Jo no som català de Mallorca

Fins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pesnats a Mallorca que per aquell temps miràvem de reüll ets estrangers que començaven a venir per ses nostres terres i que poc a poc anaren colonisant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o devora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identidat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco.

Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonisadors com ells mateixos s’anomenen quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix i d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossible. És com si diguéssim un madrileny de Múrcia, o un sevillà de Galícia, o un aragonès de Bilbao, per posar un parell d’exemples gràfics. Idò bé, aquests bons senyors que se fan anomenar catalans de Mallorca són es qui realment estan causant una greu colonisació quan imposen una llengo, una cultura i una identidat forasteres: sa catalana. Aquests són es que estan introduint dins ca nostra es xerrar, sa cultura i ses tradicions de sa veïnada Catalunya. Aquests són es vertaders culpables de s’arraconament de tot lo mallorquí, o sigui, des nostros propis hàbits i costums ancestrals que responen a una sàvia i pacífica manera de viure, calmada i placentera que actualment corr es perill d’anar-se’n a fer baumes. Res més lamentable mos podria passar an es mallorquins que assimilar-mos a una Catalunya que se creu que té molt que ensenyar-mos, quan sa realidat és que són ells es qui haurien d’aprendre sobretot de sa nostra mil·lenària cultura, llengo, identidat i manera d’esser, ben diferenciada, com sabem, de sa catalana.

Esperem, pes bé de tots, que es mallorquins de rel que encara estimam lo nostro comencem a obrir ets uis de bon de veres i reviscolem s’ancestral llegat llingüístic-cultural que mos han traspassat es nostros pares i padrins al llarg de sigles perquè, si no ho feim així, correm es perill que amb el temps desaparegui per sempre. I noltros serem es culpables de consentir-ho i no aturar-ho quan era hora. I per veure que això no va de berbes, basta escoltar ses declaracions i fets de sa majoria des nostros actuals governants, màxims culpables de sa greu catalanisació que patim.

Noltros, es vertaders mallorquins, no actuam com ets anomenats catalans de Mallorca. Noltros som gent pacífica que estimam lo nostro i que per res del món mos vendrem a ses doctrines marcades pes Govern catalanista que tenim per arribar a esser bons catalans de Mallorca. Ni en Biel Barceló, ni na Françina Armengol, ni ets altres polítics tenen sa talla suficient per representar sa voluntat de sa gran majoría de mallorquins que no accepta sa catalanisació de sa seva terra.

I ara ve sa pregunta que mos feim sa gran majoria de mallorquins: ¿què podem esperar de polítics que aspiren a fer-mos sa quinta província de Catalunya, o sigui la Catalunya insular, com diuen, per satisfer ses ànsies de poder de sa Generalitat? Sa resposta és molt simple: res de bo.

Article publicat diumenge 24 de setembre de 2017 a mallorcadiario.com

Sa Fundació Jaume III demana a una deslleial Armengol que s’aturi d’agombolar es separatisme que vol destruir s’actual marc autonòmic

Armengol traeix es batles del PSC i es ciutadans balears que podrien esser víctimes de s’annexió que propugnen una part des sublevats que ella defensa – Més i Podem, socis d’Armengol, enemics ferests d’Espanya i de sa Constitució

Sa Fundació Jaume III demana a sa president de s’executiu autonòmic, Francina Armengol, que s’aturi d’agombolar es separatistes que volen esbucar s’actual Estat de Dret i, en conseqüència, s’Espanya de ses autonomies gràcies als quals ella ha pogut arribar a esser president des balears.

Quan va prometre es seu càrrec, Francina Armengol se va comprometre a vetlar i a fer vetlar s’Estatut d’Autonomia i sa Constitució, cosa que no va fer ahir quan assegurà que a Catalunya aquest mateix Estat de Dret ─gràcies al qual, repetim, ella és president─ “havia travessat una retxa vermella” després d’arrestar es cervells que dirigien s’organisació de sa consulta il·legal d’1-O. Una opinió, sa de n’Armengol, que l’enfronta no només an es seus companys de partit de Catalunya que, com es batles del PSC, pateixen –ells i ses seves famílies– un assetjament constant per part de ses masses separatistes per defensar lo que ella no vol defensar –sa Constitució i s’actual marc autonòmic–, sinó també a una ciutadania balear que està astorada davant es trist espectacle d’uns representants públics, es seus, que s’estimen més defensar es sublevats catalans que es propis balears que, en darrera instància, podrien esser ses següents víctimes d’una eventual annexió des Principat si finalment es colpistes se surten amb la seva i consegueixen destruir s’actual marc autonòmic.

Armengol tampoc vetla ni fa vetlar sa Constitució ni s’Estatut d’Autonomia quan consent governar amb uns socis, Més i Podem, que tenen com a objectiu final sa secessió i sa superació de s’Estat autonòmic. Més s’ha marcat com a objectiu s’independència de ses nostres illes l’any 2030 i Podem no se n’amaga gens d’aprofitar-se’n de s’ira separatista per canviar s’actual marc constitucional.

