Publicat a

Es cap des Moro

Caminant pes carrers de Palma trobam diferents vestigis històrics que mos tornen a situar a s’Edat mitja i que els passes de llarg si no hi poses esment. Un d’ells, que està a un carrer molt transitat de sa vella Palma, és es famós Cap des Moro, una petita escultura que constitueix un des símbols des temps des corsarisme i dets enfrontaments entre cristians i islàmics a la Mediterrània occidental.

Aquest cap, que fins no fa gaire estava amagat dins una marquesina comercial, i ara s’exposa una altra vegada, se troba a una confluència entre es Born, sa Plaça Joan Carles I i es carrer de Jovellanos. Ets historiadors conten que aquest cap recorda es reiterats triumfs des capità Antoni Barceló i Pont de la Terra (1716-1797), mariner que arribà a tenir es títol de capità general de s’Armada Espanyola i que va conseguir que només es seu nom fos es terror des berberiscs. Ses seves gestes a la mar li donaren una fama llegendària. Avui encara circula una dita per Andalusia que diu: <<ser más valiente o tener más fama que Barceló por la mar..>>.També una copla andalusa d’aquell temps deia: <>

Fins i tot don Carlos Martínez-Valverde, a un punt de sa seva biografia, diu: << Fue Barceló un general muy discutido en su tiempo. No tuvo muchos amigos entre los jefes de la Armada, pero contaba con numerosos émulos. Contribuía a ello seguramente su tosquedad en el hablar y lo brusco de sus modales, como también la expresión de suspicacia que le hacía tener su sordera, defecto que le ennoblecía por haber sido causado por el estampido de los cañones. Su cara tampoco era muy atrayente, sobre todo después que la cruzó la cicatriz de una de sus heridas. Su instrucción se limitaba a saber escribir su nombre. Pero si bien no tenía muchas simpatías entre los jefes, era en cambio el ídolo de sus marineros. Con ellos se mostraba cariñoso y afable y les trataba con familiaridad, no obstante ser con ellos exigente hasta el extremo, cuando la ocasión lo pedía>>.

Segons altres cròniques, es capità Barceló quan tornava a Palma després d’una acció naval de vegades feia tallar es cap des seus presoners. Aquestes execucions se feien en es Born, devora des cap de cantó on se troba es cap.

Un text de s’època crític amb sa crueltat des capità Barceló diu que: <<de sus mocedades conserva en Mallorca muy fresca la memoria del mal trato que dió a una infeliz galeota usando la barbaridad de degollar a toda la tripulación.>> Tant impactaren aquestes accions que fins i tot es cap des moro decapitat forma part de s’escut d’armes de sa família Barceló.

Toni Ballester

Publicat a

Sa llengo d’en Ramon Llull

No sé què passa, però darrerament cada vegada que vaig a un dinar surt es tema des mallorquí-català i d’en Ramon Llull. Fins i tot n’hi ha que en pla despectiu me demanen si sabia qui era i com escrivia, deixant caure que, segons aquests setciències, ja escrivia en català, una teoria molt estesa dins es catalanisme.

Segons me consta a mi, era fill d’en Ramon Llull i de na Maria Heril. Nascut a Ciutat de Mallorca i batiat a l’església de Santa Eulàlia es 25 de desembre de 1235, va passar gran part de sa seva vida entre Montpeller i Mallorca. Tant son pare com ell mateix varen esser persones de confiança del Rei en Jaume. Quan comptava amb tan sols 14 anys el rei el nomenà preceptor des seu fill, es príncep Jaume, que més tard seria el rei de Mallorca com a Jaume II. Aquest nomenà Llull senescal i majordom de sa Casa Reial i passà d’aquesta manera a formar part des sèquit de consellers i acostats íntims del rei, que eren quasi exclusivament montpellerins i aragonesos.
Segons me consta, en Llull va escriure ses seves obres pensant en es seus lectors, per això ho va fer en llatí, perquè era sa llengo oficial de sa cristiandat, en àrab perquè tenia s’intenció de cristianisar el nord d’Àfrica, i en “vulgar” perquè així ho poguessin llegir es seus païsans mallorquins.

