarde de impostura, invitó a participar a los mallorquines en una decisión que ya estaba más que tomada. «El 12 de septiembre, como Diada de Mallorca no tiene arraigo popular, quizás habría que repensarla». Poco después, se constituía una comisión especial que tenía como objeto «estudiar y, si convenía, elevar al Pleno» no si se debía o no cambiar la fecha de la Diada o qué hacer para mejorarla, sino directamente buscar «un día alternativo al actual 12 de septiembre como más acertado para celebrar la Diada de Mallorca». Que nadie, salvo su partido, hubiese planteado jamás la necesidad de un cambio, poco importaba.

Consultas a «expertos en la materia», un proceso participativo abierto a la ciudadanía en el que opinaron ¡46 personas! y un dictamen plagado de contradicciones, es el resultado de ese «repensamiento». Creo que hubiera sido bastante más honesto manifestar desde el primer momento que, ahora que se había conseguido la presidencia del Consell de Mallorca y que los votos de sus socios se lo iban permitir, impondrían su deseo, manifestado durante tantos años, de que la Diada de Mallorca fuese el 31 de diciembre. Sin más.

Si hablamos del dictamen con el que se pretende justificar el atropello, una vez impuesta la premisa de que el 12 de septiembre carece de arraigo popular, se pasa a menospreciar el acontecimiento histórico celebrado, así como cualquier logro o circunstancia que justifique la importancia que tuvo para Mallorca su monarquía privativa, hasta el punto de que, en un párrafo de insultante displicencia hacia nuestro hecho diferencial y momento de mayor esplendor de la isla, no sólo se considera inoportuna la ofrenda floral a nuestro rey Jaime II, sino que se concluye: «esta Comisión no ve la necesidad de homenajes a los reyes privativos o generales de Aragón».

Siguiendo con el dictamen, para la totalidad de los historiadores consultados -no me encuentro entre ellos- el 31 de diciembre de 1229 es «el momento simbólico del nacimiento del pueblo mallorquín tal y como lo conocemos hoy en día». Es decir, la indubitada Epifanía de los mallorquines. Borramos de un plumazo la Mallorca talayótica, la romana, la paleocristiana, la bizantina, la musulmana, la judaica, todas ellas documentadas en las fuentes escritas o en los hallazgos arqueológicos que han definido – sobre todo la Antigüedad- nuestra singularidad como ningún otro momento, si exceptuamos el de la monarquía privativa. Mallorca nace en 1229, como podía haberlo hecho en cualquier momento decidido por políticos de este jaez. De nuevo, como es común en todos los nacionalismos, la Historia como coartada.

Sin embargo, frente al cariz claramente positivo que desde una lectura actual tiene el juramento de los Privilegios y Franquezas del reino de Mallorca por parte de Jaime II, la conquista de Madina Mayurqa está plagada de elementos que casan mal con la corrección política al uso. De modo que en el dictamen se reconoce el origen sangriento de la conmemoración, pero se proponen charlas de interculturalidad para justificarlo (cabe decir que hablamos de los mismos políticos que se niegan a celebrar el Día de la Hispanidad, por los mismos motivos que obvian en el 31 de diciembre). Por supuesto, el carácter de reconquista para la Cristiandad que fundamentó su celebración en Palma desde siempre, se elude también, porque no tiene cabida en una institución que se autodenomina «laica».

Todo ello nos lleva a una celebración confusa en su forma, de la que hay que blanquear el origen hasta llegar al ridículo y colgarla de una fiesta palmesana bien arraigada – la de l’Estendard- , que está catalogada, por cierto, como Bien de Interés Cultural y que, por tanto, no puede ser modificada.

Impuesto su criterio, esta vez no podrán acogerse a la mentira del consenso. En cuanto a los que en 1997 votaron una cosa y hoy cambian de opinión, en su conciencia queda.
_________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares

Sa Fundació Jaume III se manifesta contra es canvi de Diada de Mallorca i diu que es pancatalanisme torna a imposar sa seva agenda política

Una trentena de simpatisants de sa Fundació Jaume III se manifesten contra es canvi de sa Diada de Mallorca – Una nova traïció a s’identitat col·lectiva de sa majoria de mallorquins

Una trentena de simpatisants de sa Fundació Jaume III s’han manifestat avui a sa sala de plens des Consell de Mallorca per protestar contra es canvi de data de sa Diada de Mallorca que avui s’ha aprovat amb sos vots afirmatius de Més, PSIB, Podem i el PI i es vots en contra des PP i C’s. Es manifestants duien pancartes que deien “No volem MÉS imposicions catalanistes”, “Volem es 12 de setembre” i “12-S: diada de tots es mallorquins”, mentres aixecaven qualque bandera mallorquina.

Abans d’intervenir es grups polítics per fixar sa seva posició, es vicepresident des Consell ha donat sa paraula a ses diferents entitats cíviques que havien expressat sa seva voluntat de donar sa seva opinió en un tema de tanta trascendència per s’identitat col·lectiva de tots es mallorquins. Es primer a intervenir ha estat es portaveu de sa Fundació Jaume III, Joan Font, que ha començat es seu discurs afirmant que “està a punt de consumar-se una traïció a s’identitat de Mallorca, tal com l’entenen una majoria de mallorquins. Es pancatalanisme consegueix imposar sa seva agenda política a la resta de partits i ciutadans i posa una pedra més en sa construcció simbòlica de s’identitat des mallorquins, tal com ja va passar el 1983 quan sa classe política va donar es nom de llengua catalana a sa llengua des mallorquins quan, llevat de sa minoria catalanista, ningú l’anomenava així. I tal com ha passat fa poc quan també han conseguit canviar es nom de Palma de Mallorca”.