Armengol, almanco per respecte a molts des seus votants (un 19% des vots vàlids) que no combreguen amb ses seves curolles pancatalanistes i per respecte també a sa majoria de balears que no l’han votada però que, tant si vol com si no vol, ella representa, s’ha d’aturar de fer costat a uns insurrectes que creuen, erròniament i com han fet tots es dictadors, que sa llegitimitat democràtica descansa en escenificacions massives en es carrer i no en es respecte a ses lleis fonamentals.

Ecos de premsa: mallorcadiario.comeuropapressLa Vanguardia

Subvencionar el separatismo

Es sintomático que el catalanismo baleárico apenas haya dicho esta boca es mía en relación al avance de la “Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014” publicada hace unas semanas por parte de la Consejería de Cultura que lidera la ibicenca Fanny Tur. Esta encuesta revela el fracaso sin paliativos de las políticas de normalización llevadas a cabo en los últimos treinta años basadas en el sistema de inmersión en las aulas. Y también del catalán como “lengua de integración” para los castellanohablantes.

De ahí mi perplejidad cuando leo en Última Hora que el vicepresidente del Consell de Mallorca, Jesús Jurado, va a lanzar una “novedosa” campaña de normalización lingüística para la “igualdad” con la que tratará de convencer a los baleares de la “potencialidad integradora del catalán”. La noticia publicada es algo confusa, lo que delata que se trata de una mera campaña publicitaria sin ningún objetivo claro que no sea engordar el gasto en normalización lingüística. Todo indica que se quiere envolver lo mismo de siempre –las bondades del catalán como cimiento integrador, algo que, como vemos, ha fracasado– en un envase más seductor. Una campaña que tratará de darle “un nuevo estilo” al catalán, vendido ahora como un elemento formidablemente cohesionador para “lograr el equilibrio y el respeto en el ámbito de las parejas” y que pretende llegar a los musulmanes y otros grupos con “personalidad propia” con deseos de integrarse plenamente. De ahí que las dos direcciones insulares cuyo propósito es la ingeniería social, la de igualdad y la de política lingüística, unan sus esfuerzos en esta campaña.

Como pueden observar, más de lo mismo al incidir en lo que ya ha fracasado, algo que revela una falta de ideas aterradora. No hay autocrítica sino una huida hacia delante en su afán por salvar los dogmas obsoletos e ineficaces de siempre. Ni siquiera existe la rectificación a la que obligaría la cruda realidad de observar la actualidad más reciente. Tras los atentados de Barcelona y Cambrils a manos de “nous catalans” que hablaban perfectamente el catalán de Ripoll, el catalanismo al menos debería revisar algunos de sus desgastados conceptos, como asumir que aprender y hablar el catalán sea sinónimo de integración y cohesión social. La lengua no lo es todo en cuestiones de integración, convivencia y cohesión social, como hemos podido comprobar. Desde el 17-A, esta asunción ya no es válida o, al menos, no tan válida como antes. Algo que, por supuesto, ni se plantean Jurado, Aina Sastre y Nina Parrón. ¿Pero qué va a saber de cohesión social, de comunión o de unidad una instigadora del odio, del egoísmo, de la atomización social y de la desintegración familiar como Parrón con sus luchas contra el amor romántico, “desmontando San Valentín” o firmando artículos donde dice que en la pareja “lo primero somos nosotras”?

Las circunstancias. No ha sentado bien en los círculos que en Baleares apoyan a la inminente república catalana que las leyes de desconexión no hayan dispensado un trato preferencial a baleares y valencianos para conseguir la nacionalidad catalana. Tampoco ha caído demasiado bien que las lenguas cooficiales de la nueva república inminente sean el catalán y el castellano. Para estar como estábamos, ¿para eso queríamos ser independientes?, se preguntarán algunos de ellos. Sin embargo, nuestros soberanistas aceptan estas rendiciones y traiciones como una señal de madurez y realismo a la vista de las extraordinarias circunstancias que ahora mismo vive el pueblo elegido del Principado. Ay, las circunstancias.., ¡cuántos crímenes se cometen en tu nombre! Otra cosa que debería aclarar el Pacte es si después de la secesión catalana en ciernes, después del 1-O, los baleares seguiremos participando como si nada en el Institut Ramon Llull –encargado de la promoción de la cultura catalana en el exterior– y aceptando el Institut d’Estudis Catalans como máxima jurisdicción normativa en cuestiones de lengua con la UIB de palafrenero. Los dos institutos han sido considerados sin rubor como estructuras de estado de la nueva república catalana. El Govern, que depende, preciso es recordarlo una vez más, de la democracia española que los separatistas quieren dinamitar, calla. De momento. ¿Hasta cuándo?