 Segurament aquí més d’un se demanarà, ¿com és què un homo tan culte com ell no anomenava “català” sa manera d’escriure des seus seus païsans? Resposta: perquè sa paraula “català” no forma part des seu vocabulari, per ell no existeix tal terme referit a sa llengo. Ell escrivia amb una estructura lingüística mallorquina i no catalana, per això llegint es seus escrits s’hi veuen articles com “sa” i “ses”, o pronoms també propis de Balears, com per exemple: l ey (l’hey), qu ey (qu’hey), no y (no’y), nostro, ta (ta mare), o disseccions pròpies de Balears: veyas, llengo, homo, orde, dimars, divenres, fruyt, fruyts, trebays, beneyt, conseya, veya, cayguerem, caygut, feya, matex, axi. I com és natural també feia ús de s’estructura occitana: lo, los, el, la, nostra, les, els, ta, sos, etc… que trobam també a sa mallorquina. En Llull escrivia en “vulgar” pes seus païsans vulgars, perquè pes cultes de tot el món ja emprava es llatí.
Per afegitó, a sa seva bibliografia se pot veure que sa primera obra impresa a Mallorca va esser es “Llibre del Orde de Cavaylería”, publicada l’any 1465 a s’imprenta de s’enginyós valldemossí Mestre Nicolau Calafat, i mirau per on… està escrita en llemosí. També està documentat que sa primera edició a imprenta de s’obra “Blanquerna” se va imprimir a València l’any 1521, traduïda des vulgar a sa llengo valenciana. Per tant, crec que se pot afirmar, o almanco debatre, que s’erudit i beat Ramon Llull Heril va fer es seus escrits en vulgar o pla, llatí i àrab. En cap moment diu que estiguin escrits en català, dialecte inexistent en aquella època.
Toni Ballester
Publicat a

Ses ruïnes de sa nostra terra balear

En aquestes darreres dècades hem vist amb resignació com s’estima a sa nostra identitat balear se n’anava a fer baumes per culpa des qui se troben més a gust implorant s’entrada de Balears a uns imaginaris “països catalans”. Una nova generació de baleàrics que refua sa nostra mil·lenària identitat balear per compartir en canvi ets objectius secessionistes de sa vella Catalunya.

Crec oportú recordar un article que va escriure un gran amic i feel defensor de sa llengo, cultura i identitat des poble balear, Don Pep Ripoll, un vertader mallorquí des que ja en queden pocs que sense cap rèdit econòmic, ha entregat tota sa seva vida a sa defensa de sa nostra identitat pròpia com a poble. Un mallorquí de cap a peus que en aquest article descriu a la perfecció lo que passa avui a ca nostra, a sa nostra estimada roqueta.

Vet aquí s’article:

«Rodrigo Caro, insigne escriptor i poeta des segle XVII, és autor d’una oda preciosa titulada “A las ruinas de Itálica”. Itàlica era una famosa ciutat romana, bella i poderosa de Sevilla, situada devora es Guadalquivir, s’Itàlica on va néixer es gran emperador Trajà, de sa dinastia dets Antonins.

Diu així sa preciosa oda referida a sa destruïda ciutat d’Itàlica. ESTOS, FABIO, OH DOLOR!, QUE VES AHORA, CAMPOS DE SOLEDAD, MUSTIOS COLLADOS FUERON UN DÍA, ITÁLICA FAMOSA»

Es mateix dolor que Rodrigo Caro lamentava ses ruïnes de lo que va esser una poderosa ciutat, el podríem aplicar an es dolor que mos produiran ses ruïnes de sa nostra mil·lenària llengo, avui trepitjada i falsetjada, sa nostra història de reis, poetes, sants, conquistadors i hereus des foner balear, una història que molts de pobles ja voldrien tenir. Sa nostra cultura robada, sa nostra personalitat d’illencs desterrada, ses nostres tradicions desplaçades per altres que mai havien estat ses nostres.

