Categoria: Documents

Tenc per a mi que avui xerraré des matrimonis. Com que sa primera que no me llegeix és sa dona, ho puc fer ben tranquil. I no és que s’arròs vagi a grumellons, no. Ca barret! Si precisament tot va beníssim. Massa i tot, afegiria jo…

Fa una animalada d’anys que mos vàrem casar. Sabeu que n’era de diferent el món! El món i noltros dos que mos passàvem es dia, un aferradet a s’altre, com a dos bàmbols enamorats que érem. Marit i maco sempre plegats i sense discutir cap de ses brusques que tengués es que fos. No explicaré qui en tenia més, però vos ho podeu imaginar, crec que es patró de tots es matrimonis és per l’estil.

Varen passar ets anys, vengueren es fills i es néts; ses coses de sa família mos varen deixar de preocupar, gràcies a Déu, i ja fa una bona partida d’anys que estam tots dos totsolets un altre pic. Com quan mos vàrem casar en aquella capelleta des Puig de… Ara, emperò, s’estar totsols no és lo mateix, ni de molt.

En estar juntets, ja sabem tot d’una quina mos ne faran. Com quan comencen a traginar mobles d’una casa a s’altra; o a dur cossiols d’una parta a s’altra des corral perquè “queda millor en aquell altre racó”. (I no se t’ocorri dir que fa poc era just a s’altre cap des corral pes mateix motiu…). Vaja, que ja començam es trull des canvis i ses novetats. Aquella època en què tremolam com una fulla de poll cada dia, quan mos envesteixen amb un: “¿No creus que…?”. Això és s’indici d’una mudança, segur. Petita, si tenim sort; disforja, si hem rebut. I no se t’ocorri remugar, perquè llavonses: ja l’hem feta com en Parreta: crits i saragata!

No vull dir que noltros, ets homos, no tenguem també ses nostres manies. Aquest no voler que mos facin es comptes en llegir es diari, que no ha d’haver ruat o tacat ningú primer. Un diari palpat seria l’acabose! O fer-mos prendre es cafetet des dematí amb una màquina feresta que costa un ronyó i fa un renouer, en lloc de deixar-mos prendre en silenci, i dins sa cuina, un tassó de cafè amb llet de cafetereta italiana de ses que vessen per sa goma perquè no la tancam bé mai.

Sa qüestió és que fa anys i panys que estam junts i mos aguantam i feim companyia perquè tots es matrimonis, tanmateix, acaben igual. Mirau si mos coneixem que quan un comença a xerrar, s’altre li acaba ses frases! Maldament tots es viatges siguin una discussió constant i sonant i, en lloc d’esser un descans, siguin un donar matadura.

Emperò jo som des que creuen que es matrimoni és de per vida. I as cap dets anys, lo que pesa és lo bo de riure-se’n d’aquestes coses tan poc importants. Tots es que fa molt que estam casats tenim es mateixos defectes i repetim es mateixos errors. I mos acabam assemblant entre noltros (com es cans s’assemblen an ets amos). I és que quan un va amb un coix, as cap de s’any ho són tots dos.

Lo primer, demanar excuses per sa grolleria que surt a sa dita d’avui, però ja se sap que això és es racó des Padrí i es senyors que escriuen a veïnat meu són tota una altra cosa. D’això, ets entesos en diuen registres. Jo, de registre, només en conec un que m’interessi, es de sa propiedat. Què voleu que vos digui!

Sa dita la m’han donada es periodistes des diaris catalanistes, que per paga ho són quasi tots, la setmana passada. Que en varen dir de beneitures: Verge Santíssima del Sant Roser Beneït! Jo que estava més content que un Pasco amb això de s’article de sempre a sa televisió. Jo que precisament vaig decidir apagar-la per sempre més es dia que vaig confondre, una bona estona, ses notícies d’IB3 i ses de sa catalana (fins i tot es nom és clavadet, TV3)… ¿Poreu pensar que mos varen arribar a entaferrar en ets esports que un partit de futbol seria a dos quarts de deu des vespre i no va sebre ningú a quina punyetera hora començava es partit! Mal llamps! P…. sagrades! Recoranta puny…!, vaig bramar.