Prensa en catalán. Los digitales “Arabalears.cat” y “dbalears.cat” se están frotando las manos para repartirse los 250.000€ que el Govern ha presupuestado este año para la prensa diaria escrita en catalán, 70.000€ más que el año anterior. El año pasado la franquicia balear del diario separatista “Ara” se llevó 140.000€ y el “dbalears.cat “–al que a duras penas puede calificarse de “prensa” por su marcado sesgo ideológico y su escasa objetividad a la hora de tratar las informaciones– los otros 40.000€. Sin estas ayudas del Govern, más las que vienen recibiendo ambos de la Generalitat de Cataluña, ninguno de los dos podría sobrevivir como empresa. Estas subvenciones del Govern no están asociadas a proyectos concretos sino que sirven para mantener la plantilla, de ahí que otros digitales en castellano expresaran el año pasado sus quejas al Govern de que, con la excusa de estar escritos en catalán, se estaba cometiendo un agravio hacia ellos. Por si fuera poco, la línea editorial de ambos es partidaria sin fisuras de la nueva república catalana, lo que nos lleva a una nueva incoherencia: ¿debe el Govern balear subvencionar a digitales que apoyan sin ningún género de dudas un proyecto de república catalana que significa la demolición de la democracia española bajo cuyo amparo reside toda la legitimidad de la autonomía balear que les subvenciona? Desde aquí también estamos promocionando económicamente la secesión sin que los tribunales hayan dicho nada. ¿A qué están jugando Francina Armengol, Fanny Tur y Marta Fuxà al subvencionar a medios separatistas y marcadamente antiespañoles? ¿Acaso no se ríen de todos nosotros?

Article publicat diumenge 17 d’octubre a El Mundo-El Día de Baleares

Comencen per segon any consecutiu es cursos de mallorquí de sa Jaume III

Enguany hi haurà un nivell per principiants i un altre de més avançat – Comencen a principis d’octubre i se faran a sa seu de sa fundació i a sa de s’Associació de Veïnats des Born des Molinar – Telèfons de contacte pets interessats: 627 879 291, 616 624 355, 971 666 468

 

Per segon any consecutiu, sa Fundació Jaume III posarà en marxa cursos per aprendre a escriure en mallorquí. Enguany, per atendre sa diversitat, hi haurà dos nivells, un per principiants i un altre d’avançat. Es cursos seran d’una hora setmanal i se faran a sa nostra seu de Palma (carrer de Sant Elies, 10A, 1r-B) a càrrec d’un llicenciat en filologia catalana amb amplis coneixements de mallorquí. Es preu serà de 5€ mensuals pes socis i 10€ pes qui no ho siguin. Es cursos a sa seu començaran dijous 5 d’octubre.

Ademés, amb col·laboració amb s’Associació de Veïnats des Born des Molinar, sa nostra fundació organisarà un altre curs (nivell principiants) cada dissabte, que serà de franc pes socis d’aquesta associació de veïnats. Començaran dissabte 7 d’octubre.

Es model lingüístic que se seguirà en aquests cursos serà es llibre d’estil de sa fundació (Un model lingüístic per ses Illes Balears, 2015), un model que és un 99% normatiu però que pren com a principal referència sa modalitat mallorquina i que cerca dignificar-ne certs aspectes com s’ús formal de s’article baleàric, entre d’altres.

Vet aquí es calendari i es quadro informatiu d’aquests cursos.

 

1.- Lloc: seu de sa fundació

Nivell principiants

Cada dijous de 18 a 19 h​

Inici classes: 5 d’octubre

Nivell avançat

Cada dijous de 19:15 a 20:15 h​

Inici classes: 5 d’octubre

 

2.- Lloc: seu de s’Associació de Veïnats Born des Molinar

Nivell principiants

Cada dissabte de 10 a 11 h​

Inici classes: 7 d’octubre

 

Si hi ha qualcú interessat, pot telefonar a:

627 879 291

616 624 355

971 666 468

 

Ecos de premsa: canal4diario.commallorcadiario.com,

La latinización del catalán

Se dice que una lengua se latiniza cuando todo el mundo la conoce pero nadie la habla.

El resumen de la Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014 que acaba de publicar la Consejería de Cultura, Participación y Deportes confirma la caída del uso de la lengua autóctona –cada vez menos autóctona, claro– que todos podemos observar en la calle, sobre todo en Palma y en las Pitiusas.

En términos globales, el catalán es el idioma habitual para el 36,8% de los residentes baleares. El castellano lo es para el 49,9% de la población, mientras un 10,3% utiliza habitualmente las dos. Si consideramos el número de hablantes, el castellano ya es la verdadera “lengua del territorio”, término que les encantaba utilizar a los nacionalistas y que ahora se les ha vuelto en contra. Ahora mismo, los catalanohablantes ya somos minoría en Baleares, al menos según la muestra de 1.800 entrevistas de la encuesta de marras realizada por la Generalitat de Catalunya y la UIB.

