Avui publicam s’obra ¿Qui coneix Fra Joan? de Juan Antonio Fuster, segon premi des II Premi Gabriel Maura de relats curts en mallorquí.
¿Qui coneix Fra Joan?
En Joan se va trobar, de cop, assegut dins una canoa d’indis amb s’orde d’anar a fundar un poble nou a una nació que li deien Los Encabellados. Només sabia que eren ets indis més altius i violents de tots es que s’havien descobert per ses selves d’El Putumayo.
Fins aquell dia no li havien dit res d’això, ni que tenien orde del Pare President d’embarcar-lo sense avís. A l’homonet el deixaren amb tres destrals, cinc tallants, tres dotzenes de ganivets, una escopeta, pólvora, bales i munició, trenta hams per pescar, un covo de blat de les Índies, un barral de mel de canya, una alfàbia de saïm de tortuga, tres redomes plenes de sal, una de vinagre i dues d’aigordent. També li donaren vi per dir tres misses però no podria consagrar en dos anys perquè no tenia farina per fer hòsties. Tot això amb ets ornaments que li donaren i lo que ell havia duit des seu convent. Aqueixa era tota sa provisió que va rebre en nom del rei d’Espanya per anar a missionar. Així mateix trobava ell que era com a poc, un equipatge molt magre per anar-se’n ell tot sol tan lluny de remei a fer lo que mai havia fet. Sempre havien promès, i pensava ell que era obligatori, que per convertir indis els enviarien de dos en dos, i no va esser així com creia. Aviat va veure que l’havien enganat i li va caure tort. Però, sobretot, sa questió era creure i no digué res.
Tot lo que li pogueren dir és que el Pare President Barrutieta, es Comissari, s’havia topat un pic amb catorze famílies d’Encabellados, que eren ses primeres que s’havien trobat per aquells paratges i els havia promès que enviaria un Pare Conversor per formar un poble amb ells. En Joan, el Pare Joan, es frare Joan vestit amb so saialblau que duien es franciscans per aquelles terres tan calentes, no tenia gens d’experiència en això de fundar pobles ni d’evangelisar indis salvatges. Tot es coneixement que ell tenia era lo que havia après a un viatge esgotador, de prop de quatre mil quilòmetres, per anar de Cartagena de Indias fins a Popayán caminant, en canoes o colcant en mules, fent tota casta de volteres per mor de sa geografia i de sa poca població d’aquelles terres. No tenia més coneixements, de s’Amèrica de mitjan segle XVIII, que tot lo que havia vist i li havien contat en aquell pelegrinatge tan llarg.
Va partir amb s’únic acompanyament d’un ferrer jove que entenia sa llengua d’ets encabellados, que li havia regalat un ca i una cussa, tres galls i una gallina, i que estaria uns quants de dies amb ell. Prengueren riu cap avall, i es primer dia s’aturaren a romandre a un turó a prop des poble que havia estat dets Amoguajes, però que ja no hi vivia ningú perquè, feia pocs anys, varen matar es Pare que vivia amb ells, cremaren es poble, varen fugir de quatres selva endins i no el se veren pus.
Amb aquesta casta de notícies el Pare Fra Joan estava que no hi cabia dins sa seva pell. Havia viscut denou anys per diferents convents de Mallorca, nou anys a San Buenaventura de Baza, vuit semanes embarcat de Cadis a Cartagena de Indias i tants de mesos de camí per trobar-se que qualsevol dia, aquelles ànimes a ses que anava a mostrar sa bondat de Déu tenien es barram tan esmolat que el se podien menjar a ell. També li havia dit es seu acompanyant que anàs amb molt d’esment, perquè es lloc on anava era sa nació d’indis més feroços que s’havien descobert, i que no se’n fiàs mai, que si no prest acabarien amb ell i el se menjarien. Coratge no n’hi faltava, però de tot d’una es cor li anava a tota. O per ventura no li haurien trobada sa sang.
Amb deu dies més de navegar arribaren allà on hi havia ses catorze famílies que l’esperaven. Estaven comandades per un indi vell que entenia sa llengua castellana, i que ja era cristià i l’havien batiat amb so nom d’Agustinillo. Fra Joan va decidir que aquell poble tendria es nom des seu cacic: Agustinillo. El reberen més bé de lo que s’esperava. S’instal·là a una barraca que li havien fet i per precaució s’hi va fer fer un quartet per dormir-hi tancat, i fent cas des consells des ferreret, feia dormir dins es seu quarto un matrimoni ¡que tenien nou anys!, així no hi hauria por que cremassin sa barraca per matar-lo. S’ha de dir que per aquella gent era costum habitual casar ets infants, fins i tot des que naixien i de llavors ençà els feien jeure plegats.
