Com a mallorquina resident a Menorca des de fa molts d’anys, veig amb admiració sa pròxima declaració des menorquí com a Bé d’Interès Cultural Immaterial. És un petit, però important pas per reconèixer, protegir i recuperar sa nostra llengua pròpia, que, com molts sabeu, se troba en una situació de clar risc de desaparèixer.
Ja mos agradaria, an es mallorquins —i me consta que també an ets eivissencs—, que se fessin passes semblants per protegir ses nostres respectives modalitats lingüístiques i preservar un patrimoni que forma part de sa nostra història, sa nostra cultura i sa nostra identitat.
Tot allò que contribuesqui, per poc que sigui, a protegir es menorquí, benvingut sigui. Aquesta declaració com a Bé d’Interès Cultural Immaterial és una passa més, de ses moltes que encara queden per fer. I les hem de fer entre tots es menorquins si volem que es menorquí seguesqui viu, present i tengui futur.
Durant anys s’ha fomentat, mitjançant s’implantació des català estàndard, s’idea que es menorquí no era una llengua apta per sa vida pública i oficial. I aquesta situació ha contribuït, precisament, an es procés de substitució lingüística que avui l’està empenguent cap a sa desaparició. A més, ses persones que han arribat de fora no han tingut s’oportunitat d’aprendre es menorquí ni d’integrar-se lingüísticament dins sa nostra comunitat. Amb sa quantitat de població que ha arribat a s’illa durant ses darreres dècades, aquesta realitat ha tingut un impacte evident.
Però tampoc an es menorquins autòctons se’ls ha ensenyat, des de petits, s’importància de conèixer, valorar i emprar sa nostra pròpia llengua. Si es menorquí encara segueix viu, és, en gran mesura, gràcies a ses famílies que l’han mantingut i transmès de generació en generació.
Tot açò demostra que s’aprenentatge des català estàndard no ha servit per preservar ni reforçar es menorquí. Més tost lo contrari, molts des que vivim en aquesta illa percebem es català estàndard com una imposició, una llengua que és present principalment allà on es seu ús és obligatori, com a s’Administració o dins es sistema educatiu. Tanmateix, allà on hi ha llibertat per triar, sa realitat lingüística és una altra: sa gent s’expressa en menorquí i en castellà i, cada vegada més, majoritàriament en castellà.
Si després de tants d’anys d’ensenyament i promoció des català estàndard es menorquí continua perdeguent presència, potser mos hauríem de demanar si realment aquest ha estat es camí adequat per protegir sa nostra llengua pròpia.
Aquestes línies volen ser, abans de res, una felicitació an es Consell Insular per aquesta iniciativa i un estímul perquè seguesqui avançant pes camí de sa protecció i preservació de sa nostra llengua pròpia. Però també volen ser una invitació a tots a reflexionar sobre com hem arribat fins a aquest punt. És necessari que totes ses formacions polítiques siguin exemple en sa defensa i promoció des menorquí, i que entitats, associacions i col·lectius de s’illa l’emprin de manera habitual en ses seves activitats i comunicacions.
Hem d’atrevir-mos a qüestionar-ho tot, també allò que durant anys hem donat per fet. I si qualque cosa no ha funcionat, no hem de tenir por de canviar de rumb i cercar altres camins que permetesquin preservar realment sa nostra llengua.
Perquè defensar es menorquí no consisteix únicament a xerrar d’ell: consisteix, sobretot, a emprar-lo. Sa defensa des menorquí s’ha de fer en menorquí.
MIMIDA PLANAS
3-9-2026, CIUTADELLA