Respecto a una encuesta del 2003-2004, el uso del catalán ha bajado a un ritmo vertiginoso, de un 45% al 36,8% referido. Pero hay una variable crucial que invita aún más a la desesperanza: la interrupción del relevo lingüístico entre generaciones. El ibicenco y el mallorquín podrían convertirse en pocos años en idiomas rurales, con una presencia residual en sus capitales. El menorquín, en cambio, aguanta con mayor solidez. La cuestión es qué hacen los jóvenes. Y la encuesta lo deja meridianamente claro: abandonan el catalán. El estudio divide a la población en cuatro franjas de edad: 15-29 años, 30-44 años, 45-64 y más de 64. El uso del catalán desciende conforme baja la edad.

Si nos centramos en la franja juvenil (15-29) los resultados son desoladores. Sólo un 21,6% de los encuestados de esta franja de edad utiliza de forma predominante el catalán: un 20,6% de este porcentaje tienen como lengua materna (inicial) el catalán y sólo un 1% el castellano. Otro 18,6% declara que a veces lo usa pero el encuestador entiende que de forma no predominante (de ahí que les califique como “alternadores”, o sea, que alternan ambas lenguas). Hasta aquí los catalanohablantes, una horquilla que va desde el 21,6% (los que siempre o casi siempre lo usan) hasta un 40,2 % si incluimos los “alternadores” bilingües. El porcentaje restante hasta llegar al 100% lo conforman los jóvenes castellanohablantes. Un 7,5% (“nuevos castellanohablantes) lo conforman los jóvenes que apenas usan el catalán a pesar de ser su lengua materna. Otro 47,6% (“castellanohablantes tradicionales”) apenas utilizan el catalán. Finalmente, un 4,7% son extranjeros (“alóglotos iniciales”) que tampoco utilizan el catalán. La horquilla de castellanohablantes variaría entre el 59,8% y el 78,4% si incluimos los “alternadores” bilingües. Con estos datos sobre la mesa, la propia consejería admite cuatro tendencias, literalmente: “a) Es redueix el percentatge dels catalanoparlants de llengua inicial [materna] catalana; b) creix el percentatge de castellanoparlants inicials; c) pràcticament s’esvaeix la capacitat d’atraure no-catalanoparlants joves cap a l’ús del català; d) un considerable percentatge de catalanoparlants inicials joves fa ús predominant del castellà”. Para tirar cohetes y celebrar aniversarios de la ley de normalización lingüística (1986).

¿Lengua de integración? El catalán, lengua de integración. El catalán, lengua de acogida. El catalán, lengua vehicular. El catalán, lengua de todos. Seguro que usted, querido lector, recuerda todos estos eslóganes y unos cuantos más en la misma línea. Pues bien, estos eslóganes sólo reflejan tres cosas: voluntarismo, idealismo y propaganda La realidad nada tiene que ver con las quimeras y el “wishful thinking” que adornan a nuestra clase política y al catalanismo. La encuesta no deja lugar a dudas. De los residentes que han nacido fuera de Baleares, Valencia y Cataluña (el área lingüística catalana) sólo un 2,9% utiliza el catalán de forma predominante. Otro 8,9% (“alternadores”) lo utiliza a veces intercambiándolo con el castellano. En suma, el 11,8% de los foráneos habla alguna vez en catalán. El 88,2% restante, nunca o casi nunca. Y si nos centramos en los residentes que han nacido en el área lingüística catalana, sólo un 3,6% de castellanohablantes iniciales utilizan el catalán de forma predominante. Se mire por donde se mire, el proyecto de hacer del catalán una lengua de integración ha fracasado por completo.

Inmersión. Alguien podrá objetar que en un territorio como el balear donde más del 40% de la población ha nacido fuera estos datos no son sorprendentes. Así es, salvo si se ha puesto, como se ha hecho en los últimos veinte años, un sistema de educación al servicio de la salvación del catalán y la integración de los foráneos. La inmersión lingüística no es un sistema propiamente educativo: es un sistema para aprender una lengua. Y si resulta que todos los esfuerzos han ido encaminados a este objetivo supremo, esto es, a la integración del castellanohablante (o extranjero) a través del catalán, hay que concluir que la cosecha es desalentadora. ¿Cómo se explica la deserción lingüística de los jóvenes? ¿Cómo se explica este abandono? De momento, las huestes catalanistas apenas han reaccionado a esta encuesta demoledora que las deja a la altura del betún al poner de manifiesto el fiasco morrocotudo de sus programas de ingeniería social. El digital Ara Balears ha reconocido que la normalización, después de treinta años, es todavía una “utopía”. Y lo que te rondaré, morena. Més ha admitido el “estancamiento del catalán”. “Com acollim els nouvinguts perquè se sentin emocionalment vinculats a la nostra llengua?”, se han preguntado, desolados.

