En defensa de Mariantònia Lladó: ¿Existeix es balear?

En es capítol d’entrevistes, amb freqüència es periodista entrevistador, a més d’introduir qualque pregunta maliciosa o polèmica, cerca sa resposta més compromesa, irrellevant o efectista a fi de subretxar-la i fins i tot fer-la servir com a títolvirtual, com a declaració o proclama, molt millor si apareix descontextualisada o fora es matisos que l’haurien de complementar.

És lo que va succeir dissabte 6 de juny amb s’entrevista a na Mariantònia Lladó que li va fer El Mundo-El Día de Baleares arran de sa publicació de Bearn o sa sala de ses pepes, on després d’una bona taringa de preguntes i respostes s’entrevistador, Marcos Torío,li acaba demanant si existeix sa llengo balear. Sa resposta de sa filòloga conté matisos i podria incloure encara més raons, no és, en rigor, un ‘no’, però es diari encapçalà desafortunadament s’entrevista amb un reduccionisme bastant groller i inquietant: “Sa llengo balear no existeix”.

Això no és pròpiament lo que afirma s’entrevistada –gran defensora des mallorquí i des grup baleàric, per altra banda–, que matisa que “balear” és un terme  convencional, un terme tècnicament filològic en oposició an es gentilicis tradicionals i seculars: mallorquí, menorquí o eivissenc, parts d’un conjunt que per sa seva rica pluralitat és en gran mesura abstracte. Podríem reproduir moltes de ses declaracions de na Mariantònia en defensa de sa dignitat formal des mallorquí (que no considera ‘col·loquial’) o de s’article ‘salat’, així de ses seves crítiques cap a s’actual estàndard, però creim que ja basta deixar-ho apuntat.

ES BALEAR. Es ‘balear’ com a llengo és un concepte problemàtic per sa seva relativitat i composicionalitat. Se tracta d’un constructe legítim però merament tècnic, filològic, que no se concreta en un corpus an es qual se li pugui dir ‘llengo’ en un sentit convencional. Pot ser avinent per definir es conjunt de parlars de Balears, com a terme pràctic a esmentar a una futurible reforma de s’Estatut d’Autonomia, com a sinònim de ‘grup lingüístic baleàric, o sigui, es conjunt que aglutina es diversos parlars balears que el constitueixen idealment. Aquests tenen cada un ses seves pròpies característiques i presenten tals concomitàncies que formen una família cohesionada. Però no lo suficientment cohesionada com per parlar, en sentit estricte, d’una sola llengo articulada que permeti un estàndard monolític i sense fissures

Per posar un exemple anàleg, difícilment podem dir que existeix sa ‘llengo romanç’, i no obstant es castellà és una llengo romanç, com ho són s’italià, es francès, etc. Igualment es mallorquí és balear, com ho és es menorquí o s’eivissenc.

Una ‘llengo balear’ malentesa equivaldria a una mescladissa dets elements propis des parlars naturals i autèntics de cada illa, i ningú mai ha xerrat o rallat o parlat amb aquest criteri caòtic. I si ho fes feria es ridícul.

UN ESTÀNDAR BALEAR ÉS POSSIBLENo obstant, un estàndard balear sí és possible en es seu sentit de marc normatiu i descriptiu dets elements formals comuns (també diferencials, privatius) de ses seves diferents manifestacions. Es caràcter plural des grup lingüístic baleàric fa que aquest estàndard hagi de ser a la força de tipo composicional (a diferència de s’actual estàndard ‘català’ centralista), i dins el segle XX comptam amb vàries propostes normatives modernes (molt semblants entre sí) més una caracterisació des baleàric per part des filòleg Joan Veny (membre de s’Institut d’Estudis Catalans) que, maldament està mancada d’intencionalitat normativa, el descriu amb precisió dedicant-li vàries característiques laudatòries

Altres pseudogramàtiques o guies pràctiques referides principalment an es mallorquí de sa seva època són prenormatives (és a dir, d’abans de s’unificació de criterisal manco per lo que fa a grafismes), decimonòniques o encara anteriors, resulten obsoletes i sobretot mancades de s’exigència inherent a tota temptativa normativa: es seu caràcter convencional, consensuat. Són es resultat des lloable esforç d’un o un altre autor, interpretacions personals expressades invariablement en un castellà farcit igualment d’anacronismes. En aquest capítol, es marc més sèrio amb què comptam és sa recent proposta des filòleg Xavier Pericay (‘Un model lingüístic per ses Illes Balears’Fundació Jaume III, elaborat en coordinació amb altres filòlegsque, a pesar de qualque crítica, respecta es grafisme modern però se desmarca en molts de sentits de s’ortodòxia des principals pressuposts fabrians que atempten contra s’identitat des ‘balear’Per cert, ja fa més d’una dècada es prestigiós estudiós de sa llengo Lluís Cerdó titulava un interessant article amb ses paraules que encapçalen aquest paràgraf: ‘Un estàndard balear és possible’. En Cerdó se considerava obertament hereu intel·lectual d’en Pep Gonella i a pesar d’això fins i tot n’Aina Moll sovint el consultava en qüestions tècniques relatives an es mallorquí.

