Sa minoria catalana
Juntament amb sos “batiats” que reberen sa carta de llibertat adquirint un llinatge continental que no se corresponia as propi, es llinatges semítics que romanen d’inequívoca rel sarraïna, alguns des jueus (després coneguts, molts d’ells, com a xuetes, que són bastants més que es setze que se donen com a tal) i qualcun conservat de mallorquins vells (presumptament mossàrabs –es professor de s’IEC, Joan Veny, té publicades unes consideracions ben interessants sobre es “balearicum eloquio” d’abans del 1229), se fa evident sa permanència d’una població nativa més que considerable, a un escenari on es percentatge de nouvenguts, es “catalans”, només representen sa minoria més majoritària, però una minoria as cap i a la fi.
Sa diàspora jueva del segle primer va dur a s’illa un col·lectiu jueu (s’altre ramal semític, més antic que es sarraí) que durant s’època musulmana va ser consentit en general pes paper que jugava a ses finances dins s’administració àrab. Durant sa major part de sa seva dominació, ets àrabs els acceptaren a canvide cobrar-los imposts especials. També consentiren as cristians, com ho demostra es fet que es conquistadors trobassin perfecta s’església de Santa Eulàlia. Un testimoni que sol incomodar moltíssim es catalanistes és es Capbreu d’en Nuno Sanç, on es venguts de s’actual Catalunya representen una autèntica minoria.
Arran de sa Conquista, i per sa mateixa raó (ses finances), es jueus foren respectats (com ho eren en es continent, on l’Esglèsia els demonisava però el Rei els protegia) de manera que conservaren al manco es seus noms originaris. Es gran cartògraf Jafuda Cresques n’és un de tants exemples. Sa conversió obligatòria d’aquest col·lectiu vendria amb s’edicte dels Reis Catòlics, i donaria com a conseqüència es fenomen ‘xueta’.
Entre uns i altres, sarraïns i jueus, romangué un important col·lectiu mossàrab. S’ha posat en dubte sa permanència de ses gents originàries de ses illes –o més bé, sa majoria d’historiadors l’han descartada- però això xoca frontalment amb ses evidències. Si no llinatges, existeixen ‘malnoms’ coetanis a s’època talaiòtica, com Costitx i altres que mostren una desinència similar (‘Caimari’ sembla derivar de Caius Marius, nom romà, com es principal llinatge Puigdorfila, que ve directament des llatí ‘Podio’). Però s’inapel·lable testimoni d’una connexió amb sos repadrins és sa ‘bassetja’, anomenada així a totes ses illes –i no amb so neologisme ‘fona’–. Bassetja o bassetgers tenen sa mateixa rel etimològica que es nom de ‘Balears’: Balé-Yaroh, o sigui, es mestres en s’art de llançar projectils.
Aquests tres grups ètnics de sa preconquista, sumat as fet de sa diversificada procedència des nous colons, deixen es concepte de ‘catalanisme’ en un feble i molt relatiu argument. S’importància historicista que se’ls ha donat és deguda a què prengueren llocs cabdals a sa nova administració i dins es clero, que tendria com a llengo un arcaic occità-llemosí que, en es continent, ja havia pres es costum d’emprar s’article alveolar (lalat) en substitució des sibil·lant o ‘salat’, derivant, a Catalunya, en s’actual ‘català’, i provocant a ses illes balears un autèntic divorci entre sa llengo escrita i sa parlada, que evolucionà durant segles i segles. Aquesta llengo parlada tenia, com una de ses seves referències, es natural ‘balearicum eloquio’ i va anar derivant cap as registre que podem observar a ses rondalles compilades per Mossèn Alcover, ben divergents des català ‘fabrià’ farcit de neologismes, castellanismes i gal·licismes. Comparin i ho podran comprovar. Es balear (mallorquí, menorquí, eivissenc-formeterer) és probablement sa llengo més arcaïsant de tota sa Romania.
Són, molt probablement, molts més es fills d’en Ben Abet i companyia que no sa descendència des colons pròpiament catalans. S’afirmació taxativa que “venim des catalans” és una afirmació no només relativisable: és simplista, grollera i mancada de tot rigor. A sa primera part d’aquest article s’ha esmentat sa permanència, sobretot a sa Part Forana, des llegat sarraí. Però en tot cas, si després d’aquestes raons hi hagués sa més mínima sospita, remata sa qüestió una sentència ben antiga que no admet disputa.
Davant s’Emperador Carles I de Espanya i V de Alemanya (nét dels Reis Catòlics), es mateix any de sa seva arribada a Espanya, a Valladolid concretament, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí, en nom i representació de tots es Jurats del Regne de Mallorques, declara sa més sobirana vindicació d’independència i dignitat: “Los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell“, una expressió que romp amb plets passats i amb tota noció de catalanitat; és a dir, “Noltros, i ningú més que noltros, podem dir-mos balears, i sobre noltros, no hi ha ningú que puga vindicar s’honor d’aquesta condició –balear- ni aquesta terra“.
Molt abans (Privilegi de Gaeta) es Jurats del Regne de Mallorca ja s’havien manifestat en aquest sentit: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya…”). Emperò es manifest davant s’emperador és, en termes identitaris i volitius, totalment taxatiu. Simple, pur. Diàfan com s’aigo clara que cau des torrent de Pareis, o com sa que brolla de ses Ufanes, o com sa des Bril.
Si volem ser fidels a sa divisa “siau qui sou”, no podem permetre ni sa més mínima concessió a certs corrents historicistes que tendeixen a oblidar una part fonamental des nostro passat ni hauríem de donar per bona una memòria selectiva que, determinada per certs prejudicis, fes lo mateix. Recordin Ben Abet (Bennassar) i tants i tants com ell. Senzillament, siau qui sou.