Per tot això, podríem aplicar s’oda d’en Rodrigo Caro a lo que va esser un dia es famós regne independent de Mallorca, que amb orgull constitueix sa nostra pròpia terra, admirada en el món sencer, diguent:

AQUESTS, CIUTADÀ MALLORQUÍ, OH DOLOR!, QUE VEUS ARA TERRES CONVERTIDES EN COMTAT CATALÀ VAREN ESSER UN DIA REGNE INDEPENDENT DE MALLORCA.

Perquè un dia vendrà que plorarem damunt ses ruïnes de lo que va esser es nostro passat esplendorós, quan Catalunya decidesqui convertir-mos en països catalans. I si ho consegueix serà degut an es nostro caràcter indiferent, que ha convertit aquesta terra estimada en un terreny abonat a qualsevol pretensió de qualsevol veïnat, acostumats a baixar es cap sense honor i amb humiliant servilisme davant un simple comtat, tal com hem fet fins ara.

Respectem Catalunya i sa seva llengo, però exigim que sigui també respectada sa nostra mil·lenària, així com es nostro orgull com a poble.

NO RENUNCIEM MAI A LO QUE SOM.

SOM MALLORQUINS-BALEARS, NO CATALANS

Tot poble té dret a xerrar sa seva pròpia llengo, sa que aprengué des braços amorosos de sa mare. No mos deixem enganar pes qui diuen que sa nostra llengo es sa catalana.

Toni Ballester

Publicat a

Doblers per ses pensions

Un tema molt desagradable pes qui no vivim de sa política és sa ridícula pujada d’un 0.25% an es pensionistes, un col·lectiu que se mereix una jubilació digna després de tota una vida fent feina i cotisant a sa Seguretat Social. Una pujada emparada per certs polítics que al·leguen que no hi ha doblers per pujar com pertoca ses pensions mentres gasten milions d’euros en punyetes innecessàries.

Anem a veure, doblers n’hi ha i a voler, lo que no hi ha són polítics que sàpiguen administrar es doblers des contribuents com pertoca, polítics que vertaderament facin feina pes benestar des ciutadans, que s’aturin de gastar allà on no fa falta i se cuidin un poc més des poble i de sa gent major.

Sabem que a Balears hi ha uns 188.000 pensionistes, des quals un 30 per cent cobren entre 500 i 600 euros cada mes, lo que vol dir que ni tan sols arriben an es salari mínim. Llavors, en es tram més baix, trobam es que només reben pensions no contributives que cobren devers 380 euros de mitja, des quals, i sempre segons dades de sa Conselleria de Serveis Socials, 4.100 d’aquests pensionistes que tenen una assignació tan baixa han sol·licitada sa renda social des Govern que complementa aquesta pensió, per així al manco arribar an es 428 euros d’ingrés mínim que marca aquesta renda.

Anem a veure: es nostro govern gasta 32.200.000 euros en una televisió que ningú mira, sa presidenta Armengol destina 3.369.578 euros per “normalisar” es català, concedeix 140.907 euros an es diari independentista Arabalears perquè “consolidi s’espai de comunicació en català” aquí a Balears i dóna 20.000 euros a s’Obra Cultural Balear perquè promogui es català dins ca nostra. En total, 36.000.000 euros (sis mil milions de ses antigues pessetes) destinats a s’enginyeria lingüística catalanisadora.

Amb aquesta xifra milionària destinada a sa llengo catalana, més altres despeses supèrflues que se podrien treure si se reduïssin es número de polítics que no serveixen per res més que cobrar sa nòmina, es problema de ses pensions a Balears estaria solucionat. Però clar, com que es tema de ses pensions es competència de s’Estat espanyol, es nostros governants se’n renten ses mans i s’estimen més tirar es doblers per ses bardisses, alegrant sa butxaca des catalanistes.

Toni Ballester

Publicat a

Vueling i en Bibiloni

Sempre dic que és mester canviar de tema i no xerrar tant de llengo, però desgraciadament s’actualitat m’obliga a tornar a escriure d’un tema tan llastimós que cou fort en es dos sectors enfrontats a Balears. Me referesc an es sector catalanista que mos vol fer pensar, escriure i somiar en català i an es sector mallorquinista que té ben clar que es nostro article salat és intocable i no pot ni ha d’esser canviat de cap manera pes lalat emprat a Barcelona.