Bé, sa qüestió és que si els haguessin deixat manyuclejar més es xerrar de sa televisió, hauríem acabat per perdre sa fesomia, es que som de ses Balears. Ara mos diuen que som dialecte, com un insult. A noltros que sempre hem dit que xerram mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc. Però si fins i tot n’hi ha que diuen que xerren alaroner de lo diferents que se senten. Jo no sé si som carn o peix, això que ho decidesquin ets experts, que per això tenen estudis. Jo lo que dic es que si hi ha gent d’estudis que mos defensa es xerrar, benvenguts sien.

I és que ja ho deia sa meva padrina, al cel sia, una pagesa de rebosillo, alta i curra de jove, que en veure que mos aficàvem en qualque tema que no coneixíem, mos mirava de coa d’ull des des balancí i sentenciava: ’xau fer el qui sap…, i vos assegur que no feia falta que acabàs sa dita. Tots callàvem com a morts perquè tenia tota sa raó. Idò, a callar toquen!

Ses beneitures que un ha d’arribar a sentir per part de periodistes i polítics no tenen fi. Sa proposta de sa direcció d’IB3 d’usar ses modalitats insulars en es seus informatius ha estat interpretada per tots es periodistes com sa substitució de s’article literari per s’article salat, lo que no és més que un reduccionisme, ja que es nou model, entenem, ha d’incloure molts altres elements a part d’aquest. I, sobretot, ha de recuperar es lèxic i sa morfologia verbal i pronominal propis de ses Balears, marginats no només per s’estàndar normatiu sinó també pes mal ús que se n’ha fet.

Així, es nostros periodistes han reduït tot es debat de ses modalitats a una confrontació absurda entre s’article lalat o literari i s’article salat, com si s’article baleàric no els inclogués tots dos. Naturalment, es polítics, tant o més ignorants que es periodistes, i sempre pendents d’ells, hi han anat darrere darrere.

Sa mostra més clara de s’absurd en què han caigut determinats polítics amplificant una confrontació absurda entre salat i lalat, ha estat sa des diputat socialista, Cosme Bonet, mà dreta de Francina Armengol, que dimarts passat, durant sa sessió plenària des Parlament balear, alertava des “perills” d’usar s’article salat, ja que es seu ús, sempre segons s’informació apareguda a s’Última Hora, podia dur es balears a confondre “es bisbe” (ventrell d’animal o d’homo) i “el Bisbe”, màxima autoritat des clero d’una diòcesi. És precisament tot lo contrari. S’ús a partir d’ara de s’article baleàric (no de s’article “salat” tot sol) a IB3 és lo que permetrà distingir “es bisbe” (en salat) de “el Bisbe” (en lalat), com hem fet sempre en aquesta terra, per altra banda. En salat, ses coses corrents. En lalat, ses coses úniques i singulars. Una distinció, un matís, que avui en dia ets informatius d’IB3 no fan (ni poden fer), precisament perquè no usen s’article baleàric, sinó només es literari, i així diuen “el bisbe” per referir-se an es dos significats.

Lo que Bonet considera una “confusió” no ho ha estat mai per noltros. Només per ell, que no s’hi entén. No n’hi ha més de fetes. Quin nivell, don Cosme, quin nivell!!

Més reaccions sobre es bisbe de don Cosme: Revista Toc·Toc Balears

Tenc es cap ben trabucat. Darrerament no dic més que desbarats grossos. Ja és ben cert que ses neurones, en tornar vell, no connecten. O, com deim en bon mallorquí: sempre tenc bony o bua. Vos diré què me passa, perquè són més d’un, es símptomes.

Es més freqüent és es de perdre es fil de lo que deia. Me qued en l’aire enmig d’una frase. Cerc una paraula que tenc a sa punta de sa llengua però que no acaba de sortir, o me desesper per recordar noms de llocs o de persones que s’han esborrat des disc dur, que diria un jove. En fi, que això no pita, señores.