 

Font ha remarcat que “es símbols s’han de canviar per consens o quan compten amb un suport majoritari, no podem assumir tots es símbols d’una minoria”. Llavors ha donat ses raons que, an es seu parer, han empès Més a canviar sa Diada de Mallorca. “Es 31-D com a Diada de Mallorca ha estat una demanda històrica des PSM i ho ha estat perquè, dins sa cosmovisió catalanista, representa es baptisme d’entrada no a sa Cristiandat, sinó a una suposada Catalanitat, una espècie de Cincogema que va convertir es mallorquins en catalans. Per ells, es 31-D és s´única i s’autèntica acta fundacional des poble mallorquí”. “En realitat, ha proseguit es portaveu, es 31-D no va esser cap conquista catalana sinó una conquista cristiana, una creuada beneïda pel papa que va atreure catalans, llenguadocians, italians, provençals, rossellonesos, navarresos, aragonesos… que, sobretot a partir des regne privatiu de Mallorca (1276-1343), se sentiran mallorquins amb personalitat pròpia independentment des seu origen”.

Llavors ha deplorat que es catalanisme vulgui esborrar de sa memòria col·lectiva es reis independents de Mallorca (1276-1343), monarques que es nostro regne no compartí amb ningú pus y que, per això, dos d’ells estan enterrats a la Seu. Una dinastia que comença un 12 de setembre de 1276, “una etapa esplendorosa on se posen es fonaments institucionals des Regne de Mallorca, se construeix la Seu i es Castell de Bellver, s’encunya moneda pròpia, es navegants mallorquins arriben a tot el món conegut, se projecta culturalment a través de sa figura de Ramon Llull –lligada an els reis de Mallorca i no a Catalunya, com se pretén–, se reactiva com mai s’economia mallorquina. Un període històric que reafirma sa voluntat des mallorquins de caminar tot sols i fugir de sa tutela des catalans que en cap moment varen acceptar aquell regne independent dins la mar i que el volgueren fagocitar des des seu naixement el 1276”. Un regne que no cap –i per tant, tampoc es 12-S–, òbviament, dins s’estretor mental de s’ideologia pancatalanista.

Font ha acabat recordant que “es 31-D és una data contaminada pes catalanisme. Basta veure es lema amb què el celebrarà enguany es separatisme més radical:«Per la plena sobirania de Mallorca, construïm Països Catalans». No serà una Diada per sa concòrdia, serà una diada que només generarà divisió i enfrontament entre es mallorquins”.

“No som catalans. Som, senzillament, mallorquins”, ha etzibat per acabar es portaveu de sa Fundació Jaume III.
_______________
Publicat a EL MUNDO/El Día de BalearesIB3 Televisiódiariobalear.esdiariodemallorca.comarabalears.cat

31-D, un día para el bochorno

E DICE DEL bochorno, que más allá de ser un viento del sureste, caliente y molesto, es una desazón o sofoco producido por algo que ofende o avergüenza. Bien, pues esto será nuestra municipal fiesta del 31 de diciembre, por obra y magia del sectarismo político, tan propio de la izquierda aliada con el nacionalismo pancatalanista de nuestros días.

Todo deriva del hecho de que el actual presidente del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, arropado por los suyos, o sea por el pancatalanismo rampante, en lugar de respetar como diada de la isla el 12 de septiembre, fecha de la jura de las libertades del reino mallorquín por Jaume II, consensuada hará veinte años por nuestros políticos, ha decidido su traslado al 31 de diciembre, porque, como aclara en el inefable informe preparado, tal fecha constituye «el momento simbólico del nacimiento del pueblo mallorquín, así como lo conocemos hoy en día». En otras palabras, porque estos señores que dicen representarnos, pero que actúan al margen del PP, partido mayoritario, se empeñan en dejarnos bien claro, a ver si cuela, que el nacimiento de nuestro pueblo deriva de la conquista de Jaume I. Antes los mallorquines no existíamos.

Los mozárabes y semíticos Omar, Amar, Binimelis, Bennasser, Arrom, Gamundí, Salom, Maimó, Abraham, etc. o los Genovard, Pizá, Palerm, Sard de inequívocas raíces itálicas, según nuestros gurús catalanistas debieron llegar también con Jaume I o poco después, bien de Manresa, de Vic o de Ripoll. Y no digamos los provenzales Blai, Crespí, Prohens o Bordoy. Y es que, no lo dudemos, según nuestros pancatalanistas Mallorca se pobló de catalanes a partir de Jaume I, y los mallorquines de antes fueron exterminados. Bueno, parte de razón tienen. Jaume I nos dirá en su Llibre del fets, haber exterminado a veinte mil musulmanes, aunque seguramente fueron menos. Resultaba más práctico venderlos como esclavos o mantenerlos para cultivar la tierra expropiada. De ahí que, como el genocidio es innegable, nuestros pancatalanistas, capitaneados por Lluis Aposteguía, suponemos que vasco-catalán de sólidas raíces, presidente de la comisión redactora de la propuesta, nos hayan advertido, para tranquilizarnos, que con la nueva fecha de la Diada «no se celebra una guerra, ni una matanza». Aceptémoslo, no son tan malos, pero celebrarán la fiesta de los suyos, o sea la fiesta de la división y del sectarismo.