Algo se ha hecho mal, muy mal. La inmersión no ha dado, ni de lejos, los frutos deseados pero no crean que esto vaya a provocar la más mínima crítica en el gremio catalanista. Ni siquiera una reorientación de sus políticas lingüísticas. Tienen razón: a día de hoy el catalán es una “lengua minorizada” que, para una mentalidad estatista e intervencionista, necesita de mucho cuidado de las administraciones públicas y de su respiración asistida en forma de ayudas, dinamizadores y cursos de catalán. ¿Quién más preparado y lúcido que ellos, que han montado una industria de la culpa para liderar un nuevo renacimiento lingüístico, para alcanzar la utopía –sí, la eterna utopía– de equiparar el catalán al castellano? En buenas manos está el pandero.

Joan Pons Torres pide una reforma del Estatuto de Autonomía para frenar el avance del nacionalismo en Baleares

El vicepresidente de la Fundació Jaume III en Menorca participó junto con el economista santanderino Juan Bautista de Blas en la conferencia “Menorca ante el reto separatista catalán” organizada por Ciudadanos – C’s Mahó

Flanqueados por Miguel Bueno del Amo, coordinador de Ciudadanos Mahó, y Jesús Méndez, presentador del acto, los dos ponentes, Joan Pons Torres, vicepresidente de la Fundació Jaume III – Foment Cultural de Menorca, y Juan Bautista de Blas, economista, fueron los responsables ayer, jueves 24 de agosto, de llevar a cabo la conferencia/debate “Menorca ante el reto separatista catalán” que se enmarca en el ciclo de ‘Participación Ciudadana’.

Bautista fue el responsable de explicar las negativas consecuencias económicas que supondrían para Cataluña una hipotética secesión con el resto de España. Aseguró que “todas las autoridades europeas han insistido en que una Cataluña independiente quedaría fuera de la Unión Europea y de la zona euro, con todos los efectos que supone”. Algo que los separatistas tienden a esconder. “Los catalanes se merecen estar informados de todas las consecuencias”.

Pons Torres, por su parte, se encargó de desmontar “la mitología con la que el nacionalismo pretende justificar su proyecto anexionista para Menorca y Baleares”, basándose en la conquista, repoblación y lengua de Menorca, “tres puntos claves en los que el nacionalismo basa la supuesta catalanidad de Menorca, sin la cual, claro está, se desvanecería su proyecto separatista de los Països Catalans”.

En síntesis, Pons Torres expuso que “el nacionalismo catalán se apropia y se atribuye un falso origen del sustrato lingüístico y cultural común que compartimos baleares, valencianos, catalanes y occitanos”. En conclusión, defendió que “la solución para frenar al nacionalismo en Baleares pasa por una reforma del artículo 4 del Estatuto de Autonomía para blindar nuestra máxima singularidad histórica: la lengua balear, nuestro mallorquín, menorquín e ibicenco, así como el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana reconoce el idioma valenciano”.

canoliver3

El acto en Ca n’Oliver contó con un centenar de participantes y finalizó con un turno de preguntas para el numeroso público que se interesó, entre otras, por una reforma educativa que frene la tergiversación de la historia en los centros educativos.

Menorca ante el reto separatista catalán

Aquest és es títol de sa conferència que tendrà lloc demà dijous 24 d’agost a les 19:30 hores a sa preciosa i elegant casa senyorial de Ca n’Oliver de Mahó. Organisada per Ciutadans – C’s Mahó, serà sa tercera xerrada des cicle Conferencias y debates de participación ciutadana que promou s’agrupació centrista-lliberal des llevant de Menorca. Sa qüestió de Menorca davant es repte separatista català es tractarà en dues ponències: s’històrica, que impartirà un servidor, i s’econòmica, que correspondrà a s’economista graduat a Deusto, Juan Bautista de Blas, santanderí resident a Barcelona durant més de quaranta anys.

Sense dubte, és d’agrair sa valentia de C’s Menorca per un triple motiu. En primer lloc, per sa coherència demostrada des des primer dia per part des seus pares espirituals menorquins, encara que açò suposàs esser sa nota discordant i defensar es criteri propi davant s’oficial des partit a Palma o Madrid. És es cas de s’incansable Joan Triay Lluch, president d’UPCM i “azote de la corrupción” com l’han batiat en més d’una ocasió en es medis de comunicació regionals. Com ell mateix va reconèixer en es seu Facebook, “en la vida me he mordido la lengua, y no voy a empezar a estas alturas”. Joan Triay, fent gala des seu patriotisme regionalista, carregà contra Ciutadans sense pensar-s’ho dues vegades quan es partit en es que milita votà en contra de sa tramitació de sa Proposició de Llei per modificar es Règim Especial per Balears (REB), a sa que hi havia sa demanada tarifa plana de 30 euros per vols inter insulars. Ets arguments de Triay eren clars i llampants: “Al respecto hay que tener en cuenta que la situación actual constituye una tremenda injusticia, dado el balance tan desfavorable de Baleares que recibe mucho menos de lo que aporta al Estado”. En altres paraules, “Una cosa es ser solidarios y otra ser lo que coloquialmente se llama ‘primos’”.

