Aquesta dita d’avui deu esser molt coneguda perquè quasi sempre l’amollam a mitges; amb això n’hi ha a bastament per entendre-mos. També se pot acabar amb un: i ell no hi veia d’orelles. Me xoca que en castellà tengui un equivalent tan diferent: Ver la paja en el ojo ajeno y no ver la biga en el suyo propio. Vaja una lletania! Jo votaria perquè fos sa frase que se fa dir an es catalans per poder sebre si xerren bé es castellà. Un equivalent d’aquell famosíssim setze jutges… que va fer furor en es temps de sa nova cançó, que a jo sempre m’ha parescut d’una militàcia musical fora mida, francament.
Quan ses nostres padrines xerraven en castellà, no la sabien fer, aquesta “j” catellana; la canviaven per una “k”. Així, jo trobava de lo més normal que se xerràs de ses “alaques”, es “picama”, ses “almeques” i sobretot, sobretot, sa que més nostra me pareixia era es “quefe”. Es “quefe” de s’estació des tren. Talment.
Sa qüestió és que aquesta falta de coneixement des so, perquè en mallorquí o menorquí o eivissenc no existia ni s’havia sentit pronunciar per cap televisió (noltros, de menuts, no en vàrem tenir mai), s’havia transformat en una cosa nova que ja era habitual. Tant, que a Catalunya, una de ses paraules que més els identifica ara és, precisament, una de ben castellana que s’han fet seva: maco. Si qualcú vol fer befa d’un català pijo sempre li enfloca un camacu pes mig. Si ho sabessin…
Bé idò, ara, amb sa televisió en marxa tot lo dia, ja no hi ha so desconegut. I amb sa sort de tenir sa riquesa des turisme, sí, he dit bé. Jo som des que agraeix que hi hagi un telèfon per persona i no un per tot un poble (per cert, amb una telefonista que se sabia tots es pedacets de tothom) o aigua corrent i no una cisterna que s’ha d’omplir cada setmana, en s’estiu, a camionades que perdien una aiguada per sa manguerota esparadrapada que duien. Més diré encara, estic encantat de no haver d’agafar sa camiona o “sa rubia” com en deien en aquell temps (valia una pesseta que era rossa o groga) i poder baixar a Ciutat quan me passa pes bri. Crec que sentir es rus pets altaveus d’El Corte Inglés és un bon símptoma. Què hi farem!
Per això mateix, quan veig ets ecologistes radicals, universitaris molts d’ells gràcies an es doblers que ha deixat es turisme, dir llamps i pestes de ses autopistes; escolt ets antisistema, amb Iphone a sa butxaca, maleir sa modernisació de ses torres d’electricitat o, senzillament, par s’orella a una rotlada d’al·lotots amb rastes que maleeixen ets ossos an ets alemanys que compren lo que es mallorquins els venen, m’entra una galtatgera de no dir.
Vos assegur que tots aquests que mos volen donar lliçons perquè se pensen que són progressistes i protectors únics des patrimoni cultural i natural de ca nostra, no són sinó uns reaccionaris immobilistes, uns conservadors a ultrança que encara anirien tirant pedres amb passetja, si per ells fos. I és que s’ase li deia an es porc orellut… i ell en tenia set canes!