Avui no estic per berbes, què voleu que vos digui. Aquestes brusques de sa primavera me descarabuten es cervell. I això que feien ben molta de falta en es camp. Però a jo, que no som foraviler, me posen de mal humor. Vaja un tiempo, senyors!
Es temps és un des temes més essencials de sa vida d’un vell. No podríem viure sense sebre quin vent bufarà demà i d’on, per així sebre tot d’una si a la mar, es nostro bressolet illenc, hi haurà estropeig o estarà com una bassa d’oli. També mos agrada amb excés tenir informació sobre es graus d’humitat a s’atmosfera, lo que noltros en deim calitjota. Ni podem deixar de mirar el cel en acostar-se es nigulots grossos que s’anomenen fadrins o caparrots. Fins i tot segons a quins llocs, per fer-se ets entesos, ets aficionats an aquesta ciència tan inexacta que és sa meteeeorooologia, que diu un de sa ràdio, t’amollen una sentència des temps de sa picor que és un “Uep, i plourà: la mare de Déu de Sant…… du capell!”.
Bé, sa qüestió és que tant ets homos com ses dones que passam d’una determinada edat, que som un poc granadets, no hem de menester pujar amb ascensor per xerrar des temps. Mos basta mirar sa televisió cada dia, ben pendents de sa part que més mos interessa de ses notícies: “Es temps”. Llavonses vénen ses telefonades familiars i es tema sempre acaba sortint en un moment o altre de sa conversa amb una filla o un nét:
—Demà farà una aiguada. Ja podeu anar ben alerta si anau a dinar amb sos amics.
O bé:
—I què heu de fer per devers sa carretera des Cap Blanc si han dit es des temps (que són com de sa família per noltros) que farà un ventegasser!
Res, que sense aquesta extensió familiar que són ets especialistes televisius i sa seva manera didàctica, i fins i tot tendra, d’explicar-mos es fenòmens meteorològics amb fotografies de cada contrada des nostro redol acompanyades sempre d’un “Oh mira, Capdepera” o d’un “Això és Sant Telm, segur” o d’un “Vaja una posta de sol guapa a Ciutadella!…”; sense això no tendríem un entreteniment per omplir ses converses ni organisar ses trobades familiars ni sortir a pescar llampugues, si és es temps. Què faríem sense aquesta sabiduria popular cientificada i santificada ara!