Aquí no me deixen tenir vacacions, emperò puc descansar un poc, així mateix. Són bona gent, aquests de sa Fundació. I avui que me toca cornaló, he de xerrar de s’estiu, no puc fer altra cosa.
En arribar s’estiu, ets insulars tenim es cor que s’eixampla, si som foravilers d’animeta. Jo tenc es dos tocs, com madò Molla (bé, tres): disfrut des camp i sa vorera de la mar (que no vol dir estar en remull, ni de molt) i també m’agrada sa calma des nucli urbà, buit de gent i saragata. Sa qüestió és que tenc sa sort de poder triar entre aquestes tres activitats: fer de foraviler, de pescador aficionat o d’habitant de la vila silenciosa.
Sa dona me deixa tranquil perquè se’n va amb ses filles i néts a sa plaja i jo qued on en tenc ganes. Aixuaixí vaig en es tros a regar ses tomàtigues i es prebes verds des tramponet des vespre; aixuaixí vaig amb so llaütet a pescar un plat de peix de sopa o canvii es trumfos i li enfil cap a sa casa des poble on s’està més fresquet que enlloc i m’assec a un balancí de bova per llegir qualque cosa endarrerida que havia retallat des diari (amb protestes de sa dona perquè no sap on guardar tant de paper estantís, com diu ella). Es rebentat, el faig, sempre que puc, en es cafè de la vila o des port. Segons me pegui.
En una paraula, es temps des veraneo dets altres és es temps des meu nomadisme, sense moure-me d’un redol. Es moment de ses becades a sa cadira plegadissa des meu padrí al cel sia; des capell ben passat damunt dets ulls mentre desfaig, engronsa qui engronsa, ets embulls des volantí; de ses mans plenes de sofre en collir una senalleta ben plena de tomàtigues des meu hortet; de seure a la fresca devora s’aufabeguera mirant ses estrelles que passen camí des seu recobro o de llegir es diari, sense noses, en es casinet des cap de cantó que té obert fins i tot s’agost.
Això sí, quan són ses verbenes des poble, en què tot ell gira damunt davall i sa gent perd es coneixement tengui s’edat que tengui, un servidor agafa ets atapins i se’n va a s’altra casa, que és ben lluny des renouer que s’arma, i espera que tot se recompongui, com se recompon, en calmar, lo que ha desfermat una tempestat feresta. Llavonses, amb sa calma que mos caracterisa an es insulars, tira, tira, daixo, daixo, peu rossec, peu rossec, acalat, acalat, me’n torn cap an es meus entreteniments estiuencs de jubilat semiforaviler. I tornen rutines i rituals que són lo més gran del món, quan el món no és més que una micona d’espai per alenar ben endins i sense murgues.