¿I si avui li pegam cap a ses endevinalles? Tenc ganes de baratar de motlo. Ja sé que es qui barata… es cap se grata, emperò tenc talent de canvis. A sa meva edat…
D’endevinalles en sé poques, sa veritat. Sa que vos pos a dalt des cornalonet meu, és una de misteriosa que tothom sap. M’agrada per sa rima, ¿què voleu que vos digui? Sa música i sa cançoneta des versos m’umplen ses orelles des sons de quan era infant i jugàvem, a taula, a endevinar-les. ¿Hi pos messions que aquesta no la saps? I així començava una estona des dinar entre crits i saragata dets al·lots per dir un caramull de desbarats, sa majoria de ses vegades.
També cantàvem qualque pic, si sa padrina començava una tonada coneguda pes grans, que es petits apreníem com el primero, per poder fer coro amb ells, que anaven mig beies. Deim dets al.lots, però ets homos fets i drets poden esser ben gorans en tastar s’esperit!
Sa qüestió és que, en arrencar s’enfilall d’endevinalles, tothom se’n treia una de sa butxaca que fos ben antiga, a fi que nigú no la pogués sebre. Ses ties velles eren ses que més n’amollaven d’aquestes. “Tres senyoretes ballen dins un plat, cotilleta verda i vestit morat”. Més rima. ¿Ho veis? O aquesta que era ben mala d’endevinar es primer pic, però que ja sabíem tots es parents de prop: “Una senyora, ben ensenyorada, que sempre va en cotxo i sempre va banyada”.
Ja me supòs que les coneixeu. I que en sabeu més que jo i tot. Podria passar que les féssiu aprendre an es néts i nebots néts a cada dinar de família. Així m’agrada. Ses tradicions s’han de conservar a través de ses generacions i sa nostra cultura oral és impotantíssima. Si noltros no hi posam esment, prest se n’anirà a filar estopa tot allò que mos ensenyaren ets ancestres. Venga mem si hi afegim sa darrera i vos don ses solucions en sortir per sa porta de darrera des meu cornaló. Sus: “Un convent de monges blanques i un frare vermell que els pega per ses anques”.
Ses solucions estan girades a s’enrevés a posta. Ja les compondreu voltros segons li pertoqui a cadascuna: sa boca, el cel, ses aubergínies, sa llengo. Au, ja teniu un estol de coses nostres per guardar en es calaix des canterano de ses tradicions orals. ¿I què ha estat? No res!