Entre es titulars des Departament de Filologia Catalana de sa UIB, Jaume Corbera és, amb Josep Antoni Grimalt, un des pocs filòlegs que sempre s’ha manifestat a favor de defensar un lèxic genuí propi de Balears davant ses ànsies assimilacionistes des seus companys de professió que, en general, no han dubtat a desplaçar paraules ben nostres per altres principatines, donant a entendre que ses nostres eren incorrectes, pagesívoles o arcaiques. Avui vull donar una ditada de mel a Corbera amb s’esperança que no me mossegui el sendemà.
A un des seus darrers articles titulat Facem vacacions que poden consultar en es seu blog, Corbera torna a un des seus clàssics: ets errors de sa descastellanisació. Corbera se fa ressò de sa marginació d’una partida de paraules ben genuïnes que, a causa d’un procés de descastellanisació sense cap ni peus, han descomparegut de sa llengua estàndar. Concretament, fa referència a tres d’aquestes paraules: “vacacions” que ha estat substituïda pes gal·licisme “vacances”, “bolletí” substituïda per “butlletí” i “orde” per “ordre”. Es pecat capital comès per “vacacions”, “bolletí” i “orde” no ha estat altre que assemblar-se massa an es castellà. Efectivament, a principis des segle XX, durant es procés de normativisació de sa llengua catalana, un des leitmotivs de s’intel·lectualitat catalana durant es procés de depuració per crear sa nova llengua literària va esser no acceptar aquelles paraules que s’assemblassin a sa llengua castellana. O almanco intentar trobar-ne altres que s’hi assemblassin manco. Com veim, un criteri ben poc filològic o “científic”, com els agrada dir a tots es qui bravegen de “científics socials”. Curiosament, però, es normativisadors de s’escola fabriana acceptaren una tracalada de mots de França. En aquella època, es francès era per molts de catalans un model prestigiós mentre que es castellà ja era considerada com una llengua opressora contra sa qual s’havia de construir es català modern. Això afavorí que ses classes il·lustrades catalanes adoptassin molts de gal·licismes, entre ells, per exemple, “vacances”, només perquè se diferenciava més des castellà que sa forma habitual “vacacions” que s’usava a Catalunya i aquí a Balears.
Com diu en Corbera, en realitat “vacacions” és sa paraula genuïna i “vacances” un barbarisme superflu que ha guanyat, emperò, sa batalla des registres formals. Avui en dia, mestres, correctors i assessors ensenyen que “vacances” és sa forma bona i “vacacions” sa dolenta. A la majoria de diccionaris donen prioritat a “vacances” com a primera opció. “Vacacions” apareix en es millor des casos com a segona opció.
Altres exemples parescuts són “bolletí” que ha perdut sa batalla des registres formals contra “butlletí”, una forma falsa sortida, segons Corbera, d’una mala ortografia històrica. O “orde”, substituïda per “ordre”. Però n’hi ha més, com per exemple, “depòsit” per “dipòsit”, “cartó” per “cartró”, “servici” per “servei”. Fins fa poc, era típic a certes cases tenir una dona de “servici”, tant o més que es jovençans fessin es “servici” militar. Ningú deia “servei”. Ara tothom ho diu.
Tot això mos demostra una altra vegada que a s’hora de fixar una llengua estàndar no només se tenen en compte aspectes filològics sinó també polítics i ideològics. És curiós que França fos es model a seguir pes nacionalistes catalans quan aquest país és un des més centralistes d’Europa. Basta comparar sa situació des català més amunt des Pirineus amb sa de més avall. Comparat amb França, es català a Espanya disfruta d’una salut excel·lent. Però així i tot, es catalanistes espanyols de llavonces i també es d’ara segueixen pensant que Espanya vol acabar amb so català.
I si es criteris no són adesiara gaire “científics” a nivell de lèxic, lo mateix podem dir a nivell morfològic i sintàctic. Aquesta realitat hauria de fer que mestres i filòlegs, massa avesats a apel·lar a s’autoritat de sa UIB i a sa ciència per donar bul·les de correcció i d’incorrecció, fossin una mica més humils i racionals. S’estàndar és com és com hagués pogut esser d’una altra manera si es normativisadors així ho haguessin volgut. Fer un estàndar és triar i triar vol dir marginar unes solucions per sobrevalorar-ne d’altres. Sa norma no és sagrada, ni eterna, ni inexorable, ni científica. Se manté gràcies a una convenció social que, com totes ses convencions socials, no és intocable. Es dialectes no són corrupcions ni degeneracions de ses llengües literàries o estàndar. És precisament a s’enrevés. Com advertia Alcover, primer són es xerrars heterogenis i llavors, gràcies a un procés de depuració artificial de sa diversitat lingüística, germina un estàndar −gens natural− que sol respondre sempre a sa voluntat de delimitar una col·lectivitat, un estat, una nació, una comunitat, una consciència col·lectiva determinada. Ses llengües no són constructes científics sinó sociopolítics que responen tàcitament a una voluntat col·lectiva de viure i compartir plegats una determinada manera d’esser. Lo que passa és que aquí a Balears mai mos han demanat es nostro parer. Més encara, la majoria no s’han aturat mai a pensar sa profunda càrrega política i ideològica que hi ha darrere un estàndar i tot lo que això implica i comporta. Ni s’ho imaginen, però as cap de trenta-cinc anys d’imposició d’un estàndar centralista n’hi ha que ja s’ho comencen a ensumar.
Joan Font Rosselló
Portaveu de Sa Fundació