Per veure fins on arriba sa beneitura des líders intel·lectuals des catalanisme insular, me remetré a un fet succeït la setmana passada i que desgraciadament va obrir un fort debat a ses xarxes socials i medis de comunicació. S’absurda reclamació via twitter del senyor Gabriel Bibiloni ─per més senyes pedagog des Departament de Filologia i Propaganda Catalana de s’Universitat de ses Illes Balears, lo que en cristià, i perquè ho entengueu, se’n diu un filòleg de llengo catalana─ contra sa companyia aèria Vueling perquè a sa seva cartelleria s’havia atrevit, amb tot es seu dret i avalat pes propi Estatut d’Autonomia de ses Illes Balears, a escriure <<Ses Illes>> i no <<Les illes>>, o sia, utilisant s’article salat que tan bé defineix es baleàrics. Idò bé, aquest bon samarità i lletrat en llengo catalana, amb so to arrogant que els sol caracterisar, va tatxar d’<<Estúpids Gonelles>> sa companyia aèria i segurament també tots es mallorquins agraïts que alabàvem sa passa donada per Vueling.

Però més trist encara que aquesta mala sortida d’en Bibiloni va esser sa resposta donada per sa pròpia companyia davant ses pressions d’un senyor tan poc agut: <<Hola, sentim que el missatge no hagi estat ben rebut. La nostra intenció no era una altra que felicitar el dia de les Illes Balears. Per nosaltres les illes Balears són molt importants i ens agradaria seguir fent aquest tipus d’accions>>. An es meu parer, i segurament an es de molts de mallorquins, aquesta incomprensible resposta només serveix per donar més ales an aquests inquisidors, manipuladors i xantatgistes que usen sa llengo com a arma de confrontació a una societat que vol viure amb pau i que de cada vegada té més clar que escriure “Ses Illes”, tal com ho deim, no és d’ ”estúpids gonelles”, sinó de gent orgullosa d’escriure com pertoca i sense imposicions fabrianes.

Personatges com ell no són dignes d’ensenyar a uns estudis superiors amb tant de prestigi com són es de filologia, sigui de sa llengo que sigui, i molt manco a s’Universitat de Balears, una institució pública pagada precisament per tots aquells que ell desprecia i anomena incults.

Sincerament, i amb tots es meus respectes, cosa que ell no té, crec que li convendria anar a porgar fum.

Toni Ballester

Publicat a

Sa plaça de ses cols

Sa nostra Mallorca mos ha deixat certes històries que reflexen sa manera d’esser i d’actuar de s’època. Una de ben sonada foren es fets estravenguts a sa plaça de Santa Eulària de Palma, més coneguda en aquells tenebrosos temps com sa plaça de ses cols perquè antigament hi havia un mercat de verdures. Una plaça, però, on també s’hi feien execucions, moltes d’elles horribles. Una de ses més famoses per sa seva crueldat va esser sa des moro “Issa” (1416), esclau des mercader Joan Tanyo, condemnat per actes impúdics comesos dins l’església de Santa Eulària.

Sa condemna d’aquest bergant va consistir a exhibir-lo a sa vergonya pública, assotat, amb sa llengo clavada a un pal, passar-lo pes lloc on se reunien es moros i duit llavors a sa plaça de ses cols, davant l’església de Santa Eulària, on havia comès ses irreverències. Allà va esser assegut sense bragues damunt sa pella foguejant i ben vermella, de manera que ses anques i ses parts insanes fossin ben socorrades.

