Fa uns mesos Toni Cantarellas, editor de sa revista Toc-Toc, se centrava en ses darreres troballes que s’han fet d’un personatge extraordinari, el gran senyor Ben Abet, per desfer sa tesi catalanista de s’any zero de sa conquista de 1229 o, com ell anomenava, es mite de sa tabula rasa. Lluny d’aquesta tabula rasa que es catalanisme ha conseguit convertir en doctrina oficial, es fet és que encara conservam llinatges cristians i jueus d’abans de sa conquista, lo que demostraria sa seva presència abans de 1229 i sa seva coexistència –precària, clandestina, tolerada– amb sos sarraïns. Amb aquest nou assaig que presentam avui, s’autor grata més endins i s’aventura a descriure com devia ser aquesta presència des cristians (o mossàrabs) dinses món musulmà.Pes seu interès i per sa seva llargària dividirem aquest segon assaig en quatre parts. Sa setmana passada publicàrem ses part I i II; ahir, sa III, i avui, sa definitiva part IV.

Sa realitat d’un Eloquio balear (i IV)

Es dialectòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans, i per tant gens sospitós de parcialitat) apunta sa més que probable romanalla d’un substrat romànic fins es segle XIII (a s’apartat dedicat a aquest Eloquio balear veurem com descriu es seus principals trets). D’aquí, a part d’altres evidències empíriques, s’infereix necessàriament s’existència d’una població cristiana o mossàrab. Una altra font d’una dignitat encara major dins s’IEC és Antoni M. Badia i Margarit, president de sa Secció Filològica durant molts d’anys, qui reconeix a sa seva obra “La formació de la llengua catalana” sa realitat des mossàrabs i es paper d’aquests, “en es terreny idiomàtic, d’afavorir la consolidació de la llengua dels repobladors, que trobava en la d’ells, una afinitat pràcticament total”. Un altre parell d’evidències se troben en es propi Llibre des fets. Es tres protagonistes són un tal Gil d’Alagó, que representa es cas més evident de sa presència de cristians (ell havia estat no només cristià, sinó cavaller, obligat a sa conversió). En segon lloc, es famós Alí de La Palomera, que pareix que sap parlar en romanç i, en tercer lloc, es gran senyor moro Xiuap de Xivert, qui haguent muntat sa resistència a tres principals castells se veu obligat a negociar personalment, de tu a tu, sa capitulació davant el Rei en Jaume I, conseguint −si se me permet dir-ho així- ‘conquistar es conquistador’ ja que assoleix sa plena llibertat de més de sis mils de sarraïns, a part des molts que se guanyaren tal condició a ses ordes del gran senyor de sa part forana Ben Abet, qui, gens amic dets almohades i molt crític amb es Valí, des des començament va col•laborar amb el rei aragonès.

Però, a pesar de s’acreditada autoritat de ses fonts esmentades (entre elles en Veny i en Badia Margarit) es nostros escèptics, més papistes que el Papa, mai en tendran a bastament. Existeixen documents escrits que donen fe de sa presència de cristians durant sa dominació musulmana, però es partidaris de sa versió catalanisant al•leguen que constitueixen un corpus insuficient o que ses proves científiques pareixen irrellevants en comparança a sa seva idealisada i ben convenient versió des fets, s’única que dispensen es docents a s’assignatura de català. Són renuents a admetre sa pervivència tant des cristians o mossàrabs com des seu romanç (molt parescut an es des continent i raonablement descrit en es seus trets més característics p’en Veny i altres), maldament se’ls hi presentin proves empíriques. No obstant, tant es lector assenyat com s’historiografia honesta, davant tots aquests testimonis no poden sinó fer un pensament i reavaluar sa perversa versió d’un presumpte i fal•laç repoblament a partir d’un virtual any zero.

Fa relativament poc temps se va trobar en es Sàhara tot un tresor: sa crònica original de sa conquista de 1229 des de sa perspectiva musulmana (Kitâb Tâ’Rîh Mayûrqa), que reforça en molts d’aspectes sa versió historiogràfica objectiva. A mesura que passa es temps, però, anam descobrint més i més coses. És es cas d’una altra troballa cabdal que no fa sinó apuntalar lo que ja intuíem o teníem per cert. A part de s’opinió dets experts de s’IEC, es responsable de sa novíssima troballa prové també de Catalunya. Es catalanisme militant se troba en un carreró estret després d’ haver estat refutat per dos reconeguts catalans. S’historiador i arqueòleg Miquel Àngel Cau -director de s’Equip de Recerca Arqueològica i Arqueomètrica de s’Universitat de Barcelona-, expert en sa ciutat romana de Pollentia, confirmava sa romanalla d’una comunitat cristiana en aquella vila, cosa que ja se sabia però era mancada d’una prova irrefutable com sa del 2013, feta pública a sa premsa recentment. S’han trobat sepultures amb esquelets en perfecte estat de conservació de tres individus en aquesta vila que, com demostren ets estudis estratogràfics –amb cates pretalaiòtiques en es nivells inferiors-, amb so temps esdevingué medieval. Sa postura des cossos (amb so cap orientat cap a l’Oest i es peus cap a l’Est, en posició de cúbit supí) i sa datació per C-14 revelà que dataven des segle X fins a finals del XII. En paraules textuals de s’arqueòleg català, “se tracta de tot un tresor, un fet que a través de ses fonts escrites ja se podia intuir però que encara no comptava amb confirmació arqueològica. Tenim una població cristiana que perviu dins el món islàmic amb es seus propis rituals”. I és segur que Pollentia no és cap excepció.

PD. Sobre es particular, resten moltes coses a dir, però no podem oblidar sa seva dimensió didàctica i ses exigències d’espai. Esperam que en un futur puguem aprofundir més amb diversos capítols monogràfics.