Aquella nació d’indis no tenia per costum viure a un lloc fix. Anaven de banda a banda així com els venia bé, perquè no faltava gens de menjar en aquelles selves tan espesses. Perquè volguessin formar un poble els havien d’ensenyar a fer moltes coses que les poguessin agradar i venir bé. Lo primer que va fer va esser una rota per sembrar-hi un redol de canyamel. Llavors un planter de plataneres. Els va donar una destral per fer una canoa gran i per tallar bambús per fer cabanyes. Ells l’havien de mantenir i menjar no en faltava per enlloc, però així mateix trobava que només feien feina en tenir-ne ganes i que eren una gent que “per lo bo eren més benestrots que un ruc, però per lo dolent tenien més polissonada que un misser vell”.
Tira-tira anava fent lo que trobava que convenia més. Va començar amb sos nins i amb un parell de mesos tots es més grandets ja sabien llegir i ajudar a servir sa missa. Sabien llegir, però sense sebre què pestes volia dir lo que llegien. Sa veritat és que ets al·lotets i ses al·lotetes aviat varen aprendre a xerrar amb ell en castellà i foren ells es que li ensenyaren a parlar sa llengua linga.
As cap de cinc mesos d’estar amb ells va trobar que es poble ja podia crèixer un poc. Anaren a cercar es parents que ets indis tenien per dins sa selva i en va arreplegar dos-cents vuitanta que consentiren mudar-se a Agustinillo. Ho tenien bo de fer perquè tot lo que tenien se n’ho podien dur damunt. En poc temps eren més de quatre-centes persones que, sa veritat sia dita, estaven ben satisfets de viure amb so frare i d’aprendre a fer lo que ell els ensenyava. Ell, així mateix, no se’n podia avenir.
En lo que pertoca a sa religió, tot d’una que va conèixer un poc sa seva llengua, va malavejar donar-los a entendre lo que era Déu i lo que eren el cel i l’infern. No va tenir gaire èxit, perquè aquella gent no tenien déus ni coneixien lo que volia dir un déu, i ho va deixar anar per més envant. En es tercer mes va passar per allà un indi anomenat Juan Antonio, que entenia i xerrava sa llengua espanyola. El va ajudar una mica i, amb això, va decidir començar per batiar es nins. Ho va haver de fer només amb aigua beneïda, perquè ets indis s’havien begut d’amagat es sants olis des baptisme i de s’extrema unció pensant que eren aposta per menjar i bons per sa salut. Sa cerimònia des bateig va agradar molt i, de llavors ençà, tothom volia que el batiàs sense sebre lo que allò volia dir. Es grans els va fer esperar que entenguessin es catecisme i va mester un parell d’anys. També va conseguir fer una esglesieta amb ses parets de bambú i es sòtil de fulles de paumes i tot lo mon hi anava a resar, que també els agradava, sense sebre perquè les podia servir. Tots ets indis ajudaven un poc així mateix ja que no tenien altres feines que anar pes bosc a cercar menjar.
Així com va veure que es poble estava una mica organisat i per poder-se entendre amb cada un d’ells, va fer una llista amb so nom de tots i els va donar a cada un d’ells un paperet amb un nom d’un sant o santa i que ho guardassin ben guardat. Llavors venien ells i li demanaven: “-Pare, ¿jo què nom?” Ell contestava: “-Du es teu paperet”. Duia es paper, i ell li deia es seu nom. I tothom ben satisfet.
Mentrestant, havia fet arreplegar unes dues-centes arroves de cacau, que per allà n’hi havia a balquena i sabia que les podia dur a vendre, ben venudes, a ses parts habitades. Amb sa misèria que li havia donat el Pare President podia fer poca cosa per tanta gent com tenia. Havia de menester doblers i un dia, amb tres canoes ben carregades, va prende riu amunt amb s’idea de dur-ho a vendre a fora, i poder comprar eines per fer una església més decent que sa de paumes i canyes, roba per vestir sa gent, que anava tota nua i altres eines. S’enrecordava, riguent, de com pes camí de Cartagena cap a Popayán, es capellans de s’expedició espanyola predicaven i confessaven sa gent, que anava nua del tot. Per confessionari empraven una cadira, i per ses dones posaven un mocador fermat a dues canyes, que feia de gelosia per separar-les des confessors. A un poble anomenat El Peñón, tot d’indis batiats, contava ell que tots anaven com sa seva mare els va parir, i ses índies només duien un pedacet ben prim que li mig tapava allò. Només duien es pedacet ses dones grans casades, perquè ses nines i ses al·lotes fadrines també anaven despullades com ets homos. Ja seria cosa de veure aquells homonets de Déu confessant ses dones nues darrere un mocador. ¡Quin temps!