Una altra de ben sonada va esser sa des bandoler Toni Gibert, més conegut amb so mal nom de “Treufoc”, condemnat l’any 1619 per s’assassinat des magistrat Berga. Sa sentència, despiatada i horrible, el condemnava a morir escorxat. Deia: ”(…) Que sigui conduït pes llocs acostumats de sa present ciutat i amb estenalles candents, ses seves carns siguin cremades, i sigui duit per ses cases des ferrers que tenen ses seves estenalles candents, i amb elles sigui ferit i davant sa casa de dit noble Don Jaume Joan de Berga li tallin sa mà i s’orella dretes, i davant es castell reial s’altra mà, s’esquerra, i a sa plaça vulgarment coneguda com es Born li sia arrabassada s’altra orella, s’esquerra, i després que sia arrossegat per en terra per una cova de cavall, que sia conduït pes mateixos llocs a s’endret des suplici, a sa plaça vulgarment anomenada de Santa Eulària i allà sia estrangulat, es cos tallat i col·locat en es llocs destacats i es cap a sa porta anomenada des Castell Reial “.

En “Treufoc” va esser fermat davant sa casa des magistrat Berga i acte seguit escorxat a sa plaça. Es seu cap va acabar penjat a sa torre des Caps que estava situada en es carrer des Conquistador i sa costa de la Seu.  Tenia aquesta torre un nom tan sinistre perquè s’hi penjaven es caps de ses persones executades per sa justícia durant s’edat mitja i bona part de sa moderna amb s’intenció d’escampar terror públic. Es 14 d’agost de 1619 se penjà es cap des citat Treufoc, i a partir des 15 de novembre des mateix any, s’exposà sa testa d’en Jeroni Pau Cavalleria, es dos sentenciats per sa mort de Jaume Joan de Berga. Des cas d’en Jeroni Pau se sap que es seu cap va anar a parar devora es des seu còmplice a sa torre des Caps, a s’àngle des palau que pega en es Born, rodant després per en terra tomat pes vent.

I noltros que mos pensam que a sa nostra Mallorca no se produïen actes tan repugnants i terrorífics com aquests. Idò no, se veu que per aquí també sabien fer desastres i crims avalats per sa justícia humana.

Toni Ballester

Publicat a

TERGIVERSACIONS LINGÜÍSTIQUES

Avui en dia xerrar de mallorquí és com xerrar d’una rondaia, d’una brusca nostra, com si tots es que el xerram fóssim uns incults i uns analfabets davant es que se senten més cults i lletrats perquè “enraonen el parlar de Catalunya”. ¡Com si noltros no tenguéssim sa nostra pròpia manera d’expressar-mos! ¿I com ho fan aquests set-ciències que tenen Catalunya per mirall? Molt fàcil, tergiversant i amagant sa vertadera realitat, no fos cosa que ses mentides surtin a sa llum pública. S’agafa primer a un mentider que a un coix, diu es refrany.

¿Com? Simplement amb documents i escrits que així ho demostren, que n’hi ha molts, per això avui me remetré a tres que crec que són suficients per demostrar que sa manera de xerrar des nostro poble no és ni prop fer-hi es català barceloní d’en Pompeu Fabra que mos volen fer empassolar. Vet aquí lo que mos expliquen dos erudits lletrats amb temes lingüístics.

Comencem amb Pompeu Fabra, pare des catalanisme modern. Es 31 de mars de 1891 declarà en es diari L’Avenç de Barcelona: “Afirm que la mateixa ortografia pel català, el valencià i el balear resulta impossible per esser contra natura”. An es mateix temps afegia: “Nosaltres, els catalans, no voldríem altra cosa, sinó que els valencians i els baleàrics emprenguessin una forta depuració de les seves respectives llengues i que s’acostessin a la llengua catalana”. Paraules que deixen ben clar que en Fabra entenia que es valencians i es baleàrics disposaven d’una manera de xerrar ben diferenciada des català, tant que només forçant molt –prèvia depuració que, no mos enganem, és lo que està passant ara– podien arribar a compartir sa mateixa ortografia.

Per altra banda, mossèn Antoni Maria Alcover, lingüista reconegut i coautor des diccionari català-valencià-balear, declarà en es Ratio Estadorium des Seminari de Mallorca: “No pot seriament afirmar-se que mai hagi existit una unitat lingüística de ses tres llengos, valenciana-balear-catalana“. Com podem veure, en cap moment diu que sa llengo des baleàrics sigui sa catalana, ni tan sols s’atreveix a xerrar de dialecte.

