S’article herètic

Com a bons inquisidors, es catalanistes segueixen estrictament lo que mana es Consell de la Suprema i General Inquisició (defensor i protector de sa doctrina, ja religió, catalanista) respecte de s’article determinat que usam a ses illes Balears de segles ençà: marginació total a IB3 i an ets àmbits públics, educatius, administratius i institucionals (fa pocs dies la Suprema Inquisició va refusar sa petició de VOX d’usar s’article salat en es Diari de Sessions des Parlament Balear).

Es dogma catalanista no l’admet a s’estàndard lingüístic, no perquè, tal com erròniament afirma, a Balears mai s’hagi usat a àmbits cultes (¿No ès culte “L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha compost per Miquel de Cervantes Saavedra y traduit ara en Mallorquí sa primera vegada per n’Ildefonso Rullán” de 1905? Serà que no ès culte perquè en Rullan sabia que es mallorquí i es català eren llengos distintes: “Hem de tenir en conte que en aquell temps no s’usaven ‘calssons’, sinó ‘calssas senceres’, vol dir, que tapavan sas cames y sas cuixes. Mes envant dugueren també ‘medias calzas’ que arribaven a n’es jonoys, a sas que diuen avuy ‘medias’ y en català ‘mitjas’ y noltros ‘calssas’), sinó perquè ès vist com es principal símbol de diferenciació respecte de s’imposada religió catalanista, i per tant, a eliminar per poder completar sa conversió de sa nostra secular llengo mallorquina i baleàrica en llengo catalana. Avui en dia emprar s’article baleàric s’ha convertit en herètic i, per tant, has de ser cremat a sa foguera lingüística. A més de s’estigma diferenciador, es nostro ARTICLE HERÈTIC té una complexitat que encara el fa més marginal i únic a sa vegada.

S’article baleàric no ès únicament s’article salat, sa seva dualitat ès lo que el fa excepcional i molt dificultós per sa gent des continent. Dins sa llengo baleàrica ets instruments verbals de sa determinació són dos: s’article salat, que deriva de s’arrel llatina IPSU (sa casa, s’ase, es cotxos, ses màquines, amb so cotxo, amb sos cotxos…) i s’article general, derivat de s’arrel llatina ILLU, però que només s’empra en certes ocasions (el cel, la mar, el rei, el papa, l’any que ve, el Japó, a l’antiga, posar fil a l’agulla…). Lo corrent es que qualsevol persona procedent de Catalunya o de València (amb molt bona intenció de voler xerrar mallorquí) o qualcú que ha donat català a una escola de Balears (en aquest cas no ès bona intenció, ès simple ignorància, ja que s’article baleàric no s’ensenya a Balears) te digui “gira a sa dreta” o que si li demanes s’hora te contesti “són ses tres”. En es dos casos se tracta de persones que no han après baleàric a ca seva, que no coneixen sa complexitat des nostro article baleàric, i que només saben des simple article general (el gos, la safata, els gats, les vacances…). Qualsevol que xerri mallorquí a ca seva sap que se “gira a la dreta” i que “són les tres”.

Ets únics endrets on se conserva s’article salat des des seus inicis llatins són illes: Balears i Sardenya (allà no ès herètic, n’ès sa norma). Després de més mil anys d’existència, sa llengo sarda va ser reconeguda com oficial per s’Estat Italià l‘any 1999 i se va institucionalisar a s’illa sarda l’any 2006 quan sa Regió Autònoma de Sardenya va adoptar sa “Limba Sarda Comuna” com sa norma de referència per sa redacció de documents oficials i comunicació institucional. En canvi sa nostra llengo baleàrica després de tenir una cadira a sa “Real Academia Española” devora ses llengos catalana i valenciana, amb s’adveniment des dogma catalanista (s’Estatut de 1983) va ser relegada a ser una trista i oblidada modalitat de s’imposada llengo catalana d’un article 35 que mai s’ha aplicat.

Sa base de s’estàndard sard són ses varietats centrals de s’illa que serveixen de pont entre es logudorès (nord) i es campidanès (sud). Encara que sa Limba Sarda Comuna cerca s’unificació, dona certa flexibilitat segons s’ús regional (no com s’estàndard català imposat a Balears per la Suprema Inquisició). Tant ès així que sa Limba Sarda accepta tant ets articles plurals típics de sa part nord “sos” i “sas” com s’ús de “is”, típic de sa zona sud. A Sardenya sa forma masculina de s’article salat es distinta de Balears: “es llibre” ès “su libru” i “es llibres” són “sos libros” o “is libros”. En canvi es femení difereix molt manco des baleàric: “sa cadira” ès “sa cadrea” i “ses cadires” són “sas cadreas” o “is cadreas” (ses mateixes terminacions des plural en ‘-as’ de sa llengo mallorquina de principi des segle XX emprades p’en Rullan).