Arribaren a La Concepción on vivia un frare llec criollo nat a Guayaquil, anomenat Fray José Carvo, que també estava acostumat a fer una anyada de cacau per vendre. També havia duit an es seu poble una punta de vaques i vedells, i amb lo que havien criat ja en tenia més de cinquanta. Tenia també una guarda de cabres que havien vengut embarcades des Gran Pará de Portugal. Aquesta banda del Brasil estava relativament a prop i ets indis, per cert, sempre vivien en molta de por que arribassin es portuguesos i els se’n duguessin a vendre com esclaus. Cosa que bé sabien ells que amb sos espanyols no passava.
Fra Joan volia seguir camí cap a San Juan de Pasto per vendre es cacau però Fray José Carvo el volia ginyar que el deixàs allà, que se’n tornàs an es seu poble, que ell, quan tragués es seu, trauria també es d’Agustinillo, i des producte de sa venda manaria que li duguessin lo que el Pare Juan li comanàs. Lo que no sabia ell és que Fray Carvo havia rebut orde del Pare President Fray José Barrutieta, que també era criollo, que no deixàs sortir cap frare espanyol novell d’El Putumayo sense orde seva. Tots es frares novells eren espanyols. Per mor d’això, li va posar tots ets inconvenients que va poder per estorbar sa seva sortida. Sobretot, vegent que s’informava per veure com i per on havia pogut entrar es bestiar que tenia, va tèmer que Fra Joan també se’n voldria dur una partida des seus animals.
¿Què volia dir criollo en aquell temps? Anant de Cartagena fins a La Concepción, Fra Joan se trobava amb gent de tota casta i color. Com era sa gent a qui ell havia anat a dur-los s’Evangeli i era sa gent lo que més li importava, va començar a relacionar-se amb tota casta de gent que poblava aquell Virreino de Nueva Granadai que no s’havia pensat mai que trobaria. An es fills de negra i blanc els deien mulatos; zambos an es de mulata i blanc; mestissos o virats es fills d’índia amb blanc i es de mestissa amb blanc eren criollos. En aquell temps ja hi havia molts més criollos que de tots ets altres plegats. Es fills de criolla amb blanc eren cuarterones i es de cuarterona amb blanc ja eren considerats blancs sense raça d’indis. Però li deien “saltatrás” an es fills de cuarterona amb criollo. An es fill de blanca amb mestís li deien “tente en el aire”. Allà, un que hagués nat a Espanya era un chapetón, i se tenia per cavaller. No se’n podia avenir de sa mescladissa que s’havia fet amb dos-cents anys. Ets espanyols no miraven prim a s’hora de casar-se o a s’hora de tenir infants volanders. Hi havia molts de clergues que tampoc.
Fray José Carvo, amb molt mala intenció, va ginyar ets indis perquè un vespre qualsevol deixassin tot sol Fra Juan mentre dormia a una platja. Fra Joan encara no sospitava res de mal des frare criollo. No el conseguiren abandonar perquè de qui no se’n fiava gaire es nostro frare era dets indis mateixos i sempre dormia a una de ses barques amb s’escopeta parada. Això els feia molta de por i no gosaren fer-li res. Fray José se’n fotia que se perdés, s’ofegàs o el matassin ses feres, que n’hi havia moltes.
Amb això, un dia se trobaren amb una canoa que va arribar amb un altre frare que duia ses provisions que enviava el Pare Comissari a tots es pares convertidors com a subsidi d’aquell any, lo que el rei donava per cadascun des convertidors: tres-cents quaranta pesos o reals cada any, per vestir-se i per tot lo que s’hagués de menester. Era s’equivalent a un poc més de 30 grams d’or i venia a esser un poc més de vuit-cents euros d’ara. El va escometre diguent: “-Pare Fr. Juan, això vos ho envia el Pare Comissari”. “-¿I què és això?”. Es frare va amollar una bona riallota i li va dir: “- Homo, això és s’ajuda d’enguany que li ha tocat a Vossa Paternitat. Aquí vos envia dues lliures de tabac perhom, dues capsetes de mazamorra de blat de les Índies, i catorze vares de tela gruixada”. Una vara de llavors feia devers vuitanta centímetres. Això ho deia amb tantes rialles, que se va veure amb feines per poder-ho acabar de dir. “-¿I això val es tres-cents quaranta pesos que me dóna el Rei pes meu manteniment? ¿I jo hauré de menjar tot l’any coes de moneia, sense veure de prop una crosta de pa ni un glop de vi? Ja li faré jo es comptes an es Comissari. Tornau-vos-ho an això, germanet, que jo no ho vull ni ho he de menester”.