En segon lloc, per sa determinació —i intel·ligència— de C’s agafant com a bandera sa defensa des topònim històric de Mahó, juntament amb sa seua denominació internacional en castellà, Mahón. Un topònim que encara a dia d’avui defensa i estima sa majoria de mahonesos, i que compta amb es suport intel·lectual —¡científic! que dirien qualcuns— de sa Real Academia de la Historia, d’acord amb es dos informes emesos per aquesta sobre es topònim de Mahó en 2006 i 2013. En paraules des director de sa RAH, Gonzalo Anes y Álvarez, Marqués de Castrillón, “Mahó es la única forma tradicional”. S’Academia de la Historia senyala que “Mahó viene del púnico y el latín, y está probado documentalmente desde comienzos del siglo XIV. Todo lo contrario del nombre catalán ‘Maó’, que circunscribe a la reforma ortográfica impulsada por Pompeu Fabra a comienzos del siglo XX”. Sobren ses paraules davant un exemple més de s’expoli des patrimoni lingüístic i cultural de s’illa de Menorca per part de s’imperialisme des comtat del nord. Chapeau per C’s i sa seua defensa des topònim històric de Mahó, mentres tristament altres partits com el PP de ‘Maó-Mahón’, que havien promès una consulta popular sobre es topònim si guanyaven ses eleccions, han abandonat sa defensa des topònim que presideix s’escut oficial de sa ciutat des llevant de Menorca: Mahó. Una bona manera de donar sa raó an aquells que acusen al PP de castellanistes. Passar olímpicament de defensar es topònim menorquí però moure cel i terra pes topònim en castellà. Bona munició per s’enemic, ni fet aposta.

I en tercer lloc, s’ha d’agrair a C’s Mahó que posi damunt sa taula un tema tabú però des que sa majoria de menorquins ja estam cansats: ses ànsies annexionistes de s’independentisme català.

Menorca i Balears no han de fer de criada de Catalunya davant el món i anar de bracet de qui vol rompre s’actual marc legal i separar-se d’Espanya. Fa un flac favor Francina Armengol a sa nostra autonomia fent sa garangola a sa Catalunya separatista de Carles Puigdemont, quan es borrador de Constitució catalana preveu donar s’hipotètica nacionalitat catalana a menorquins i balears. Recordem ses paraules des gran Josep Tarradellas, Honorable president de sa Generalitat de Catalunya, en unes declaracions a ABC es 18 d’octubre de 1978: “Yo no creo en lo que llaman países catalanes. No, eso no existe. Hay muchas regiones en España, y algunas, como Valencia, como Cataluña, como Baleares, incluso Aragón, están más próximas, tanto geográfica como culturalmente, porque tienen incluso unas lenguas con un origen común, vienen del mismo tronco. Que estén tranquilos, que no pensamos atribuirnos nada”. ¿Existeixen motius històrics per anar de braceti amb es procés separatista català, o precisament tot lo contrari? ¿Quines serien ses conseqüències econòmiques si Menorca es fotés de peus de bolla defora de s’Unió Europea? Veurem si tothom ho té tan clar com Tarradellas. Mos veim demà a Ca n’Oliver.

Es jovent deserta des català

Només un 20% de joves xerren català de forma predominant- Un 7,5% de joves d’origen catalanoparlant deserta des castellà – Incapacitat per atreure joves no cataloparlants a usar es català

Si és principal factor que explica sa davallada de catalanoparlants a ses nostres illes, com dèiem a una anterior nota de premsa, és es fracàs absolut des català com a llengua d’integració –només un 12% des nascuts fora de ses illes el parla qualque vegada–, ses polítiques lingüístiques des darrers trenta anys no han aturat tampoc sa deserció lingüística de molts de balears que, senzillament, han abandonada sa llengua que sempre havien sentit a ca seva, sobretot a s’hora de transmetre-la an es seus fills.

És ver que, d’ençà del 1986 quan se promulga sa Llei de Normalisació Lingüística, es català ha eixamplat es ventall de funcions –una decisió purament política– però també és ver que ha disminuït radicalment es seu ús, que depèn de sa voluntat des ciutadans. Estendre ets àmbits als quals pot usar-se es català no ha significat usar-la de fet.

Es jovent se passa an es castellà

Es gràfic 40 (pàg. 33) de s’avanç de s’Enquesta d’Usos Lingüístics del 2014 elaborat per sa Conselleria de Cultura, Transparència i Esports, és un indicador claríssim de com es jovent deserta des català. Aquest gràfic mostra s’evolució de s’ús en funció de franges d’edat (15-29, 30-44, 45-64 i més o igual de 65). Analisem es seus aspectes més destacats.