Vayamos al fondo del asunto. Estos señores -los Aposteguía and company- saben a lo que van. Les sobra el recuerdo de la recuperación de la isla para la cristiandad. Les sobran sermones catedralicios. Lo han dicho. Quieren una fiesta laica; quieren la pancarta y las banderas catalanas llenando nuestras plazas -mejor las esteladas que las cuatribarradas y las del antiguo reino mallorquín. De ahí su insistencia en la laicidad de la fiesta. También les importa un bledo la Mallorca romana. Ellos no estaban. Menos la Mallorca árabe o semítica. Y la Mallorca hispánica, con miles y miles de castellano-hablantes, pues al barco de rejilla, a no ser que te conviertas en el más ferviente catalanista, como ha sucedido con el señor Pere Sánchez, líder de nuestro proceso de autodeterminación, deseoso de que nos descolonicemos de una vez, y con el que pude toparme hace unos días en Canal 4, de la mano de Miquel Ángel Ariza. ¡Las cosas que veredes, amigo Sancho!

He vuelto a mirarme los sólidos trabajos de cuantos historiadores trataron la fiesta del 31 de diciembre. Me ha interesado especialmente el de Gabriel Llompart, sobre todo cuando califica la fiesta de «existencial». ¿Qué quiere decirnos? Pues que derivaba de la necesidad que tenía nuestro pueblo, con el desfile del pendón real -vexillum regium- y las banderas de los gremios ciudadanos en ordenada comitiva, de mantener la memoria de la victoria sobre los musulmanes, puesto que eran éstos, desde el norte de África, los que permanentemente acosaban nuestras costas. De ahí que, según el reconocido investigador, la conquista de Argel por los franceses, y la desaparición del peligro norteafricano, fuese el factor determinante del olvido popular de la fiesta. La añoraría Perede Alcántara Peña en su Colcada, al igual que nuestros prohombres de la Renaixença. De ahí su retorno a partir de los años veinte del siglo pasado, y luego su exaltación durante el franquismo, para honor y gloria del entonces dominante nacionalcatolicismo.

No escarmentamos. Entrado en siglo XXI, en lugar de buscar ámbitos de encuentro, celebramos el enfrentamiento multisecular. En 1992, en mi pregón de la fiesta, titulado La ciutat de Mallorca, un sol poble, una ciutat de tots, terminé con estas palabras: mai més cristians vells contra cristians nous, lulistes contra marrells, canamunts contra canavalls, austracistes contra botifleurs, blaus contra vermells. Me equivocaba. La tribu sigue en pie. Y enhorabuena a Ensenyat por su nueva escenificación. Será histórica. Ya verán.
___________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares

Sa Fundació Jaume III constata que es separatisme més exaltat se farà seva sa nova Diada de Mallorca des 31-D

Es 31-D és, des de fa anys, una data contaminada pes separatisme pancatalanista – Sa nova Diada de Mallorca només generarà divisió ja que exclou sa majoria de mallorquins

Sa Fundació Jaume III constata que sa nova Diada de Mallorca des 31 de Desembre que es Consell de Mallorca vol aprovar divendres qui ve només haurà servit per entregar an es pancatalanisme més exaltat sa diada de tots es mallorquins, sa majoria des quals se sentirà exclòs. Haurem passat d’una diada com sa des 12-S que passava indiferent (però que pretenia esser integradora ja que tothom hi podia trobar punts d’encontre) a una altra que només generarà divisió i confrontació entre es mallorquins, lo que encara és pitjor.

Així, per exemple, es lema d’enguany des pancatalanisme organisat, més eufòric que mai, no és altre que “Per la plena sobirania de Mallorca. Construïm els Països Catalans”. Més clar, aigua. Resulta curiós que parlin de “plena sobirania” quan lo que pretenen és separar-se d’Espanya per sotmetre-se a una Gran Catalunya. I resulta contradictori que hagin despreciat es 12 de setembre que si qualque representava era s’inici de s’única època dins sa mil·lenària història de Mallorca en què fórem un regne independent. Lo que confirma que sa principal raó de celebrar es 31-D no serà festiva sinó reivindicativa: pujar-se an es carro des projecte de construcció nacional que encapçala “el Procés” català.

Tot això era previsible perquè per desgràcia, de fa molts d’anys ençà, es 31-D és una efemèride contaminada pes pancatalanisme que no hi veu altra cosa que s’incorporació de Mallorca a s’entel·lèquia des Països Catalans. Així és com interpreten sa conquista cristiana de 1229 que, a més, va esser una creuada beneïda pel papa a la qual s’hi sumaren cristians de totes bandes: catalans, occitans, aragonesos, italians, rossellonesos, castellans, navarresos, etc.. Es catalanisme vol ignorar que si sa Festa de l’Estendard és una de ses festes més antigues d’Europa ho és pes seu caràcter religiós i per s’anhel de tots es reis cristians de recuperar pes Cristianisme s’antic territori d’unaHispania visigòtica perduda a Guadalete l’any 711. Res a veure amb ses fantasies i tergiversacions anacròniques que hi volen veure es catalanistes.