I ja per acabar, es Bolletí Oficial de sa Reial Acadèmia Espanyola de setembre-desembre de l’any 1959, tom XXXIX, publicà una resolución que deia: “Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones… y la nueva definición del catalán pondrá fin a las consultas… “lengua romance vernácula que se habla en Cataluña y en otros dominios de la antigua Corona de Aragón“.

En poques paraules, quan governava el 1959 es Generalíssim Francisco Franco Bahamonde, sa Reial Acadèmia Espanyola va admetre que per motius polítics (“no exenta de alcance político”) es mallorquí (o balear) passaria a esser un dialecte de sa llengo catalana. Per tant, s’afirmació tan estesa que durant es regime des dictador se va prohibir sa llengo catalana a Catalunya és totalment falsa, de fet s’enriquí i s’afavorí a costa de sa mallorquina.

Si qualque Sant Tomàs no ho creu, que segurament més d’un no s’ho creurà, que cerqui aqueixa publicació en es Bolletí Oficial de sa RAE de l’any 1959 i que ho comprovi amb sos seus propis ulls.

Publicat a

La Republiqueta

Aquest llarguíssim i llastimós tema de s’independència de Catalunya i sa seva ridícula republiqueta de vuit segons (un rècord guinness a afegir a s’haver des separatisme) ja surt des botador o, com deim en mallorquí, ja vessa per tots es costats. Tant és així que es monotema d’aquesta absurda deriva contra sa nació espanyola cansa i avorreix a tothom. Aquest esvort de república ha anat més enllà de qualsevol lògica.

Es separatistes ja no saben lo que han de fer per conseguir que es nou estat sigui reconegut a s’esfera internacional com una república independent i desconnectada des regne d’Espanya. Els hi és igual fer es ridicúl més espantós davant sa premsa internacional amb tots es seus jutipiris que no fan altra cosa que enfonsar-los encara més. Fins i tot es seus suposats aliats flamencs els hi han girat s’esquena. En es parlament flamenc sa proposta de reconèixer sa DUI només va comptar amb sos vots de ¡sis diputats! a una cambra de 124. Aquesta mitja dotzena de partidaris de sa republiqueta formen part des partit d’ultradreta Vlaamns Belang. Però es cop més fort els vengué de part des propis nacionalistes flamencs des N-VA, que tampoc votaren a favor de s’incipient república, maldament ets independentistes hi confiaven amb sos ulls clucs.

Però encara més ridícul ha estat cercar ajuda i reconeixement internacionals de països ermitans com Corea del Nord. S’ha sabut, efectivament, que Artur Mas i Carles Puigdemont varen demanar per activa i passiva a Corea del Nord que acceptàs sa nova república. Gràcies a Déu o a Marx, Kim-Jong-un els hi denegà, al.legant que Corea del Nord “sempre” respecta ses lleis i sa Constitució de cada país. Cercar aliats com Kim-Jong-un o alabar sa presència en es Parlament de Catalunya de comdemnats per actes terroristes com Arnaldo Otegui indica es grau d’indignitat i desesperació des líders separatistes que no se donen per vençuts en sa seva determinació de dur Catalunya a sa ruïna.

Article publicat diumenge 26 de novembre a mallorcadiario.com

Publicat a

¿Per què mos lleven s’article salat?

Un servidor no és polític ni té intenció d’esser-ho, però com a ciutadà que paga religiosament es seus imposts tenc dret a dir quan sa política no va bé, i evidentment dins ca nostra no hi va de cap de ses maneres, al manco en temes lingüístics, culturals i identitaris.

Tenim una esquerra que viu i pensa en català, més encaparrotada en fer-mos catalans de Mallorca que en fer feina pets interessos de sa ciutadania. Es d’El PI de Jaume Font han perdut el nord, i en lloc d’estimar es mallorquí, gasten ses seves poques energies en imposar-mos una patètica Llei de normalisació lingüística en pur català, talment feia sa seva predecessora, s’empresonada Maria Antonia Munar. Es PP, que tocaria esser es far il.luminador de sa vertadera llengo i identitat des poble balear, no se posa d’acord per mirar de reviscolar lo nostro davant s’intromissió des nacionalcatalanisme a ses nostres illes. Un PP acomplexat que no sap, o simplement no vol, plantar cara a tota aquesta esquerra que tanta feina fa per esborrar qualsevol vestigi de s’ancestral llengo des poble que els ha votat.