No es cap casualitat que s’article salat només el trobem a unes illes (Sardenya i Balears) i no en es continent (llevat de ses localitats alacantines de Tàrbena i Vall de Gallinera, on hi va ser duit per pobladors mallorquins en es segle XVII, ademés de diverses localitats des litoral de Girona), ja que, tant baleàrics com sards varen romandre pràcticament aïllats durant segles, amb escasses influències des continent, on s’article determinat derivat de ILLU se va acabar imposant. Tant sards com baleàrics varen mantenir sa seva llengo llatina (amb so seu determinant derivat de IPSU) maldament ses invasions patides casi simultàniament des de sa caiguda de Roma. Es vàndals prengueren Balears i Sardenya l’any 455 i vuitanta anys més tard sards i baleàrics passaren a formar part de s’Imperi bizantí. Després de sa desaparició de Bizanci de la Mediterrània Occidental, Sardenya caigué l’any 710 en mans de l’Islam durant un curt període de setanta anys per romandre independent fins a sa conquista aragonesa de 1324, mentres que Balears va romandre independent fins a sa conquista cordovesa de 902, per després ser conquistades per Aragó a 1229.

Només sa conquista d’en Jaume I va interferir en s’evolució de sa llengo llatina de Balears, ja convertida en es dialecte mossàrab mallorquí que xerraven es Rum i part des mallorquins islamisats però no arabisats, com n’Alí de la Palomera i en Benhabet i es seus (després de sa conquista aragonesa apostataren de l’Islam per retornar a sa religió des seus antepassats). Sa llengo d’oc de catalans i occitans se va fusionar amb so dialecte mossàrab mallorquí per donar lloc a sa nostra llengo mallorquina i baleàrica, que com a senya d’identitat mantegué i manté es seu ARTICLE HERÈTIC derivat, com a Sardenya, de s’arrel llatina IPSU.

Entre sa població de Mallorca se va conservar s’ARTICLE HERÈTIC des dialecte mossàrab des Rum i des sarraïns no arabisats, que el podem trobar a diversos topònims des Llibre del Repartiment i en altres documents des porcioners, com Saverdera, Zamorela i S’Arracó. Des topònim Saverdera que data del 1241, s’historiador i arabista Guillem Rosselló afirmava que donada “la temprana presencia de este topónimo impide pensar que se trate de una intrusión del catalán”, per tant, s’article salat seria anterior a sa conquista de 1229. Lo mateix ocorr amb s’alqueria Zamorela, ubicada en es districte de Pollença. Se tracta d’un topònim que ademés des determinant derivat de IPSU conté s’arrel preromana ‘morr-‘ (que vol dir penyal) com altres topònims conservats pes Rum i es sarraïns (Morel, Mortitx, Morro…). També amb so topònim S’Arracó mos trobam amb sa mateixa situació. A s’edició des Diccionari català-valencià-balear de 1935 (a s’actual edició l’Inquisició ho ha suprimit) s’afirmava que “abans de la reconquista devia dir-se ‘es recó’, en la pronuncia dels sarraïns degué resulta ‘ar-racó’ y els conquistadors degueren adoptar aquesta forma posant-hi de bell nou l’article”, que era s’actual article herètic derivat de IPSU.

A partir de sa conquista aragonesa es nostro ARTICLE HERÈTIC va passar a conviure amb s’article determinat derivat de ILLU trasplantat a Mallorca per s’administració aragonesa (que ja havia començat a arraconar sa llengo llatina i redactar es documents reials com lletres, nomenaments, instruccions, informes… en sa llengo d’oc, que anomenaven romanç) i en menor mesura pes duit pets escassos colons i pobladors occitans i catalans. Si ja ès difícil admetre es dogma catalanista que afirma que després de 1229 va arribar sa llengo catalana a Mallorca, encara ho ès més creure-se que varen ser es pobladors catalans procedents de Girona que s’establiren a Mallorca (concretament de L’Empordà on encara s’empra) durant es segles XIII i XIV es qui deixaren s’article salat, ja en franca recessió a ses seves terres d’origen. A més a més, encara que ès cert que hi havia gironins, aquests eren molt minoritaris respecte dets altres pobladors marsellesos, montpellerins, lleidatans, barcelonins, tarragonins, rossellonesos, narbonesos… De fet, ILLU només el trobam a sa localitat mallorquina de Pollença, on es venguts de fora, catalans i occitans, varen ser més numerosos que es mallorquins.