Sa norma no descansa

Passa es temps, i no mos movem gens. S’escenari està configurat per mantenir s’estatus quo intocable, fent que qualsevol novetat que atempti contra es principis sagrats de sa Norma no pugui tocar ni una coma de sa seva lletra. Per això quan apareix un llibre valent i rigorós com Sa norma sagrada se tanquen portes, se neguen audiències i se furten debats. Però, clar, precisament es contingut d’aquest llibre publicat fa uns mesos per sa Fundació Jaume III toca de rel tots es dogmes des catalanisme oficial, aporta dades i reflexions pertinents per posar en qüestió coses que s’han assimilat com a ‘normals’ per una part de sa societat, inclús per part d’aquells que no són nacionalistes.

A Balears es catalanistes conren s’unanimitat i es dogmatisme. Però ja deia es prestigiós intel·lectual nord-americà Walter Lippmann que “quan tots pensen igual, és perquè ningú està pensant” realment. Però no lis preocupa gens aquest fet, saben lo que fan, d’aquí sa seva fal·làcia habitual d’emprar s’etiqueta de ‘científic’ en es sentit més contrari possible, és a dir, com a dogma que no permet discussions. Norma i anatema, d’aquesta dinàmica bipolar no en surten ni, en es pas que anam, en sortiran ja mai.

Per això, un des mantres des catalanisme a ses nostres illes consisteix enconsiderar com a ‘col·loquial’ o ‘castellanisme’ qualsevol variant que se faci de sa seva interpretació absolutista de sa normativa fabriana. En realitat es seu maximalisme sempre cova dins es desconeixement: pretenen fer creure an aquells que no dominen bé es tema que és il·legítim dur-lis sa contrària. Per això, confonen dialectal amb col·loquial, com ja denunciava Lluís Aracil, sacerdot des catalanisme durant sa Transició que després, ben igual que Mossèn Alcover dècades abans, va esser condemnat a s’ostracisme en baixar-se des carro. Aixímateix, s’interpreta es concepte de diglòssia només en es sentit que lis convé, fent parts i quarts, quan realment es sentit originari des terme anava just en sa direcció contrària, és a dir, donaria lloc a sa defensa de ses modalitats balears.

Es problema per ells és que sa realitat és molt més complexa que lo que dicta sa seva Norma sagrada. I dins aquesta multiplicitat hi entren situacions per ells inimaginables com que filòlegs catalanistes defensin tesis de sa Fundació Jaume III. ¡Vade retro! Xerr sobretot d’en Albert Pla Nualart i es seu excel·lent Canvi d’agulles. Per un català més àgil, més ric i senzill (RBA 2015). Se tracta d’una obra col·lectiva de sa qual Pla Nualart, que també és es responsable lingüístic des diari Ara, ha estat s’artífex junt amb s’editor Enric Gomà. És molt simptomàtic que aquest llibre hagi tengut bastant més ressò a Catalunya que a Balears, senyal de que aquí encara romanem més enfonyats dins sa doctrina. Per qualque cosa contam probablement amb es Departament de Filologia Catalana més ortodox de tot s’àmbit lingüístic.

Es cas és que Pla Nualart és independentista, però, com deia, defensa unes idees sobre es català que són en gran part ses mateixes que sa Jaume III aplica a Balears. I precisament per sa seva orientació ideològica a n’en Pla Nualart, com tampoc a qualcuns dets seus col·laboradors (Màrius Serra, Ricard Fité, etc.), se les pot inhabilitar filològicament amb s’habitual ‘sambenito’ d’espanyolista.

¿I què diu aquest llibre? Si una cosa fa és criticar una interpretació dogmàtica i restrictiva d’en Fabra, un ‘ultrafabrisme’ que hauria deixat astorat an es mateix Pompeu. Bàsicament ses seves propostes se podrien resumir en 6 punts:

1) És preferible partir de s’intuició, lo que suposa assumir que una llengua és sa que és, i no sa que voldríem que fos. Per tant, en lloc de sancionar es parlants en nom d’una ultracorrecció robòtica, lo normal seria reconèixer sa llengua viva que parlen. Aquest requisit deixaria de costat un element decisiu des catalanisme com és s’enginyeria social.

2) S’ha d’assumir s’evolució de sa llengua, ses herències des passat. Una cosa és s’interferència des castellà (o de qualsevol altre idioma) i una altra molt diferent és sa pròpia evolució de s’idioma. S’idea de puresa molts de pics té intencionalitats polítiques, i quan són filològiques pequen d’arcaïsme.

3) Com que s’estàndar ja no és sinònim de formalitat, com reconeix es DIEC2, sa norma s’ha de flexibilisar i obrir-se. Per tant, ses formes col·loquials genuïnes no haurien d’esser considerades incorrectes.