Per veure que ses coses no van bé basta passetjar pes barris antics de Palma. Passetjar-hi és omplir-se de tristor, i un no s’hi umpl perquè sigui un barri antic amb carrers estrets, no senyor, ni molt manco, sinó perquè precisament és allà on més se veuen es desbarats lingüístics comesos pes nostros governants i lletrats en llengo catalana. A ells, com a declarats seguidors de sa gramàtica fabriana, ja no els bastava importar paraules i expressions pròpies de sa ciutat comtal, sinó que fins i tot han llevat es nostro característic article salat a ses plaques des carrers, amb sa befa de deixar en petit s’antiga que utilisa s’article salat devora sa moderna que utilisa es lalat. Un article que precisament emplea es poble per entendre-se uns amb sos altres des de fa segles, una inconfusible manera de xerrar des balears que mos han anat traspassant es nostros pares i padrins generació darrera generació. Una suplantació de lo nostro que és un greu debarat. Si, així és, una vertadera barbaritat lingüística-cultural perpetrata pes que ja sabem, per així, amb el pas des temps, arraconar i eliminar qualsevol vestigi de sa llengo des poble per donar pas an es parlar de Catalunya que, segons ells, fa més bo.

Com a mostra que es nostros governants no estan per sa labor de defensar lo que és nostro els contaré un fet real que me va succeir fa dos mesos a una fira d’un poblet de Mallorca. Hi vaig anar per montar una carpa amb altres membres de sa Fundació Jaume III de ses Illes Balears. Sa nostra tasca era exposar es nou llibre “Ramon Llull, un heroi il.luminat”, llibre escrit per Xisco Romero i editat l’any passat per sa pròpia fundació. Idò bé, a darrera hora de s’horabaixa, ja ben entrat es vespre, vàrem rebre sa visita de sa regidora de cultura des poble en qüestió, per més senyes de Més per Mallorca que, mirant es llibre, i vegent que era una novel.la sobre sa vida de Ramon Llull, mos comentà que li interessava tenir-ne un a sa biblioteca des poble. En aquests moments, un company que estava a sa taula amb jo, molt educadament, li va dir que no creia que li agradàs perquè s’utilisava s’article salat tan característic des mallorquins. Sa seva resposta va esser ràpida, concisa i llampant. “-Avui no me pensava xerrar de temes lingüístics, però ja que hi som vos diré que escriure en salat fa groller”. Talment.

Sincerament, crec que exposicions tan mal garbades com ses de tota una regidora de cultura d’un ajuntament mallorquí mos deixen ben clar que ses coses no van bé a Balears, ni hi aniran mentre no entri un partit polític que tengui sa valentia de dignificar es mallorquí, i això comporta utilisar es nostro article salat, però no només en es xerrar, sinó també a s’escriptura.

¿I qui mos queda a dia d’avui que pugui dignificar es mallorquí? S’únic que dóna sa cara és Ciutadans, així que alerta a ses pròximes eleccions que, segons qui guanyi, sa nostra llengo tendrà molt a perdre, o molt a guanyar, qui sap.

 

Article publicat dia 5 de novembre a mallorcadiario.com

Publicat a

¿CAP ON ANAM SENYORS DE MÉS?

Avui en dia esser mallorquí i sentir-se espanyol ja comença a esser mal vist per determinats polítics, entitats i associacions que lluiten per fer-mos de cada vegada una mica més catalans. Uns polítics, catalanistes ells, que no s’enrecorden, o no se’n volen enrecordar, que aquest gran país des qual formam part totes ses comunitats autònomes, sense excepcions, va esser format per s’únió voluntària des diferents regnes que conformaven s’antiga Hispania.

