No deixa d’esser curiós que en una època en què es concepte d’autoritat se perd a marxes forçades; en què ets alumnes ja no respecten molts de pics es seus professors; en què es tractament de tu arracona es de vostè amb indepèndencia de s’edat i sa posició social de cada interlocutor; en què es vós s’usa de qualsevol manera, sense criteri; en què pareix, en fi, que ses jerarquies han pres oratge i es mortals som ja venturosament iguals en tot; en una època així, deia, no deixa d’esser curiós que es concepte sociolingüístic de registre hagi fet tanta fortuna. I l’hagi feta, justament, a s’àmbit educatiu i en es marges estrets, però dominants, de sa llengua catalana.
I és que no hi ha avui escola o institut on no se senti xerrar adesiara de registres, sobretot com més crescudets són ets al·lots i més militants —de sa causa catalanista, per descomptat— es qui s’encarreguen d’instruir-los. Que si tal paraula resulta inapropiada en aquest context, ja que una cosa és lo que se sent a ca nostra i una altra de molt diferent lo que convé a determinats nivells. Que si tal altra paraula la deien es botifarres, però es mossons no l’han dita mai, ¡i ja no parlem des pagesos! Que si aquesta expressió s’usava fa uns anys, és ver, però ara ja no l’empra ningú. Que si tal altra expressió, per molt mallorquina que sigui, no és pròpia de s’estàndar. I així en una catefa de casos.
Com és natural, aquest discurs no apareix tot sol, sinó que s’emmarca en ses filípiques sociolingüístiques que es professors de llengua catalana prioritàriament —però també es de qualsevol altra matèria, per poc que s’ideologia des docent hi acompanyi— enverguen an es seus alumnes cada pic que s’ocasió els ho permet o que es cor els ho demana. Tots aquests registradors de sa propietat lingüística acostumen a entretenir-se bastant més en processos de substitució idiomàtica, en ses relacions entre llengües dominants i dominades, en diglòssies i secessionismes, que no en registres. Pero això no significa que perdin de vista aquests darrers.
Basta veure què opinen, aquests registradors, de s’ús de s’article que aquí hem anomenat baleàric i que no és altre que es tradicional a ses Balears, es que resulta de sa combinació des salat i des lalat o literari. Ja els està bé que existesqui. Fins i tot se mostren encantats de comptar amb una peça de museu tan exòtica, que ni tan sols fa falta cuidar, precisen, perquè se cuida tota sola. ¿Ensenyar aquest article a s’escola? ¿Utilisar-lo a s’administració? ¿Difondre-lo en es medis de comunicació? ¡Ca! Ràpidament te treuen es registre com qui desenfunda un revòlver. Els és igual si recorrs a s’estudi probablement més complet sobre sa qüestió —Els articles en el parlar de Mallorca, de Josep A. Grimalt— per recordar que es seu ús és general a tot es territori balear —excepte en es petit reducte pollencí—, que no depèn d’edats ni de generacions, que constitueix un exemple admirable d’interclassisme i que ja du, en ell mateix, es graus de formalitat i d’informalitat consagrats per sa tradició. Sa resposta és que no, que s’estàndar, es registre suprem, no l’admet. I si els demanes per què, te contesten apel·lant a s’autoritat. O sigui, a s’autoritat que ells mateixos han instituït com a registradors de sa propietat lingüística.