4) S’hauria d’eixamplar es concepte de correcció, flexibilitzant es nucli dur de sa sintaxi fabriana, acostant-se així norma i ús. D’aquesta manera, per exemple, s’ús de s’article baleàric admetria una presència més enllà de lo col·loquial.

5) Com que un excés de lògica aplicada a sa llengua (pensem, per exemple, en ses combinacions des pronoms febles) la converteix en contrintuïtiva i, per tant, mala d’assimilar pes parlants, s’haurien de tolerar ambigüitats. Sa llengua no és un mecanisme fred que seguesqui només paràmetres lògics.

i 6) Lo ideal seria no mesclar dialectes, que cadascun tengui es seu propi estàndar, cosa que cumpleixen a València i en es Principat de Catalunya, però no encara a Balears. Segons Nualart, podria emprar-se un supraestàndar per situacions molt generals, però sempre combinant-lo amb sos estàndars regionals. No té sentit, i aquest treball hi estaria bàsicamente d’acord, que un medi públic de Balears com IB3 no aprofiti sa riquesa que permeten ses nostres modalitats. Es mateix Joan Veny ha reconegut que un estàndar general és “un estat patològic de la llengua” que coarta sa seva diversitat.

Resumint, sa Norma se basa amb ses normes ortogràfiques de 1913 i sa gramàtica de Fabra, que té ja un segle de vida, i aquesta aplicació estricta i de caire doctrinari que se n’ha fet ha perjudicat s’ús social i cultural de sa llengua. Xerram d’autèntiques Taules de sa Llei que ningú pot qüestionar, quan lo que fa falta, com diu Pla Nualart, és una bona dosi de realisme i de deixar s’ideologia a un costat perquè sa llengua sigui vertaderament útil, próxima i fluida.

En qualsevol cas, Canvi d’agulles defensa una visió oberta i plural de sa llengua, i aplicar aquí lo que funciona a altres bandes amb tota naturalitat. Per exemple, a l’Argentina, on empren un castellà que no és ni de bon tros es mateix que es d’Espanya, i ningú se posa ses mans en es cap. En cap cas s’entén que se pugui recòrrer a un Fabra sacralisat i estret per tancar boques i generar mites, com ja alertava Aracil a començaments des 80, abans de botar des barco nacionalista.

¿Por qué no quieren el 12 de septiembre?

Las filtraciones de la sala de máquinas del Consell de Mallorca a ciertos periodistas afines apuntan a que Més se habría salido con la suya a la hora de imponer la fecha del 31 de diciembre como Diada de Mallorca, sustituyendo la actual del 12 de septiembre. Se trata de una reclamación histórica del catalanismo que, una vez más, se sale con la suya en medio de la indiferencia silenciosa de la derecha y la genuflexión de la izquierda balear, las muletas cómplices y necesarias para que el catalanismo siga avanzando en su deseo de construir simbólicamente una identidad mallorquina ajustada a su ideología. O sea, tratando de magnificar al máximo aquellos vínculos que nos unirían a los catalanes y despreciando todos aquellos –muchísimo más numerosos a lo largo de los 3.000 años de nuestra historia, incluso del último milenio, se mire por donde se mire– que nos distancian de nuestros queridísimos “germanos del norte”. De ahí la obsesión de Miquel Ensenyat de eliminar la Diada del 12 de septiembre no por su falta de arraigo (¿y qué arraigo tiene todo lo que organiza el catalanismo por estos pagos a pesar de contar con todo el apoyo público e institucional?), no por falta de popularidad (¿acaso fue muy popular denominar la lengua como “catalana” en 1983 cuando cinco años antes la Constitución Española fue publicada en el BOE en “lengua balear” (sic)?), sino porque el 12 de septiembre nos remite a unos hechos que no encajan en los esquemas mentales de quienes pretenden inculcarnos la historiografía romántica catalanista que, no olvidemos, tiene apenas siglo y medio de existencia, no más.

En efecto, de lo que estamos hablando aquí y ahora no es de historia sino de adecuar los símbolos identitarios (lengua, bandera, diadas) del pueblo mallorquín –y por extensión, del balear– a una determinada ideología de corte nacionalista, la que empieza a asomar su cabecita tímidamente a finales del siglo XIX, circa 1880, en plenaRenaixença catalana. Como ha pormenorizado con todo lujo de detalles el profesor e historiador de la lengua August Rafanell en La il·lusió occitana (Ed. Crema, 2006), hasta 1880 la inmensa mayoría de expertos en lenguas románicas consideraban el “catalán” (igual que el mallorquín-balear y el valenciano) como un dialecto de la lengua provenzal, lemosina o de Oc. Las pruebas son abrumadoras. Sólo algunos, como Ballot y Antonio de Bofarull, autores de las primeras gramáticas de catalán, se habían atrevido a afirmar que el catalán era una lengua separada de la legendaria lengua de los trovadores, la langue d’Oc. Para que se hagan una idea, en 1874, cuatro ilustres baleares (Jeroni Rosselló, Pons Gallarza, Tomàs Forteza y el menorquín Quadrado) aceptaron formar parte de una Academia de la Lengua de Oc encabezada por el genial poeta occitano Frederic Mistral y sus felibres, academia que tenía por objeto normativizar, fijar y codificar la lengua provenzal en la que se subsumían el catalán, el valenciano y el balear. Entonces, la inmensa mayoría de los prohombres de la Renaixença (Aribau, Víctor Balaguer, Milà i Fontanals, Verdaguer, Maragall…) no dudaban de la unidad lingüística y cultural con los occitanos de allende los Pirineos. Es más, la Renaixença catalana se consideraba deudora del admirable renacimiento de las letras occitanas. Los primeros juegos florales de Barcelona (1859) se inauguran cinco años después de la fundación del Felibrige (1854), la aurora del movimiento occitanista encabezado por Mistral. Su influencia será tanta que alcanzará a los juegos florales de Barcelona donde se aceptarán las obras de los poetas ultrapirenaicos siempre que se escriban en una grafía comprensible.