A diferència des sards que mantenen sa seva llengo sarda, an es baleàrics se mos ha imposat sa llengo catalana, deixant a un costat sa nostra llengo baleàrica (fruit de sa fusió des dialecte mossàrab amb sa llengo d’oc de s’administració aragonesa). Una llengo baleàrica, que com sa sarda, ha mantengut s’article salat com a principal característica diferenciadora d’entre totes ses llengos llatines.

Fins fa un segle sa nostra llengo tenia gramàtica (Amengual, 1835), ortografia (Servera, 1812) i diccionaris propis (Balaguer, 1760; Figuera, 1840), ademés d’una cadira a sa “Real Academia Española”. Es fet de s’eliminació de s’Universitat Literària de Mallorca i es seu trasllat a Barcelona a principi des segle XIX, va ser es punt de partida de sa catalanisació de ses nostres elits polítiques i culturals, que va culminar a final des segle XX amb sa fundació d’unes catalanisades OCB.cat (ets inquisidors que persegueixen es BALEÀRICS HERÈTICS) i UIB.cat (la Suprema Inquisició nascuda per mantenir sa flama des DOGMA CATALANISTA).

Aviat celebrarem es dos segles de sa desaparició de la Suprema Inquisició espanyola, però a Balears ja en duim més de quaranta de la Suprema Inquisició catalanista, que ha convertit sa nostra llengo mallorquina i baleàrica en un LLENGO HERÈTICA.

Mateo Cañellas

30/12/2025

Tothom té dret a defensar es Drets Lingüístics

Qualsevol ciutadà o comunitat lingüística té dret a defensar es Drets Lingüístics, drets que formen part de sa Declaració Universal des Drets Humans, i ningú ha de dictar qui pot o no pot defensar o opinar sobre es seu idioma matern. Més tost, si tots donàssim es nostro parer, probablement es nostro menorquí no estaria a sa situació en que està actualment. Una llengo en procés de desaparèixer gràcies a sa marginació i es desinterés, principalment,  per part de sa classe política.

  Tal vegada Balears és sa única comunitat lingüística del món en que sa llengo pròpia és tractada d’incorrecte, coloquial, informal, vulgar i de dialecte amb es sentit més pejoratiu. En canvi a s’altre banda de la mar, sa parla des catalans és un idioma correcte, cult, formal i de prestigi. Ets autodenominats “experts” diuen que català i menorquí és lo mateix… Açò fa olor a sucurrim.

  ¿Colcú s’imagina que en es països de Sud-amèrica de parla castellana estiguessin prohibides i marginades ses particularitats lingüístiques pròpies d’aquells territoris, i que ademés sa classe política els imposàs es castellà que rallam a Espanya? O lo mateix amb s’inglès: que a Austràlia o a Amèrica del Nord es vessin forçats a emprar s’inglès des Regne Unit, renunciant a sa seua personalitat lingüística. Idò, açò és lo que passa a Menorca i a Balears amb sa llengo materna de una part dets habitants d’aquestes illes. Aquesta deixadesa ha provocat que actualmente es menorquinoparlants siguem minoria.

  Vull explicar lo absurt que resulta comparar es menorquí amb s’andalús o s’inglès d’Austràlia. Típic argument que empren es “de la ceba” per fer befa. Quan van arribar es nous pobladors a Menorca en es sigle XIII, aquí ja rallavem una llengo romanç, derivada des llatí que va arribar mil quatracents anys abans, boni res. Es nous pobladors majoritariament catalans i occitans van aportar sa llengo d’oc que es va fusionar amb es parlar de sa població autòctona: no hi va haver substitució lingüística. Des de l’any 123 a. C., que va ser quan va començar sa romanisació de Balears, i fins a dia d’avui aquesta llengo ha evolucionat i, ara la denominam com a menorquí, i açò és així des de es sigle XVI. I per cert, en cap moment de sa història es menorquins hem denominat es nostro llenguatge com a català, excepte que a partir de 1983 en que es va imposar a s’Estatut d’Autonomia Balear com a “llengo pròpia”, i que arrel d’açò uns pocs han adoptat aquest nom per referir-se a an es parlar des menorquins.