El Pare Fra Juan se va començar a emprenyar. I més s’emprenyà es vespre que feia sis quan es seus indis, amb orde de Fray Carvo, desembarcaren tot lo seu amb so cacau i tot i li fugiren amb ses canoes. Aquí va esser quan va començar a malpensar-se de ses intencions des frares criollos. Tanta sort que es frare del Mamo, que era es poble on l’havien abandonat, el va ajudar i amb ses seves canoes va seguir amb ell. De llavors ençà digué que ja no reconeixia superior, i que qui volgués esser superior seu l’havia de mantenir i vestir. I deia: “-Primer és sa meva ànima que sa d’ells; que jo per anar a l’infern, no havia de mester venir a les Índies. I no tornaré entrar a sa missió sense que me donin un companyero capellà amb es qui me pugui confessar quan vulgui o ho hagi de mester; perquè si jo salvàs tots ets indiets del Putumayo i llavòrs me n’ anàs a l’infern, nigú m’hi trauria”.
Moltes vegades sentia cantar un aucell que li deien Predicador i vet aquí sa descripció que fa d’ell un franciscà vestit de blau, mig ofegat de calor, amb una espiritualitat encesa, supòs jo, amb una admiració fora mida d’aquella naturalesa desbordant, amb so carisma de Sant Francesc de sa consideració dets animals com a germans i de sa contemplació de Déu per tot arreu. Aquest aucell és es Tucán Diostedé, que el coneixen com a Predicador perquè en cantar diu “Déu te do, Déu te do, Déu te do”. I sa femella fa: “ Deu te darà, darà, darà”. Sentir-lo li estrenyia es cor. I pensava: “- Mem si serà ver que Déu me darà, perquè aquest dimoni de Barrutieta, en lloc de donar, mos ho fot.”
Arribaren a Caquetà, i allà va sebre que es Comissari criollo i un tal Ibarra amb sa gent de Popayán volien obrir mines d’or i va veure clar que s’idea que tenia es Comissari d’obrir un camí per bísties no era pes benefici de sa missió i ajuda des pares convertidors, com deia, sinó mogut per sa cobdícia i en benefici de ses mines que intentaven obrir. I va començar a entendre que es frares criollos no anaven de frares espanyols ni els volien per ses mines. Va començar a sospitar que sa fuita dets indis que l’abandonaren no era cosa d’ells, sinó des frares.
Clar. Tot d’una va pensar amb lo dolent que això havia d’esser per ses conversions, “perquè –pensava– lo natural seria voler treure des pobles d’El Putumayo sa gent índia per fer feina a ses mines, i com que sa cobdícia no té altre déu més que s’or, atropellarien aquella gent des pobles ja conversos, i se perdria tot”. Com que es pares des col·legi de Popayán, tots ells criollos, volien fer un col·legi nou, serien es que més animarien s’idea de ses mines, procurant que amb una part de s’or que se tragués se faria es seu col·legi. I per mor d’això no estorbarien qui volguessin treure indis d’El Putumayo, tant si fossin cristians com si no, per obligar-los a fer feina a ses mines. Un pic que això cobràs cos ja no tendria remei. I ets indis matarien es pares conversors creguent que eren es que estaven encarregats d’arreplegar-los. Tot això anava en contra de ses Lleis d’Índies i de ses intencions del Senyor Rei Catòlic.