Es terme ‘llengo’ per aplicar-lo an es balear només pot tenir aquesta accepció, sa d’un marc referencial legítimament representatiu que sia assenyat i assumit pes col·lectiu d’usuarises conjunt de parlants.

Es terme ‘llengo balear’ és vàlid, però s’ha d’entendre com lo que és, un constructe al·lusiu a ses seves parts, s’etiqueta pràctica per designar un llinatge lingüístic. Davant sa pregunta maliciosa’ d’un entrevistador, aquestes raons són males d’exposar. Per afegitó, aquesta falta de justificació per manca d’espai, inherent a sa premsa escrita, pot donar peu a un sucós ‘titular’ i deixen en carreró que no passa a qui, com s’entrevistada, se veu obligat a donar una resposta massa sintètica.

Si no tenim això clar, mal podrem defensar-mos de s’avassallament i desplaçament lingüístic an es qual mos aboca s’imposició destàndard centralista i equívocament ‘cientifista’ que en darrera instància mos ve dictat des de Barcelona.

Villalonga y Puig

ROMÁN PIÑA VALLS. Valentí Puig presentó un libro el otro día, y el diario Última Hora tuvo a bien dedicarle foto al intelectual catalán, y unos párrafos. Pero no para hablar de ese libro, sino de lo que Puig opina sobre la edición de Bearn en mallorquín. El periodismo es así de caprichoso: al periodista con frecuencia le interesa un titular que busca polémica, más que lo que en realidad le interesa a quien proporciona ese titular.

He llamado a Puig catalán y no mallorquín para no someterlo a la descalificación que él mismo utiliza en su declaración: «Hay una derecha anticatalanista y gonella, origen de José Ramón Bauzá». Si Puig no se identifica con el reportaje de C. Domènec, que pida una rectificación. No ser catalán, que es lo que nos pasa a los mallorquines, para Puig es lo mismo que ser anticatalán y por lo tanto de derechas. No estigmaticemos a Puig diciendo que es un intelectual mallorquín, es decir, necesariamente anticatalán, gonella y de derechas, brote de un caldo que escupe a personajes como José Ramón Bauzá.

O el periodista de UH se ha hecho un lío, o Puig tiene mala memoria, o miente cuando dice «rechacé escribir la versión en mallorquín de Bearn». No se le ofreció en ningún momento hacerlo, sino prologarla.

Todos soltamos tonterías de vez en cuando y Puig no tiene por qué ser la excepción: «A nadie le consta que el autor (Llorenç Villalonga) quisiera escribir algo así», dice en referencia al Bearn en mallorquín. Quienes contemplan esta edición de Bearn o sa sala de ses pepes como una herramienta utilizada para cuestionar la unidad del catalán, lo hacen cegados por prejuicios. Cervantes tampoco tenía ninguna intención de que Trapiello le jibarizase su castellano y adaptase El Quijote como le ha dado la gana. Estamos en el terreno del capricho, si quieren, de lo que se hace por ilusión, sin necesidad, pero que acaba enriqueciendo una lengua y una literatura. Y si ha sido una idea tan marciana, el único perjuicio se medirá por el fracaso de ventas. Si esa ilusión ha nacido en el pecho del heredero de Villalonga, José Zaforteza, este Bearn del que hablamos no puede estar más justificado.

El trabajo que ha hecho Mariantònia Lladó con el texto, en el peor de los casos, es una apreciable aportación a la dialectología. El respeto servil que algunos muestran por lo normativo resulta esterilizador, y siempre me ha parecido de novatos y estreñidos. Carmen Riera me comentó que la traducción catalana de mi novela Som lletjos pecaba de estándar, de poco mallorquina. Se puede ser normativo, cumplidor con la academia, y a la vez fiel a un bagaje propio, sin necesidad de ser anti nada.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 8-6-2015.

Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural

Arran de s’èxit i repercussió mediàtica de sa presentació des llibre d’estil Un model lingüístic per ses Illes Balears que va tenir lloc es passat 1 de maig a Mahó, professors des departaments didàctics de llengua i literatura catalanes de sis instituts públics de Menorca publicaren la setmana passada una carta en es Diari de Menorca en què expressaven es seu rebuig a sa proposta lingüística de Foment Cultural i de sa Fundació Jaume III. “El seu model –asseguraven es mestres– conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida”. Ahir dimarts, Joan Pons, president de Foment, els contestava punt per punt amb una altra carta titulada “Dues maneres d’estimar es menorquí”.

 

Sa Fundació Jaume III, autora, impulsora i responsable des llibre d’estil es model lingüístic des qual es mestres menorquins han qüestionat, vol contribuir an es debat que s’ha generat i per això reproduirà avui i demà es dos articles a fi que es nostros simpatisants i visitants se’n puguin fer una idea dets arguments d’uns i d’altres. Avui publicarem sa carta des mestres. I demà, sa resposta contundent d’en Joan Pons.

 

 

Rebuig a la proposta lingüística de Foment Cultural

Els professors dels Departaments didàctics de llengua i literatura catalanes dels instituts públics d’educació secundària de Menorca, IES Biel Martí, IES Miquel Guàrdia, IES Cap de Llevant, IES Pasqual Calbó, IES J.M. Quadrado i IES MÀ. Cardona, davant la proposta de Foment Cultural d’un nou model lingüístic acordam de fer les següents consideracions:

1. El parlar de Menorca forma part del conjunt dels parlars que s’aglutinen sota la denominació de llengua catalana. Entre parlar menorquí i parlar català no hi ha una diferència de grau. De fet l’única manera natural que tenim els menorquins de parlar català és parlant el menorquí.