Sólo tras la ruptura de relaciones entre el francés Mistral y el español Víctor Balaguer por circunstancias políticas se esfuma la posibilidad de crear una ortografía y gramática unificadas entre ambos lados de los Pirineos. Es entonces cuando el espíritu de los tiempos cambia. Los catalanes ven en sus hermanos occitanos más un lastre que un impulso y empiezan a tomar conciencia de la separación idiomática. Mossèn Alcover, sin ir más lejos, pocos años antes de presidir el I Congrés de la Llengua Catalana (1906), todavía creía en la unidad de la lengua occitana. Como apunta Rafanell, tendremos que esperar al 1934, en plena II República, cuando Fabra y la intelligentsia catalana firmen, en un acto supremo de autoridad, el acta de defunción de esta “ilusión occitana”, una auténtica llamada al orden dirigida contra las “desviaciones” occitanistas.

Y si esto ocurría a finales del XIX, ¿cómo puede sostenerse a día de hoy que la conquista de 1229 fuera “catalana” en el sentido de que el pueblo mallorquín pasó a hablar “catalán” como afirma la ley de normalización lingüística? No hay un solo documento escrito que certifique que en 1229 los “catalanes” –un gentilicio que apenas se empezó a utilizar un siglo antes– hablaran una lengua diferenciada de los territorios de Oc. Ni los filólogos más voluntaristas han sido capaces de encontrar alguna acta fundacional del catalán que certifique claramente dicha separación lingüistica en el medievo. En realidad, eran los “catalanes” (o como se llamaran) los que escribían en la prestigiosa lengua de los trovadores y no al revés.

Sobre esta patraña originaria, sin embargo, el nacionalismo ha construido una ideología que pretende reincorporarnos a la catalanidad perdida, un mito. La nación no preexiste al nacionalismo. Es al revés, es el nacionalismo quien la crea y para ello se vale de todos los elementos –algunos ciertos, otros inventados, otros deformados– que están a su alcance para llevar a cabo esta “profecía autocumplida” como es toda construcción nacional. Por eso se magnifican ciertos episodios históricos y se obvian otros, tal vez más relevantes. La historia, como la filología, se transforman así en ilustres cortesanas de la política. No seré yo quien discuta, ¡sólo faltaría!, la legitimidad de los catalanes de crear su propio idioma que ha servido de base a sus deseos de emancipación nacional. Antes otros lo hicieron. Otra cosa es que, además de absorbernos a cámara lenta gracias a unos políticos serviles e ignorantes que se pliegan ante los argumentos de autoridad de unas élites intelectuales venales y politizadas al máximo, pretendan hacernos comulgar con sus ruedas de molino, disfrazando sus pretensiones políticas de “científicas” o acordes con el signo de la historia. A fin de cuentas, todos somos libres de creer en lo que queramos, incluso en los “curanderos”, como decía el otro día en IB3 Antoni Joan Pons con la arrogancia propia de la feligresía nacionalista.
_____________
Publicat a EL MUNDO/El Día de Baleares, 10/12/2016

Sa Fundació Jaume III obri a Llucmajor sa seva primera delegació de sa Part Forana

Sa delegació de Llucmajor compta ja amb una quinzena de persones – Jaume Oliver Salvà serà es seu primer coordinador – Comença així s’implantació de sa fundació a sa Part Forana

Sa Fundació Jaume III de Mallorca presentà ahir, en col•laboració amb sa Cofradia Sant Crist de l’Agonia, sa primera delegació de s’entitat a sa Part Forana, a Llucmajor. S’acte va constar de ses intervencions de Jaume Oliver Salvà, primer coordinador de sa delegació a Llucmajor i de Joan Pons, secretari d’organisació de sa Fundació Jaume III, qui exposà es decàleg de principis i propòsits de sa nostra entitat. Pons va fer una exposició des camí que queda per córrer si volem dignificar ses nostres modalitats insulars, posant com a exemple es llibres de text des nostros estudiants, mal adaptats an aquestes modalitats tal com demostràrem en un exhaustiu informe fa un any i mig. Pons presentà també es primer traductor online castellà-mallorquí que se posà en marxa es passat dia 23 de novembre. Per acabar, Oliver animà tots ets assistents a fer-se socis de sa Fundació Jaume III i, sobretot, a fer-se membres de sa delegació de Llucmajor, que ja compta amb una quinzena de membres.

Sa Fundació comença així sa seva implantació a sa Part Forana de Mallorca, curiosament, en es mateix poble, Llucmajor, on fa 666 anys morí Jaume III, darrer rei privatiu des Regne de Mallorca, en mans de ses tropes de Pere s’Usurpador.