Ell no se pensava mai que hi hagués sa diferència que va trobar entre es missioners, que encara en quedaven venguts d’Espanya, i ses jerarquies religioses que ja eren quasi totes criolles, fins que ho va tocar amb ses mans. S’interès des Col·legi de Franciscans de construir un convent a Popayán anava en perjudici des grups indígenes d’El Putumayo. I si hi havia mines es franciscans se veurien obligats a defensar ets interessos que se deien Del Quinto del Rei, sense poder evitar que ets indis fossin maltractats, per por d’esser acusats pets oficials reals i, per altra part, tampoc era cosa de trobar-se an es servici dets interessos de ses autoritats espanyoles. No pareixia que fos ver, però ets oficials reals no tenien es mateixos interessos que el Rei. Ells volien treure lo màxim pes dret del rei de cobrar sa quinta part de s’or i de sa plata que se trobàs, una quantitat que an el rei li arribava molt minvada. Es frares espanyols no tenien sa mateixa mentalitat que es criollos. Era per mor d’això que es frares criollos no anaven de frares novells arribats d’Espanya. I, per més afegitó, es pares criollos des col·legi li prenien an el Pare Comissari una doblerada de sa part que escatimaven an es pares convertidors, amb s’excusa que es col·legi era pobre i tenia moltes de necessitats. Així li donaven a ell sa misèria que cada any deixaven pes conversors i se quedaven la resta per ells.
En veure aquella injustícia, que cada vegada veia més clara, se posava rabiós. Arribà a sa conclusió que s’havia d’arreglar com fos per fer doblers pes seu poble i que havia de denunciar allà on fos aquella “heretgia” des frares criollos. Lo millor seria avisar es gobernador de Popayán i el Virrei de Santa Fe.
En arribar a Santa Rosa, es Comissari Barrutieta el va rebre i li va demanar per què havia fet por an ets indis, que l’havien abandonat per mor d’això. Ell, furiós, li va envergar: “-Pare, jo no estic ara per desembolicar aqueixa mentidota nascuda de sa vostra tirania, cobdícia i falta de piedat”. Es Comissari va conèixer ben aviat que hi havia perill de brega i, de moment, se va beure es cop per no anar a més.
El sendemà dematí li anaren a dir que no podia dir missa, perquè estava excomunicat per apòstata. Ell anà tot d’una a veure es Comissari i li digué que no era un Comissari, sinó un President indigne de ses conversions i que per què pestes l’acusava d’apòstata. Va respondre que perquè se n’havia anat sense sa seva llicència. Fra Joan li va respondre que no l’havia d’esperar, perquè no n’havia de menester cap de llicència seva. Que s’apòstata era ell i un fals i que no el reconeixia per superior, i que ja se n’havia temut que lo que volien es criollos era fer un camí i comprar mules perquè es senyorots de Popayán obrissin mines a Caquetá.
Amb això va decidir anar-se’n cap a Santa Fe a veure el Virrei Solís. Una vintena d’anys abans, es virrei de Santa Fe havia estat un mallorquí, Don Jordi Villalonga. Ell l’havia conegut de nin quan Don Jordi va tornar a Mallorca i anà a romandre a Ca’n Puigdorfila, que era cunyat de Don Gaspar. Ell, amb onze anys, hi anava a fer d’escolà i a berenar acabada sa missa. Una bona escudella de llet presa amb brots de figuera, ous remenats amb patates i xocolati amb xucladors. Degué pensar que això li serviria de qualque cosa maldament Don Jordi ja era mort. Ell mateix havia aguantat una espelma mentre li feien sa mortaia i també havia servit d’acòlit a ses seves exèquies.
Es camí va esser molt llarg i es frare se va enginyar per fer doblers. Passava per molts de poblats on feia anys que no se confessaven. Ell se posava a confessar i l’omplien de presents i llimosnes. Potser que, avui en dia, per noltros sigui mal d’entendre, però és ben cert que en aquelles terres i en aquell temps, encara que sa vida era dura, no faltaven es menjar ni sa plata per enlloc. No hi havia de tot, però n’hi havia per tot. Com ja s’havia corregut sa veu que era bon predicador, a ses poblacions més grans li demanaven per favor que quedàs a fer missions, que consistien en nou dies de sermons, cerimònies i confessions. Sa gent li quedava molt agraïda i així arreplegava una doblerada. Només a Timaná li donaren catorze pesos, un cavall i devuit vedells i vedelles. A Paicol uns pesos i vint i dues vedelles més; a Neiva trenta-set vedelles més. I així per tot. També convé dir que s’esperit d’hospitalitat, de generositat i d’ajuda eren molt més forts que no ara. Però no per tot. A una hisenda des jesuïtes que li deien Cabrera, n’hi va trobar un de que era de Valldemossa i hi feia de pagès. S’havien conegut a Palma estudiant gramàtica. Ell se queixava que havia anat a Amèrica a fer de missioner i el tenien tancat fent de pagès. Allà, amb gran desconhort des valldemossí, no li donaren res i ni tan sols li volgueren canviar es cavall per un altre de més descansat, que era lo que s’usava per allà. ¡Qui havia d’anar a dir que trobaria mallorquins per tot! Ell conta que en va trobar molts i de molt diferents condicions, i no li venia gens de nou.