2. Totes les llengües presenten diversitat interna, cosa que li dóna riquesa i versatilitat. Aquesta diversitat no és incompatible amb la disposició d’un model compartit de llengua comuna que es fa servir per a les situacions més formals, el model de llengua estàndard, que no és altra cosa que una creació cultural elaborada per moltes llengües per necessitat comunicativa i de cohesió.

3. Totes les persones aprenen la seva llengua pròpia en el nucli familiar en els registres quotidians. És objectiu de l’escola ampliar el ventall de registres a fi que  els alumnes dominin la llengua per a diversitat de situacions comunicatives més formals. Volem dotar-los d’una competència lingüística en la llengua pròpia de Menorca, el català, que els permeti de fer ciència, exercir de periodista, crear obres literàries, treballar d’advocat, o complir qualsevol altre ofici amb dignitat lingüística.

4.La construcció d’un model de l’estàndard en qualsevol llengua és la d’assegurar la intercomprensió entre tots els parlants per sobre les diferències dialectals.

5. El model estàndard no perjudica la parla local, més tost la reforça perquè li dóna la seguretat de la normativa i la potència d’uns registres més amplis.

6. Als centres escolars ens preocupam justament de la riquesa dialectal de la llengua i fomentam les formes correctes i genuïnes de la parla menorquina.

7. Explicam als nostres alumnes que una llengua és una eina d’una gran versatilitat i adaptació, que cada registre serveix per a situacions diverses. De la mateixa manera que ens vestim d’acord amb la situació social, ens mudam lingüísticament  per a les situacions formals i llavors empram les formes cultes i estàndards.

8. Consideram que el model proposat per Foment Cultural no contribuirà a reforçar les formes dialectals pròpies del menorquí, sinó que conduirà al desprestigi de la parla perquè el seu objectiu és deslligar-la de les formes cultes de la tradició literària compartida.

9. L’autoritat acadèmica és la UIB, que és la competent en temes lingüístics, i  l’Institut d’Estudis Catalans que fixa la normativa, a la qual hi han contribuït menorquins il·lustres com Francesc de Borja Moll.

10. No acceptarem cap model que té per intenció trencar amb la unitat de la llengua catalana i en conseqüència no aplicarem a les nostres classes les propostes de Foment Cultural perquè va en contra de la nostra pròpia tradició cultural i del consens acadèmic. El secessionisme lingüístic que pretén Foment Cultural no lliga gens amb la pretesa protecció del menorquí. Els greus problemes del menorquí i del català són els mateixos. Els demanam que ajudin els professors  a fer de la nostra llengua una eina de prestigi que sigui present en tots els àmbits comunicatius. Aquest és el repte de ver.

DEPARTAMENTS DE LLENGUA CATALANA
Instituts públics d’Educació Secundària de Menorca.

_______________________________

Publicat en es Diari de Menorca, es 28-5-2015.

Sa catalanada: “Sorra per a gats perfumada”

Qui mos ho hagués dit… s’instal·la a Mallorca un nou comerç, Aldi, amb seu a Alemanya, i no té cap altra idea que calcar es mateixos ròtuls que utilisa en es Principat de Catalunya. De sa mateixa manera que no mos passaria pes cap rotular en mallorquí a Catalunya, tampoc té sentit fer-ho en barceloní a Balears. Sí, barceloní i no estàndar perquè “arena” i “moix” són termes perfectament estàndars, no diguem ja si mos referim a un públic mallorquí.

Aquesta vegada sa capbuitada ha estat escriure: “Sorra per a gats perfumada” . Pentura qualque banastre d’aquests que no mira TV3 se podria pensar que fa referència an es gat que arreplegà es darrer pic que va sortir de festa. Perquè a noltros, sí que mos agrada anar perfumats quan sortim de festa, encara que acabem ben gats.

Ironies a part, hem de dir que allà on es moixos –que no gats– fan ses seves necessitats se’n diu arena, un terme, tot sigui dit, absolutament correcte, admès pes DIEC2 i que, fins i tot, qualcun des nostros filòlegs de sa UIB (en Jaume Corbera, exactament) ha aconsellat en detriment de sorra, en principi un localisme barceloní i que a Mallorca, segons Corbera, manté es significat, poc freqüent avui en dia, de “llast”.

“Arena perfumada per moixos”  seria sa millor manera de rotular aquest producte tan necessari per una bona higiene de sa mascota felina i que, ara sí, s’adequa an es context mallorquí, que en això i no en res més consisteix sebre usar es registres.