1.- Es percentatge de catalanoparlants s’origen lingüístic català (o sigui, sa llengua materna és sa catalana) que sempre (o quasi sempre) parlen català puja amb s’edat. Per sa gent major de 65 anys, un 48,2% el parla sempre (o quasi sempre). Entre 45-64, un 30,3%. Entre 30-44, només un 22,7%. Entre es joves (15-29), només un 20,6%. Com més vells, més parlen en català.

2.- Es nivell d’integració des castellanoparlants inicials també puja amb s’edat. Per sa franja més vella (>65), un 4,3% parla sempre català. Entre, 45-64, un 3%. Entre, 30-44, un altre 3%. En canvi, entre es jovent (15-29) només un 1% parla sempre català si ve d’una família no catalanoparlant. Comparativament, sa gent major d’origen castellanoparlant usa més es català que sa jovenea d’aquest mateix origen.

3.- Es joves d’origen catalanoparlant són es primers desertors: un 7,5% han abandonat es català, davant un 1,2% i un 1,3% de ses franges d’edat intermitges i un 2.1% a sa franja de més de seixanta-cinc anys. Es joves són es qui més abandonen es català.

Es panorama és desesperançador. Es mateix estudi sintètic de sa Conselleria de Cultura que acaba de publicar admet aquestes quatre tendències, literalment: “a) Es redueix el percentatge dels catalanoparlants de llengua inicial catalana; b) creix el percentatge de castellanoparlants inicials; c) pràcticament s’esvaeix la capacitat d’atraure no-catalanoparlants joves cap a s l’ús del català; d) un considerable percentatge de catalanoparlants inicials joves fa ús predominant del castellà”.

Tercera reflexió

Un poble perd sa llengua no perquè es de defora no la parlin sinó perquè els qui la saben s’aturen de parlar-hi. És lo que està passant ara mateix amb molt de jovent, sobretot de Palma i d’Eivissa i Formentera. Es major reconeixement des català a tots ets àmbits oficials, gràcies a unes polítiques adesiara associades a sa coacció i a un model estàndar en què molts de balears no se senten identificats ni reconeguts, no ha conseguit aturar sa deserció lingüística entre catalanoparlants balears. És necessari un exercici d’autocrítica per part des responsables de ses polítiques lingüístiques de tots aquests anys que, davant ses crítiques, han aplicat sa recepta: si no vols tassa, idò tassa i mitja. Així ha anat.

 

Ecos de premsa: mallorcadiario.comEl Mundo-El Día de BalearesOpinió El Mundo-El Día de Baleares,

Canal4Diario de Mallorca,

Vet aquí es gràfic 40 (p. 33 de s’estudi) que explica sa reculada de s’ús des català entre sa jovenea. Sa Taula I ajuda a interpretar es gràfic 40 ja que conté sa definició de tots es grups d’ús i d’origen lingüístic que apareixen a sa llegenda des gràfic referit.

Quasi un 70% de balears s’estimen més sa denominació de mallorquí, menorquí o eivissenc per referir-se an es nom de sa llengua

Resistència passiva a acceptar sa denominació de “català” as cap de trenta anys de polítiques normalisadores – Es jovent, principal víctima de s’enginyeria lingüística a ses escoles

Segons s’extreu de s’avanç que ha fet es Govern balear de s’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears de 2014, un 68,9% des balears s’estimen més emprar ses denominacions seculars de mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterer per anomenar sa llengua autòctona de Balears.

En canvi, només un 31,1% s’estima més denominar-la català. Curiosament, és on s’ús de sa llengua autòctona és majoritari –Menorca i sa Part Forana mallorquina– on s’estimen més utilisar es noms tradicionals de menorquí i mallorquí, respectivament. Es com si es parlant de sempre encara se n’enrecordàs de com s’havia anomenat sempre sa llengua que xerrava fins fa trenta anys, abans de ses procés normalisador. En canvi, on s’ús des català es clarament minoritari, com Ciutat i Eivissa-Formentera, és on més s’hi refereixen com a català, uns set punts percentuals més (62% de mallorquí/eivissenc davant un 37% de català).

Aquestes dades demostren sa resistència passiva des poble balear a usar una denominació –català– que sempre s’ha considerada cosa de lletraferits, de nacionalistes de la ceba i d’una classe política ignorant que desconeix sa seva pròpia història, enlluernada per Catalunya. I això maldament sa tracalada de doblers públics que ses nostres administracions han tudat perquè es balears assumissin que lo que xerren és català i, en particular, sa feresta enginyeria lingüística que s’ha duit i du a terme en es col·legis de ses nostres illes, controlats per sindicats i docents nacionalistes. Això explicaria, tal com reflecteix s’avanç de s’enquesta, que ses principals víctimes d’aquesta enginyeria social i, en conseqüència, es més partidaris de preferir es nom de “català” davant ses denominacions més locals, siguin es jovent i ets universitaris.