  A Andalusia clarament rallan una variant des castellà, i ets andalusos no es senten d’una comunitat lingüística diferent a sa castellana. Cosa que no pasa amb es menorquins, que no mos sentim lingüísticament, ni culturalment, identificats amb es català. A Austràlia es nous pobladors pertanyien a una comunitat lingüística perfectament identificada, i tenien clar que es seu idioma era s’inglès. Cosa que no va pasar amb es nous pobladors catalans i occitans que van arribar a partir de 1287 a Menorca, ja que es nom de català per referir-se a sa llengo no existia ni eren una comunitat lingüística diferent a s’occitana i, es seu llenguatge poc tenia  a veure amb es català estàndar que se mos vol imposar més de set-cents anys després de sa conquista aragonesa i cristiana.

  Nebrija, un andalús, va ser s’autor de sa primera gramàtica de sa llengo castellana. Si hagués existit una consciència lingüística de que sa llengo andalusa era una llengo diferent a sa castellana hagués fet sa gramàtica de sa llengo andalusa. Es menorquins que han fet gramàtiques, ortografies, vocabularis o diccicionaris els han fet de menorquí, i no de català, perquè sa consciència lingüística des menorquins ha estat de que rallam menorquí, i no català.

          Es catalans poden nomenar com a català a sa seua llengo. Es valencians com a valencià. Ets occitans com a occità. Ets aranesos i algueresos com a aranès i alguerès respectivament. ¿Per què es menorquins no podem nomenar oficialment a sa nostra llengo com a menorquí o balear?

  I no som ignorants, analfabets, incults, ni radicals per voler mantenir viu es menorquí; més tost ho són aquells que mos ataquen per fer-ho.

  ¿Què cerquen aquells que tenen una dèria amb vulgarisar es menorquí i amb imposar es català? Sa finalitat és molt fosca: empobrir sa diversitat lingüística i arraconar-la an es folklorisme fins fer-la desaparèixer, subtituïda pes català de Barcelona amb clares intencions polítiques i anexionistes.

  No existeix cap persona amb seny que per protegir una parla pensi que lo que se ha de fer es prohibir sa seua presència dets àmbits educatiu i formal. Emprimer, sa transmisio lingüística era majoritariament oral. Però avui en dia no es suficient en un món cada vegada més globalisat. ¿Com apendran menorquí correctament tots aquells ciutadans que viuen aquí i tenen una llengo materna diferent a sa menorquina? I molts de menorquinoparlants lo mateix. En hi ha que fan un mesclòrum de menorquí, català i castellà, que poc se sembla a lo que rallavem fa uns pocs decennis. I no hi ha que ser un expert, com diuen colcuns, per veure que es nombre de menorquinoparlants a davallat i per comprovar sa degradació des nostro llenguatge illenc. Ses estadistiques des darrers anys constaten sa davallada de parlants.

  Es llenguatges català, valencià i balear tenen punts en comú. Son branques d’un mateix tronc lingüístic; però açò no justifica que es català sigui superior i lo que rallam es demés sigui inferior. No hi ha que suprimir ses diferències, mes tost les tenim que potenciar i fomentar. Açò és riquesa lingüística. Amb lo polit que és sentir rallar a un eivissenc o un valencià. Hem de protegir, recuperar i donar valor an allò que mos fa únics; desprestigiar ses modalitats és un error: es diferencialisme no és el dimoni. Com deia Mossèn Alcover “Quin dret ni categoria literaria té es català damunt es balear o es valencià? Absolutament cap.”

  Es pot defensar que balear, català i valencià són una familia lingüística, però sense que aquesta realitat dugui per finalitat fer desaparèixer gran part des ventall linguístic. Si es vol preservar una llengo aquesta ha d’estrar present per oral i per escrit a tots ets àmbits, de no fer-ho així aquesta desapareixerà. Basta comparar s’imposició des català a Menorca i a sa resta de Balears, si una situació similar passàs a Galicia. ¿No seria un crim que es gallecparlants haguessin d’emprar es portugès per escrit i en ambits orals formals? ¿Per què no ho podrien fer-ho en gallec?

