Ha estat notícia aquests dies sa proposta de Proposta per les Illes(PI) per “tornar an es consens” sobre sa Llei de Normalisació Lingüística (LNL) que suposadament existia entre tots es partits abans de s’arribada de José Ramón Bauzà. Lo més curiós d’aquesta proposta, emperò, és constatar que finalment es PI, però també una part important des PP, han acabat acceptant tota sa mitologia que s’ha inventat es catalanisme entorn de sa LNL aprovada l’any 1986. Lo mateix ha passat amb so Decret de Mínims (1997) aprovat per Jaume Matas. Es PI –hereu ideològic, en part, d’aquella Unió Mallorquina que se solia presentar amb AP a ses eleccions– i es PP no tenen memòria històrica i per això convendria recordar-los una sèrie de coses fonamentals que ha enterrat sa propaganda que s’han begut.
Sa LNL i es Decret de Mínims varen ser normatives aprovades pes PP (abans, AP) amb tota sa bona intenció del món però que, desfigurades en sa seva aplicació, s’han acabat convertint en eines des catalanisme que les ha aprofitades per anar avançant en tres direccions: eliminar es castellà i ses modalitats insulars des món oficial i escampar es sentiment de catalanitat entre es balears amb uns objectius clarament polítics des quals ara en tocam ses conseqüències. En realitat, ni sa LNL ni tampoc es Decret de Mínims varen nèixer amb aquests objectius, al contrari. Qualsevol que estudiï ses reaccions que s’aprovació d’aquestes dues normatives provocaren dins es món nacionalista (PSM, OCB, UIB) observarà que no eren santes de sa seva devoció.
Efectivament, mentres Xisco Gilet, conseller de Cultura des primer Govern Cañellas, defensava a sa tribuna parlamentària (1986) que s’unitat des català no era lo mateix que sa seva uniformitat i feia una defensa encesa de ses modalitats insulars, una posició que era lògica a un partit que tres anys abans –durant es debat estatutari, 1983– havia proposat anomenar sa llengua com a “llengua de ses Balears” perquè sabia ses intencions polítiques que hi havia darrere sa denominació de “català”, sa Comissió Tècnica de sa Normalisació Lingüística que s’havia creada ad hoc per implementar sa LNL, comissió en mans de catalanistes com Janer Manila, Joan Miralles i Joan Alegret, se manifestava en sentit contrari ja que ni els passava pes cap fomentar cap modalitat. Tampoc s’OCB o en Damià Pons, qui se va referir a sa LNL com “un projecte polític d’intencions genocides”. Es catalanisme no estava d’acord amb una normativa que defensava es català, sí, però, alerta, no el defensava per laminar es castellà ni tampoc ses modalitats insulars. S’acord tàcit dins es PP i UM era que s’havia acceptat –de mala gana– s’unitat des català a canvi de respectar ses seves modalitats illenques: mallorquí, menorquí i eivissenc. Això era lo fonamental: defensar sa nostra singularitat lingüística, s’anomenàs com s’anomenàs. Qui va rompre aquest acord no escrit fou es nacionalisme que no dubtà a grenar pro domo sua.
¿Què ha passat perquè sa LNL i es Decret de Mínims ara siguin santificats pes nacionalisme maldament ses seves resistències inicials? ¿Què ha passat perquè sa LNL i es Decret de Mínims siguin ara condemnats per ses bases de sa formació responsable d’haver-los aprovat? Lo que ha passat és que sa seva aplicació pràctica i concreta no ha tengut res a veure amb s’esperit amb què varen néixer. Es catalanisme, en mans des qual va caure sa seva implementació pràctica, ha desfigurat aquestes dues normes, les ha interpretades an es servici des seus interessos perquè sabien que només ells eren experts en llengua i només ells estaven en condicions d’aplicar-les. En realitat, es nacionalisme només era expert en això, en llengua. Eren ets únics entesos en sa matèria gràcies a s’autoritat divina de sa UIB.
S’error d’AP no va ser, per tant, sa LNL en si mateixa, sinó haver entregat sa seva aplicació an es nacionalisme –tan deslleial– que se’n va aprofitar. Per fer-se’n una idea de com es catalanisme s’apropià tot d’una de sa LNL per posar-la an es servici des seus interessos, tenim ses declaracions de tot un referent des catalanisme de Balears com era Josep Melià Sr. En unes declaracions públiques molt controvertides fetes a El Mirall, Melià se’n feia creus que es mestres de català emprassin s’idioma per “fer patriotes”. Amb això, en lloc de simpaties se creaven enemics, deia Melià. S’exministre franquista se queixava dets “errors estratègics del nacionalisme” a s’escola, que “han vacunat la nostra joventut no només contra la lectura del llibre en català sinó contra l’ús social de la llengua als carrers”. I això ho deia Melià, gens sospitós d’anticatalanisme.
Es gran error de Gabriel Cañellas va ser deixar en mans des catalanisme sa concreció pràctica de sa LNL, un error que ha reconegut més envant. En es famós llibre-entrevista que li va fer Jaume Sastre, Cañellas admetia que “després de sa unitat lingüística ve un intent de dominació més àmplia”, o que s’OCB “és un intent de penetració total i absoluta, un instrument en mans des catalanisme cultural per arribar tan enfora com els deixin”. En aquesta línia s’ha manifestat darrerament Cañellas, defensant quan era massa tard unes modalitats insulars que no va sebre defensar com pertocava quan era hora. Es PP d’en Vidal, na Prohens, en Sagrera, en Company i en Sansaloni haurien de prendre llum de na Pintora. Regionalisme no és agenollar-se davant es catalanisme pes qual no som más que un apèndix de Catalunya, sinó començar a bastir una alternativa identitària, simbòlica, històrica i lingüística de Balears que tengui com a punt central sa defensa des mallorquí, menorquí i eivissenc. No s’equivoquin una altra vegada.
___________
Article publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 6-11-2015.