Una unió que va servir per fer una nació més forta i poderosa dins sa qual mos sentíssim representats tots es ciutadans sense divisions ni fronteres. Una nació que garantisàs s’unitat i se respectassin totes ses persones que la componen, independentment de sa seva descendència, costums o manera de xerrar, utilisant per això una llengo comuna amb sa qual mos poguessim entendre sense problemes, s’espanyola.

I ara, en ple sigle XXI, aquests polítics conversos an es catalanisme i agenollats davant ses ànsies de poder del senyor Carles Puigdemont ja comencen tímidament a proclamar que és ben hora de demanar s’independència de Balears, al.legant que sa pertinença de sa nostra comunitat autònoma dins es Regne d’Espanya no és bo per noltros, es baleàrics.

Vistes aquestes absurdes reivindicacions secessionistes per part d’un partit minoritari, com és Més per Mallorca (no sé si anomenar-los Més per Catalunya), seria d’agrair que en David Abril, nat a Inca, però de pares peninsulars nats a Vilches (Jaén), o sigui de descendència peninsular, mos explicàs com és que renega de sa terra des seus pares, com és que refua ademés sa llengo des seus antepassats, s’espanyola, i com és que cosent que sigui despreciada i arraconada a Balears a tots ets àmbits oficials, igual que han fet amb sa nostra, sa mallorquina. ¿Què dirien es seus padrins si ho sabessin? O en Biel Barceló mateix, un felanitxer que de jovenet somia amb s’independència i que proclama a tots es vents que ell xerra es català de Felanitx. ¿De quin català de Felanitx me xerres Biel? ¿No és es mallorquí de Felanitx?

Idò no senyors polítics, sa pràctica totalitat de baleàrics no volem cap independència ni formar part de cap país català, i molt manco que mos imposeu una llengo forastera –amb sa coartada d’un estàndar formal– per noltros, sa catalana. Lo primer de tot perquè es nats a Balears, i dic Balears perquè me referesc a totes ses illes i no només a Mallorca, som gent pacífica, educada i oberta a tots es ciutadans que conviuen amb noltros, siguin de sa Península o d’una altra banda. Noltros refuam qualsevol confrontació entre sa ciutadania per mor de sa seva descendència o sa seva manera de xerrar, noltros no volem xapar sa ciutadania en dues, com es separatisme que encarna Més ha fet a Catalunya. Una, sa part democràtica i constitucionalista que voltros interessadament denominau “espanyolista”, i s’altra, sa radical i antidemocràtica que desobeeix es Govern central i ses lleis marcades pes tribunals de justícia.

Per veure que aquestes absurdes pretensions d’independència són una autèntica animalada basta que mos féssem aquesta reflexió. ¿Quans de baleàrics tenen s’homo o sa dona que vénen de sa península?, ¿quants de baleàrics tenen un cunyat, una cunyada o qualque familiar que prové de sa peninsula?, ¿quants de pares i padrins des mallorquins actuals provenen de s’Espanya que amb tanta suor construiren es seus antepassats, acabada una cruel guerra civil entre germans? Basta recordar sa descendència des pares de David Abril, o es llinatges de na Fina Santiago per sebre d’on vénen, i de molts des que conformen es partit liderat per Biel Barceló.

Mirau, senyors polítics de Més, s’època de ses divisions i ses fronteres ja és història. Ara més que mai, i amb sos temps tan difícils que corren, és hora d’esser realistes i deixar es dois i ses duis per un altre moment. Noltros, es baleàrics, tenim ben clar que un país fort, amb garanties democràtiques i en veu i vot dins Europa, és es futur. No volgueu que tornem enrere amb ridícules reivindicacions que a la llarga crearan una ruptura social i greus confrontacions entre defensors i detractors de s’independència per allunyar-mos d’aquest gran projecte comú que és s’Unió Europea.

Recordau que noltros som mallorquins, baleàrics, espanyols i europeus. Definicions que és mester defensar pacíficament però amb fermesa, i sobretot, amb ses lleis damunt sa mà, que és com toca fer ses coses.

 

Article publicat diumenge 8 d’octubre a mallorcadiario.com