Com que es tema des llenguatge sempre m’ha agradat, m’hi fix bastant i he arribat a classificar un poc es cadufos. Un des que més me diverteix (mos hem de prendre amb rialles i amb paciència lo de tornar vells) és es de girar a s’enrevés ses frases. Acaben sortint un enfilall de dois francament originals. Per exemple, s’altre dia, xerrant d’un viatget que volíem fer amb sa dona, vaig amollar a uns amics que no podríem “desviar es nonatge”. ¿Què vos pareix que volia dir, jo? Idò, desnonar es viatge, vet aquí. Ni més ni pus.

¿No vos passa això, an es que teniu 70 i busques? He xerrat amb coneguts i confessen que tenen es mateix problema, cosa que me consola un poc, però no m’adoba sa cervellera, tanmateix.

Fa molts d’anys, a sa família contàvem sempre s’anècdota d’una tia que tot lo dia girava ses frases damunt davall. N’hi havia una que mos havia quedat gravada. Per voler dir que a qualcú li havia sortit es tir per sa culata, mos va enflocar que li havia sortit es cuc per sa terrassa. Això és enginy lingüístic, Déu meu!

Me recorda aquell entrenador de futbol holandès (es pobres holandesos s’embullen una cosa grossa en xerrar ses nostres llengües romàniques) que va etzibar en unes declaracions que “se le ponía el gallina de piel”. Com vos podeu imaginar, allò va triomfar televisivament. I mos ne varen donar de gallina i de piel…

Bé, sa qüestió és que amb so temps he anat perdent facultats físiques i mentals a les totes. He pres capovall i ara tot baixa, perquè caldera vella, ja se sap, sempre té bony o forat.

No és sa primera vegada que denunciam es remenats de mallorquí i barceloní, fruit d’una falta de criteri a s’hora d’aplicar un determinat model de llengua. Aquesta falta de criteri, emperò, mos cau més avall encara quan ve d’aquells que, en lloc de donar llum, donen fum. Mos referim an aquells que s’han presentat sempre com es reietons de ses essències pàtries: el PSM.

Fa unes setmanes denunciàvem s’estandarisació a ultrança del PSM de Petra. En aquella senyalisació hi compareixia sa paraula catalana “cementiri” en lloc des nostro cementeri. A s’imatge d’avui, en canvi, veim com es mateixos governants de Petra utilisen cementeri,com pertoca. Dos cents metros més amunt mos entaferren “cementiri” a un cartell i dos cents metros més avall cementeri. Ja veis quin criteri més curiós.

Però es mestall d’aquells que no van de berbes a s’hora de defensar es català estàndar no acaba aquí. Després d’emprar cementeri, tota una llicència an es mallorquí, sis retxes més avall mos trobam amb tot un clàssic: “Premeu el botó verd” en lloc de Pitjau es botó verd. Se veu que no saben que, almanco a Mallorca, prémer és “fer esforços per anar de ventre”, tal com explica es Diccionari Català-Valencià-Balear. Però això no és tot. Se fixin també en “tancats/es”, una llicència a sa correcció política –i a s’incorrecció gramatical, ja que, escrit així, dóna a entendre que sa forma de femení és “tancates”–, però que, filològicament, és una aberració, tal com ha denunciat fins i tot es Departament de Filologia Catalana de sa UIB. ¿No són aquests del PSM es qui proclamen un dia sí i s’altre també que “s’institució oficial consultiva per a tot el que es refereix  a la llengua catalana” és sa UIB? ¿Per què segueixen idò uns criteris diferents? Ja ho veis, tant els hi és riure com tocar de mort.

Avui no estic per berbes, què voleu que vos digui. Aquestes brusques de sa primavera me descarabuten es cervell. I això que feien ben molta de falta en es camp. Però a jo, que no som foraviler, me posen de mal humor. Vaja un tiempo, senyors!

Es temps és un des temes més essencials de sa vida d’un vell. No podríem viure sense sebre quin vent bufarà demà i d’on, per així sebre tot d’una si a la mar, es nostro bressolet illenc, hi haurà estropeig o estarà com una bassa d’oli. També mos agrada amb excés tenir informació sobre es graus d’humitat a s’atmosfera, lo que noltros en deim calitjota. Ni podem deixar de mirar el cel en acostar-se es nigulots grossos que s’anomenen fadrins o caparrots. Fins i tot segons a quins llocs, per fer-se ets entesos, ets aficionats an aquesta ciència tan inexacta que és sa meteeeorooologia, que diu un de sa ràdio, t’amollen una sentència des temps de sa picor que és un “Uep, i plourà: la mare de Déu de Sant…… du capell!”.

