Dèiem s’altre dia que es que no sabem estar en casa ni en cobert li acopam onsevulla ben xalests. I aquest pic tocava partir cap a ses Pitiüses. Més ben dit, cap a Eivissa, que és sa terra de Tanit, sa deessa fenícia des cabells arrissats.
Hi hem anat en barco i en avió, emperò es viatge que m’interessa contar ara és es darrer que férem en avió d’hèlice. Passant pes lloc des VIPS, com si fóssim polítics des que fan feina per devers Brussel·les —es que tenen un souasso equivalent a sa jubilació d’una dotzena de vellardos com jo, vaja—. I vos assegur que vàrem passar fent més trull i saragata que un concert de caceroles des barri de Gràcia de Barcelona, on tenen una afició grossa a tocar ses cobertores des des balcons de ca seva.
Res, que entre ses sempentes per esser es primer a passar pes policies; ses coes per treure-mos ses corretges; es bels per cridar ses dones que badaven mostrant-se es necessers que duien com a bossa de mà i que allà no feia falta que fossin transparents, que per això som VIPS, madonetes, etc. Va parèixer que arribava una troupede tunos de sa Península, amb guitarres incloses.
En haver passat es control de seguretat, tothom a córrer per anar a badar davant sa porta. A un pam d’ella, per esser ben exactes. Fins que sa senyoreta mos diu que podem travessar sa pista per pujar a s’avió. Llavors, tot són fues per arribar primeros, maldament tenguem un lloc assignat en es billet. I mos equivocam, clar. Quasi sempre mos equivocam. I torna aixecar es cul i agafar sa bossa de plàstic de dalt que sa dona ja t’ho havia dit beneit, que no era allà, sinó més enmig.
–Pareix que no has agafat un avió en sa vida, betzol –m’enfloca.
Sa qüestió és que s’acaba fent un tap en es passillo i no anam ni envant ni enrere. I tothom se posa nirviós i venguen crits en es que seuen a s’altre cap per veure si ja estan ben composts i no passen pena de volar drets aferrats a s’assafata, que és lo que de bon de veres mos agradaria…
Bé idò, a la fi hem posat es cul pla, hem volat vint minutets de no res, lo just per aturar es mòbil maleït que mos regalaren es fills per Reis, fa uns anys, i que per noltros té s’única funció de cridar i penjar, i hem corregut a tornar-lo posar en marxa en arribar, no fos cosa que qui sigui no mos localisàs durant un parellet d’hores. Ara, senyors, ja som en terra externa, que Eivissa és un altre món, com ho són tots es pobles que no són es nostro.
Per això estam amb s’orella alta tot d’una que baixam de s’avió i sentim un xerrar que mos sona raro, encara que no tan raro com a altres llocs, clar. A punt per comparar (amb un partit pres, no fa falta dir-ho) costums, fets, edificis, ports, passeigs, restaurants, botigues i sobretot, sobretot, menjar… Això sí que mos subleva es paladar! Sa cuina en general i ets aguiats en particular són sa prova de foc de sa conclusió de tot viatge que feim sa dona i jo:
–Que s’està de bé a ca nostra… –me diu–. Quines menjues que fan aquests… amb lo bona que és sa nostra sobrassada, ¿eh rei?