Mentrestant el Pare Barrutieta va sospitar que Fra Juan anava a Santa Fe de Bogotá per convèncer el Virrei que no donàs llicència per obrir mines a ses terres de Pares Conversors. Ell ben de pressa, per por de no esser-hi a temps, va partir carregat de presents pel Virrei i va conseguir tot lo que li demanà. Ademés, va escampar per tot arreu que si Fra Juan hi anava amb qualque petició, l’enviarien forçós cap a Espanya. Quan ell arribà a La Mesa, devora Santa Fe, li contaren això i que Fra Barrutieta ja era de tornada cap a Popayán amb so seu negoci de lo més rumbós. Fra Joan va quedar un poc esculat i amb poques possibilitats de desmuntar lo que s’altre frare havia conseguit, però va voler seguir, empès per sa seva consciència, que només volia fer sa voluntat de Déu i sa conversió en pau dets indis salvatges.
Arribà a Santa Fe i es superior des convent li va dir que havia fet tard, perquè el Pare Barrutieta feia pocs dies havia vengut i havia regalat presents de sa missió a tothom, i va fer creure per tota sa ciutat que s’havien descobert uns minerals d’or tan i tan rics. I els va enganar fent-los creure que s’or aniria cap a sa Casa de Moneda de Santa Fe quan bé sabia ell que eren es de Popayán es qui ho havien demanat an el Rei.
Fra Joan li explicà an es Provincial que volia informar de paraula an el Virrei es desaire amb què tractava aquest homo es Pares convertidors, així como es mals que hi podia haver per mor de ses conversions, si s’hi feien camins i s’obrien mines. Li digué que es comissari només pensava en es profit temporal, i Fra Joan en es profit espiritual de ses ànimes. Es Provincial li aconsellà que esperàs un poc a veure què seria millor. Sa cosa va prendre malament perquè el Pare Juan va rebre recaldo des secretari del Virrei que no anàs a veure-lo, que no el rebria i que si s’encapirotava i insistia, l’enviaria pres a Espanya. Corrupció sempre n’hi ha haguda per tot, pensava ell, però sa dets eclesiàstics és pitjor que sa des governants.
En sentir aqueix rossinyol, es nostro frare va decidir, i així li va comunicar an es Provincial, anar pes pobles veïnats per veure si arreplegava mensper dur-se’n an es poble des seus Encabellados que, essent tan feroços com deien, amb ell eren xotets de cordeta. A força de missions, de confessar i de predicar va arreplegar més de sis-cents pesos i de tres-cents mens. Des pesos, se’n guardà quatre-cents pes viatge i va comprar cuatre-centes anyelles més. Se va trobar així amb una bona guarda. Amb tot això va agafar es camí de tornada cap a El Putumayo, confessant i predicant, i abans d’arribar ja havia arreplegat més de tres-cents vedells i més de vuit-cents xots i ovelles. Ell feia comptes repartir-ne a tots es pares missioners, ja que en Barrutieta els planyia lo que era seu.
Va determinar, lo primer de tot, enviar an es seu poble d’Agustinillo noranta vedelles amb deu vedells i dues-centes cinquanta anyelles amb vint xots, i repartir la resta. Va fer fer sis balses grans que poguéssin dur riu avall cap a La Concepción tot es bestiar que tenia, amb una carta an es Pare des poble perquè enviàs sa seva part a Agustinillo amb gent que els ensenyàs a manetjar aquells animals que no havien vist mai, mentre que ell arribava amb més bestiar i amb tot s’embalum. S’ha de dir que per aquelles terres ets animals que no se morien per sa calor, ses picades o ses malalties, tenien tota sa pastura que haguessin de menester, que n’hi havia per salar i per vendre.
A la fi va arribar an es poble. Es seus indis ja estaven avisats. Arribà amb una canoa i balses carregades de tot lo que havia anat comprant que fos bo pes poble i sa seva gent. En esser aprop va pegar una escopetada i tot es poble va sortir a rebre-lo. Degué ser una de ses emocions més fortes de sa seva vida. S’alegria, fora mida, d’aquella gent no la va sebre descriure perquè no pareixia que hagués arribat una persona, sinó un ser extraordinàri. Tot d’una els va fer treure un altar que havia fet fer, i amb ell pujaren cap an es poble cantant un Tedeum i una Salve. Pujaren es bagatge i tots volien roba, eines i de tot lo que veien, sense sebre per què eren. Tot era per ells.