Bé, sa qüestió és que tant ets homos com ses dones que passam d’una determinada edat, que som un poc granadets, no hem de menester pujar amb ascensor per xerrar des temps. Mos basta mirar sa televisió cada dia, ben pendents de sa part que més mos interessa de ses notícies: “Es temps”. Llavonses vénen ses telefonades familiars i es tema sempre acaba sortint en un moment o altre de sa conversa amb una filla o un nét:

—Demà farà una aiguada. Ja podeu anar ben alerta si anau a dinar amb sos amics.

O bé:

—I què heu de fer per devers sa carretera des Cap Blanc si han dit es des temps (que són com de sa família per noltros) que farà un ventegasser!

Res, que sense aquesta extensió familiar que són ets especialistes televisius i sa seva manera didàctica, i fins i tot tendra, d’explicar-mos es fenòmens meteorològics amb fotografies de cada contrada des nostro redol acompanyades sempre d’un “Oh mira, Capdepera” o d’un “Això és Sant Telm, segur” o d’un “Vaja una posta de sol guapa a Ciutadella!…”; sense això no tendríem un entreteniment per omplir ses converses ni organisar ses trobades familiars ni sortir a pescar llampugues, si és es temps. Què faríem sense aquesta sabiduria popular cientificada i santificada ara!

Avui estic com unes castanyetes! No sé si me sortirà cap escrit amb cara i ulls en aquestes condicions tan poc habituals en jo. Miraré de controlar s’alegria, no fos cosa que perdés sa costum de remugar que tant m’agrada.

Dimarts vaig anar a sa conferència des Diario de Mallorca d’aquesta Fundació. Quan vaig arribar, ja havien començat; som ben mallorquí d’hàbits i me passa sovint que arrib a laudates. Què hi farem! Vos deia que sa xerrada ja havia començat i lo que primer me cridà s’atenció va ser sa gentada que hi havia. Ple de gom en gom i això que era un horabaixa de calabruix, amb un vent que se’n duia ses títeres i un fred que trepanava. Un dia per no treure es peus de davall ses faldes de sa camilla, però jo hi era com el primero. Veiés si hi era!

Sa presentació del senyor Zaforteza me va parèixer molt educada i ben escrita. No com es meus renecs penjats en aquest racó, que sé que són d’homo de poca lletra i gènit curt. Baixos de registre, que dirien es que ho saben tot. Llavonses, li va tocar xerrar al senyor Joan Font, que és un atxa. Com se veu que és professor de s’universitat! Tot clar i llampant, ordenat i, lo més important: sense una rua a sa llengua. Un servidor estava baves. Sabeu que n’hi havia de dibuixets i fletxetes en aquella paret de s’enfront! Pareixia un quadro d’aquests moderns que pengen en es museus contemporanis. Però s’entenia beníssim lo que explicava. I venga mamballetes en acabar es discurs. I jo que en feia més que ets altres.

Per alegrar sa concurrència, s’actor Manuel Barceló i dues actrius varen llegir uns trossos de Don Gabriel Maura —de “Donya Juanita”, crec que eren, des seus memorables Aigoforts—. Aquí ja vaig perdre l’oremus de tot. No sabeu lo que són aquestes històries mallorquines  contades per un escriptor que fa anar ses paraules, ses dites i ses descripcions amb un humor i una gràcia úniques. Lo que donaria jo per poder penjar en aquest raconet qualque cosa que s’hi acostàs domés una mica de no res…

Bono, sa qüestió és que va ser un capvespre que me va pujar ets ànims. Vaig sortir de sa sala convençut que a la fi hi ha gent disposada a aturar es que mos volen fer creure que la Mare de Déu nom Joana. Que serem mals d’esclovellar per tot aquell qui mos vulgui passar per damunt com fins ara han fet i que a la fi mos hem senyat amb sa mà dreta. Ja era ben hora, senyors!