Segona reflexió

Ses victòries de trenta anys de normalisació lingüística han estat pírriques. No s’ha conseguit integrar es nouvenguts a través de sa llengua catalana (com assenyalàvem a sa nota de premsa anterior), no s’ha conseguit aturar sa deserció lingüística entre sa jovenea que té com a llengua familiar es català. I estam molt enfora que es balears acceptin unànimament es nom de “català”. A Balears sa llengua és sinònim de conflicte i un objecte constant de discòrdia i divisió, encara que ses autoritats ho considerin un tema superat. És lo que passa quan es polítics no escolten sa voluntat des poble i se fien de filòlegs, mestres i sociolingüistes que han usat sa llengua per interessos polítics. Es catalanisme no té soldats ni capitans ni generals: es seu exèrcit el formen filòlegs i mestres d’escola. I sa societat, senzillament, els ha girat s’esquena.

 

Ecos de premsa: manacornoticias.comMenorcaDiari de MenorcaEl Mundo-El Día de Balearesmallorcadiario.com, revista Manacorcolumna Fernando Merino (EM),

 

Aquest és es gràfic 46 de s’avanç de s’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2014 que acaba de publicar sa Conselleria de Cultura (pàgina 39)

Es fracàs des català com a llengua d’integració

Només un 12% des nats defora de ses nostres illes usa de vegades sa llengua catalana – Sa politisació de sa llengua per part des nacionalisme, clau des fracàs de ses polítiques lingüístiques

Sa llengua catalana (o es mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer si usam ses seves denominacions seculars) no s’atura de recular a ses nostres illes.

Això almanco és lo que se torna a desprendre de sa nova anàlisi que ha feta es Govern balear de ses mateixes dades de sempre, ses que apareixen a s’Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears de 2014 que ja hem comentada altres vegades. Si feim una comparativa des resultats del 2014 amb sos de deu anys enrere (2004) observam que es català ha reculat com a llengua habitual, passant d’un 45% a un 36,8% de balears que l’usen habitualment. Avui en dia, a Eivissa-Formentera només la solen parlar un 23,9%, a Palma un 27,9%. Només a Menorca (amb un 53,5%) i a sa Part Forana mallorquina (45,6%) s’ús de sa llengua autòctona supera es de sa llengua castellana. A nivell balear, es castellà ja és de llarg sa llengua més usada (49,9%) mentre un 36,8% utilisa habitualment sa catalana.

¿Com s’explica aquest daltabaix en relació a sa situació lingüística d’ara fa vint anys? Segons s’avanç que acaba de publicar sa Conselleria de Cultura, només un 12% des nascuts fora de s’àrea lingüística catalana (Balears, Catalunya, València) fan un ús significatiu de sa llengua catalana. Entre ells, un minúscul 2,9% declaren usar sempre o de forma predominant es català. La resta, un 8,9%, de vegades. A la vista d’aquestes dades, és més que evident es fracàs de ses polítiques d’integració amb què s’immersió lingüística a ses escoles s’ha volgut justificar.

En suma, ni s’ha coneguit atreure parlants de fora ni d’origen castellanoparlant, però és que tampoc s’ha conseguit aturar sa deserció lingüística de molts de parlants nascuts aquí a ses illes. Un 23% des nats dins s’àrea lingüística catalana no empra mai es català. Però d’aquest aspecte, en parlarem un altre dia amb una altra nota de premsa.

 

Costa per avall

Es panorama és més desesperançador si consideram s’evolució intergeneracional, de pares a fills. O així almanco ho indiquen ses quatre tendències sociolingüístiques que n’extreuen ets experts a sa seva anàlisi: “a) Es redueix el percentatge dels catalanoparlants de llengua inicial catalana; b) creix el percentatge de castellanoparlants inicials; c) pràcticament s’esvaeix la capacitat d’atraure no-catalanoparlants joves cap a s l’ús del català; d) un considerable percentatge de catalanoparlants inicials joves fa ús predominant del castellà” (gràfic 40, p. 32 de s’anàlisi). De fiar-mos d’aquestes tendències, sa capavallada està assegurada.

 

Primera reflexió

Ses nostres autoritats polítiques i acadèmiques haurien de reflexionar sobre què ha fallat. Des de sa nostra fundació, creim que un des factors que més ha contribuït an es poc èxit de sa llengua com a eina d’integració des nouvenguts ha estat sa seva politisació, sa seva imposició a s’escola i sa seva adscripció a una determinada ideologia, lo que ha fet que tengués una imatge poc amable i molt desagradable. Ha faltat seducció, empatia i positivitat i han sobrat victimisme, queixes i política.

 

Ecos a sa premsa: Última HoraEuropa PressabcEl Mundo-El Día de Balearesmallorcadiario.comentrevista a Joan Pons a Canal4,