Ets al·lots d’ara són uns paupes. Què voleu que vos digui! Molt de jugar amb ses vídeoconsoles aquestes; molt de fer anar es dits per damunt de ses pantalles des telèfons; molt de fer de brusquers an es devuit anys i cinc minuts quan tenen es carnet de conduir, però per tot lo que no sigui jugar, són uns quaranta hores.
Vos ne posaré uns exemples. ¿Els heu vist mai córrer a cercar es pa quan els enviau en es forn des cantó perquè es pa s’ha acabat? ¿S’han pegat mai amb sos talons pes cul quan demanau un desengramponador enfilats damunt d’una escala, caic no caic, per acabar d’arreglar una persiana? ¿Han partit esclatabufetes a ajudar sa mare an es primer bel, perquè no té mans per dur totes ses bosses des súper? Ca barret!
Es merdançans que tenim, mouen es dits de ses mans, o es peus, o fins i tot ses cames (quan van en monopatí), si amb això poden entretenir-se o fer-ne bulla. Si lo que els demanes es feina sèria, ajuda a temps o una lectura tranquil·la d’un tros de paper que tengui més de tres línies, llavonses, amic, ja pots pensar que serà com esperar el Sant Adveniment… Es culets que tenen no se mouran per res de sa cadira o es sofà on seuen o jeuen. Res, ni per Meco.
Com a molt, sentiràs un gemec lent que dirà remolest: “Ara!?”
És per demés, estan avesats a sa postura horitzontal o en forma de quatre. I en manar-los unes feines que no estan gens acostumats a fer, quan alcen un peu, s’altre els ha tret rel. Estan fets així, ara. Necessiten ses herbes de Sant Joan per posar sa primera marxa i envestir una empresa que els supera, que és superior a ses seves forces, com s’atreveixen a dir-te. Ai que ho són de diferents de noltros, que teníem es motoret des cos que marxava a batcollades!