Si els he d’esser franc, ja no sé quin valor té, a aquestes altures, sa paraula d’un professor. Sobretot si és universitari —i que consti que jo ho he estat durant molts d’anys—. Fa dies una trentena de «personalitats del món de la cultura i l’educació» varen subscriure un manifest en defensa de s’aprovat general que s’autoproclamada Assemblea de Docents tenia intenció de donar an ets estudiants de primària, secundària i batxillerat de ses Balears i que finalment se va haver d’embeinar. Entre aquestes personalitats hi havia, clar, professors d’institut, com per exemple Jordi Caldentey, Josep Palou o Jaume Sastre —qui sap si interessats a avançar un poc ses vacacions d’estiu, que es curs enguany, amb tantes de vagues i de mobilisacions, ha estat duríssim per ells—, però també de sa UIB, com ara Jaume Corbera o Biel Majoral. O sigui, funcionaris d’alt nivell i, a priori també, d’alt prestigi. ¿Quin valor tendrà en endavant sa paraula d’aquests ensenyants —això és, ses classes que impartesquin, es llibres que escriguin, ses conferències que donin, ses declaracions que facin—, si resulta que estan disposats encoratjar es seus col·legues d’institut perquè faltin a sa seva principal obligació com a docents?
Però sa mateixa pregunta pot traslladar-se a s’àmbit estrictament filològic. Tenc a ses mans un llibre de l’any 1999. Se titula Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears i el firmen dos professors de sa UIB, Antoni I. Alomar i Joan Melià. Evidentment, no és més que una proposta. Però, donat que anava dirigida an ets «ensenyants que (…) exerceixen» a ses Balears, podem pensar que qualque efecte deu haver tengut quinze anys més tard entre lo que es publicitaris anomenen es «públic objectiu». Idò lo més probable és que es col·lectiu d’ensenyants i, en particular, de sa llengua catalana, n’hagin extret ben poca cosa. Fins pot passar que s’única lliçó que els n’hagi quedat sigui que s’ha d’obeir s’autoritat, igual com l’obeeixen ets ordes militars i religiosos. I això només per una raó: perquè és tal s’embull i sa mescladissa de criteris que resulta completament impossible entendre-s’hi.
Un altre dia ho analisarem a fons. Ara només els en pos un exemple: a s’apartat dedicat a s’article definit —apartat que pot esser considerat, si no modèlic, sí bastant complet i rigorós— hi llegim que «s’escola no ha de proscriure cap dels dos articles», ni es salat ni es lalat o literari, «que tots dos han de tenir cabuda a l’escola». ¿L’hi tenen, quinze anys més tard? ¿Qualcú sap d’un ensenyant d’un centre qualsevol, privat, concertat o públic, que expliqui an es seus alumnes com funciona es sistema de s’article baleàric, o sigui, es sistema format per sa combinació des salat i es literari? ¿Quin valor s’ha d’atribuir, per tant, a sa paraula d’aquests dos professors universitaris? Un valor ben magre, certament.
I lo pitjor de tot no és es descrèdit de sa màxima institució docent. És que aquest descrèdit, per afegitó, mos costa una doblerada.