Es gran cappare de sa reforma lingüística catalana, Pompeu Fabra, va encunyar una expressió que, un segle més tard, no ha perdut gens de vigència: sa de descastellanisadors a ultrança. Per entendre-mos, se tracta d’aquells que davant un terme que sona castellà —ja sigui perquè sa forma és idèntica en tots dos idiomes, ja sigui perquè ho és sa desinència— corren a cercar-li un equivalent suposadament impol·lut i en aquest fugir des foc cauen dins ses brases. És lo que acaba de passar-li a s’Ajuntament de Palma, segons informava ahir mateix es dBalears. A qui va redactar es comunicat de premsa municipal, li va parèixer que un hotel havia de tenir «estels» i no «estrelles» que n’indicassin sa categoria. És ver que es text en qüestió estava ple de faltes i de tota casta, però es fet que entre aquestes faltes hi hagués sa d’usar un terme com «estel» en un context que no li és propi, just per no haver de recórrer an es terme adequat que sempre s’ha fet servir, «estrella», perquè a qualcú devia sonar-li castellà, demostra es grau de desorientació a què hem arribat. Que això passi, ademés, a s’Ajuntament de Palma, on es català de Barcelona és sa llengua dominant —basta recordar, per comprovar-ho, lo que ja hem publicat aquí mateix a propòsit de s’empresa Emaya o des semàfors de Palma— fa que es concepte de «descastellanisadors a ultrança» hagi d’esser substituït per un de més conforme a sa situació actual, es de catalanisadors a ultrança.
Ho veim cada dia i no mos aturam de denunciar-ho. Es mallorquí, es menorquí, s’eivissenc són víctimes d’un procés de suplantació per s’estàndar català. De suplantació completa o de suplantació a mitges —més perillosa encara, aquesta darrera, ja que degenera en un mestall informe i irreconeixible—. I aquest procés no afecta només es lèxic comú. Pensem en es nomenclàtor des carrers de Palma. O en sa toponímia, amb sos intents, per part d’un docte professor universitari, de segar tota forma d’article salat —es cas d’Es Trenc, per exemple, i sa proposta de substitució per «El Trenc»—. Val a dir, emperò, que sa cosa ve d’enfora. Ja l’any 1925, arran de sa segregació de Llorito des terme municipal de Sineu i de sa conversió en municipi autònom, sa nova corporació s’inventa un «Lloret» primigeni —totalment inexistent, ja que Llorito deriva de sa Mare de Déu de Loreto— i li enfloca un «de Vista Alegre» —que es nostres catalanisadors a ultrança contemporanis varen convertir, el 2000, en «de Vistalegre»— per distingir-lo, segons deien, dets altres Llorets de sa península. ¿Quin era es pecat de Llorito? Idò es sufix, aquest –ito que els devia parèixer castellà. O pentura simplement sa desinència, aquesta –o final que sempre resulta suspecta an es comissaris lingüístics, tant si és sa d’homo o cotxo com si és sa de noltros. An aquest ritme, es murers i es campaners ja poden tremolar, que d’aquí poc els diran que han nascut a «Mur» o a «Camps». Per no xerrar dets habitants de Portocolom, Portocristo, Portopetro o Portopí, que no només duen es pecat a sa coa des primer terme de sa paraula composta, sinó també, en un parell —català— de casos almanco, a sa coa des segon.