Tenc es cap com una olla de caragols. Aquestes eleccions europees m’han marejat. No podia imaginar que tantíssima gent volgués viure de sa política. Es deuen voler fer cases amb arc, com diríem per aquí. Sabeu que n´hi ha de partits, partidets, partidassos i partidingos. Un fester!
Me n’he anat en es poble amb sa dona per poder votar. Estam empadronats allà, no sé per què dimonis, però sa dona ho va decidir així, i així sia, amèn. Hi hem anat ben a migdia per no trobar ningú: no mos agrada es trui. I, efectivament, fora des de sa mesa electoral i dos policies municipals, ni una rata.
Quan li he entregat es carnet d’identitat a sa presidenta, una senyora que me sonava un poc però no sabia d’on exactament, me n’he temut que no duia cap papereta des partit que volia votar i he hagut d’anar a cercar-la en es caramuller de paperins que tenen damunt d’una taula. Però jo no volia que ningú descobrís ses meves intimitats polítiques, no som homo de dir an es quatre vents tot lo que pens. Ara me retraureu que aquest racó n’està ple de coses meves i de ningú pus… Bé, és ver, però són incidents d’un dia; anècdotes de sa família o rabietes per qualque cosa llegida, i bona nit pastora. No en deix anar ni una de mania política meva. Ca!
Idò heu de pensar i creure i creure i pensar, que aquella taulassa n’estava estibada, de paperets blancs amb escuts remenuts negres a dalt a la dreta. I jo, sense ulleres, no hi veig a escopir. O sia que m’he passejat pertot confonent falanges, partits des vot en blanc, antitaurins o ecologistes desconeguts, fins que he decidit tancar-me dins aquell guarda-roba amb cortinetes que tenen a un racó de sa sala. Bona l’he feta! Allò ha estat tres vegades pitjor. Tots es paperets estaven un devora s’altre ran, ran, i no hi havia qui en tragués aguller. Escuts i més escut i jo, cerca qui cerca. Me n’he afluixat, mirau què vos dic.
He sortit de sa cabina dets orgues amb so cap ben alt, li he dit a sa meva dona que m’esperàs (ella ja ho tenia tot a punt) i he envestit sa taula d’una fua per agafar tants de paperets com he pogut, per dissimular. Els he posats en orde i, un per un, els he anat mirant de ben a prop per no errar es vot, que és cosa important això de donar sa confiança an es que mos governen, maldament sigui des d’Europa, que pareix l’estranger.
An es final he trobat es meus i procurant que no se conegués quin partit agafava, he fet tres plecs a sa papereta i l’he aficada dins es sobre. He tret sa llengua per ensalivar-ne sa punta i llavonses sa dona m’ha renyat, perquè m’ha dit que tanmateix d’aquí a un parell d’hores els haurien de tornar a obrir. (Sa qüestió es punyir-me, aquesta doneta!). No li he fet gens de cas i m’he arrambat a sa vitrina aquella des vots per entregar carnet i sobre a sa presidenta. Quina suada que he aplegat amb tant de civisme, Bon Jesuset!
Però lo que més m’ha empipat ha estat sa dona que no m’ha deixat viure. I és que sa parella, a vegades, en lloc de donar llum, dóna fum!