  Sa Declaració Universal des Drets Lingüistics (DUDL) diu que “està previst que durant es sigle XXI desapareguin es 80% de ses llengos del món”. ¿Ha de ser es menorquí (balear) una d’elles? Es poders públics i es ciutadans de peu hauriem d’actuar ja per evitar-ho. I diu també sa DUDL que hi ha que ”fomentar sa consciència que sa diversitat lingüística no només és necessària si no que és una aportació imprescindible an es coneixement de s’humanitat, perquè cada llengo mos proporciona una de ses múltiples formes d’entendre el món”. ¿Qui entendrà sa nostra identitat i sa nostra cultura, si una part essencial, com és una llengo, desapareix?

  Es mes de noviembre del 2016, va sortir a tota sa premsa que s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) había elaborat una nova gramàtica que normalisava ses varietats lingüístiques amb sa finalitat de que tots es parlants mos sentiguem identificats. S’IEC que actua com a acadèmia de sa llengo catalana, elimina sa injusta dicotomia de correcte/incorrecte i és més flexible amb sa diversitat lingüística sense donar prioritat a un dialecte damunt s’altre. I recomana que es registre s’ha d’adaptar an es territori.

  Així idò, està més que justificat que a Menorca mos poguem expressar en menorquí oralment i per escrit, tant en àmbits formals com informals. Preservació o extinció.

LUCAS L. PONS BEDOYA

MAHÓ

14 octubre 2023

Más de 100 denuncias en la Oficina de Derechos Lingüísticos por discriminar a los hablantes de mallorquín, menorquín e ibicenco

Sa Fundació se pregunta: ¿Para qué sirve la Oficina de Derechos Lingüísticos si no defiende los derechos de los hablantes de las modalidades baleares? Se insta a los partidos políticos de la oposición a preguntar al Govern qué finalidad persigue realmente esta oficina.

Sa Fundació Jaume III tiene constancia de que durante los primeros meses de 2021 se han presentado más de 100 denuncias en la Oficina de Derechos Lingüísticos por ciudadanos baleares que han visto vulnerados sus derechos como hablantes de mallorquín, menorquín e ibicenco.

Semáforos de Palma que para decir apretad utilizan el catalán “premeu” en lugar de pitjau, libros de texto que para decir sombrero usan “barret” en lugar de capell, comercios que para las zanahorias  usan “carrotes” en lugar de pastanagues, para la arena “sorra” en lugar de arena, para referirse a los niños “nens” en lugar de nins,  hay señales de tráfico que no respetan la toponimia balear como se observa en Sa Indioteria o Es Molinar que han cambiado por “La Indioteria” o “El Molinar“. Hay comercios que usan el catalán “si us plau” en lugar del mallorquín per favor. Rótulos del Govern balear que escriben en catalán “galleda d’escombraries” en lugar de poal des fems… son solamente unos pocos ejemplos del centenar de denuncias que se han presentado.

La respuesta de la Oficina de Derechos Lingüísticos a las denuncias presentadas ha sido siempre la misma: “no cuestionan” el modelo lingüístico que emplean las instituciones públicas o privadas. Es decir, no piensan hacer nada para defender las particularidades lingüísticas baleares.

Sa Fundació se pregunta: ¿para qué sirve la Oficina de Derechos Lingüísticos si no defiende los derechos de los hablantes del balear? El artículo 35 del Estatuto de Autonomía dice que

las modalidades insulares del catalán de Mallorca, de Menorca, de Ibiza y de Formentera serán objeto de especial estudio y protección“. La realidad es que La Oficina de Derechos Lingüísticos incumple el Estatuto y no protege nuestras modalidades cuando son suplantadas sistemáticamente por el catalán estándar.

Sa Fundació insta a los partidos políticos de la oposición a preguntar al Govern de Francina Armengol qué finalidad persigue realmente esta Oficina de Derechos Lingüísticos que, curiosamente, no defiende los derechos lingüísticos de los ciudadanos baleares que hablamos mallorquín, menorquín e ibicenco.

Palma, 26 de febrero de 2021

Sa Fundació es una entidad sin ánimo de lucro creada en 2013 para la defensa y preservación del mallorquín, el menorquín y el ibicenco.
¿Nos ayudas a defender nuestra lengua y cultura balear?

Las donaciones a Sa Fundació tienen una deducción fiscal del 75% en los primeros 150€. Si donas 10€ mensuales, ¡realmente no te costará ni 2€!

 Házte socio de Sa Fundació clicando aquí
https://safundacio.es/col-labora/fer-se-soci/