Sa catalanada: Núvols i algun xàfec a les Illes (ARA Balears)

Això és una notícia que ha sortit avui divendres, dia 22 de maig, a sa web des diari Ara Balears (www.arabalears.cat). Com saben, Ara Balears és sa sucursal balear des diari Ara i per tant lo lògic seria que s’adaptàs a sa manera de xerrar des mallorquins i balears en general, tal com indica es nom des diari. D’això se’n diu emprar es registre adequat, ells que tant bravegen de registres. Al manco a nivell de lèxic, una adaptació, sa lèxica, que no contempla cap desviació respecte de sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans i que és simplement qüestió de posar-s’hi i tenir una mica de voluntat. És ver que darrerament veim que sa seva directora, Cristina Ros, és una miqueta més sensible cap an es postulats que defensa sa nostra fundació. A qualque article d’opinió seu recent, hem comprovat que Cristina Ros empra de vegades “qualque” en lloc de “algun”, o conjuga sa paraula “veïnats” amb sa de “veïns”, recuperant s’esperit de mescladissa de mallorquí i principatí que defensaven fa uns anys es nostros savis universitaris. Ja saben, s’ideal des nostros filòlegs catalanistes era una comunió d’esperits –sentimental, cultural, lingüística– entre es parlants des diferents territoris des domini lingüístic. Per això, preconisaven que aquí usàssim de forma indistinta “gat” i “moix”, sempre que es catalans fessin lo mateix. Una ingenuïtat que fa plorera, o peguera si voleu, perquè sa realitat a sa que hem assistit durant ses dues darreres dècades ha estat que catalans i valencians han anat a la seva, elaborant un model de llengua estàndar regional centrat en ses seves respectives formes de xerrar. Ets únics betzols que no hem anat a la nostra, diríem, hem estat es balears, entabanats davant tot lo que mos arribava de Barcelona, fins an es punt d’acceptar un estàndar de base totalment barcelonina. Mentrestant, a València i a Catalunya feien exactament lo contrari. De ses herbes molles…

I és que, com a mínim, s’Ara Balears podria utilisar lèxic balear, totalment normatiu d’altra banda. Podrien prendre llum de na Pintora d’IB3, on ja fan es Temps en mallorquí. Perquè es titular “Núvols i algun xàfec a les Illes” pareix una frase extreta de s’Ara, però es que s’edita de Barcelona, no es que s’edita a Ciutat. No se poden dir més catalanades amb més poc espai. Tots sabem que aquí no deim “núvols” sinó “niguls” (DIEC2, DCVB), com tampoc “xàfec”, que podríem substituir per “barrumbada” (DIEC2, DCVB), per exemple. Tampoc empram s’indefinit “algun”, almanco a Mallorca, on deim “qualque” (DIEC2, DCVB). “Nigul”, “barrumbada” i “qualque” són paraules que un pot trobar en es Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), però també en es DIEC2, es Diccionari de la Llengua Catalana. Segona Edició, sa quintaessència de sa sagrada Norma i de sa Correcció absoluta. Però, per si no bastàs amb tot això, Ara Balears remata s’endiumenjat amb s’habitual “a les Illes”… sense sebre exactament a quines illes se refereixen, si a ses Illes Canàries, ses Illes Gregues o ses Illes Malgrats.

En defensa de ses modalitats

Quan vàrem decidir constituir sa Fundació Jaume III érem conscients de ses connotacions polítiques que hi ha darrere un model de llengua o, si voleu, darrere una determinada concepció de llengua estàndar. No és bo de fer separar política i llengua quan tractam amb llengües modernes, molt manco en aquells idiomes que històricament han estat tan fragmentats –com sa seva denominació històrica així ho indica: català, valencià, mallorquí…– com es nostro i que just ara acaba de fer cent anys de sa seva fixació normativa. Ara bé, una cosa es reconèixer aquestes connotacions ideològiques i una altra ben distinta és vincular-se a cap partit polític en concret. A pesar de totes ses fabuloses interpretacions que darrerament s’han fet de sa nostra fundació, hem de reiterar que sa Fundació Jaume III no està vinculada a cap partit. De fet, mos agradaria cercar punts de trobada amb totes ses forces polítiques. És per això que hem convidat tots es partits a venir a sa nostra seu per explicar ses seves propostes en defensa de ses modalitats. Si han vengut o no, ha estat, naturalment, cosa seva.

Fins ara, a Balears, hem estat més papistes que el Papa. O, si s’ho estimen més, més fabristes que en Fabra. ¿Per què deim això? Si analisam com ha evolucionat sa llengua estàndar en es darrers trenta anys, veim que tant valencians com catalans han anat a la seva, cada u pes seu cantó. A sa Comunitat Valenciana, s’ha acabat imposant un model de llengua que, sense discutir s’identitat idiomàtica, respecta en línies generals sa seva manera de xerrar, almanco sa de ses seves comarques centrals, fins i tot amb solucions ortogràfiques distintes de ses catalanes. A Catalunya ha passat lo mateix. A efectes pràctics i en ets àmbits que avui en dia són importants –i que són es medis de comunicació i s’ensenyança, no sa literatura–, ha triumfat un model de llengua estàndar basat en es localisme barceloní. Així, tal com admet es professor de sa UIB, Jaume Corbera, es nou model de llengua que usen es medis de comunicació massius catalans ha sacrificat es pocs –recordem sa crítica feresta de Mossèn Alcover an es centralisme barceloní– elements supradialectals i representatius dets altres territoris fora de Catalunya que encara conservava es model de “llengua literària” d’en Fabra. I aquest model, basat en ses comarques centrals de Catalunya, ha estat és que mos ha arribat i s’ha acabat imposant a Balears a través de TV3, C33, Catalunya Ràdio, es diari Ara i es llibres de text. En definitiva, valencians i catalans han anat a la seva, agafant com a referència es territori valencià i català, respectivament, sense tenir en compte ets altres territoris des domini lingüístic per establir sa seva pròpia llengua estàndar. Ets únics que no han anat a la seva han estat es balears, entabanats per tot lo que venia de Catalunya, assumint un registre estàndar amb el qual no se podien sentir mai identificats ni reconeguts.