Ja no pensà pus en moure-se des poble. Havia estat un any i mig anant d’una banda a s’altra, arreplegant doblers, animals i ormetjos, per tenir tot lo que ell havia de menester, ademés de tot lo que va repartir an ets altres pares conversors, que va esser molt. I va començar a complir amb sa seva curolla, que no era altra que sa de fer un gran poble, fort, ben instruït i cristià. Com que encara li arribaria molt de bestiar, lo primer que feren va esser una tanca enorme, tota enrevoltada de bardissa per pasturar-hi ets animals sense peder fugir.
Varen fer canoes petites i grans, fins a poder anar amb quaranta remers carregats fins a dues tones i mitja. Va ensenyar a filar, teixir i cosir a ses dones, per fer camies, faldes i calçons, de manera que tots arribaren a anar vestits. Va fer motlos per totxos i teules i aixecaren una església amb un any i mig que feia quaranta cinc metres de llarg per setze d’ample. Se faria massa feixuc dir tot lo que feia. Basta dir que, sense tenir res més que eines, va arribar a fer tot lo que un poble decorós pogués tenir i que una persona se pugui imaginar. S’enginyava per fer-ho tot i per ensenyar-ho fer.
Se’n cuidà de sa policia des poble. Va nomenar un batle, i li va donar una vara per governar es poble, també nomenà regidors per fer tot lo que es batle comandàs: bastir menjar i llenya o fer net. Va nomenar un fiscal per castigar es delinqüents i així per totes ses coses que de manera ordinària se fan en es pobles. Tothom el creia i l’estimava. El veneraven.
Criaven galines, munyien quaranta vaques cada dia, feien formatge, varen fer plantacions d’arròs, de yuca, de plataneres, de blat de les Índies, de canyamel. Recollien cacau per dur a vendre, feien sucre, mel i aigordent de canya i tot lo no vos pogueu imaginar.
Ensenyà a resar, cantar, tocar música, llegir i escriure. Cada any per Pasqua se reunia amb sos dos pares que tenia més a prop per confessar-se. Aqueix era tot es contacte que tenia amb Occident.
A quatre dies de camí riu avall hi havia un altra nació que es deia Los Murciélagos, que xerraven com ets Encabellados. Un pic se trobaren es de ses dues nacions. Com que, per sort, no se mataren, es d’Agustinillo varen tenir ocasió per contar-los lo bé que estaven amb Fra Joan. Un vespre, sense que ell se’n temés, s’hi entregaren una grapada d’ells i ets Encabellados els varen mostrar es poble, l’església i tot quant tenien. A punta d’alba ja havien partit. Varen contar a sa seva nació lo que havien vist i decidiren demanar permís an es frare per anar a viure amb ells. D’aquesta manera se juntaren dos pobles que feia poc que se mataven i se menjaven entre ells. N’hi anaren més de quatre-cents.
Avui en dia se sap que los Encabellados feien part des que ara se diuen Tucanos del Norte. A principis des segle XVII es jesuïtes havien fracasat a s’hora d’acostar-s’hi. S’únic que s’hi va poder acostar va esser es nostro frare Pare Joan. De Los Murciélagos no hi ha altra referència que sa d’un explorador dets anys vint que diuen que va inspirar es personatge d’Indiana Jones. Nomia Percy Fawcett, contractat pes Govern de Bolívia per compondre ses diferències de frontera entre el Perú i el Brasil, va trobar indicis de construccions que li mostraren uns nadius. I li xerraren d’uns misteriosos “indios murciélagos”, que vivien a coves baix terra. Agustinillo ja no existeix com a tal, però se sap que estava molt a prop de sa frontera entre el Brasil i el Perú. Pentura després de Fra Joan, se tornaren emboscar o partiren cap a un altre lloc per fugir de sa feina de ses mines que En Barrutieta i companyia conseguiren obrir. Ets indicis d’aquell Indiana vertader, ¿eren restes d’Agustinillo? Déu ho sabrà.
Quan estaven a punt de complir-se es nou anys d’ençà de s’arribada de Fra Joan, aquest va fer una petició an es Comissari General demanant-li llicència per tornar a Espanya. El virrei ja era un altre. Ara era Don Pedro Messía de la Cerda, que no era igual, però Fra Juan, avorrit d’aquella gent, se’n va fer trons. As cap de tres mesos li dugueren aprovada sa llicència.
