Autor: Toni Ballester

Aquesta és una pregunta que des de fa anys mos feim sa majoría de ciutadans de ses Illes Balears: ¿Què són es països catalans? ¿Com pot esser que dins un país anomenat Espanya n’existesqui un altre anomenat “país català”?

Es concepte de “països catalans”, ademés de no tenir cap fonament ni base lògica, és inadmissible i inviable. Una comunitat autònoma que històricament només va esser un conjunt de comtats, per més senyes pertanyent primer an es regne de França i després, arran des tractat de Corbeil, an es regne d’Aragó, no té cap argument històric vàlid per proclamar un país inexistent, com tampoc té cap dret ni cap poder per incloure tres antics regnes, com són es d’Aragó, es de València i es de Mallorca dins uns imaginaris països catalans.

Tot aquest rebombori i ànsies de poder de Catalunya s’inicia amb sa defensa des català, una obsessió que a territoris com es nostro pot tornar-se una ofensa, especialment quan sa controvèrsia acadèmica sobre s’unitat lingüística, més o manco superada, va més enllà i té una intencionalitat política. I tot això degut a què, de fa molts d’anys ençà, sa Generalitat de Catalunya afirma un pic darrere s’altre que són una nació o un país i, en conseqüència, han d’arribar a sa plenitud existencial creant uns imaginaris països catalans amb s’ajuda de València, Aragó i Balears.

Hi ha molts d’autors que, naturalment, discrepen d’aquesta tesi fantàstica, per exemple, aquest fragment que he tret des llibre Historia de la Corona de Aragón que crec que xerra per ell matex: “És important que entenguem que es comtats catalans, amb s’hegemonia dels quals s’alçà Barcelona, conjunt que formà Catalunya, mai va esser un país, ni un regne independent. Se tractava d’un mosaic de territoris governats per comtes, primer depenents des reis francs, i més tard incorporats a una única corona, sa d’Aragó. En Ramon Berenguer IV mai va esser rei d’Aragó ni de Catalunya, la reina era na Petronil·la, i després es seu fill Alfons II. No hi hagué reis catalans ni cap corona catalana. Inclús sa famosa expedició dets almogàvers capitanetjats per Roger de Flor va esser una empresa realisada baix ses banderes d’Aragó. Que en Fadrique fos rei de Sicília se degué a sa disposició testamentària de son pare, Pere III. Hagués pogut esser rei d’Aragó en lloc de Jaume II, o inclús qualcun des dos germans haver regnat damunt Sicilia i Aragó units. S’origen de Roger de Flor és de sobres conegut, era fill d’un falconer alemany, en Frederic Staufen, es seu vertader llinatge era Blume (“flor” en alemany). A s’època que tractam ningú en tenia cap dubte. Cada territori de sa corona tenia es seus costums i si els conservava era per gràcia del rei, que respectava es seus súbdits, però es monarca era únic i es mateix per tots: el rei d’Aragó.”

És necessari recordar que ses coses són com són i que s’història no se pot canvíar per molt que vulguin es nacionalistes que mos governen, emparats per l’Obra Cultural Balear, que sempre ha fet feina perquè poc a poc arribem a formar part emocionalment d’uns falsos i imaginaris països catalans, una reclamació absurda i ridícula dirigida per sa Generalitat de Catalunya. Poc els importa si amb el temps perdem sa nostra pròpia identidat balear, tot val per arribar a estar a ses ordes des nacionalisme català. ¡Saps que hi paga de bé! Una terra, sa nostra, que va esser un regne independent durant molts d’anys. Una terra que ja per aquell temps era una nació, sa nació mallorquina, amb lleis i furs propis.

Si qualcú té es dret de reclamar un país o una nació, avalat per s’història real i no inventada pes romanticisme català, aquests són es tres antics regnes de sa Corona d’Aragó, o sigui, es Regne d’Aragó pròpiament, es Regne de València i es Regne de Mallorca. Des des punt de vista històric, sa vella Catalunya no pot reclamar ni exigír res de res, i molt manco uns fantasmagòric “països catalans” davall sa seva tutela.

Article publicat diumenge 1 d’octubre a mallorcadiario.com

Fins fa pocs anys esser i sentir-se mallorquí era absolutament normal i un orgull pesnats a Mallorca que per aquell temps miràvem de reüll ets estrangers que començaven a venir per ses nostres terres i que poc a poc anaren colonisant sa nostra estimada roqueta. Aquests estrangers compraren una mala fi de cases a sa forania o devora la mar, però s’incoporaren dins es nostro dia a dia sense influir en sa nostra identidat o sa nostra manera de xerrar. I ara, passats ets anys ja no mos sorprèn lo més minim veure estrangers a ca nostra, no senyor, ni molt manco.

Al contrari, lo que mos ve de nou avui en dia són aquests nous colonisadors com ells mateixos s’anomenen quan s’identifiquen com a catalans de Mallorca, una nova denominació que no sabem exactament d’on procedeix i d’on ve, perquè una de dues, o ets mallorquí… o ets català, ses dues coses an es mateix temps és impossible. És com si diguéssim un madrileny de Múrcia, o un sevillà de Galícia, o un aragonès de Bilbao, per posar un parell d’exemples gràfics. Idò bé, aquests bons senyors que se fan anomenar catalans de Mallorca són es qui realment estan causant una greu colonisació quan imposen una llengo, una cultura i una identidat forasteres: sa catalana. Aquests són es que estan introduint dins ca nostra es xerrar, sa cultura i ses tradicions de sa veïnada Catalunya. Aquests són es vertaders culpables de s’arraconament de tot lo mallorquí, o sigui, des nostros propis hàbits i costums ancestrals que responen a una sàvia i pacífica manera de viure, calmada i placentera que actualment corr es perill d’anar-se’n a fer baumes. Res més lamentable mos podria passar an es mallorquins que assimilar-mos a una Catalunya que se creu que té molt que ensenyar-mos, quan sa realidat és que són ells es qui haurien d’aprendre sobretot de sa nostra mil·lenària cultura, llengo, identidat i manera d’esser, ben diferenciada, com sabem, de sa catalana.

Esperem, pes bé de tots, que es mallorquins de rel que encara estimam lo nostro comencem a obrir ets uis de bon de veres i reviscolem s’ancestral llegat llingüístic-cultural que mos han traspassat es nostros pares i padrins al llarg de sigles perquè, si no ho feim així, correm es perill que amb el temps desaparegui per sempre. I noltros serem es culpables de consentir-ho i no aturar-ho quan era hora. I per veure que això no va de berbes, basta escoltar ses declaracions i fets de sa majoria des nostros actuals governants, màxims culpables de sa greu catalanisació que patim.

Noltros, es vertaders mallorquins, no actuam com ets anomenats catalans de Mallorca. Noltros som gent pacífica que estimam lo nostro i que per res del món mos vendrem a ses doctrines marcades pes Govern catalanista que tenim per arribar a esser bons catalans de Mallorca. Ni en Biel Barceló, ni na Françina Armengol, ni ets altres polítics tenen sa talla suficient per representar sa voluntat de sa gran majoría de mallorquins que no accepta sa catalanisació de sa seva terra.

I ara ve sa pregunta que mos feim sa gran majoria de mallorquins: ¿què podem esperar de polítics que aspiren a fer-mos sa quinta província de Catalunya, o sigui la Catalunya insular, com diuen, per satisfer ses ànsies de poder de sa Generalitat? Sa resposta és molt simple: res de bo.

Article publicat diumenge 24 de setembre de 2017 a mallorcadiario.com