És per això que té sentit plantejar-mos si no ha arribat s’hora que, des de Balears, també pensem a fer lo mateix que han fet valencians i catalans i que, elaborem, exactament com han fet ells, un model de llengua que tengui molt més en compte ses nostres particularitats i que agafi com a principal referència ses nostres illes. Això vol dir despertar s’autoestima d’uns polítics que fins ara s’han estimat més fer catalanisme que no balearisme, no sabem per què. Aprofitant que estam en campanya electoral, mos agradaria fer-los arribar aquestes cinc propostes en defensa d’un model de llengua propi.

  1. Completar sa balearisació d’IB3 ràdio i televisió, un procés que, maldament ets esforços que s’han fet en aquesta legislatura, ha quedat a mitges. Es seus periodistes haurien d’admetre que, as cap de quinze anys, s’estàndar oral que va intentar promoure sa UIB en es llibre “La llengua catalana a Mallorca. Propostes per a l’ús públic” (AlomarBibiloniCorberaMelià, 1999, Ed. CIM) ha fracassat. Cap polític, professor, periodista o personatge públic segueix ses seves recomanacions quan ha de xerrar en públic de forma espontània, ni tan sols ho fan en es Parlament Balear, màxima expressió de formalitat. Si as cap de quinze anys sa Norma dictada pes nostros acadèmics no s’ha assimilada vol dir, senzillament, que ha estat mal formulada. No se pot insistir assegurant, des d’una torre de marfil, que tothom “xerra malament”. Val més rectificar i no fer més es ridícul.

  1. Arribar a acords amb ses principals editorials per anar més enfora en s’adaptació a ses modalitats balears des llibres de text, tal com vàrem denunciar a s’informe “¿S’adapten bé es llibres de text a ses modalitats balears?” (PericayFont, 2014), on demostràvem que només s’adaptava un poquet de lèxic i sa morfologia verbal (i no sempre), a part d’incloure s’article personal (“En, Na, N’ “). Volem remarcar que aquesta deficient adaptació no és una opinió exclusiva nostra. Fins i tot una persona tan poc sospitosa de combregar amb sa nostra fundació com Jaume Corbera s’ha queixat adesiara que “[a Balears] la majoria de llibres de text que s’hi fan servir són adaptacions mal reeixides dels llibres de Barcelona, amb alguns canvis en el lèxic i en la morfologia, però no completament adaptats als parlars baleàrics” (Jaume Corbera Pou, La llengua dels mitjans: clara, correcta i nacional, II Jornada de Correcció i Assessorament Lingüístic, Barcelona, 28 de maig de 2013).

  1. Tornar a balearisar es nomenclàtor des carrers de Palma, del qual s’ha eliminat qualsevol vestigi de s’article salat. No passa així a molts de pobles on s’article salat sí s’ha conservat amb naturalitat en es nom des carrers. Sovint s’ignora que: a) des de 1988, s’IEC admet s’article salat a sa toponímia; b) sa mateixa llei de normalisació lingüística de 1986 estableix que se respectarà “la toponímia popular tradicional i els elements culturals autòctons”; c) a Catalunya, on s’article salat s’ha extingit a diferència de Balears on encara és ben viu, se conserva com a article a ses platges (Sa Tuna, Sa Riera, sa Punta Des Plom, es Cap des Falcó), o en forma lexicalisada (Sant Just Desvern, Sant Joan Despí). Si a Catalunya se conserva, ¿per què aquí no?

  1. Impulsar per part des Govern un model de llengua referit principalment a ses Illes Balears, com han fet valencians i catalans, perquè se pugui fer servir a s’Administració i a tota sa publicitat institucional. Creim que es nostro llibre d’estil podria ser un bon punt de partida.

  1. Eliminar de s’Estatut d’Autonomia sa funció consultiva que s’atorga a sa UIB –i per tant, an es seu Departament de Filologia Catalana– en matèria lingüística. A part de ser un anacronisme i una anomalia jurídica que una universitat prengui decisions de caràcter normatiu sobre sa llengua, un fet que no mos consta que passi a cap altre lloc del món, una entitat que sistemàticament s’oposa a qualsevol passa a favor de ses modalitats insulars, reconegudes per s’Estatut i sa Llei de Normalisació Lingüística i que, suposadament, hauria de defensar, ha perdut qualsevol legitimitat que pogués tenir per continuar exercint d’àrbitre lingüístic. Volem recordar que sa màxima autoritat acadèmica a Catalunya no és cap universitat, sinó s’IEC, mentres que a sa Comunitat Valenciana ho és s’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), lo que ha permès an es valencians tenir un registre estàndar distint –més acostat an es seus parlants, en definitiva, que és lo que importa– an es des catalans, fins i tot amb desviacions ortogràfiques com s’accentuació i s’assumpció de moltes paraules que no accepta s’IEC. Prenguem llum de na Pintora.