Va partir sense dir res an ets indis perquè, pensant que tornaria, no s’emboscassin i se perdés sa seva obra. Va deixar un poble de més de mil quatre-cents habitants completament organisat i vestit. Entre bous i vaques, més de cinc-cents. Més de sis-centes ovelles, cotó i llana per sis telers, cent setanta cases, un convent bo i una església encara millor. Uns camps que produïen de tot. S’espolsà ses sandàlies i se n’anà.
Aquesta vegada, en lloc d’anar cap a s’Atlàntic, va passar per Quito i s’embarcà a Lima, un mes de març. Arrribà a Cadis as cap de set mesos de navegació i mil aventures més. El destinaren an es Col·legi d’Arcos de la Frontera on va ser Guardián. Allà va sebre que es seu amic tan amic, el Pare Francesc Palou, feia deu anys que era mort i va llegir es llibre que havia escrit de sa vida de Fra Juníper Serra. El Pare Serra era devers deu anys més gran que ells i els havia ensenyat, a tots dos, filosofia en es convent de Sant Francesc i teologia a s’Universitat Lul·liana, antic Estudi General. Tots tres havien estat molt de temps plegats, no feien mes que parlar de lo que farien en anar a fer de missioners i Fra Jpan no va poder partir amb ells cap a Mèxic perquè encara no l’havien ordenat.
As cap d’uns anys tornà d’Arcos a Mallorca i en es setanta i cinc anys entregà s’ànima sense estar massa segur d’ell mateix, no sabent si, després d’haver convertit més de dos mil indiets tan estimats, se n’aniria a l’infern. Cert i segur que anava errat. Uns anys abans de morir, el ginyaren que escrigués tot lo que s’enrecordàs de lo que havia viscut. I va creure.
Tot això que he contat d’ell no seria gran cosa comparat amb lo que molts d’altres missioners han fet. D’uns ja no s’enrecordarà ningú mai, a d’altres, en canvi, els han fet Venerables, Beats o Sants. A Mallorca no he vist xerrar mai d’un tal Fra Joan que tenia una personalitat extraordinària i va escriure un llibre monumental en quatre toms que es mallorquíns no han sabut mai apreciar. Només una referència curteta d’en Bover a sa Biblioteca de escritores baleares editada cent anys després de sa mort des frare, un pròleg d’un bibliotecari García i res pus. No n’han cantat ni galls ni gallines. És una llàstima. Deu esser perquè va escriure en castellà i no en català.
I és que Fra Joan va escriure devers mil cinc-centes pàgines, totes elles de memòria, bastants d’anys més tard, de tot lo que va córrer, de per tot on va anar, de tot lo que va veure, de tot lo que va viure i de tot lo que li contaren. Es seu llibre se va convertir en sa crònica més important de sa vida quotidiana a s’Amèrica des seu temps. Va esser es qui va descobrir i es primer que va parlar des llocs arqueològics més famosos de Colòmbia, es primer en descriure sa flora d’aquelles terres, que varen esser ses mateixes que va recórrer es famós Celestino Mutis, deu anys més tard, amb sa conegudíssima Real Expedición Botánica del Nuevo Reino de Granada per orde del Rei Carlos III d’Espanya i que s’ha convertit finalment en es fons més important des botànic de Madrid. No només foren descripcions botàniques ses des frare mallorquí, sino també d’aucells, rèptils, mamífers, insectes, minerals i mines, rius i muntanyes. Va descriure de sa manera més entretenguda s’organisació de ses diferentes poblacions amb totes ses castes de pobladors, va descriure costums, indumentàries, enginys, remeis medicinals i curatius, fets fantàstics, aliments, receptes de cuina, processos de producció, formes de fabricació, matèries de comerç, amb una mala fi de detalls. I, sobretot, va escriure tantes historietes d’una manera devertida, que molt bé se podria dir que conté ses darreres pinzellades de novel·la picaresca espanyola, d’històries d’amor, de sabotatges, de batalles tribals, de fets extraordinaris, de santeria, de dimonis i de miracles.
A Amèrica descobriren Fra Joan devers ets anys cinquanta i mentre noltros es mallorquins badam, cada dia que passa és més famós, més estudiat per científics i per ses universitats, com ses de Londres, de Colòmbia i de València per exemple. Cada vegada és més valorat com un des personatges que han deixat més informació des seu temps. També valoren s’ingenuïtat i s’amor amb què observava ses meravelles de sa naturalesa. I ses persones, que per ell eren unes altres meravelles, amb una completa compenetració formal i espiritual amb sos indis de llavors.
El món deu estar ple de sants que no saben que ho són.
Juan Antonio Fuster