Es Carnatge existia, ves si existia! I encara existeix. És un tros de costa que hi ha en es Coll d’En Rabassa, devora Palma. Ja sabeu que, un temps, tot anava a parar a la mar (encara ara hi va molta cosa, per cert): aigües brutes i lo que fes nosa se tirava a la mar, perquè sa gent se pensava que lo que no se veia desapareixia. Angelets innocents. Com si la mar s’ho pogués enviar tot sense témer-se’n!
Bé, sa qüestió és que es trossos d’animals que no s’aprofitaven dets escorxadors se tiraven en aquest redol, i d’aquí es nom de Carnatge. Llavors, més envant, quan resultava que una cosa era tan vella, tan inútil, que no servia per res, se deia que se podia “tirar en es Carnatge”. Carnatgeve de carn, clar. I carnalatge era sa forma antiga, medieval i tot. Si a carn hi afegim sa partícula –atge, com a tantes altres paraules: herbatge, maquillatge, equipatge, etc., mos surt una paraula amb s’idea de col·lecció, de caramull.
Sabeu que n’hi ha de coses que ara mateix se podrien tirar en es Carnatge! De coses i de persones. ¿Quines hi enviaríeu, voltros? Jo hi enviaria molta d’humanitat dolenta, dolenta com s’escuma de sa pesta, aquella malaltia contagiosa que va matar tanta de gent a ses Balears en diferents ocasions in illo tempore. I, ja que hi som, afegiria a sa llista de lo que no val un gafet es jovent maleducat i es jais ninoninos com jo, si són des que peguen sempentes en ets autobusos per passar davant de tothom. Res, manies meves, perquè sa veritat és que avui en dia tothom viu fot qui fot i viva el Rei. En una paraula: en es Carnatge ja no s’hi tiraria ni una engruna.