_________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 13-5-2015.

Sa catalanada: Sóc Carlos Saura i tinc 26 anys

No mos cansarem de repetir que es verbs declinats a la mallorquina són totalment normatius i admesos per s’autoritat en sa matèria, s’Institut d’Estudis Catalans. De fet, sa morfologia verbal és un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars. Des poquets. Per això, mos ve de nou que personatges públics de Balears caiguin encara en catalanades tan ferestes com ses que podem trobar en aquesta imatge, agafada de sa web de Podem per Palma (http://www.podemperpalma.com/).

Carlos Saura León va ser elegit secretari general de Podem per Palma fa cinc mesos. Vet aquí sa seva carta de presentació. Saura escriu en un plusquamperfecte català estàndar, tant perfecte i barceloní que ni tan sols s’ha dignat a eliminar sa desinència “–o” de sa primera persona des present d’indicatiu, una característica tant singular des balear que fins i tot un professor com Gabriel Bibiloni –s’artífex d’eliminar s’article salat des carrers de Palma i partidari d’un registre estàndar unificat an es màxim– considera que s’ha de mantenir. Idò bé, en Saura, ni això. Llegesquin sa bio d’en Saura: “sóc”, “tinc”, “sóc”, “parlo”, “sóc”, “compto”. ¿Ningú li ha explicat an en Carlos que també se pot dir “som”, “tenc”, “parl” o “compt”? ¿O és un empelt de Barcelona –va néixer a Palma però estudià a Barcelona– que vol arrelar a Mallorca? Si vol arrelar a sa Roqueta, es secretari general de Podem per Palma hauria de començar a xerrar com es mallorquins. I a escriure-hi. Al manco, una miqueta. Necessita un reciclatge urgent a ses nostres modalitats.

Sa catalanada: ¿Fe’t o fes-te?

Un des pocs elements que es nostros estandarisadors a ultrança solen adaptar a ses modalitats insulars sol ser sa morfologia verbal. Però amb excepcions. Una d’aquestes excepcions és s’imperatiu “fes-te” (fes-te voluntari, per exemple) que a Mallorca sona estrany i impostat. A Mallorca, deim “fe’t voluntari”, una forma admesa per sa normativa però que, sia per desconeixença, sia perquè creuen que és incorrecta, es nostros tècnics i assessors lingüístics mai de la vida usen. Ni es llibres de text teòricament adaptats a ses Illes Balears ni tampoc, com veim, s’Assemblea de Docents a s’imatge que adjuntam i que fa un parell de dies podíem veure encara a sa seva pàgina web.

Però hi ha més arròs en aquesta imatge que demostra que ets ultracatalanistes, que matarien per defensar es dogma de sa Norma, solen tenir un domini de sa llengua bastant precari. En primer lloc, hi trobam una falta d’ortografia. No hauria de ser “per la marxa” sinó “per a la marxa”, llevat que s’Assemblea hagi adoptat es criteris de sa Fundació Jaume III, cosa que mos faria més contents que un pasco. Sa normativa fabriana distingeix “per a” (“para” en castellà) de “per” (“por” en castellà), una concessió que Fabra va fer an es valencians, ja que ni a Barcelona, ni tampoc a Balears, s’ha pronunciat mai “per a” ni en posició preverbal (“per cantar”) ni abans de sintagma nominal (“per sa marxa”). Per això, en es Llibre d’estil de sa Fundació Jaume III, “Un model lingüístic per ses Illes Balears” (se fixin, “per ses Illes…” i no “per a ses Illes”) recomanam utilisar sempre “per”, tal com recomanen, per cert, molts de filòlegs catalans crítics amb sa normativa fabriana.

A s’informació de s’Assemblea hi trobam, per afegitó, una altra catalanada, a part de s’esmentada “fes-te” en lloc de “fe’t”. “Donar un cop de mà” no ho havíem sentit mai fins que TV3 va començar a influir damunt sa nostra manera de xerrar. Aquí dèiem “ajudar, aidar, col·laborar o donar una mà”. An es nostros padrins “un cop de mà” els hagués sonat a un cop de puny o a una embestida de la mar.

Comunitats lingüístiques

FUNDACIÓ JAUME III. Una de ses idees centrals que pentura mai s’ha plantejat cap des nostros polítics autonòmics, de fet molts ni l’han ensumada, és que darrere un determinat model de llengua hi ha sempre una determinada concepció identitària. O sigui, una determinada visió política, nacional o regional. Que es nostros polítics s’hagin passat més de trenta anys ignorant aquesta realitat només és culpa seva. De fet, fins fa ben poc tots es partits polítics de Balears admetien que s’actual model de llengua estàndard era s’únic viable, factible i possible. Ningú el discutia perquè era “científic”. Prova d’això la tenim amb sos dos estatus aprovats fins ara, es del 1983 i es del 2007, on es polítics s’espolsaren ses puces de damunt per deixar en mans de sa UIB totes ses decisions en matèria de llengua, encara que, estrictament parlant, s’universitat només tengui una funció consultiva. Però, mutatis mutandis, s’intenció era clara: separar sa filologia de sa política a un tema tan espinós. Es polítics se’n rentaven ses mans mentres esperaven que es filòlegs fessin lo mateix. No ha estat així.