S’implantació de sa Fundació pretén continuar el 2016 amb sa creació de més delegacions locals a sa Part Forana.

Un centenar de persones umplen Sa Nostra de Mahó per fer costat a “Llull, es nostro heroi il·luminat” de Francesc Romero

Novel·la històrica en tres idiomes, il·lustrada amb pintures de Pere Lorente i d’estil clar i senzill per arribar a tots es públics – També s’inaugurà s’exposició de ses 26 pintures de Lorente que il·lustren s’obra

Anit passada, devers 100 persones persones ompliren de gom en gom es Centre Cultural de Sa Nostra a Mahó per fer costat an es llibre “Llull, es nostro heroi il·luminat” de Joan Francesc Romero. Entre elles, personalitats des món polític, econòmic i social com es batle des Castell Lluís Camps, s’ex-senador Manuel Jaén Palacios, ets ex-batles de Ciutadella i Ferreries, Ramon Sampol i Manolo Monerris, es diputats autonòmics Toni Camps, Juan Domínguez i Juan Manuel Lafuente, es regidors Andrés Spitzer (C’Me), Jaume Fedelich, Nuri Torrent i Diego Pons, ex-regidors com Maite Torrent, es coordinador de Ciutadans de Mahó, Eugenio Ayuso, s’ex-candidat de Ciutadans de Menorca an es Senat,Manel Bonmatí, es secretari de Ciutadans de Ciutadella,José María Llull, s’empresari des calçat i patró de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears Antonio Pons Bosch, es patró Antonio Planas Gual de Torrella, es president des Grup d’Acció Balear Toni Ballester i es secretari de sa Fundació Hospital de s’Illa del ReiAntonio Cendán Melis.

“Llull, es nostro heroi il·luminat” és una novel·la històrica escrita per Francesc Romero, il·lustrada pes dibuixant Pere Lorente, publicada en tres idiomes (castellà, balear i anglès) i editada per sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears, “és fruit d’un projecte que va començar fa un any i en es que hi ha participat molta gent”, va dir es president de sa fundació a Menorca, Joan Pons. “Lo que pretén aquesta obra és tornar a fer actual Llull, acostar-lo an es poble menorquí —i mallorquí i eivissenc— que el va venerar durant segles com un sant”, va continuar Pons, que recordà que “mentre Llull era de cada vegada més reconegut dins es món acadèmic i universitari, perdia influència entre es ciutadans balears”.

Es presentador, s’historiador i president de sa Fundació Jaume III de Menorca, Joan D. Pons Torres, va destacar s’estil senzill des llibre, cosa que el feia bo de llegir ja que acostava un personatge fascinant com Llull an es grau de curiositat des lector mitjà.

DSC 0469-minDSC 0485-minDSC 0585-minPer altra banda, Pons criticà ses ajudes zero rebudes per part des Consell Insular de Menorca, Govern Balear o Institut Menorquí d’Estudis, a qui retreu “estan prou enfeinats dedicant es seu temps i es nostros doblers a presentar coses com ‘Història del protestantisme als Països Catalans’ de s’independentista Josep-Lluís Carod Rovira mentres abandonen sa cultura menorquina i balear com és aquesta magnífica obra sobre Ramon Llull”.

Pons també destacà s’aportació de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears amb aquesta novel·la històrica sobre Llull, “en es 700è aniversari de sa mort de Ramon Llull, es catalanisme s’encarrega d’amagar aquells aspectes de sa seva vida i obra que són contraris a sa seva doctrina: a) Ramon Llull mai va anomenar sa seva llengua com a catalana sinó ‘romanç’, i b) s’exilià durant s’ocupació aragonesa de ses Illes Balears i no va calcigar cap terra aragonesa, molt manco es comtat del nord —en referència a Catalunya—, allà on ara s’apropien des nostro baleàric més universal amb es beneplàcit de ses nostres sucursalistes autoritats insulars”. Tancà sa seva intervenció manifestant “en es 700 aniversari de sa mort de Ramon Llull, és es moment d’exigir a ses nostres autoritats, tant aquí com a Madrid, que aturin s’expoli cultural que patim a ses Illes Balears, que s’Institut Ramon Llull modifiqui es seu nom, i que es vertader Institut Ramon Llull tengui seu a Palma de Mallorca, a Balears, a sa terra natal de Llull i no a Barcelona”.

Per sa seva banda, es general Luis Alejandre va introduir a Romero destacant sa frescor des text i es mèrit de s’autor per “traslladar sa vida de Llull, un homo increïble amb una vasta producció literària que es va endinsar en ses tres cultures, musulmana, cristiana i jueva, a un llenguatge més pròxim que l’acosta a sa modernitat”.

“−Teniu un heroi i no ho sabeu”

Per sa seva banda, s’autor des llibre, Francesc Romero, destacà que havia estat “franciscà per educació” i que “aviat va omplir sa seva biblioteca de llulls”. Romero afirmà que des seus càrrecs públics havia procurat sempre defensar es lul·lisme i realçar-ne sa seva figura. Com a comissionat Llull des Govern de José Ramón Bauzá, Romero explicà que havia planificat un calendari lul·lià on cada acte havia de realçar un aspecte de sa vida des doctor il·luminat i que això l’havia ajudat molt a organisar sa biografia des savi mallorquí, un coneixement exhaustiu que llavors li havia facilitat sa redacció d’aquesta novel·la.

