A mi no me poden treure des meu pa, està vist això. Ja em pensava no tornar en aquest cornaló de pagineta. Jesuset que n’he tengut de bonys i bues! No hi ha com esser vell per estar atropellat adesiara.
La cosa ha anat així. He hagut de jeure més de dues setmanes per mor d’una maleïda bronquitis aguda. I en dues tongades, quasi res. Com que me pensava que ja estava bo, es primer pic que he anat cocpiu he volgut fer-me es valent i aixecar-me totd’una, emperò he hagut de tornar an es llit, més malmenat llavonses, perquè ha estat una recaiguda. I ja hi hem tornat a ser. No vols brou? Idò, tassa i mitja!
Per res del món voldria parèixer un nyeu nyeu. Jo som una rabassa, bé, era, i en dir era…. ja han batut! Sabeu que me’n surten de coberbos i dites avui. De tant de temps d’estotjar-les, ara brollen a les totes com un saragall. Bé, sa qüestió és que no me’n puc avenir d’haver tornat tan vell. És com si es cos mos anàs en contra des cap, en això des tornar vells. Un fa una viada (es cos) i s’altre encara creu que té s’edat des joves. Així no anam, senyors.
Per més inri, ses tandes disforges d’antibiòtic m´han deixat més prim que un fil d’aguller. Noltros, es de can…, som de garra prima, deien a sa meva família paterna. Ets altres, en canvi, sempre deien que tenien molt bona encarnadura. Es meu repadrí matern, al cel sia, va morir amb 96 anys. Jo dec tenir més cama de garra prima que de bona encarnadura, ja ho veig.
Com que sa tossina tan forta que em pegava em feia moure amb unes revinglades tals, crec que m’he descosit es tel des noséesquè, que tenim damunt ses costelles. Un maler de no dir. I això que sa dona an es principi se’n reia un poc des meu mal! Me retreia que ets homos sempre mos queixam més que ses dones, en estar malalts. Quan ha vist, però, que no anava de bromes, m’ha cuidat com un rei. Quina sort tenir qualcú a devora!
Sa conclusió és que hem d’anar vius a agafar cap bactèria o virus des que se passegen pel món. A sa nostra edat no som supermans, ni de prop… Ets anys no perdonen i lo que abans s’espolsava amb dos dies, ara s’arrossega setmanes com una cadena penjada des coll d’un ca foraviler. Alerta amb sos refredats, amb sos canvis de temperatura entre es súpers i es carrers; hem de començar a pensar de bon de veres que som tercera edat i això vol dir capovall. No podem ser sempre joves ni estar sempre bons i sans. Perquè ja sabeu que uns comptes fa s’ase (noltros, clar) i altres fa es traginer (sa vida que mos encalça).