Aquesta situació ha durat fins fa relativament poc gràcies a una espècie de “consens lingüístic” del qual tothom se felicitava. Sa llengua era una qüestió d’estat i, per tant, s’havia de deixar de banda des debat públic. De fet, fins fa uns anys ni tan sols se discutia s’immersió obligatòria en català a ses escoles, maldament tothom sabés que s’havia anat molt més enllà de s’esperit que transpirava es Decret de Mínims. Quan el 2008 UPyD se presentà a ses eleccions generals i demanà sa llibertat d’elecció de llengua a ses escoles, Miquel Ferrer, un home clau des sector crític d’UM, va comentar a IB3 que es resultats conseguits per UPyD (un 1% des vots) eren perillosos perquè aquest partit era una amenaça pes consens lingüístic. Tenia raó. Una vegada romput aquest silenci, es consens tenia es dies comptats. Carlos Delgado en va fer bandera en es dos congressos des Partit Popular, conseguint més d’un 30% de sa militància. Es consens sobre sa llengua, almanco es relatiu an es seus usos lingüístics (castellà-català), s’havia romput.

Tanmateix, en quedava un altre, de consens, que de moment s’ha mantengut, es que fa referència an es model de llengua. Fins ara, sa majoria de partits l’han considerat també “indiscutible”, perquè el veuen com una emanació “científica” de sa UIB, sa competent en sa matèria. I sa ciència, com sabem, no se discuteix, s’accepta i punt. Es debat de com s’han d’encaixar ses “modalitats insulars” dins es model de llengua vigent ha estat, de moment, inexistent. Entre d’altres coses perquè es partidaris de s’statu quo sempre han trobat que se defensava tot sol, que era tan “científic” i beneït per s’autoritat universitària que no feia falta defensar-lo. De fet, qualsevol alternativa a sa paraula de Déu lingüística ha estat rebuda amb insults i desprecis. És mal de fer debatre si una de ses parts s’hi nega i no té altra estratègia que recórrer a s’argument d’autoritat, a s’infal·libilat científica i an es fantasma des secessionisme lingüístic.

En realitat, i un basta que entri en es blog des professor Jaume Corbera per tèmer-se’n, s’elecció d’un determinat model de llengua no és tan neutral, asèptica i objectiva com sa majoria de periodistes i de polítics poden pensar. Mai ha estat així i es filòlegs, almanco es qui s’han pres aquesta disciplina en sèrio, ho saben perfectament. Historiadors de sa llengua, sociolingüistes i filòlegs com Lamuela, Montoya o Corbera reconeixen sa dimensió nacional de s’obra de Pompeu Fabra, que sempre aspirà a crear una “llengua nacional”. I per Fabra, sa nació catalana no era sa Catalunya estricta, sinó tot es territori lingüístic dets anomenats Països Catalans, que incloïen, també, València i Balears. Per això, es model de llengua de Fabra és com és, es criteris són es qui són i ses decisions a s’hora d’elaborar sa Norma i sa llengua literària són ses que són. No és res neutral, ni asèptic ni científic. Fabra creà un determinat model de llengua i no en creà un altre perquè pensava que aquest model contribuiria a sa renaixença lingüística, cultural i política de “tota” sa nació catalana. Un des principals deixebles de s’obra d’en Fabra i que reivindica adesiara, Jaume Corbera, professor de filologia catalana de sa UIB, no ho ha pogut expressar millor, Ah! I una altra cosa: el debat sobre el model de la llengua estàndard no és científic, és sociolingüístic o, de fet, polític. Decantar-se per un o altre model no es basa en la ciència, sinó en la concepció política de la nació. I que quedi clar que dic el debat, no el model concret” (Fabra, encara, 18-08-2013). Més clar, aigua.

O sigui, triar un model de llengua estàndar –fa cent anys n’haguéssim dit llengua literària– no és neutral, ni innocu políticament, com han volgut pensar es nostros polítics i com s’ha volgut donar a entendre, de forma interessada, per part de sa UIB, pentura per por de perdre es privilegis atorgats per s’Estatut. Tampoc no ho és es concepte mateix de llengua estàndar que, com sabem, té unes funcions molt específiques que desconeixen molt sovint es seus parlants. Un model de llengua respon a una concepció política des territori lingüístic al qual se dirigeix. Això és fonamental i com a prova tenim es debat que se produí a mitjan dets anys vuitanta a Catalunya entre es partidaris des català “heavy” (bàsicament, s’IEC) i es des català “light” (Fité, Toutain, Pericay), aquella famosa polèmica des “vaixell-barco”, darrere de la qual hi havia no només es públic a qui havia d’anar dirigida sa llengua estàndar des nous medis de comunicació que sorgien en aquells moments (TV3, Diari de Barcelona, etc..), sinó també lo que entenien uns i ets altres per llengua, accentuant es seu paper de senya d’identitat o d’un simple instrument de comunicació. Un debat que, per cert, ha tornat a reviscolar a Catalunya entre ets ultres defensors de sa norma fabriana a qualsevol preu i aquells que la volen canviar almanco en aquells aspectes on sa norma no ha estat capaç d’infiltrar-se socialment. En seguirem parlant perquè val la pena.