Romero contà que va esser un veïnat seu nord-americà des port d’Andratx que el va engrescar a escriure aquest llibre: “−Voltros teniu un heroi i no ho sabeu”, li enflocà, “i aquest heroi és en Ramon Llull”. Va esser així com s’autor va posar fil a l’agulla i començà a escriure. Era s’agost de 2015. “He disfrutat escriguent aquest llibre. M’ho he passat la mar de bé, m’emocionava quan construïa es diàlegs de Llull, pareixia que estàs en contacte amb ell”, va confessar s’autor molt emocionat.

S’exposició ‘Llull, es nostro heroi il·luminat’ a Sa Nostra

S’acte serví també per inaugurar una exposició amb ses 26 il·lustracions de Lorente que s’han incorporat a s’obra i que estarà oberta fins dissabte de la setmana qui ve, dia 17 de desembre. Se pot visitar en es Centre Cultural Sa Nostra (Carrer s’Arraval, 31, Mahó), on també se podrà comprar es llibre ‘Llull, es nostro heroi il·luminat’ per només 25€.
________________
Publicat as Diari MENORCA, Diariobalear.es, esdiari.info, 12/12/2016

Los modernos vándalos

MARIANO PLANELLS.

 Está de moda entre los separatistas usar el prefijo ‘neo’ para añadir un matiz subliminal de modernidad. Pero nada tiene de moderno reescribir el pasado, como estos institutos independentistas de la Nueva Historia de Cataluña, que reciben jugosas subvenciones de la Generalidad para distorsionar los hechos del pasado. Quieren ganar el futuro cambiando el pasado a su antojo, como estos neocomunistas de Podemos que quieren reescribir la guerra civil para ganarla 75 años después. No podrá ser. Poco futuro tiene ganarse el pasado, modificarlo y falsificar la narrativa histórica. Comunistas y nacionalistas son la cosa más rancia y decimonónica –en sentido literal– más casposa y estéril que aún subsiste en nuestro solar patrio. El primero solo ha creado dolor, cien millones de muertos y hambre por donde pasa. Y el nacionalismo es una reliquia tóxica del puro Romanticismo del siglo XIX. Pero mira tú, les funciona, mientras los gobiernos regionales suelten la pasta gansa. Miles de catalanistas viven de esta sopa boba. Arrinconando el español.

No crean que en Ibiza estamos a salvo, basta ver las candidaturas presentadas, la inmersión en la mayoría de los colegios, la recuperación de las leyes identitarias del Pacte y las publicaciones –siempre financiadas– en catalán estándard, o sea el barcelonés. Que casi nadie lee.

La misma Enciclopedia de Ibiza y Formentera está plagada de barbaridades de variado pelaje. Algunas se las he dicho personalmente al actual responsable, pero temo que en el próximo y último tomo no las corrijan. Las hay a cientos, pero causan espanto algunas como el uso sistemático del término compuesto ´Corona catalano-aragonesa´. Tal adefesio no ha existido nunca. También se le ocurrió a un neohistoriador (¡y político!) catalanista inventarse una Corona de Mallorca inexistente. Que yo sepa es la Corona de Aragón. En Baleares, ciertamente fuimos Reino, el Reino de Mallorca que nos incluía a los pitiusos. Cada cual es muy libre de tener las ideas que Dios y su razón le dé a entender. Pero jamás debieran proyectarse cuando se hace ciencia, cuando se hace Enciclopedia. La de Ibiza y Formentera ha quedado obsoleta en gran parte por no haber sabido filtrar esta rancia y tendenciosa ideología catalanista. ¿Hay en Ibiza algunos historiadores sensatos, ecuánimes, serios y preparados? Al menos ni uno solo ha denunciado públicamente estos disparates ilustrados.

Nos llevaría mucho tiempo leer críticamente estos más de doce tomos que engloban y pretenden explicarnos con rigor la totalidad de las islas de Ibiza y Formentera. Los profesionales debieran tomarse en serio su trabajo y fijarse dónde ha acabado Cataluña (y el proceso no ha concluido: acabará peor). En Ibiza no hemos de seguir a Cataluña en nada: ha demostrado siglo tras siglo que siempre toma la peor opción. Que se estrellen ellos, pero a nosotros que nos dejen en paz. Incluso los catalanistas de aquí se contagian de la ceguera catalana. A principios del siglo XX un exaltado catalanista ibicenco propuso derribar nuestras murallas renacentistas, quizás para seguir lo que se hizo en Barcelona. Hace unas semanas, otro catalanista ibicenco propuso derribar el monumento a nuestros corsarios. Antes de derribar lo ajeno construyan ustedes algo en positivo.

Más valdría que no perdieran el tiempo en intentar cambiar una historia que ni siquiera conocen. ¿Entonces qué quieren? Hacer política con el dinero y con los valores ajenos. Habrán observado que no he citado a nadie. Pero que no sirva de precedente.

________

Article publicat a Diario de Ibiza, es 9-12-2015.