Com dèiem, si un model de llengua se dirigeix a una comunitat lingüística com sa des Països Catalans, és normal que se defensi un registre estàndar unificador –sigui centralista o composicional–. I no és estrany que entre es seus defensors hi hagi molts de pancatalanistes. Corbera somia amb un “model pancatalà de llengua estàndard nacional”, o dit d’una altra manera, somia amb una llengua “feta amb perspectiva de tota la nació catalana”, un model que aquest professor considera que només pot ser “composicional”. En canvi, sa Fundació Jaume III, que des des principi s’ha definit com a respectuosa amb s’actual marc estatutari i constitucional, no és tan ambiciosa: només aspira a crear un estàndar dirigit, principalment, a sa comunitat lingüística balear. Darrere un model o un altre hi ha sempre una concepció política que no se pot negar, encara que molts l’hagin volgut negar per no referir-s’hi i deixar ses coses com estaven. Es catalanisme defensa un model de llengua unitari perquè pensa en termes de “catalanitat”. Noltros, en canvi, defensam un model d’estàndars autònoms que, sense negar es tronc comú, sí reconegui com a oficials, correctes i elevades ses principals singularitats de sa manera de xerrar de Balears. Ben igual que s’ha fet a València i a Catalunya, per altra banda. Lo estrany, aquí a Balears, no és que partits confessionalment pancatalanistes com ERC ó PSM defensin un “model pancatalà de llengua estàndar nacional”. Es seu model de llengua és coherent amb sa seva postura ideològica: una llengua, un país, un estat. Lo que no treu cap enlloc és que partits com es PP, PSIB o PI, que en teoria sempre han negat voler superar s’actual marc autonòmic i constitucional, seguesquin defensant es mateix model de llengua que es pancatalanisme sense voler veure ses conseqüències que implícitament això comporta.

__________________

Publicat a El Mundo-El Día de Baleares, es 23-4-2015.

Filología balear

JOSÉ MARÍA ALBERT DE PACO. Los tratos con la lengua forman parte del negociado de Xavier Pericay desde que, a finales de los ochenta, ejerciera de editor-corrector del nuevo Brusi o, a mediados de los noventa, tratara de normalizar el uso del catalán en la compañía Renfe. Esos y otros empeños se hallan magistralmente narrados en sus memorias, no en vano tituladas Filología catalana. Su última incursión en dicha disciplina, no obstante, podría rebasar lo estrictamente lingüístico para convertirse en un programa, programa, programa; máxime si, como todo parece indicar, Pericay sale elegido parlamentario balear por Ciudadanos.

El programa al que me refiero es Un model lingüístic per ses Illes Balears(Fundación Jaume III), que, a diferencia de otros trabajos de Pericay, pretende una finalidad enteramente tautológica, a saber: que las modalidades lingüísticas baleáricas sean eso, baleáricas. Tal como afirma el autor en el prólogo, el balear que se enseña en la escuela desde hace 25 años “guarda poca relación con la tradición filológica del archipiélago”. O lo que es lo mismo: es un estándar que, “excluyendo determinadas soluciones verbales y alguna variante léxica, coincide, en todos los detalles, con el modelo fijado a lo largo de tres décadas y media por la administración, la escuela y los medios de comunicación de Cataluña”. Obviamente, arguye Pericay, detrás de esta catalanización se halla el afán de preservar la unidad de la lengua, “unidad que sus apóstoles siempre confunden con uniformidad”, y que, “en muchos casos”, responde a un “proyecto político”.

El propósito de la obra, así, es restituir el vínculo entre el modelo lingüístico balear y la comunidad que ha de emplearlo. Para ello, Pericay toma como fundamento los trabajos de Antoni Maria Alcover y Francesc de Borja Moll, que el pancatalanismo había marginado, y recupera palabras o expresiones que, por su origen castellano (“nunca por ser de origen francés o italiano, no hace falta precisarlo”), habían sido excluidas de los registros léxicos normativos. En el modelo que plantea el flamante candidato de C’s, se dice “passar gust” o “disfrutar” en vez de “gaudir”, “naturalesa” en vez de “natura” y “becada”, “horeta” o “sesta” en vez de “migdiada” o “becaina”. Se trata, en suma, de anteponer la forma insular a la catalana, esto es, de devolver la lengua a sus hablantes, cada vez más imbuidos de la creencia de que las palabras demasiado isleñas eran sospechosas de incorrección, y de que todo aquello que no sonara a TV3 era una impureza inoculada por la burguesía local, de natural españolista. Ello había resultado en aberraciones como la que el propio Pericay describía en El Mundoel pasado febrero: “Los ciudadanos no se sienten representados con lo que oyen, incluso hay muchos hijos que corrigen a sus padres porque en la escuela les han dicho que palabras como vacacions es un’barbarisme’ o un coloquialismo, lo cual es falso”.

A partir del 24 de mayo oiremos eso mismo, con voz más clara que alta,en sede legislativa.

_______________

Publicat a Libertad Digital, es 16-4-2015.